UltraQuim

Dos anys aprenent anglès tot jugant al Duolingo. Tinc la satisfacció de poder dir que no he fallat ni un dia, en aquests últims 730. En el mateix moment d'aconseguir-ho he arribat al meu repte entre amics número 100, una fita doblement rodona. M'agrada fer-ho al matí, just després d'esmorzar a casa, tot i que no sempre tinc el temps necessari. Habitualment hi estic una estona, entre 15 i 20 minuts, sobretot perquè necessito un temps per adaptar l'orella i començar a pensar en anglès. Alguna vegada, les que menys, per manca de temps faig el mínim, una lliçó, tot i que normalment intento fer-ne al voltant de mitja dotzena.  Com que soc enjogassat de mena, em pico en determinats aspectes de l'aplicació. En el tema de les divisions, que són com categories que has de mantenir en passo bastant. El que sí que no perdono són els reptes entre amics. N'hi ha un cada setmana, ja sigui fent una quantitat determinada de puntuació, cert nombre de lliçons o fent-ne amb poc per...

El model d'estudi de la UOC es basa en assignatures que es poden superar mitjançant diferents Proves d'Avaluació Contínua (PAC) al final de cada mòdul. En alguns casos, només cal fer les PAC per aprovar, mentre que en d'altres també s'ha de dur a terme una Prova de Síntesi (PS) final. Que en cas de no superar les PAC es converteix en un examen. Tot i que si es vol, es pot optar per no fer PAC i anar a examen final directament.   En el meu cas, m'agrada molt el tema d'anar fent una PAC per a cada mòdul, perquè, tot i que és necessari més temps, trobo molt enriquidor per l'aprenentatge. Poder treballar cada mòdul en finalitzar-lo i rebre els comentaris del professorat a cada PAC ajuda molt a saber com millorar, i fa que s’arribi a la prova de síntesi molt més preparat.   Els avantatges de la PS és que complementa la nota de l'avaluació contínua, en la proporció que estableix el pla de docent de cada assignatura i té una durada màxima d'una hora. Mentre...

He llegit una novel·la que m’ha atrapat des de les primeres pàgines. Parla dels amors i desamors d’una jove que acaba de sortir de la universitat, i tot i que en podria semblar llunyana, m’hi he sentit sorprenentment identificat. Potser perquè, amb cinquanta anys complerts, t’adones que, en el fons, mai deixem de ser principiants. Sí, amb més experiència, més cicatrius i més perspectives… però principiants, al cap i a la fi. La protagonista ens obre les portes del seu món interior —ric, intens, contradictori—. El llenguatge és planer i agradable, fàcil de llegir, però no per això superficial. Hi ha moments que colpeixen per fer deixar caure alguna llàgrima i d’altres que fan somriure. I entre línies, bateguen altres temes com: l’amistat, l’error com a camí i la recerca d’un lloc propi en el món. La veritat és que no en sabia res, ni de l’autora ni del llibre. És la seva òpera prima, i ha estat tot un descobriment. Només llegint la contraportada vaig intuir que m’agradaria... i no m’he ...