31/10/26 Gràcies, Panxo

Gràcies per tot, han estat poc més de dotze anys, que han passat volant.

Malauradament, ens has hagut de deixar, tota la família de la qual tu formaves part ens hem quedat tristos, amb un buit difícil d'emplenar. I alhora, amb el pas dels dies, ens continues donant alegries amb regust de malenconia. Estem alegres de poder recordar els moments viscuts. Des de quan vas arribar a les nostres vides, sent una bola peludeta, passant per les mil i una entremaliadures que feies de jovenet i com amb el pas dels anys et vas anar tornant més tranquil i encara més afectuós.

Tenies caràcter, eres una mica sentit. També eres intel·ligent, prou per decidir si fer-nos cas o no. Hi havia dues coses de les quals mai en tenies prou: de jugar i que t'amanyaguessin. En arribar a casa ens feies festes, recordo l'últim dia que encara tenies forces i en obrir la porta vas venir corrent a saludar-me i que t'acariciés.

Tu sempre ens feies companyia, tinc ben present quan, fa més de sis anys, em vas veure per primera vegada després del meu accident. Estava assegut al sofà i tu vas posar amb delicadesa el teu cap a la meva cama, a la que no estava trencada, i et vas estirar al meu costat. Nosaltres et vam correspondre, vam estar amb tu fins a l'últim alè fent-te moixaines. 

Deixar-te marxar va ser una decisió difícil, tot i que mai deixaràs de ser-hi, sempre formaràs part dels nostres records i seràs en un racó ben especial del nostre cor.