27/10/15 300 dies de #El2015NoPucParar

Sumant un dia rere l'altre, avui ja estic en el que fa tres-cents del repte #El2015NoPucParar. Content d'haver arribat fins aquí, ha costat molt i encara queda per endavant.
Ha costat robar hores a la son, llevar-me a les cinc de la matinada, per fer 10 km abans d'anar a treballar, perquè després tinc un compromís, o vull nedar o vull fer qualsevol altre cosa, costa bastant. Inclús en una ocasió, un dissabte, anava a una cursa de btt de 200 km i em vaig aixecar a la una, o el que és el mateix, vaig dormir dues hores justes. Quan ho faig al vespre, després de treballar, hi ha ocasions que el meu màxim desig és acabar per gaudir d'una estona de relax abans d'anar al llit.  Per feina, acostumo a estar fora de casa unes 12 hores, de 8 de matí a 8 del vespre, uns dies una mica menys, altres una mica més.
A més cal tenir en compte que hi ha hagut dies de tot, de calor, de fred, de vent, de pluja intensa, dies de mal de panxa, de cagarrines, de refredats, de febre, d'imprevistos de tota mena i al tenir-ho molt planificat, no tinc marge de maniobra. En un any, passa una mica de tot.
No puc negar, que les dificultats d'aquest repte, de fer cada dia 10 km a peu, les vaig valorar abans de decidir-me a fer-lo. La conclusió era que seria prou dur perquè valgués la pena i fins el moment no vaig errat.
Queda poc i alhora molt. Falten 65 dies dels 365 totals, el pico i prou. Al mateix temps el desgast psicològic és gran, físicament acostumat al volum que demana la meva passió la llarga distància, fa que no hi tingui cap problema. Mentalment és dur, és carregar una petita llosa, que fa que els dies tinguin 23 o 22 hores i calgui estar organitzant constantment el meu temps i prioritzant les coses a fer, amb la sensació que tot es va acumulant.
Toca no abaixar la guàrdia i seguir lluitant per aconseguir aquesta il·lusió en forma de repte. 


Pàgina de seguiment del repte: #El2015NoPucParar
Pots ajudar-me en aquest repte, amb la teva aportació solidaria, mitjançant  el meu gra de sorra, moltes gràcies!

24/10/15 Cap Norfeu. Sisé aniversari

Si hi ha un lloc i un moment on va començar la meva passió per les aigües obertes, aquest instant és sense lloc a dubte, la travessia del Cap Norfeu del 2.009. Una travessia que fa anys que no es fa de manera organitzada i que uns quants amics, nostàlgics i guardians d'aquell esperit de nedar per nedar, intentem recuperar almenys una vegada l'any.
Uns  van fer el recorregut clàssic i un altre grup va fer anada i tornada. Una mar encalmada i un sol tímid els va acompanyar durant el trajecte.
La nedada la vaig viure de prop, però des de terra, tot caminant, en bona companyia, pel Cap Norfeu, una experiència que em va encantar, fins el moment l'havia nedat en varies ocasions, veient la seva grandesa des de l'aigua i ara estava gaudint la mar des de l'alçada.
No he pogut nedar, tot just fa una setmana que he tornar a fer braçades, després d'una parada de més de dos mesos per contractura a les costelles. Cal ser conscient de les limitacions i no anar més enllà del que toca.
El que si he pogut fer, és iniciar, amb una remullada de 500 metres, la temporada de nedar en aigües, ja no tant càlides, la mar estava a uns 17.5 graus. Volia nedar més.  Una Pelagia Noctiluca, es va creuar en el meu camí i em van venir el record de les quatre que em van acariciar, just fa sis anys i decideixo tornar a la platja.
Nedar el Cap Norfeu és impressionant, compartir-ho amb amics és encara molt millor.

Imatges i crònica: travessia Cap Norfeu 2009

18/10/15 Rodes massisses Tannus, primeres impressions

Porto tres sortides amb les Tannus i la meravellosa certesa que no puc punxar. És genial!
La bicicleta de carretera la veritat punxa poc, això si quan ho fa és un pal canviar la càmera.
Aquest any, al adquirir una bici de carretera millor, tenia clar que volia posar-hi solució. En principi hi volia posar tubulars, las llantes que duc admeten aquest sistema, però al conèixer les rodes massisses Tannus i llegir molt sobre les mateixes per internet, em vaig decidir per elles.
Cal tenir en compte que sóc un ciclista patata, dels que pugen lents i baixen a poc a poc. Pel meu pes de més de 75 kg, duc el model Slicks en la versió Hard que simula una duresa de 8.5 bar.
A la roda del darrere no noto res, a la del davant, si pedalo dret, la noto amb més pressió del que estava acostumat, la duia a uns 7.5 bar, tot i que no em suposa cap problema.
Una diferència, és la de no patir pels sotracs de la carretera, el "llantazo" ja és història. Al igual d'oblidar-me del fet de comprovar la pressió de les rodes abans d'iniciar la sortida.
La bici en conjunt no pesa més. D'entrada les Tannus pesen més que una coberta normal. Cal tenir present que substitueixen la coberta, la càmera, la càmera de recanvi, la manxa o el gas per inflar i les eines per desmuntar/muntar. Tinguen en compte tot plegat, he tret un xic de pes a la bici.
He llegit per molt foros, que s'agafa molt a l'asfalt i això fa que en velocitats superiors als 25 km/h, redueix fins en 2 km/h +/- la velocitat, en el meu cas, m'importa poc aquest aspecte de la velocitat, no competeixo, al contrari m'agrada que s'agafi en les baixades. Com que sóc un ciclista dels que van a passeig, no he notat res en aquest aspecte.
El rendiment m'atrau. El fabricant parla de 6.000 quilòmetres, com que no es por estripar, és més fiable que els duri, hi ha qui parla fins i tot de més, temps al temps hi ho sabré.
Cada coberta de carretera val 65 euros més muntatge, que se'n va a uns 140 euros el joc, no és barat, tot i que tenint en compte el que valen les llantes de carretera amb un xic de perfil, no són molts diners.
A dia d'avui, n'estic encantat. La gran diferència, per mi, és la tranquil·litat de saber que no punxaré. Quan hi dugui més quilòmetres, faré un nou escrit per explicar com m'hi trobo i que en penso.
Més informació: Tannus

Repte pel 19-20/12/15 24 hores d'atletisme

Cinquena participació en les  24 hores d'atletisme, que es realitzen a les pistes de Can Dragó i organitza corredors.cat. Les espero amb ganes i tan bon punt estigui recuperat de la contractura que arrossego a les costelles, les començaré a preparar amb il·lusió.
No hi vaig a buscar cap resultat en concret, si tinc l'objectiu d'assolir les tres xifres, fent 100 km, sobretot hi aniré amb moltes ganes de passar-m'ho bé, corrent en família.
A primera vista, un pot pensar que és de bojos fer voltes a una pista durant 24 hores seguides, que millor a la muntanya o en un trajecte més ampli, però córrer en pista tot són avantatges.
A cada volta, a poc més de 400 metres, puc beure, puc menjar, no em cal portar res a sobre. Hi ha un espai, per l'avituallament personal i les coses de cada participant, que em permet tenir a mà el que necessiti, agafar-ho i deixar-ho quan em vagi bé. Tinc el lavabo a cada volta.
A cada pas per la línia de sortida, puc saber la distància que porto recorreguda amb exactitud, mitjançant les pantalles que així ho indiquen. Cada tres hores canviaran el sentit de la marxa, així és fa més distret. Tot i que no la vull fer servir, hi ha una zona per descansar i dormir, sempre està bé tenir opcions.
El públic, tot i que normalment no n'hi ha massa, pot veure l'evolució de la cursa en tot moment i animar constantment, no només en un punt d'una muntanya perduda.
Abans o després uns m'avançaran i jo n'avançaré a d'altres, ens podem veure les cares i comentar la jugada, compartirem alegries i penes, em fa sentir més que una competició, és una gran festa de l'esport.
Els més competitius, poden controlar als rivals més propers i fer la seva estratègia.
Penso que tothom, hauria de provar de córrer en aquesta gran desconeguda, que per molts que és la pista, en aquesta prova ho posen fàcil, hi ha diferents distàncies: 5.000, 10.000, mitja marató, marató, d'eliminació, curses de 6, 12 i 24 hores individuals i hi ha l'opció de fer les 24 hores per equips des de 2 a 24 corredors, un  munt de modalitats perquè tothom pugui participar.
Tenim l'excel·lent organització de corredors.cat, que són un 11 sobre 10, ens mimaran i tindran cura de fins l'últim detall, perquè nosaltres només ens hagem de preocupar de fer els que ens agrada, córrer.
Més informació i inscripcions: corredors.cat
Cròniques anteriors participacions: 2010, 2011, 2012 i 2013


Entrades relacionades:
18/12/15 Objectius per les 24 hores d'atletisme 
19-20/12/15 24 hores d'atletisme. Cròn 

10/10/15 Vallter 2.000 en bicicleta de carretera

Just abans de començar a pedalar, quan veig que el gps que marca 350 i pocs metres d'alçada i penso que vull assolir els 2.150 de Vallter 2.000, em ve suor freda.
Començo incòmode, massa pendent de l'objectiu i perdo de vista assaborir el moment. Al cap de pocs quilòmetres la  situació canvia.
La pujada pel Coll de Capsacosta, és tranquil·la, constant, sense grans rampes i amb bones vistes a la Vall de Bianya, que fan molt amè el pedalar.
Una vegada a  Sant Pau de Segúries, toca anar una estona per la carretera principal, fins arribar a Llanars, on faig parada a esmorzar, per afrontar els 21 km i 1.200 metres positius que hi ha per endavant.
Fins al poble de Setcases és de bon fer. Els 10 km següents ja és una altre història. Les rampes van des del 10 al 15%, una barbaritat, que sumat a l'alçada, ho fan molt feixuc, em costa molt avançar, faig peu a terra en més d'una ocasió. Als 1.500 metres d'alçada +/-, se'm treu el pedal esquerra per primera vegada, quasi em fa caure. Sempre començo a pedalar amb el peu dret a la cala i el peu esquerra és el que calo un cop estic en marxa.
Tinc l'excusa perfecte per abandonar, però no vull!
A la que estic a uns 2.000 metres d'alçada, just abans de la ziga-zaga que porta fins el cim, em sento fos. Tinc un lleuger tremolor a les cames, en aquest moment recordo que duc un mes sense fer més que caminar, per la contractura a les costelles.
El quilòmetre final és un odissea, tiro més d'il·lusió que de forces. A la fi, després de 53 quilometres i més de 1.800 metres positius, estic a Vallter 2000. Em sento  vencedor sobre mi mateix. La cafeteria està oberta, genial! L'entrepà té gust de premi.
La baixada em va fatal, normalment no baixo gaire bé i tinc por que es surti el pedal. He d'anar parant per les mans, que les tinc de cartró de tant frenar. Passat la barrera ja està, pedalo i gaudeixo de baixar sense frenar. Fins que es surt de nou el pedal i em recorda que no puc badar.
Decideixo arribar a Camprodon i plegar.  L'objectiu principal de pujar a Vallter 2.200 l'he aconseguit, no cal fer-m'hi mal.
Fa temps que he aprés que cal tirar endavant per sobre les adversitat, però fins a un punt, no a qualsevol preu.
Track Garmin Connect

Entrada relacionada:
Repte pel 10/10/15 Vallter 2.000 en bicicleta de carretera

Repte pel 10/10/15 Vallter 2.000 en bicicleta de carretera


Tinc moltes ganes de pedalar.
Fa quatre setmanes que vaig patir una caiguda en la btt, mentre feia la Via Augusta amb alforges i com a conseqüència tinc una contractura a les costelles.
No puc nedar, ni córrer, ni fer caiac, fins ara només he caminat. En l'última visita al traumatòleg, ja es veu la llum, sembla que de dos a tres setmanes més i  estaré recuperat del tot, de moment puc pedalar, millor amb la de carretera per evitar sotracs. Genial! He sortit de la consulta més content que si m'hagués tocat la loteria.
Com que l'espera per recuperar-me se m'està fent una muntanya, pujaré un bon port. Fa temps que vull anar a Vallter pedalant i no se m'acut millor moment que ara, serà un repte per a celebrar que la recuperació està propera.
La ruta escollida, serà una que em ve molt de gust fer. Olot - Capsacosta - Vallter - Santigosa - Olot, uns 113 km, amb 4.500 metres de desnivell acumulat.
No tinc cap altre pretensió que gaudir de pedalar, dels indrets on passi, sense massa pressa, aturant-me on i quan em vingui de gust.
Ja ho he escrit, però no puc deixar de pensar, en que tinc moltes ganes de pedalar. 


Entrada relacionada:
10/10/15 Vallter 2.000 en bicicleta de carretera