21/10/11 Tinc fam d'ultrafons


Les ganes de recuperar-me de la lesió, fan que faci bondat, cada dia em costa més esforç, la veritat és que en començo a estar fins al capdamunt, el dolor segueix, fa una setmana més proves, a veure que diuen els resultats, sis mesos, sense córrer, ni fer caminades, ni fer btt per la muntanya, tinc la sort que m'agraden més activitats, que si puc realitzar, com bicicleta de carretera, nedar i caiac, la recuperació està siguen un repte dels durs.
Anyoro l'ultrafons, córrer fins a no poder més, caminar fins a l'esgotament, posant-me a prova en cada sortida, prenen conciència d'un mateix a cada pas.  Vull tornar a somiar, en curses de tres xifres, de 100 km o més.
Trobo a faltar, robar hores a la son, per fer les tirades llargues, entre setmana, fins la 1 o les 2 de la matinada, no sabeu que bonica és la muntanya vista amb llum de frontal, la tranquilitat que es respira, a mig del bosc, només acompanyat pels animalons, desprès d'un dia dur, et fa somriure encara que no ho vulguis.
Al mirar les muntanyes que m'envolten, ansio les pujades que mai s'acaben, en que poso el cor a 200 ppm, les vistes espectaculars, les baixades trencames, que et fan desitjar que torni la pujada i en que la rauxa em fa deixar anar muntanya avall, volant sense ales, sentint l'adrenalila a flor de pell, patir les rectes interminables, xop de suor per la calor o tremolant de fred pel vent o remullat per la pluja, tinc ganes de respirar bosc,  sentir l'impacte de la terra a les meves cames, de que les branques em facin pessigolles al braços, de portar el cos maquillat per la pols, de sentir  el món als peus.
Però, el que més trobo a faltar amb diferència, són els amics, amb qui compartir-ho, en moltes ocasions  són en Pere i l'Andreu, que anem a disfrutar  junts, altres cops són desconeguts d'entrada, amb els que fem part del camí o una cursa, tot i ser rivals, fem equip, durant un tram, l'un es recolza en l'altre.
Hi ha pocs esports que uneixin tant, potser perquè la llarga distància, treu el millor i el pitjor de cadascú, no deixa amagar res, ni guardar les formes, només hi ha lloc per la veritat. 
En el vídeo, el mestre Kilian Jornet, esportivament estem a anys llum, la passió per la muntanya i els reptes impossibles,  ens uneix.

Entrades relacionades:

2 comentaris :

Pere PeterPan ha dit...

Grans veritats Quim!! tots et trobem molt a faltar.....pero t'esperem tal com si fos ahir. I esperem de tot cor que et recuperis del tot ben aviat, la muntanya espera.... i els amics també.

Ultraquim ha dit...

Moltes gràcies Pere, trobo a falta, les nostres caminades les teves sortides planerers que acaben tenin més 1.000 metres de desnivell i les meves sortides curtes d'una hora, que acaben siguen tres o més