30/11/14 Nedant amb llevantada. Crònica i fotos

Que coincideixi temporal de llevant en cap de setmana, és una circumstància que cal aprofitar.
Aprofitar per gaudir i jugar amb les onades. L'escenari ideal, la badia de Sant Pol, per la seva ubicació geogràfica, a casa i per la part que queda arrecerada, permet una entrada i sobretot sortida del mar, amb unes mínimes garanties. Conèixer bé el terreny, ajuda a tenir les idees clares, en cas de qualsevol imprevist.
Amb una aigua al voltant dels 18 graus, fan que sigui una delícia nedar, tot i el dia gris. Estic entre amics, amb en Sergi i l'Andreu. Anem a gaudir i sobretot a divertir-nos amb l'onatge.
Iniciem la nedada, anant direcció a mar obert, resseguint la costa, pel costat del camí de ronda, des d'on, persones encuriosides, contemplem el nostre passar i com ens aturem a fer fotos. Tornem a desfer camí, fins estar ben entrats a la badia, per nedar de manera, més o menys, paral·lela a la línia de costa.
Les onades llargues, ens volen fer canviar el nostre rumb a cada poc. És un estira i arronsa a cada braçada, per poder seguir la nostra direcció. A la que iniciem el camí de tornada, les onades intensifiquen la seva força i alçada, juntament amb la pluja que cau amb ganes, fan molt especial la nedada.
Paro uns instants, a observar, la mar en que estic immers, les onades que no paren, com el cel, amb la seva pluja s'ajunta amb la mar. És pura màgia, sintonia amb la natura, és gaudir de les adversitats, fer de nedar en un dia gris i amb mala mar, un joc.
Track Garmin Connect

Àlbum de fotos

Entrada relacionada:

Proposta i propòsit pel 07/12/14 6 hores de Calella

La proposta, és anar a participar a una prova que m'agrada de manera especial, les 6 hores de Calella.
Consisteix en fer el màxim de distància, en 6 hores, en un circuit de 3.000 metres, d'anada i tornada, anant amunt i avall,  pel passeig de mar de 1,5 km,  totalment pla, tot el circuit al costat del mar.
La dificultat és més mental que física, hi ha qui s'agobía molt, de passar constantment per allà mateix,  és dur, s'hi ha de buscar els avantatges: coneixes el terreny, tens l'avituallament de cursa i personal cada 3 km. El més bonic i divertit és anar trobant els companys de cara,  poder intercanviar ànims i fer algun comentari,  veure com els més ràpids m'avancen uns quants cops, té l'al·licient de poder córrer uns instants amb els guanyadors. A més d'acabar tots al voltant de taula, dinant.
El propòsit és molt senzill, tot i que un cop en acció em serà complicat de complir. Tinc el ferm propòsit de fer només 21.100 metres o el que és el mateix, un mitja marató.
Degut a que estic en plena recuperació de la lesió al genoll, que m'ha tingut parat més de cinc mesos, cal fer les coses bé, sense forçar i escoltar el cos.  No descarto, fer a estones caminant o inclús fer menys distància de la prevista.
Tinc 6 hores per fer-ho, tot i que aniré a ritme patxanguero, em sobrarà molt temps. Que aprofitaré, si em ve de gust i la mar m'hi vol, per nedar una estona o per anar a llegir el diari sense presses en alguna terrassa i per animar als companys.
Hi vaig sobretot, per la gran festa que és aquesta cursa, per retrobar integrants d'aquesta gran família de llarga distància.
Més informació: Penya 100 km Domingo Catalan


Entrada relacionada:
07/12/14 6 hores de Calella. Quan parar és una victòria

26/11/14 Emmona 1 - Joaquim 3. Propera partida 2015

Quatre participacions en l'Ultra Trail de L'Emmona. Aconseguint acabar tres vegades, 2010, 2012 i 2013 i abandonant un cop, aquest 2014.
Aquest any, no tinc intenció de tornar a participar en l'Ultra Trail, a poc que pugui, ho vull fer en el Gran Ultra. El Gran Ultra són 172 km, amb 24.120 metres de desnivell acumulat, en menys de 48 hores, juntament en haver de pujar 22 cims de més de 2.000 metres d'alçada, fan una combinació, que no puc resistir.
Crec, que serà de lluny, una de les proves més exigents física i tècnicament de les que m'he proposat mai, les 48 hores només les he afrontat un cop, l'abril del 2011, va ser molt i molt dur. Gestionar son i cansament, durant una nit és difícil, durant dues, es complica moltíssim la situació, un error en l'estratègia pot costar l'èxit de la prova.
Espero poder compartir-la amb l'amic Lluís, amb qui he fet equip durant les anteriors participacions a l'Emmona. Ni ell, que l'acaben d'operar del genoll, ni jo, que tot just estic sortint de la lesió que em vaig fer en l'Emmona, fa 7 mesos, estem en el nostre millor punt de forma. Els dos tenim el cuquet de la il·lusió que ens volta per dins i les ganes de posar-nos mans a l'obra.
Els objectius, en forma de reptes,  del primer semestre del 2015, em portaran a treballar més a part a peu, destacant la part de muntanya i sobretot buscant ocasions per aclimatar, l'alta muntanya. He d'aprofitar al màxim aquests sis mesos, per arribar amb les condicions més òptimes possibles.
Les possibilitats que no ho aconsegueixi són extremadament altes, en sóc molt conscient, s'hauran de donar moltes circumstàncies perquè pugui fer aquest gran, gran repte. No em preocupa fracassar, em preocuparia molt més no intentar-ho i sobretot no donar el millor de mi mateix, durant la cursa.

Un repte s'aconsegueix o no, un dia en concret, en canvi, es somia i omple d'il·lusió, durant mesos abans.
Més informació: www.emmona.cat
Participacions anteriors: 2010, 2012, 2013, 2014


Entrada relacionada:
29/03/15 No participaré al Gran Ultra de l'Emmona

24/11/14 Torno a córrer!

Imatge de www.72kilos.com
Torno a córrer! Des del 21 de novembre, torno a córrer!
Han estat cinc mesos molt llargs, en que he hagut de fer bondat. Una bondat que he complert al peu de la lletra. Cinc mesos, en que apart del normal moure's del dia a dia, no he fet cap sortida ni a caminar ni a córrer. Cinc mesos en que tampoc he parat de fer bategar el cor ràpid, nedant, palejant i pedalant.
Cinc mesos en que, per la meva higiene mental, no he volgut fer plans sobre futurs reptes que impliquessin anar a peu, tot i que hi ha hagut idees voltant pel damunt del meu cap. 
Ara, en aquest pocs dies que duc, els reptes flueixen sols, com una molla que és contrau al màxim i es deixa anar de cop. Que si repte de continuïtat que en breu explicaré, que si un ultra de 100 km arran de mar però amb 6.500 metres de desnivell acumulat, que si un Gran Ultra de 172 km a alta muntanya, que si IronMan i UltraMan casolans, que si ultrafons en ruta, un munt d'il·lusions que van agafant dates en el calendari.
Ara estic en fase de recuperació, corrent pocs quilòmetres i amb ganes de fer la tornada a l'ultrafons. Sense pressa i sobretot sense pausa, seguint les pautes marcades.
Les lesions, són una terrible xacra, un peatge molt alt que, per desgràcia i per molt que no volem, toca pagar de tant en tant. 
Ara només vull seguir corrent, darrera els meus somnis.

Entrada relacionada:
23/06/14 Diagnòstic: tendinitis rotuliana

22/11/14 Entrenant amb Jonathan Gómez

Hi ha oportunitats que no es poden deixar escapar, com la d'assistir a un entreno d'en Jonathan Gómez. És tot una festa. 
En Jonhy és un gran entrenador, que a més de saber-ne un munt de tècnica, té la gran i difícil virtut de fer-se entendre, quan parla de matisos en l'estil de nedar.
Una festa que comença a la que anem arribant al Centre Natació Mataró i ens trobem abans d'entrar, són les 7:30 del matí, però no fa mandra llevar-se d'hora per anar a divertir-se. Una celebració que durem a terme en la piscina descoberta, climatitzada i de 50 metres del centre, un autèntic luxe.
Una festa que no s'interromp, per l'exigent entrenament que ens marca en Jonhy, series de 50, 100 i 200, a un temps determinat, descansant el temps que sobri. Hi ha gent de tots nivells, des d'ex-olímpics, un grapat de nedadors dels que fan podi i també un tronc, que sóc jo. 32 amants de la natació, que nedem i nedem, fins que arriba l'hora de deixar els carrils. He fet 2.800 metres, aprofitant per anar a ritmes exigents, tot i haver de parar per recuperar l'alè.
La festa no s'acaba al deixar de nedar, toca reunir-nos al voltant de taula, per esmorzar. Explicar batalletes, compartir la jugada i fer plans de futurs, per viure la  vida com ens agrada, en bona sintonia, braçada a braçada.

15/11/14 400 km en btt per les Vies Verdes. Crònica, 2ª part.

El vent no deixa de bufar, aguditzant la sensació de fredor. S'acosta l'hora de sopar, estic a Sant Feliu de Pallerols, faig una volta pel poble, per buscar algun lloc arrecerat i res, acabo a la parada d'autobús, assentat en un fred banc d'inoxidable, per sort els macarrons estan molt bons.
Arribo a Olot i toca girar, la son comença a pesar. La nit anterior al repte he dormit 5 hores, les que m'han quedat entre acabar de preparar el material, després de treballar i llevar-me per fer-lo.
A Les Preses, on, originalment, havia de fer parada per sopar, paro a dormir uns minuts, entre 10 i 20, no deixa de ser al carrer, però resguardat del vent, que fa notar la seva embranzida en ràfegues constants.  El pla inicial, era sopar i aprofitar la nyonya per fer una becaina.
Segueixo, mentre pujo el Coll d'en Bas, la son s'apodera de mi, estic pedalant pujada amunt i m'adormo en marxa. Em preocupa que passarà quan al cap d'un quilòmetre, agafi la baixada. Em podria fer mal. A grans mals, solucions simples, dormir. Dormiré, al marge d'aquest tram de carretera secundaria, trobo un pedra de les que abans marcaven els punts quilòmetrics, hi recolzo l'esquena, el casc fa de coixí. Estic al ras, dormo una estoneta, no tinc clar quants minuts, potser uns 15. M'aixeco encongit i mort de fred.
Agafo la bici amb ganes. Per fer passar la fred que m'ha entrat al cos, camino una estona i a seguir baixant. A Amer, tinc l'esperança de trobar un bar obert, tot i que siguin quarts de sis de la matinada, no en trobo cap. Fins a Vilanna. Amb el cos calent i la llum del dia que arriba, tot es veu diferent i la passió de son s'esfuma, en les ombres de la nit.
Mentiria si digués que no he pensat en abandonar i marxar cap a casa a dormir ben calentó, la nit ha estat molt dura i molt llarga. La determinació i el compromís amb mi mateix, ha estat vital per seguir endavant.
A falta d'uns 64 km, em ve a trobar en Sergi, que m'acompanyarà fins al final, un autèntic luxe. Els quilòmetres passen ràpid. Fins que, a uns 35 km del final,  ho veig perillar tot, em marejo i sento un intens mal de panxa. Parem uns minuts, que es fan eterns, només són gasos, ufff!
A Llambilles, per primera vegada, ho veig a la butxaca. Em sento l'amo de mi mateix. Al arribar a Girona, falten 4 km, pels 400, deixo alforges en el cotxe i a gaudir del passeig.
M'ha costat molt aconseguir aquest repte, m'ha deixat buit, física i mentalment, alhora m'ha donat il·lusió per emprendre nous projectes.
Track: Primera part i Segona part (A wikiloc, sumant els tracks hi surt 395 km, el gps, com es pot veure en la foto, marcava 400 km)
Track garmin forerunner 910 xt, per efectes de la son i el cansament, el vaig dur parat a estones, els tracks anteriors són gravats amb Garmin Foretrex 401

15/11/14 400 km en btt per les Vies Verdes. Crònica, 1ª part.

L'inici és a les 5 de la matinada, amb quatre gotes contades .
El primer tram, el més senzill, és de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Anada de nit, esperava poder veure sortir el sol al arribar a Sant Feliu de Guíxols, hi ha núvols i no es deixa veure.

En el port hi tinc una gran sorpresa, són les 7:20 del matí, en Pere i en Sergi,  m'esperen amb una coca boníssima, amb espelmes per bufar els 40 anys, a més, el gps marca 40 km. Moltes gràcies amics! En Pere m'acompanya un tram pedalant, camí de Llagostera ens separem.
A les 10;00, sóc de nou Girona, on hi tinc el cotxe. Canvi d'equipació, aprovisiono menjar i a pedalar fins Olot. A la que deixo Girona, ve amb mi el vent, que m'acompanyarà durant hores i hores, el trobo de cara i de costat. Em fa anar més lent del previst, arribo a Les Preses, faig parada per dinar els macarrons que duc a les alforges.
El vent molesta, fins i tot en els trams de baixada, hi ha alguna ràfega forta, que em fa estar molt atent. Al km 182, segona gran sorpresa del dia, la Meritxell i l'Andreu, m'estan esperant per felicitar-me i donar-me ànims. Moltes gràcies amics!
Es fa fosc i sóc conscient del gran error que he comés al matí, deixar el focus de llum de la bici estava previst, deixar el que duia en el casc no, doncs l'havia de posar a l'alforja, per si es donava aquesta situació. Penso cap problema, duc el d'emergència. Merda! El divendres el vaig treure de la motxilla, amb la intenció de canviar les piles i dur-lo apunt, per si de cas i en intenció es va quedar.
Per sort, són uns 6 quilòmetres, sense llum, de bon camí. La resta és per un tram il·luminat de Bescanó i el tram urbà de Salt i Girona. Vaig a poc a poquet, adaptant la vista a la foscor i aprofitant, la llum dels cotxes, per la carretera que transcorre paral·lela a la via verda.
A les 19:00 arribo a Girona. Més tard i més desgastat, pel vent, del que m'esperava. Duc 195 km, menys de la meitat i 90 minuts més tard. Agafo equipació, per les temperatures que m'esperen, que juntament amb l'aire, de ben segur em semblaran més baixes. Arranco amb la certesa, que tot i que ha estat dur, aquesta primera meitat, ha estat la part fàcil del repte.

13/11/14 Els detalls del repte pel 15/11/14, 400 km en btt per les Vies Verdes

Entre les 04:30 i les 05:00 de dissabte, en funció del que tardi en aparcar i en estar apunt, iniciaré el repte, pedalant des de Girona fins a Sant Feliu de Guíxols i tornada.
A les 10:00, crec que seré de nou a Girona, parada al cotxe, per deixar-hi l'equipació de nit i agafar el dinar,  anant fins a Olot i retornant a Girona.
A les 17:45, hora en que faig 40 anys, que és el motiu d'aquest repte, m'agradaria haver fer la meitat, 200 km, tot i que és difícil que així sigui. De nou en el cotxe, agafant el material de nit,  roba d'abric, el sopar i altre vegada cap Olot.
El meu càlcul, és estar entre les 02:00 i les 04:00 de la matinada de diumenge, de nou a Girona, on hi faré el ressopó. Duré uns 320 km a les cames. L'últim tram, de 80 km fins a Sant Feliu de Guíxols, crec que serà el més dur, per la combinació de cansament, nit, son i fred, un cocktail de difícil resolució.
L'hora de finalitzacio del repte, si tot va bé, rondarà entre les 09:00 i les 12:00.
El dinar i el sopar, serà a Les Preses, per horari, per tenir feta la pujada més forta i poder-ho pair bé, sobretot perquè hi ha una petita entradeta, just al costat de les instal·lacions de Bici Carril, que em permetrà menjar resguardat, de pluja i/o vent, en cas que n'hi hagi. El ressopó serà assentat en el cotxe. Els àpats principals seran freds, són macarrons fets especialment per l'ocasió, amb molt d'amor, carinyo i mimo per la meva mare, els duré a sobre, menys els esmorzars en que pararé, per fer un cafè calentó, en algun punt per determinar de les vies verdes.
El cotxe és el punt base del material i el menjar. En els quilòmetres, 80, 200 i 320, deixaré i agafaré material, que duré a les alforges de la btt, per ser autònom, només em caldrà parar a proveir d'aigua, en alguna font del camí.
El punt de gir de Sant Feliu de Guíxols, és just on acaba la via verda, a la rotonda del Tinglado. A Olot, el gir el faré just quan la via verda arriba a la zona del firal. El cotxe, estarà, si trobo aparcament, el més aprop d'on comença la part de terra direcció Sant Feliu de Guíxols. En cas que faltin quilòmetres per assolir els 400, tornaré enrere, fins a completar-los.
Segons les prediccions, em trobaré temperatures de dia al voltant dels 19 graus i de nit baixaran fins els 2 graus. De pluja, potser algun ruixat residual, en principi és poc probable.

Estic com un nen dies abans d'anar d'excursió, en que no veig res més a l'horitzó, se m'emplena la boca d'il·lusió, cada cop que en parlo i el pensament m'hi transporta constantment.

Entrada relacionada:
Repte pel 15/11/14 400 km en btt per les Vies Verdes
15/11/14 400 km en btt per les Vies Verdes. Crònica, 1ª part.
15/11/14 400 km en btt per les Vies Verdes. Crònica, 2ª part  

11/11/14 El que se'm passa pel cap, quan no penso en res, en llarga distància

Que se'm passa pel cap, quan faig un repte de llarga distància en solitari, és una pregunta que em fan sovint.
Us explicaré en que ocupa majoritàriament el temps, el meu cap, quan no pensa. L'ocupo en sentir. En ser conscient de petites i intenses sensacions i emocions.
El que m'encanta és la sincronia entre la respiració i el moviment, ja sigui de braços i/o cames, aquesta dolça melodia, escoltada durant hores, em transporta més enllà,  a un lloc molt llunyà i alhora molt aprop, a dins meu.
Nedant, m'agrada notar com l'aigua llisca pel cos. Com la mà fa per uns instants sòlid el líquid i l'agafa per impulsar-me. Com m'acarona metre a metre, mentre avanço.
Pedalant. És genial com el vent em refresca o em congela el somriure, com el manillar transmet el terreny a les meves mans. Em quedo embadalit escoltant la melodia de les rodes, ja sigui en el cruixir dels camins o en el fluir de l'asfalt.
Corrent. Em concentro en volar, no per ràpid, doncs sóc lent, lent, sinó en l'interval en que  un peu impulsa i l'altre encara està en l'aire, són petits instants en que volo, en que la sensació de llibertat és més intensa.
En el caiac, m'encanta sentir com l'embarcació llisca i ressegueix onades, mentre prenc consciència del petit que sóc, dins l'immens mar.
Durant els reptes de llarga distància, també s'amplifiquen les emocions. La felicitat per estar fent bategar el cor ràpid. Incertesa de si o podré aconseguir o no, que combato amb la certesa que donaré el millor de mi per aconseguir-ho. Dolor muscular, que recorda el tram que acabo de fer i impulsa per seguir endavant. Tristesa en els moments en que es remouen coses internes, que són el contrapunt necessari per gaudir l'alegria. I sobretot alegria, per estar fent el que m'agrada i el que em fa sentir viu.
+ Sensacions

Entrada relacionada:

01/11/14 Pedalant pels que no poden córrer

Sortida des de Sant Feliu de Guíxols a les 00:30 de la matinada de dissabte. No he dormit, com qualsevol divendres he treballat; he preparat les coses, sopat i m'esperen més de 200 km per endavant, amb la guillotina de tenir un compromís a les 15 hores a Girona ciutat. Duc alforges, amb equipament i menjar per no haver de parar, ni dependre de ningú.
Em motiva molt el sentit del perquè pedalo, pedalo pels que no poden córrer. El punt de gir està a Caldes de Montbui, on hi fan una cursa de 100 km a peu, per aquesta causa, a la que no puc assistir per lesió al genoll. Hi estic inscrit, em fa il·lusió ser-hi i fer-hi una volta tot pedalant.
Pedalo en la tranquil·litat de la nit. La son em juga una mala passada, un cop estic a Vidreres, acabo retornant al poble anterior, Caldes de Malavella, tot i que per diferent camí, que hi farem. La intenció era anar fins a Hostalric, per camins de terra, aprofitant el traçat de la Via Augusta, decideixo seguir per carretera, per poder complir l'horari establert.
D'Hostalric fins el trencant que em durà a Llinars del Vallés, la carretera és molt recta i fa un fals pla, que puja suaument, penso que a la tornada, ja de dia, podré volar sobre l'asfalt. Just abans d'entrar a Cardedeu, a les sis del matí, faig una mica de parada, per menjar assentat.
Reprenc el camí. Paro en un dels primers semàfor de Cardedeu, el mòbil sona. El meu pare acaba d'expirar el seu últim alè, no el veure tal i com tenia previst a les 15 hores, toca deixar-ho tot i tornar ràpidament.
Des d'aquí donar les gràcies a la policia local de Llinars del Vallés, per la seva ajuda. Localitzant un taxi per anar a casa, sense perdre temps i per guardar-me la bicicleta en custodia, sobretot per fer-ho tot més senzill. Moltes gràcies!
Track Garmin Connect

Entrades relacionades:
Proposta pel 01/11/14 Cursa 100 km de Caldes - Corre pels que no poden. I més...

01/11/14 Adéu papa

Mentre el meu cor bategava ràpid i esbufegava pujada amunt, tot pedalant en la matinada, el teu cor, papa, ha fet l'últim batec i has expirat l'últim alè.
Han estat quatre mesos i mig de lluita contra el càncer, quatre mesos i mig en que hem anat tots a una. Ha estat dur, molt dur, per tu que avui ens has deixat i alhora  per nosaltres, que poc més hem pogut fer que estar al teu costat, veient com s'apagava la flama.
Ha estat un temps, en que he aprés, no només com pot capgirar-se la vida. Com la normalitat que donem per suposada, en un no res, es transforma en un desig inabastable.
He aprés que la vida no espera a ningú, em reafirmo en ser perseguidor d'il·lusions, que potser no entenc massa ningú,  que per mi signifiquen molt.
Veient les últimes espurnes de vida del meu pare, m'he posat en la seva pell i m'he fet una pregunta. Faig realment el que em fa sentir viu? La resposta ha estat que si, amb matisos. Si faig el que m'agrada, tot i que no hi puc dedicar el temps que hi voldria, per obligacions laborals, socials i familiars, intento trobar una estona en la bogeria del dia a dia.
A dos setmanes de fer quaranta anys, sento que he crescut o he hagut de créixer uns quants anys  de cop. Aprenent a respirar a fons i a seguir avançant, davant les adversitats. Hem sento prou gran, per tornar a ser petit, per somiar, per imaginar, per buscar tresors, que no són molt lluny, estan amagats dins meu. 
Adéu papa.