05/05/18 Marnaton de Barcelona

A la Marnaton de Barcelona, m'han recordat un lliçó que ja em van ensenyar en l'edició de l'any passat. Els professors en Sergio i en Francesc.
Vaig tenir la sort de conèixer-los el 2017, on els vaig acompanyar des del caiac, en la seva travessia de 2.000 metres, enguany ho he fet a la travessia llarga, a la de 4.000.
En Sergio és un noi que va amb crosses, no ho té fàcil. El que més admiro d'ell, és la seva voluntat per fer-ho per ell mateix, sense que físicament l'ajudi ningú, només necessita que li recullin les crosses al entrar a l'aigua i els hi donin al sortir, la resta ja ho fa amb la seva força de voluntat. Força de de voluntat treballada durant mesos a piscina, amb hores i hores dedicades a perseguir un objectiu. En aquest objectiu l'ha acompanyat el seu entrenador i m'atreviria a dir, el seu amic, en Francesc, encoratjant, guiant i ajudant a trobar el camí que l'ha dut a aconseguir aquesta fita, demostrant el valor d'una amistat i d'un compromís mutu.
Durant l'estona que els he acompanyat, ha plogut, fet que refreda l'aigua, ja de per si a 16 graus i el sol no ha aparegut en cap moment, no ho ha tingut fàcil. Mentre em remullava en el caiac, pensava: no tinc dret a queixar-me, soc una persona molt afortunada, per poder viure de primera com les persones es superen, al igual que en Sergio, a cada travessia hi ha molts exemples de superació, normalment sempre estic per la cua de les travessies, ja sigui en embarcació o en caiac, i puc comprovar com una persona s'enfonsa en el seu propi pou i acte seguit en surt amb més forces, per seguir endavant.
Persones com en Sergio, demostren que l'únic impossible és deixar de somiar.