UltraQuim

Quinze anys! Encara recordo com, amb la timidesa del principiant, vaig començar aquest espai tan personal i alhora públic. Els deu primers anys vaig parlar de reptes esportius: del que hi aprenia i de com els vivia. Ja fossin organitzats o autogestionats, els que més m'agradaven. L'accident que vaig patir ho va canviar tot. Ara escric sobre el que vaig aprenent acadèmicament. Però, al llarg d’aquesta quinzena d'anys, sempre, d'una manera o altra, he anat explicant el que he après. Amb el gir del blog, mai m'he plantejat canviar el nom d'UltraQuim. El nom continua tenint sentit, ja que un dels significats d'ultra és "més enllà". I això és el que he pretès sempre: anar més enllà i explicar el que se sent pell endins. Tot i que és cert que, al principi, jugava amb el fet de fer desafiaments esportius d'ultrafons o ultradistància. Escriure ja no està de moda, i encara menys llegir. Ara el que es porta no és que internet ajudi a entendre i a compart...

Ja fa dos anys que intento aprendre anglès. Aquest quart semestre ha estat una mica diferent. La part en què cada setmana tenia noves lliçons i treballs a presentar, sigui un escrit o un vídeo, no ha canviat, tot i que he notat un augment del nivell i de la dificultat del que m’ensenyaven. El que sí que ha canviat respecte a altres semestres és que no hi havia avaluació contínua, que abans comptava juntament amb la nota de l’examen final. Aquest cop, tot s’ha jugat a una sola carta: l’examen final. Això m’ha posat una mica més nerviós del que és habitual. Jugar-s’ho tot en una sola prova sempre genera més tensió. Afortunadament, he aprovat i he obtingut el certificat A2, el nivell bàsic, el més elemental. Encara que sigui només pels usos més senzills, em sento molt orgullós de mi mateix. Com fins ara, he estudiat a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI), a través de l’Institut Obert de Catalunya (IOC), que permet estudiar des de casa sense haver d’assistir a cap centre presencialment. M’he p...

Cinc anys. Que a prop i, alhora, tan lluny queda el moment en què tot va canviar. El patiment no el puc —ni vull— oblidar, però no m’hi submergeixo. Em quedo amb tot el que he après al llarg d’aquest temps. Hi ha coses que ara he de fer amb limitacions físiques, d’altres que no puc fer de cap manera. Tot i això, encara busco la manera de fer-les, i també descobreixo un munt de noves possibilitats. Ara bé, el pitjor no són les limitacions, perquè, a la força, un s’adapta. El més dur és el coi de dolor. Per molt medicament que prengui, acaba fent-se sentir. Sovint, el que turmenta més és saber que, després d’un gest o moviment, apareixerà amb intensitat i es quedarà durant hores, dies o setmanes. I quan el dolor intens dura dies... ho canvia tot: l’humor, les ganes de fer coses, la percepció del que ens passa... tot. Després d’aquests anys, toca reinventar-se —com tantes vegades a la vida—, però aquesta vegada no per voluntat pròpia, sinó per necessitat. Abans de l’accident de trànsit m’...

La novel·la combina amb encert dues línies temporals que es complementen: la creació d’un misteriós ou Fabergé en plena Rússia imperial, i la seva descoberta a l’actualitat, a Girona. L’art és el fil conductor entre passat i present, i entre els seus protagonistes. Alhora, l’obra combina gèneres literaris com la novel·la històrica, la intriga i el misteri. Aquest llibre és un gran viatge: en el temps —des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i fins i tot un xic més enllà—, i també en l’espai, amb un recorregut que comença a Sant Petersburg i finalitza a Girona, passant per grans urbs com París i Florència. És també un recorregut per diferents contextos històrics, des de la Rússia imperial fins a la persecució dels jueus.  A més, com tota bona obra, el lector s’ho passa bé i aprèn. Evidentment, tracta sobre els ous Fabergé, però també ens acosta a realitats històriques diverses i sovint oblidades. Aquesta novel·la aconsegueix una cosa molt difícil: atrapar-te i...