28/06/14 Marnaton eDreams Sant Feliu de Guíxols. Pla B

La jornada abans preparant la festa, perquè arribi un convidat inesperat i vulgui canviar el lloc del convit. La meva aportació a la gresca és coordinar  el tema de l'avituallament i el material auxiliar que comporta, hores lligant i preparant tots els detalls.
Arriba dissabte, en que tot està apunt i el garbí bufa i bufa, tot i no estar convidat a la festa, irromp amb força, aixecant onades curtes, incòmodes i  de mal nedar. Que a primera hora del matí, fan prendre la difícil decisió de canviar el recorregut, fent el pla B.
El pla B, és nedar 3 voltes dins la badia de Sant Feliu, en comptes del trajecte original, amb sortida a Canyet i arribada a la platja principal. A priori sembla una opció més senzilla i alhora és complicadíssima.
Cal reorganitzar-ho tot. Recollir boies, per abalisar el nou recorregut. Reordenar totes les embarcacions i efectius de mar. Tot els caiacs que estan esperant a la sortida a que arribin els nedadors, cal moure'ls fins la nova ubicació. Moure material d'una banda a l'altre. Assignar noves funcions al nombrós dispositiu humà. Tot plegat una gran feina d'equip.
Mentre tot això succeeix, l'adrenalina va disparada, cal pensar i actuar, amb la guillotina del temps damunt els nostres caps, amb la pressió de que la família d'aigua són els principals protagonistes de la vetllada. Volent que, gaudeixen el més possible, tot i tenir la mar moguda i un recorregut exigent.
Un cop acabada la travessia, el millor és escoltar la satisfacció dels nedadors, que han entès que era la millor opció.
Com en un repte, ni guanyo, ni perdo, aprenc. A més d'aprendre treballant dins  d'una gran organització d'esdeveniments en aigües obertes,  que  m'aporta molt. He aprés, una petita, petita, petita cosa, que m'ha fet molta il·lusió, fer un nus As de guia.

27/06/14 1.000 publicacions al bloc, mil gràcies!

1.000 publicacions en aquest bloc, mil gràcies de tot cor a tots vosaltres,  que en un moment o altre heu llegit algun dels escrits.
En una època en que tots plegats primem l'immeditat, lo ràpid i breu. Escriure un bloc és tot un desafiament. Un comentari amb una fotografia, penjada en diferents xarxes socials són segons, com a molt un o dos minuts. Un escrit al bloc, acostumen a ser d'una a dues hores, per escriure, polir i tornar a polir multituds de vegades cada relat.
Escollint els mots que millor descriuen el que vull transmetre, fent servir les paraules adequades, sent entenedor. Intentant no avorrir amb detalls superflus, buscant la manera d'aportar alguna cosa en cada publicació. Posant-hi una part de mi, en cada línia. Sense pretendre res més difícil, que ser un mateix. Reflexionant pensaments, dibuixant un mapa de sensacions viscudes, d'inquietuds compartides i explicant els somnis que em roben la son.
En un mes, aquest espai farà 4 anys, costa de creure. D'experiències per viure, en tinc un munt, de ganes de compartir reflexions no me'n falten, de vegades costa trobar el temps, per sort, pel que realment ens apassiona sempre hi ha una estona.

23/06/14 Diagnòstic: tendinitis rotuliana

Tendinitis, que poc m'agrada aquest mot i menys quan el metge m'ho diagnostica. Tendinitis rotuliana, si és que sona malament!
La lesió es va produir fa 8 dies a l'Emmona, a dia d'avui el dolor no ha marxat, més aviat al contrari. Em fa mal al pujar escalons i al flexionar les cames, encara tinc una mica inflamada la zona. El dolor se m'ha fet molt present durant aquests dies.
Sembla que la part a peu, corrent i/o caminant d'aquest 2014, ja l'ha puc donar per finiquitada. Potser estarà resolt en un parell de mesos o potser no, prefereixo preparar-me pel pitjor, d'aquesta manera estaré content si estic recuperat abans.
Els reptes poden esperar. Sempre he tingut molt clar, que lluitar fins al final per un repte, si, aconseguir-lo a qualsevol preu, no. L'IronGuíxols, IronMan casolà, que havia de fer aquest juliol, queda posposat sense data, igual el repte per celebrar el meu quaranta aniversari al novembre, tot i que em feia molta il·lusió, el descarto d'entrada, també els tres reptes de 100 km que tenia previstos. No vull cap tipus de pressió que em forci a prendre males decisions en la recuperació.
El gran avantatge de fer més d'una modalitat esportiva és que no cal parar del tot. Puc nedar, que a l'estiu encara ve més de gust. Puc pedalar, tot i que sense anar amb "desarrollos" massa llargs, ni aixecar-me dret. El caiac, cal provar-lo sense presses, doncs la posició de les cames, en un de travessia com el meu, en que van un xic flexionades, pot anar malament.
Ara calma. A gaudir del que si puc fer, mentre em recupero i aprofitar per idear algun repte nou.


Entrada relacionada:
24/11/14 Torno a córrer!

21/06/14 Entrevista radiofònica a Marca Personal

Fa molta il·lusió que un programa de ràdio estigui interessat en el que faig. Tot fent una petita entrevista a l'espai Marca Personal a Radio Marca Barcelona conduit per Olga Vallejo.
Contribueix al que intento fer amb aquest espai, compartir el que m'apassiona, la llarga distància i tot el que l'envolta.
Només és parlar,  minuts abans de fer-ho, tinc un nus a la gola. Tampoc se exactament de que parlarem, millor, sinó ho tindria preparat i perdria autenticitat.
Estic callat escoltant els altres dos convidats, fins que l'Olga em saluda i arriba el torn de començar la xerrada. Tot flueix, com en una conversa més, sent conscient que l'escoltarà un munt de gent.
A continuació podeu sentir el programa, val la pena escoltar-lo tot, faig la meva intervenció al minut 8 i 20 segons +/- . Espero que us agradi. Moltes gràcies a tot l'equip de Marca Personal per haver-ho fet  fàcil i divertit. 

Web del programa: Marca Personal

19/06/14 Costa Brava nedant 2014

En breu  segueixo fent la Costa Brava nedant. No és un repte de llarga distancia, és un projecte de llarg recorregut.
El vaig iniciar fa quasi un any, amb l'objectiu de nedar tot el litoral de Portbou a Blanes, en 40 etapes. Fent de cada etapa un diàleg amb l'aigua i el seu paisatge.
Sense ordre. Sense presses, gaudint el moment. Sense termini per acabar, en el fons no vull pensar que ho acabaré, només vull disfrutar nedant.
A dia d'avui duc 5 etapes, en queden 35 més, de racons que conec i d'indrets per descobrir.
Juntament amb la planificació de les etapes, vaig establir un protocol d'aspectes tècnics, entre els que hi figura fer-ho amb el mar per damunt dels 20 graus. Per aquest motiu, en part, nedo a pell a l'hivern, per aconseguir marge per aquest projecte, per poder observar i gaudir dels secrets que la mar em vulgui mostrar.

Seguiment del projecte a la pàgina: COSTA BRAVA NEDANT 

17/06/14 Abandonar

Abandonar en un repte no és un opció, si és una decisió meditada, personal i  des de l'autoconeixament. Abandonar és una ombra que planeja damunt un repte, abans i durant, fins que es desdibuixa en la línia d'arribada. 
Abandonar deixa un gust amarg, aquesta amargor que apareix en el primer moment, és va convertint en dolçor per la satisfacció. Per ser capaç de tenir criteri i no allargar l'inevitable, ni agreujar-ne les conseqüències. Costa molt refrenar el desig intern d'aconseguir un repte.
La ment hi juga un paper complicat, per una banda la conscienciació, per donar-ho tot, la capacitat de patiment, el fet de voler seguir un pas, una pedalada o una braçada més i després una més i una més... Per l'altre costat, hi ha el sentit comú, cal sortir d'un mateix i allunyar-se una mica per tenir objectivitat i no perdre el món de vista.
Recordar que passi el que passi, tingui un bon o un mal resultat, ho aconsegueixi o no, el dilluns la meva vida segueix el seu curs normal. Havent de treballar un munt d'hores per poder tirar endavant, sobrant-me mes al final del sou, envoltat per la gent que estimo i somiant nous reptes.
De la mateixa manera que no em passo sis mesos entrenant en exclusiva per a un repte, sinó que en vaig fent cada quan em ve de gust i puc, tampoc em penso jugar res per assolir-ne un en concret.
Abandonar, té una part molt positiva, que cal no oblidar, em demostra que estic fent el tipus de reptes que m'agraden. Els que em costen molt i el fracàs hi es molt aprop. Ajuda a valorar en la seva justa mesura els que he aconseguit, em fa aprendre i créixer esportivament.

Entrada relacionada:

14/06/14 Ultra Trail Emmona. Crònica d'un abandonament

La jornada començava amb ambient festiu, retrobament d'amics i intercanvis d'inquietuds a la sortida. Amb en Lluís Tuneu, iniciem la nostra quarta Emmona, per equips, som el Xino-Xano. Caminant, sense córrer i sense parar més que l'imprescindible.
Puig Estela, espectacular veure la gran quantitat de corredors, en el serpenteig que puja fins el cim. La baixada, molt i molt dreta, amb herba que està humida i patina, així que calma i anar fent, un parell de relliscades sense conseqüències i ens plantem a Pardines, km 18.
Començo a notar que alguna cosa falla. Estic al 18 i em sento com si estes al km 92, a mig camí del Taga, amb més de 24 hores a les cames i no en duc ni 4. Fins al següent punt de control, no són ni 6 km, em trobo malament, molt marejat, la combinació d'alçada i canvis de pressió atmosfèrica per l'amenaça de turmenta, no m'ajuden gens, les cames em tremolen i tinc que anar parant per recuperar l'alè. Els pocs que tinc al darrera, m'avançen i m'agafen distància molt ràpidament.
Amb treballs arribo a Serra de la Canya. En Lluís, porta una bona estona esperant, ha begut i menjat, necessito recuperar. Li demano que segueixi sol, si puc ja l'atraparé, no vull ser un llast. La parada em senta bé, segueixo. El mareig no em deixa. Duc unes 7 hores i en un moment de lucidesa, m'adono que porto hores sense observar el paisatge, que tant m'agrada, només estic amb el cap a terra, mirant el proper pas, mala senyal.
Avui no és el meu dia. En una cursa tant exigent com és l'Emmona, cal estar-hi al cent per cent. Decideixo que abandonaré a la que en tingui ocasió, no cal allargar l'inevitable, ni arriscar més del compte. Vaig caminat, amb la mala sort, de fer una regirada a la cama dreta, que acaba amb els lligaments inflamats.
M'atrapa l'equip d'escombres, que van treien les senyals. Estic a 3 pics. Una zona d'evacuació complicada. Em recolliran en un refugi, només em cal seguir una pista, fàcil, que se'm fa eterna.
Abandonar, no aconseguir un repte, deixa un gust amarg. Alhora estic content, perquè en cada repte, ni hi guanyo, ni hi perdo, aprenc. Aprendre a  retirar-me a temps, és un petita victòria. 
L'endemà, mentre escrit aquestes línies, encara estic un xic marejat, com si hagués begut, amb la pressió arterial baixa i el cos com si m'hagués atropellat un camió i els lligaments adolorits. I sobretot, sobretot, orgullós del meu amic Lluís que ho aconseguit i pensant en l'Emmona 2015, per tornar a gaudir d'aquestes grans muntanyes que em fan sentir tant petit, petit.

Entrada relacionada:

08/06/14 Marnaton Begur. Crònica d'un treball en equip

Formar part d'un gran equip, és un orgull i una gran responsabilitat, és donar el millor d'un mateix i ser part de la diversió dels qui neden les travessies.
Dintre de l'organització de Marnaton, a més dels que hi fan feina, molt més enllà del dia de la travessia, els que treballen tot l'any. Hi ha un grup de persones, apassionades per l'esport, que cadascuna d'elles s'ocupa d'una petita parcel.la de l'esdeveniment i hi aporta el seu bagatge esportiu. 
Per aquest equip, que ha viscut la Marnaton de Begur, en tota la seva intensitat, la travessia  ha durat unes 48 hores.
Durant aquestes 48 hores hi ha hagut moments per a tot. Per una planificació exhaustiva abans. Per començar a treballar amb fermesa per seguir el protocol preparat, mentre la boira de dissabte a Begur ens tenia a tots amb l'ai al cor, fins que es va haver de prendre, la dura i encertada decisió de fer un canvi de recorregut. Estones compartint taula, compartint riures i preocupacions i desgranant els petits grans detalls que fan que tot rutlli. Minuts rascats al temps, per compartir braçades. Moments per aprendre i per avançar junts.
Al final de tot, hi ha l'examen, un examen molt personal. En que trobant amics i components de la família d'aigua, puc escoltar les seves impressions i sensacions, que em fan adonar de com ha anat tot. Veient i escoltant furtivament, a nedadors que no conec. Prenent apunts mentals de cosetes a millorar. Perquè una bona travessia, a pesar de les circumstàncies adverses, no surt rodona per casualitat, surt per treballar-hi amb il.lusiò, en equip, amb mentalitat de muntar una petita festa de les aigües obertes pels altres, com si fos per un mateix.

06/06/14 Entrenament invisible. Descans previ a un repte

Descansar el suficient, abans d'una prova de llarga distància, és de lògica. Si sé del cert que, anant tot bé, passaré una nit sense dormir i que un cop es faci de dia encara em quedaran unes 10 hores més de caminar, com és el cas de l'Ultra Trail Emmona, que disputaré en una setmana, cobra especial importància, posar-me al dia de son.
Descansar no vol dir parar, ni fer el manta en el sofà al arribar el capvespre. És baixar el ritme, fer activitat de baixa intensitat i dedicar-hi menys temps. Inclús la setmana anterior no faig el mateix esport, que faré el dia de la prova. Com que toca caminar i molt, faré natació i bicicleta, d'aquesta manera em quedaran ganes d'enfilar muntanya amunt i avall, que bona falta em faran i mantindré el cos activat.
En aquesta ocasió el període d'aquest entrenament invisible, serà de 12 dies, abans de la prova que és el 14 de juny.
Dormir el necessari, no dotze hores cada dia, sinó les hores que toquen. Que hi ha varies coses a fer, doncs a prioritzar i deixar-ne algunes, per molt que m'agradin. Es diu que li falten hores al dia per fer-ho tot, cada dia estic més convençut que no em falten hores, em sobren coses a fer. Per exemple aquesta setmana, de dilluns a dijous, he deixat d'escriure aquest espai que tant m'omple, he hagut de prioritzar feina, obligacions, entrenament i el munt de coses que van sorgint en el dia a dia.
Els últims set dies, inclús deixaré de prendre cafè i si es dóna el cas, d'altres begudes estimulants, per dos motius. Si dormo el suficient no són necessàries i dos, perquè el dia i sobretot la nit de la prova, em faci més efecte,  No és cap veritat absoluta, és un petit detall, que em funciona.

01/06/14 Últim entrenament per l'Ultra Trail Emmona. Diumenge

Envoltat de muntanyes, mentre enfilo el Taga, tinc la sensació de tornar-me petit petit.
Per les hores que tinc, puc fer dues pujades al Taga. Començo a caminar i el sol es va alçant, mentre es retira la fredor de l'alba. Cada revolt del camí, està farcit de records,  de l'Emmona,  del 2012 de com de fos estava al pujar-hi i de l'any passat, que es va fer eterna i difusa per la febre que em va acompanyar.
Vaig pujant bastant còmode, un cop dalt no puc evitar pensar en com de gran és la natura i gaudir tot el que m'envolta. A mitja baixada, tinc una companya inesperada, una gossa perduda, va al meu costat, a estones m'avança, es para, ensuma, és molt manyaga, Anem baixant, fins que retrobem els seus amos, que l'estaven buscant. M'agraden les històries amb final feliç,
Arribo al cotxe, reposo líquids i aliments i de nou cap al Taga. El cansament d'ahir i el d'avui, es deixen sentir. Vaig a gaudir, a aquestes hores hi ha més gent, parlo amb un, amb l'altre, sempre s'apren alguna cosa interessant. Saber on patiré, ho fa un xic més dur, aprofito per disfrutar de la màgia que m'envolta.
Un cop dalt, m'assento en diferents llocs, per gaudir de les panoràmiques de cada banda, amb el temps que es mereixen. Les vistes a la baixada, també són espectaculars, no tinc ganes d'entrar en la zona més boscosa i menys de marxar. Aturo el rellotge en 9 hores caminant, fent 25,430 km i uns 4.500 metres de desnivell acumulat aproximat.

Entrades relacionades: