11/07/15 Mirant al ulls la meva por a les alçades, a La Selva de l'Aventura

Tinc por a les alçades. Una por que em bloqueja, ja sigui en un terrassa d'un edifici alt o en un pas de muntanya.
Acompanyat de la meva germana, he decidit anar a La Selva de l'Aventura, per mirar la meva por als ulls, amb seguretat.
Un cop allí, ens col·loquen l'arnés i després de les explicacions del monitor, toca fer un petit tram de prova, per demostrar que hem entès com funciona i perquè vegin com ens desenvolupem.
Cal assegurar-nos i pujar per una escala fins a la plataforma d'un arbre. Per anar fins a una altre plataforma, situada a no més de 5 metres. Hi ha un cable pels peus i un altre cable a l'alçada del cap, on hi poso la politja, que  juntament amb els dos mosquetons que surten de les cintes de l'arnés que duc, fan que estigui subjecta.
Poso el primer peu i em bloquejo mentalment. Suor freda, em tremolen les cames i la boca em queda tant seca, que la llengua sembla de paper de vidre.  Gràcies a l'enorme paciència de l'Alex, el monitor i de l'exemple de la M. Teresa, la meva germana. Al cap d'uns minuts, no sé quants, una eternitat, avanço fins a la plataforma del següent arbre, on hi ha el segon tram d'aquesta prova. Hi ha una petita tirolina, encara estic més espantat, tot estarà en mans de les mesures de seguretat i de la gravetat. M'ho penso molt, massa, finalment faig el pas endavant i sorpresa... A la que estic del tot penjat, em sento segur i molt còmode, m'acaba de començar a canviar el xip.
Sota la supervisió del monitor. Inicio el primer tram del circuit, no vaig sobrat, em diverteixo, tot patint una mica. Hi ha tot tipus de passeres, unes més complicades que d'altres, per anar passant de plataforma a plataforma. Acabo el primer tram, anem cap al segon. Mentre pujo per una xarxa, em sento guanyador, m'he vençut a mi mateix, miro avall i no tinc por, pujo amunt i disfruto del segon tram del circuit, segueixo anant molt a poc a poc, amb poca traça i molt pendent de cada pas, per avançar amb fermesa.
Acabem el circuit i els responsables de parc, ens donen una gran alegria, ens deixen repetir el circuit de nou, moltes gràcies!! No ens ho pensem ni un instant i ja tornem a estar enfilats. Com ho gaudeixo. Amb molta cura i una mica més de soltura, sense anar sobrat en cap moment, vaig fent.
El millor és que tinc una sensació nova i estranya, molt estranya. Em sento còmode, dalt les plataformes a uns 5 metres d'alçada, camino pels ponts, miro avall i no em fa canguelis, em sento segur, quina sensació!
Per acabar la M. Teresa, vol fer la tirolina de 140 metres, jo no. Un cop allà veure la cara de la meva germana gran, que reflectia que sabia que s'ho passaria tant i tant bé, va fer que sense pensar-m'ho també la fes. Impressionant, començo a baixar, tot penjat per l'arnés i em sento comodíssim, tinc un xut d'adrenalina brutal, en els últims metres, m'acolloneixo, com s'embala, la frenada em dispara les pulsacions. Només tinc un pensament, vull repetir-ho i ho fem de nou, com ens divertim.
Sóc conscient que no he superat la meva por, sinó que simplement no he deixat que em dominés. Això obre portes, per a nous projectes i noves idees d'alçada. D'entrada el proper mes, toca tornar a la Selva de l'Aventura a fer el circuit més llarg.