19/10/11 L'esport no entén d'edats, ni de límits

Fauja Singh, en l'arribada a la marató de Toronto
Com m'agrada, la gent que surt del convencional, del camí marcat, com en Fauja Singh, 100 anys i fa una marató, només per estar a línia de sortida, ja es mereix un monument,
Hi ha qui comença de jove i fa un o altre esport tota la vida, hi ha qui arriba a l'edat adulta i ho deixa, d'altres comencem de grandets.
En el meu cas, vaig començar en el món de l'esport, als 30 anys, fent btt, els que em coneixeu de fa temps, sabeu que abans jugava a escacs, un altre tipus d'esforç, als 32 em va donar per córrer, als 33 per navegar en caiac, als 34 per la llarga distància, als 35 per la natació, als 36 per la bici de carretera, apunt de fer els 37, ves a saber per on aniré, potser un poc de tot i un xic de res o tot el contrari, la vida és massa curta per deixar-ho  per més endavant.
Una mica més d'un any enrere, vaig tenir ocasió de compartir, uns 21 km, amb l'Alexandra Panayotou, que  va començar a córrer als 30 anys i fa res acaba de completar el seu repte de 315 km nonstop, per treures el barret, en moltes ocasions, he tingut la sort de compartir trajecte, amb gent d'edat avançada, com l'Henri Girault, que als seus 75 anys corre encara competicions de  100 km i n'ostenta el rècord del món de curses de 100 km acabades, en porta 886, ni més ni menys, casi res, una cosa he aprés de tots ells, que l'edat no és excusa, al contrari, és motivació, de saber que el temps no espera, de tenir clar el que volem i el que costa aconseguir-ho, hi ha de tot, però una gran part dels que conec de certa edat, la competició, passa a un segon terme, l'important és fer i disfrutar, rascar segons al cronometre, no importa massa, la posició a la classificació, és anecdòtica, cada cursa, un nou regal.
No em puc treure del cap, aquest home, en Fauja Singh, que va començar als 89 anys, l'admiro, si a mi, ja em diuen que sóc massa gran, que senti el cap i em deixi de tonteries, que mai arribaré enlloc, no em vull imaginar, contra el que ha  de lluitar, de vegades, el propi entorn, el que t'hauria de recolzar, és el que més t'enfonsa,  et fa de llast.  Hi havia un home, en Fidel Martí, va morir als 69 anys, poc abans de participar per desena vegada a la marató de Sables, a la línia d'arribada, sempre deia, QUE SE JODAN!!!, com l'entenc!
Hi ha moltes persones més, de conegudes i moltes d'anònimes, que amb el seu exemple, ens demostren que no hi ha somnis impossibles, l'únic impossible és no somiar.

2 comentaris :

Toni Colomo Cruz ha dit...

Hola Quim,

M'agrada molt aquesta frase i el seu context: ..La competició, passa a un segon terme, l'important és fer i disfrutar, rascar segons al cronometre, no importa massa, la posició a la classificació, és anecdòtica, cada cursa, un nou regal.

Felicitats,

Ultraquim ha dit...

Toni m'alegro molt que t'agradi, de vegades al escriure, queda el dubte de si m'explico prou bé, moltes gràcies per llegir-ho. Salutacions