31/05/12 Kilian Jornet té un nou repte: Summits of my life (cims de la meva vida)


M'agrada la filosofia de Kilian Jornet, a més de ser un dels millors esquiadors i corredors de muntanya del món, sinó és el millor, encara la vida buscant el més difícil, en  harmonia amb la natura, per cadascú aquest més difícil és diferent per ell consistirà en  buscar el rècord en pujar i baixar sis  muntanyes repartides arreu del món.
La primera, el Montblanc, que intentarà escalar així que les condicions meteorològiques li permetin. Serà l'única d'aquest any 2012. El 2013 apostarà pels cims més importants d'Europa. Començant per l'Elbrus (Rússia). Després el Cervino, i per últim batre el rècord en la ruta Chamonix-Mont Blanc-Chamonix. Un any després, Kilian Jornet creuarà l'atlàntic per superar els dos cims més alts d'Amèrica (l'Aconcagua, a l'Amèrica del Sud, i el McKinley a Alaska). Per últim, el 2015, tan sols tindrà el repte de l'Everest.
Tot i que hi ha un abisme, entre el meu nivell i el seu, entre els seus reptes i els meus, em sento identificat pel que busca, pel que hi troba, que no és més que sentir el bategar de la vida.
Més informació en el noticia publicada al Diari Ara

27/05/12 Volta nedant a Sa Dragonera. Crònica

Nedar a pell, 9.500 metres i temperatura del mar a 19ºC, són tres factors que per si sols donen que pensar, els tres junts fan una barreja de respecte, dubtes, por i nervis.
A la que deixo la samarreta de voluntari i em poso el banyador, canvia la mentalitat, m'adono de tot el que m'espera en pocs minuts, sóc conscient que potser no ho aconseguiré, però penso lluitar aquesta dura batalla fins al final.
Moment de la veritat, 9 del matí, en Jorge, dóna la sortida, entrada a l'aigua i som-hi, trobo l'aigua fresqueta, com un dia d'estiu, que al sortir de casa de bon matí, quan notes aquella fresca, però aguantes, perquè saps que en res arriba la calor, en aquest cas, la calor no arribarà, així que em mentalitzo, que és la temperatura ideal, penso en un dia de molta calor, quan finalment et pots refrescar a la dutxa o a la platja, així la temperatura del mar, es torna un regal.
Als pocs metres, ja quedo enrere, amb un grup, en que hi ha Sònia, fa il·lusió trobar amics entre braçades, primers 2.000 metres tranquils,  a la que estic en la part d'ombra, noto el grau menys al mar, vaig de sol a sol, apretant en les zones fosques per sortir-ne ràpid, veure i sentir el sol dóna vida.
Entre els 3.000 i 4.000 metres, trobo una zona d'uns 300 a 400 metres, amb aigua gèlida, quina impressió més incomode, tinc por de perdre massa temperatura corporal, queda més de la meitat per endavant, un cop passat com a premi, fins els 5.000 metres, hi ha una mar plana com una piscina, després comença la diversió.
Hi ha una mica de vent que porta onades que arriben a ser d'uns 50 cm, no en va aquesta part de l'illa és diu Es Bufador, sense neoprè, costen més de passar, agafo referències a la pared de l'illa i m'adono que avanço lentament, decideixo pujar el ritme, fins que s'acabi, com a molt, seran uns 2.500 metres, el pitjor que pot passar és que em fongui i un cop passat aquest tram, vagi més lent del normal.
Avanço, a estones bé, a estones amb més dificultat, toca girar el cap de tramuntana, aquí vaig massa arran de roca, m'obro, sinó una onada em pot precipitar contra l'illa, el cansament i les onades, fan que sigui una tasca feixuga, agafo una enrabiada de nen petit, d'aquelles que no en saps el motiu, que fan caure quatre llàgrimes i tot és una mica millor després, al acabar el tram dolent,  veig el tercer avituallament, el dels 8.000 metres, és una gran satisfacció.
Estic cansat, braços adolorits, cos fred i entumit, res que no m'esperes, duc casi 4 hores nedant, tinc la certesa que acabo, només queden 1.500 metres, un nedador em saluda, és novament la Sònia, que xulo, hem sortit i arribarem junts. La nostra arribada coincideix, amb la sortida de l'illa dels primers nedadors, les embarcacions ens saluden, un munt de persones apunt per agafar les embarcacions, ens fan una calorosa arribada, l'alegria es desferma.
He acabat fos, físicament esgotat, buit per l'esforç, però sense més problemes, l'aclimatació a nedar a pell, feta durant els últims sis mesos, ha donat fruit, molt content, han estat 4h 39', de lluita contra mi mateix i he vençut.
He gaudit de tots el  matisos del color blau en l'entorn de Sa Dragonera, de milers de peixos, de praderies de posidònia, de veure com les parets de l'illa s'enfonsen dins el mar, més enllà d'on arriba la vista, d'una aigua cristallina que deixava gaudir al màxim del fons marí,  inclús  observar l'aigua que desplaça un caiaquista a cada palada o el moviment sinuós d'una hèlix d'embarcació, fruint del bon ambient d'aquesta festa, amb els amics i companys nedadors, voluntaris i l'organització que han fet possible nedar en aquest petit paradís que és Sa Dragonera.

Entrades relacionades:
26/05/12 Volta nedant a Sa Dragonera. Test
30/05/12 Volta nedant a Sa Dragonera. Reportatge d'IB3

26/05/12 Volta nedant a Sa Dragonera. Test


Estar de voluntari a Neda el Món, per un nedador, ajuda a viure la travessia amb més intensitat, des de dins, col·laborant per tenir apunt tots els detalls, poder aportar el meu granet de sorra, a aquesta celebració de la natació en aigües obertes, és tot un plaer, tot i que robi hores a la son, tot i que el descans abans d'una prova llarga, sigui anar de bòlid, amunt i avall amb material, val molt la pena, per això repeteixo una travessia rere l'altre, sempre que l'agenda ho permet.
Amb molt d'encert, per poder parlar sobre que es trobarien els nedadors el dia en qüestió, vam a anar a fer un test in situ, el dia abans, a Sa Dragonera, 5 nedadors, diferents nivells, uns amb neoprè, altres sense, vaig tenir la sort de ser un d'ells.
Iniciem el test, al lloc real de la sortida, aigua a 19 graus, sol i mar molt planera, una estoneta i cap a l'embarcació, anem a sota del primer far, el de llebeig,  a cada metre que fem, dins i fora de l'aigua, més m'agrada aquest indret, nedem per una zona d'ombra, la temperatura de l'aigua baixa un grau, l'absència del sol en alguns trams, es fa notar, anem a fer el tram de l'altre far, la punta de tramuntana, aquí està una mica mogut, tornem a la barca i fem el tram final, m'adono que la zona de l'arribada és preciosa, un munt de posidònia, peixos amb  l'aigua transparent, fan una combinació idilica.
Hem nedat uns 2.500 metres, m'ajudarà molt per l'endemà, quan la nedi, he vist on crec que patiré i on disfrutaré, braçada a braçada de Sa Dragonera.
Al briefing amb els nedadors,  l'organització, pot parlar amb coneixement de causa, per resoldre els dubtes dels nedadors que l'endemà faran la vola a l'illa de Sa Dragonera, com a participant, en diferents proves esportives, m'agrada que em parlin des del punt de vista de l'atleta.
A les totes les travessies, que organitza Neda el Món nedo, per això només ajudo abans i desprès, el veritable merit, està en la resta de voluntaris, que estan tot el dia, treballant en l'esdeveniment, dormint poc, menjant a deshores, acumulant cansament i amb un somriure als llavis.

Entrades relacionades:

23/05/12 Poolmate, rellotge per comptar piscines

No haver d'estar pendent de comptar piscines, és tot un plaer, sobretot en el moment de fer una tirada llarga, en entrenaments dirigits i/o compartits no el faig servir.
Rutlla a la perfecció, nedant crol, braça, esquena o papallona, els puc anar combinant, sempre i quan faci la piscina sencera amb el mateix estil, tampoc té cap problema amb el pull-buoy, funciona al fer un viratge ben fet o  tocant la paret. La limitació ve a l'hora de fer peus o de fer tècnica amb un sol braç, es posa en pausa i llestos.
Com a bon giny electrònic, dóna un munt de dades: voltes, metres recorreguts, braçades, velocitat, index d'eficàcia i més cosetes, inclús et diu el nivell de càrrega de la pila, per saber quan canviar-la, la veritat és que a mi em passa com amb el gps, amb saber la distància, habitualment, en tinc prou, tot i que està molt bé, poder tenir paràmetres d'informació útils, per poder consultar, en un moment donat.
L'única pega que li trobo, és la pantalla, sobretot en ús, doncs la distància surt a la part superior, on es veu la data, per mi, que sóc una mica curt de vista, costa una mica de veure, no és pot tenir tot.
El funcionament és senzill, el manual d'usuari, ve en anglès, que no és el meu fort, em va costar una mica de localitzar en espanyol, en català no l'he sabut trobat.

19/05/12 Triatló de Sant Feliu de Guíxols

Ser del Club Aquàtic Xaloc, organitzador del triatló més antic de Catalunya, és tota una responsabilitat, que  visc en primera persona, juntament amb molts amics i companys, tot i que només el dia en qüestió, s'ha de reconèixer la gran feina que porta estructurar un succés com aquest, molta de la qual, comença moltes setmanes abans, des de l'ombra, en una carrera contra rellotge per tenir tots els detalls lligats, el meu petit reconeixement a ells, moltes gràcies Josep Mª, Jordi, Mark i Sergi.
El meu granet de sorra, ha estat en el circuit a peu, indicant el sentit de la marxa al corredors, tallant i donant pas a cotxes, Participar en una prova de triatló, provoca tensió, per voler aconseguir un bon resultat, pel fet de disputar tres disciplines, per esgarrapar segons al crono, ser a la banda de l'organització també, sobretot perquè som atletes i/o apassionats de l'esport, que volem que tot surti bé, que cada un dels que competeix, gaudeixi d'aquesta prova al màxim, la gran recompensa és veure la gent quan acaba i marxa amb un somriure, amb cara d'haver-ho passa't bé.
L'ambient és impressionant, atletes que competeixen, atletes que han competit o que esperen per fer-ho i animen als amics, bicicletes i atletes amunt i avall, es respira triatló pels quatre costats.
Desprès arriba la feina més ingrata, la de desmuntar un cop s'acaba la festa, recollir tot el material, traslladar-lo al seu lloc i desar-lo ordenadement, perquè estigui apunt per la propera, és una tasca dura, cansada i que sembla no tingui fi, ajuda a aprendre a valorar l'esforç que hi ha darrere de qualsevol esdeveniment.


Entrada relacionada:
21/05/12  Triatló de Sant Feliu de Guíxols. Reportatge de TV Costa Brava

18/05/12 Philippe Croizon nedador sense extremitats, enllaçarà els cinc continents


El nedador francès Philippe Croizon, que va perdre les seves extremitats arran d'un accident elèctric i el seu company de natació, l'aventurer Arnaud Chassery, tenen un pla per enllaçar els cinc continents del món, nedant a través d'una sèrie d'estrets que els separen.
"Anem a enllaçar simbòlicament els cinc continents, dues persones petites com nosaltres, dos homes petits, serem capaços de construir un pont entre els continents ... Això vol dir que anem a unir-los. És a dir, que ningú està molt lluny l'un de l'altre. Així que fins i tot, si tenim diferents opinions polítiques o colors de pell, fins i tot amb les nostres incapacitats, tots vivim al mateix planeta. I aquest és el missatge clar que volem transmetre ", va dir. Croizon ja ha nedat el Canal de la Mànega.
Tots dos planegen sortir de França aquest mes de maig per  la primera etapa del seu viatge, que uneix Austràlia i Àsia nedant des de Papua Nova Guinea fins a Indonèsia. Durant l'estiu travessaran el Mar Roig (d'Àsia a Àfrica), l'Estret de Gibraltar (d'Àfrica a Europa) i l'estret de Bering (d'Àsia a Amèrica). Planegen acabar a mitjans d'agost,  després d'haver nedat un total de més de 85 quilòmetres i d'haver estat  unes 45 hores a l'aigua.
Experimentaran temperatures extremes amb l'aigua en el Mar Mort que arriba a 26 graus, mentre que la de l'Estret de Bering està només una mica per sobre dels zero graus, a més de nedar en zones on hi ha taurons i meduses irukandji, l'especie més perillosa del planeta.
Persones com ell, ens demostren que voler és poder, que les úniques limitacions que hi ha són les que nosaltres ens imposem, em de fer com ell i trencar els murs que ens empresonen.

16/05/12 Per què no paro?

Que per què no paro de fer coses? Perquè sinó no seria jo o com molt bé diu l'amic Pere, perquè tinc un virus que és diu NoPucParar.
Quina millor manera de ser feliç, que fent el que més m'agrada, em fa sentir viu, m'ocupa el pensament, és el que em fa riure i imaginar nous horitzons, no em fa perdre la son, em fa somiar despert, algú creu que s'ha de deixar de fer el que et dibuixa un somriure i et fa il·lusionar?
Fer coses grans, de les que aconseguir-ho és difícil, de les que el fracàs està present, em fa sentir petit, petit i agafar perspectiva sobre la manera en que vull viure la meva vida.
Fa temps, vaig decidir, que en la mesura de les meves possibilitats, no deixaria res per més endavant, vaig decidir que assumira el risc de fracassar amb un somriure, el que no puc assumir és el no intentar-ho,  veure vida passar no és una opció.
Les vides rutinàries semblen llargues i passen lentament, mentre que en les que hi ha noves experiències, noves expectatives, nous projectes, semblen curtes i passen a tota velocitat, la veritat és que el temps passa volant, quan poso la mirada enrere, miro els escrits del bloc de l'últim mes, m'adono de la quantitat de coses que he fet, de les que m'han passat, del que he viscut, de tot el que he aprés, dels molts camins nous que he trobat, dels amics amb qui he compartit trajecte i de tot el que em queda per fer.
Evidentment, tot s'ha de fer amb una correcta planificació d'entrenaments i d'objectius, amb períodes de volum, de tècnica i d'altres més tranquils,  jornades d'alta intensitat i algunes d'absolut repòs esportiu, combinat amb la realitat personal i la professional, adaptant els objectius al que el cos demana i pot assumir.
Hi haurà un moment en que tindré l'eternitat per descansar, fins que això arribi, no penso parar.

14/05/12 IronGuíxols en imatges


Quina sort tenir imatges d'un dia tan especial, com va ser el dissabte 12 de maig, fent l'IronMan casolà, han estat mesos d'entrenament, de planificació, de mil dubtes i emocions, el que no va dubtar gens ni mica, va ser en Pere, que al explicar-li la idea i demanar la seva ajuda, em va dir que si de seguida, a més ha fet fotos i un vídeo nedant, just en la segona volta, en el gir de 3.000 metres, apart de veure la tècnica que em falta, que és molta, serveix per evocar records, mil gràcies.





Entrades relacionades:

12/05/12 IronGuíxols (IronMan casolà)

Són les 7:10, cap a l'aigua hi falta gent, són dues voltes, amb sortida a la sorra de la platja, per tornar a entrar, nedo còmodament, amb  neoprè, no és qüestió de desgastar-se en aquesta part, la mar està planera, hi ha uns quants  bancs de peixos, de totes mides, formes i colors, mirant-los em fan rebaixar la tensió i gaudir de l'espectacle marí. En aquest tram tinc el suport en caiac d'en Pere. En 1h 22', he completat els 3.800 metres.
Transició i a pedalar que en tinc per una bona estoneta, vaig més ràpid del que m'esperava, els entrenaments fent tirades llargues i les series curtes donen resultat, la mitjana en moviment és de 24,4 km/h, vaig fent les parades que tenia previstes, per menjar, beure i proveir de liquid els bidons, la calor és intensa, la humitat es fa molt pesada, al km 125, tinc un primer mareig, en menys de mitja hora torno a estar bé del tot, segueixo fins a completar els casi 184 km amb 3.162 metres de desnivell acumulat, en 8h 04'. 
S'acosta el moment de la veritat, córrer els 42 km, tinc la sort que sé que és fer aquesta distància estant cansat, primers 2 km, per adaptar les cames, al km 5, torno a estar marejat, em costa fins i tot anar recte, vaig caminat i corrent quan puc, fa una xafogor insuportable, suposo que m'està passant factura, al km 12, estic refet, segueixo corrent, cauen 4 gotes, l'ambient es torno més agradable, just a la meitat al km 21,2, tinc una sorpresa de les que no es poden pagar ni agrair suficientment, la Júlia i en Sergi, estan animant-me amb cartells i  beguda, quina injecció de moral.
Arriba el moment fatídic, km 25, he que parar a un costat del camí, l'estomac no dóna més de si, explota per totes bandes, després començo a suar, quedo xop, tinc tremolors, la musculatura del cos queda tibant, els quàdriceps rectes, els bessons pugen, fins i tot la part superior del tronc em queda tensa, tinc una deshidratació com un temple, m'estiro en un banc, no sé quanta estona, em sento millor, començo a caminar, a poc a poc, em sento buit, passo per davant l'ambulatori, penso a entrar-hi, fer-ho seria abandonar, cosa que no vull fer, encomptes d'això, paro a comprar una coca-cola, a fi de comptes, és glucosa, a partir d'aquí, el recorregut es torna un calvari, les rampes, marxen en una horeta, però tot i menjar, em sento buit, marejat, sense forces, fins al km 39, constantment penso a  abandonar, en trucar als amics que em fan suport i vindrien de seguida, en Pere, en Sergi i en Xavi, els tres s'han ofert si es dóna el cas.
Són les 00:52 a l'arribada, hi ha en Sergi, que m'espera per donar-me l'enhorabona, amb medalla inclosa, feta per la Júlia, moltes, moltes, moltes gràcies.
Han estat 42,4 km amb 1.000 metres de desnivell acumulat, en 7h 52'
En total, han estat 17h 42' 42", hi ha hagut temps per tot, a l'aigua per gaudir la mar, a la carretera disfrutant a cop de pedal, per córrer amb ganes i caminar com he pogut, les últimes 4 hores, m'han semblat una eternitat.
La grandesa de la llarga distància, és superar les adversitats, dificultats i anar més enllà d'un mateix, ha faltat molt poc perquè abandones, poquíssim, segurament hagués estat la decisió més encertada, però fa anys vaig prendre  la humil determinació de no fer-ho, sinó és per força major.
Donar les gràcies de cor a tots els que meu recolzat, ja sigui en persona, telèfon, via bloc, facebook, twitter o mail, vosaltres sou pura benzina que empenyeu en els moments dolents. Menció especial al Pere per fer-ho possible, fent suport al mar i muntatge lógistic, al Xavi de Kayak Guíxols, per cedir instal·lacions i l'ajuda, al Sergi pels ànims, el suport, la disponibilitat i el caliu i a la Júlia, per una medalla, que té més valor que cap altre trofeu.
Track circuit en bici.
Track circuit a peu, està dividit en 5 trams: I, II, III, IV i V

Entrades relacionades:
11/05/12 IronGuíxols. Circuits
14/05/12 IronGuíxols en imatges

11/05/12 IronGuíxols. Circuits

Natació

Circuit de dues voltes de 1.900 metres cadascuna


Bicicleta

Anada pel circuit A, 20,7 km,, sortida de Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d'Aro fins a Llagostera per enllaçar amb el circuit B, Llagostera, Cassà de la Selva, Llambilles, Cassà de la Selva, Caldes de Malavella, Llagostera, fent 5 voltes de 28,4 km al circuit B, per tornar novament pel circuit A de 20,7 km, fins a Sant Feliu de Guíxols. En total  183,4 km. Avituallament a Llagostera.

Mostra un mapa més gran

Mostra un mapa més gran

Córrer 

5 voltes al circuit de córrer de 8,460 km, fins a completar 42,300 k. Avituallament al box, punt d'inici i final de cada volta.
 
Entrades relacionades:

Repte pel 12/05/12 IronGuíxols (IronMan casolà)

Aquest 2012 tenia moltes ganes de fer una triatló distància IronMan, haver de triar en quines proves participar és renunciar a unes altres, el pressupost que dedico a esdeveniments esportius, és el que és i no dóna per tot el que un voldria.
Mesos enrere, vaig decidir que faria el meu propi IronMan, no és més que un triatló de llarga distància, nedar 3,8 km, pedalar 180 km i córrer una marató, 42,2 km, sense parar des de l'entrada a l'aigua fins  acabar de córrer.
El camí recorregut per preparar aquest repte, ha estat molt gratificant, pensar com fer-ho, quins circuits, decidir la logística, on i com ubicar l'avituallament, que hi haurà, tots els petits detalls, que un a un m'han ajudat a imaginar com serà el gran dia,  l'IronGuíxols.
Tot i que hi participo en solitari, no seria possible sense la complicitat i l'ajuda de dos bons amics, en Pere, que farà suport a la natació, des del caiac, tot i que ell és un home de muntanya, a més m'ajuda en la logística d'avituallaments i serà el cotxe escombra, si s'escau, l'altre part imprescindible és en Xavi, de Kayak Guíxols,  per cedir les instal·lacions que fan de box, on efectuaré les dues transicions, primer canvi de nedar a bici i posteriorment de bici a córrer i el material de suport al mar.
Fa mesos que faig l'entrenament corresponent, dintre el que em deixa l'horari laboral, entre setmana, he tirat més curt del que hauria d'haver fet, el dia només té 24 hores, he treballat més la part de velocitat i el cap de setmana, aprofitant casi totes les hores de llum, per fer volum, encabint els reptes que he anat fent com a part de la planificació.
No em treu la son si ho aconsegueixo o no; com a bon repte, aconsegueix fer-me  somiar despert.


Entrades relacionades:
14/05/12 IronGuíxols en imatges

09/05/12 Marató de recollida de sang

Hi ha maratons en les que tots en som guanyadors, com la que han organitzat a Girona, el Banc de Sang, amb aquest acte volen sensibilitzar sobre la necessitat de convertir la donació de sang en un hàbit, captar nous donants i aconseguir així un important nombre de donacions durant la jornada.
Si hi ha un repte del que em sento molt orgullós, que m'emplena la boca només de parlar-ne i el cor només de pensar-hi, és el aconseguir ser donant de sang.
Dic aconseguir, perquè la meva poca amistat amb l'agulla, era un impediment que al principi em feia enrere, la determinació em va empènyer endavant, recordo com fa anys, que va ser fer-ho per primer cop i adonar-me que la punxada no és nota; trobar el lloc, semblava difícil, entre els centres fixes i les campanyes mòbils, ens ho posen molt a l'abast; buscar el moment costa, hi posen el màxim d'horari i de facilitats; per poc que hi posem de la nostra part, podem.
Per mi és el repte més gran que he fet i que vull seguir fent, aconseguir donar una cosa tant intima i personal, com és la sang.
Quan estic estirat, mentre el líquid que dóna vida, flueix de dins cap enfora, saber que puc ajudar a altres persones, que no conec, ni coneixeré mai, que un munt d'individus dóna, sense esperar res a canvi, em fa pensar que un món millor és possible, que l'especie humana tenim alguna cosa de bo, és en aquest moment, mentre obro i tanco la mà, perquè surti millor la sang, que donar es transforma en rebre, rebo esperança, pau i satisfacció.
Passaran uns dies abans es deixi de veure la petita marca de la punxada, mentrestant la miraré amb un somriure, recordant que per canviar el que m'envolta i no m'agrada, he de començar per mi mateix.
Més informació: Banc de Sang i Teixits

Proposta pel 27/05/12 Volta nedant a Sa Dragonera

Sa Dragonera està situada a ponent de Mallorca, davant la costa occidental del municipi d'Andratx, i molt propera a la població de Sant Elm. Una illa discreta, que té la bellesa de les coses casolanes. Aquesta és la descripció que es pot trobar a la web del Consell de Mallorca.
Em fa molta il·lusió aquesta travessia, pels organitzadors, pels voluntaris, pels amics nedaddictes, per l'indret i pel repte que suposa, a més està preparat amb el bon saber fer de Neda el Món.
Són 9.500 metres, la veritat és que fa respecte, he nedat distàncies iguals i alguna de  més llarga, per això sé que cada repte de llarga distància és diferent, depèn de mil i un factors, el aconseguir-ho o no, fins l'última braçada no estarà a la butxaca, el que si és segur, és que serà una gran festa de la natació en aigües obertes.
M'agradaria molt fer-ho a pell, sense neoprè, sóc conscient que com a mínim seran unes 4 hores a l'aigua, l'aclimatació que porto fent tot l'hivern i la que faré en les últimes setmanes, espero m'ajudin a aconseguir-ho.
Si em poso el neoprè o si ho faig pell, és una decisió que prendré el dia en qüestió, en funció de l'estat propi i de la mar, sobretot de la temperatura de l'aigua,  els elements hi tenen molt a dir, tinc la gran sort que no he de demostrar res a ningú, l'únic objectiu és viure el moment i compartir-lo amb amics.

06/05/12 Remullada matinera


Quina millor  manera de disfrutar un diumenge al matí, que sent aigua per una horeta. Després de passar la nit sense dormir, els tres hem estat de voluntaris a la Trailwalker, ens disposem a anar cap al medi aquós.
En Pere des del caiac, en Joan i el que escriu, enfundats dins el neoprè, mi sento estrany, tot tiba, fa 6 mesos que no el faig servir, me acostumat a nedar a pell, no haver dormit fa que el dugui posat, la seguretat per damunt de tot.
El recorregut són uns 2.500 metres, sense massa presa, parant a comentar la jugada, a contemplar les escasses onades, rient, gaudint, jugant amb la mar, com nens petis, que la descobreixen per primer cop, sense perjudicis, ni idees preconcebudes, sentint com la sal flueix dins nostre, em sento l'amo de la mar, només hi som nosaltres, és molt d'hora, els únics desperts són els bancs de peixos, que ens venen a trobar, la mar està encalmada, només una mica entremaliada, en El Freu, pas entre roques, l'aigua ens gronxa i nedar es torna un joc.

06/05/12 Trailwalker 2012. Crònica d'un dels més de 400 voluntaris


Fer de voluntari en un acte esportiu, si a més és de llarga distància, és un gran luxe, perquè reps molt més del que dónes. Per això, vaig decidir fer-ho en el torn la nocturn de 1 a 7 de la matinada del diumenge, en que ens ha acompanyat una lluna plena, gran i radiant, com feia anys que no teníem.
Reps somriures, complicitats, confidències, de vegades amb forma de paraules mal sonants, d'altres en forma d'alegria que es desborda. Les hores en que he estat a la zona d'arribada, he deixat les mans en aplaudir, la veu en felicitar-los a tots, com tots els que allí hi érem, tant organització, com voluntaris, acompanyants i públic, és molt emocionant, veure els últims metres, uns esprintant, d'altres amb el company recolzat, perquè no pot més, però no s'atura, abraçades, petons, encaixades de mans, crits, consignes d'equip...
Per desprès donar pas al cansament acumulat, quan ve la baixada de l'adrenalina i s'adonen del que acaben de fer, 100 km, casi res, molts no s'atreveixen a posar-se a línia de sortida i ells acaben de creuar la d'arribada.
Les dues últimes hores, m'ha tocat anar a una cruïlla, juntament amb en Pere, com ell amb molt d'encert deia, ara entenc a alguns voluntaris, que estan sols en un punt de control en un lloc remot, amb la son que apreta i la nit que els envolta, és més fàcil d'entendre com es senten, quan ho vius en primera persona, al igual que al fer llarga distància, t'ajuda a entendre al participants de la Trailwalker.
Puc assegurar, que tothom que hi trobat col·laborant d'una manera o altre, ho ha fet de la millor manera possible, amb entusiasme i saber fer, espero haver estat a l'alçada que els participants es mereixien.

Entrades relacionades:

Proposta pel 05 i 06/05/12 Festa de benvinguda als participants de la Trailwalker 2012

Aquest cap de setmana, Intermon Oxfam i diverses entitats organitzen al Port de Sant Feliu de Guíxols un seguit d’activitats per celebrar l’arribada dels grups participants en la segona edició de la marxa Traiwalker, que sortirà dissabte, dia 5 de maig, d’Olot i que finalitzarà a Sant Feliu el diumenge, dia 6.

02/05/12 37 anys del primer sender de Gran Recorregut a Catalunya

El  2 de març del 1975 marca una data històrica en els senders de Gran Recorregut  a Catalunya i en tots els amants de la muntanya. Es van posar els primers senyals  molt a prop de Tivissa,  a l'ermita de Sant Blai. A Catalunya actualment hi ha 4.500 km senyalitzats, de  sender GR (Gran Recorregut) i més de 7.000 km, si  incloem els PR (Petit Recorregut) i els SL (Sender Local).
Ara 37 anys després, els que ens moguem per muntanya, ho trobem d'allò més pràctic i normal, la d'hores de diversió que m'han donat, amb la seguretat d'anar pel camí correcte, he recorregut milers de quilòmetres en btt, corrent i caminant, gràcies a aquesta gran iniciativa, el gps és una bona eina i una alternativa, en sender marcats, abans que tenir la vista posada en una pantalleta, prefereixo mirar arbres i pedres buscant els senyals, per apreciar millor la natura. 
Felicitar als que ho van iniciar i a totes aquelles persones, anònimes, que constantment realitzen el repintat de les marques per poder-ne seguir fruint, moltes gràcies amics, ens veiem per les muntanyes.

01/05/12 Dia de relax

No hi ha res com anar a relaxar-se davant la mar, si és una caleta de la Costa Brava, encara millor, fent-ho de manera naturista, estic més en harmonia amb l'entorn.
Sentint el vent com m'acaricia la pell, el sol m'escalfa el cos, la mar m'omple d'energia, les onades són banda sonora, que m'aïlla del món i em fan entrar en el meu propi univers.
Et pots centrar en una bona conversa o en quedar envadalit per tot el que t'envolta o deixant volar el pensament o en un llibre d'aquells que a la segona pàgina ja et tenen enganxat, del que saps el final, però no hi vols arribar, no pots evitar de buscar moments per llegir-lo i en realitat no el vols acabar.
El que és segur, és que quant més em desprenc de les coses materials que m'envolten, quant més en estat natural, més m'adono del que realment em fa feliç, del que per mi és important de debò, de que el necessari és poc, que l'imprencisdinble és res, que ho tinc practicament tot.
El meu raconet preferit, és l'oasi de la bogeria del dia a dia, és un lloc on veure-hi clar, per ser un mateix, no és un lloc per buscar-hi respostes, sinó per trobar-hi preguntes.