30/11/13 Retrobant la fredor, nedant a pell

Mil i un dubtes i una sola cosa clara, volia nedar sentint la sal a la pell. 
El dia no hi ajuda gens, a les dues del migdia, la temperatura exterior gira al voltant dels 10 graus, l'aigua de la mar a uns 15 graus, refredada en superfície pel plovineig del matí, que amenaça amb tornar, el sol està molt amagat, dia és molt gris.
No fa ni cinc dies, que estava a casa amb angines i encara tinc part del refredat que duia, el desgast d'aquestes dues circumstàncies fan que tingui la consigna de girar cua si en algun moment no ho tinc del tot clar.
Entrar, ha estat fàcil, feia més fred a fora que a dins, al cap de poc d'estar en posició horitzontal, noto la fred, que com sempre, en els primers minuts, m'encongeix el coll cap enrere, com si no volgués estar dins l'aigua. Són tres llargs minuts perquè les punxades de fred, donin pas a sentir com la pell bull, és una sensació contradictòria, en un entorn de fred, la pell sembla que s'hagi d'encendre d'un moment a un altre.
Tenia previst fer uns 1.000 metres, que finalment són 1.200, tot i que em trobo molt bé dins l'aigua, no cal abusar, sempre al costat de la costa per tenir la sortida a pocs metres i la boia per fer-me veure, noto la fredor i la pèrdua de sensibilitat a les extremitats.
Entre els bancs de peixos, la visió de dues meduses, em fan estar a l'aguait, no m'amarguen el gaudir de nedar a pell, quan l'aigua comença a estar més fresca, el sentir la fredor salada que tant m'agrada.
Poc abans d'acabar de nedar, torna a plovinejar, nedar mentre plou és bonic, no tant el moment de sortir, és dur. Tinc les coses a l'abast de la mà, en un no res estic abrigat i camí de casa, amb un gran somriure dibuixat. Hi ha poques coses millors que guanyar la partida, a els propis temors.

29/11/13 Esport massa en serio, no gràcies!

De vegades tinc l'impressió que, tots plegats, ens prenem massa seriosament, el que crec hauria de ser un entreteniment i una diversió, com és l'esport.
No vull dir que no calgui entrenar amb metodologia i disciplina, ni que sigui dolent perseguir un objectiu o anar a buscar una marca concreta. Vull dir que, no és bo deixar la satisfacció de la feina feta durant mesos en un  resultat.
L'essència de l'esperit esportiu està en la superació. Fer un resultat menys bo de l'esperat, no és dolent si s'ha donat tot.
Hi ha qui diu que fer una marató en més de quatre hores, no és fer una marató, quina bajanada. Els que la fan amb més temps, com és el meu cas, també hem entrenat, gaudit i patit els 42.195 metres de la prova. Com el que arriba fora del temps de tall oficial, per mi és tant o més finalista que els altres. 
El mateix passa amb el material, un grapat d'euros invertits per retallar temps, aquesta millora no implica més esforç en si mateixa.
Acostumo a entrenar per objectius, per varis objectius alhora, fent planificació a mesos vista. D'aquesta manera, no aconseguir-ne un, no implica no haver fet els anteriors, ni fa perdre l'il·lusió en els següents. Mentre que si es prepara una sola cosa durant mesos, l'auto-exigència serà molt més gran. I el fracàs o l'èxit seran de més mal portar.
Apart, tinc molt clar, que esport, per mi, és diversió. Vull passar-ho bé entrenant i fent els reptes que em proposo. Molt per sobre de cronos, el dia que no m'esforci fins el final i no em diverteixi a cada metre mentre ho faig, tot i el dolç amarg gust del patiment, aquell dia, independentment del resultat, hauré fracassat.

27/11/13 6 hores de Calella. Pròleg

Entre el petit contratemps de fa 15 dies, la sobrecàrrega en el tensor fàscia lata, que no m'ha deixat córrer i la mala combinació d'angines superades i un refredat que no em vol abandonar, duc, de moment, cinc dies consecutius sense entrenar.
Aniré sense cap pretensió de resultat en distància, ni tant sols amb l'objectiu de completar les sis hores en moviment.
Correré si el cos em deixa, caminaré a la primera de canvi i ho deixaré quan ho cregui convenient, no vull forçar gens la màquina.  Si cal em m'assentaré en un banc a parar el solet una estona.
Podria no anar-hi, quedar-me a casa o fer alguna altre cosa, ja que no arribo en condicions. El que ho organitzin la Nuri en Joan, de la Penya Domingo Catalan, fa que hi vulgui anar, que hi vagi part de la família de llarga distància, fa que sigui una festa, fer un dinar tots junts al acabar li dóna aire de gran celebració.
Potser al final, aconsegueixo completar les 6 hores o a la que en porti dues ho deixo, tal i fa, aniré a fer el que se'm dóna bé, divertir-me entre amics.

Entrades relacionades:

24/11/13 Més de 10 anys sense fumar

10 anys i casi un parell de mesos o el que és el mateix 3.709 dies sense fumar. Versus els 5.073 dies que si vaig fer-ho, el balanç encara surt a favor del tabac.
No puc dir que fos un camí fàcil, ni que ho deixes i comences a fer esport, la veritat és que no. La primera cigarreta a l'institut, va ser per una tonteria, a la que no vaig saber posar fre. Després varen seguir uns anys de corbata, en que creia que calia tenir per arribar a ser, ara sé que cal ser perquè no calgui tenir.
Ho vaig deixar, després de quasi 14 anys de fumar, perquè no m'agraden les obligacions en la meva vida personal, per això ja està la part laboral i la social. Em trobava bé, no tenia cap problema, més que el sentir-me dominat pel tabac, que si arribo a casa i no tindré prou cigarretes fins que torni a sortir, que si allà on he d'anar no podré fumar...
Per deixar-ho, vaig tenir ajuda farmacològica, mitjançant pegats de nicotina, que al donar nicotina al cos, em feien adonar, fins a quin puc la meva addicció era psicològica, tot i que hi ha un part important de dependència física.
Actualment, fa anys que no en tinc cap ganes, aquest escrit, me l'ha suggerit una persona propera, doncs després d'explicar-li la meva experiència, ha decidit deixar-ho, molt ànims! Quan veig algú fumar, entenc la sensació d'angoixa i de sacietat que li dóna fumar, és difícil d'entendre pels qui han tingut la sort de no caure en el tabaquisme.
Podeu pensar que en 14 anys, em podia haver donat compte abans, tot arriba en el seu moment, tot té un moment en la vida en que diu fins aquí. 
Al poc de deixar-ho, vaig tenir un accident de cotxe, de certa importància, en calent, mentre encara no feia mal res i veient que el cotxe aniria per llançar. En el moment de màxim neguit, em van oferir una cigarreta, recordo aquell moment com si acabes de passar, vaig estirar el braç, la mà va quedar just davant el paquet de tabac i el meu cap va ser prou fred, per pensar que ja en tenia prou amb l'accident, com per a sobre tornar a fumar, cosa que no volia fer i vaig saber dir no. En aquell instant em vaig adonar que la voluntat ho és tot, que cal determinació i sobretot saber que no passa res per dubtar, ni per flaquejar.
Un mes abans de deixar el tabac, un dia d'agost del 2003, vaig prendre una decisió, la de canviar les coses que no m'agradaven en mi, deixar de fer el que els altres esperen i fer el que em fa bategar el cor. Vaig elaborar una llista de coses que volia fer i d'altres que volia deixar de fer. Per començar em vaig despendre de molts perjudicis absurds, de manies i complexos que no porten enlloc. L'ambició professional, va deixar d'interessar-me, per donar pas a viure més, perquè al final, els diners, es paguen amb temps i temps és justament el que vull per mi.
Al cap d'uns mesos em vaig comprar una bicicleta de muntanya, aquí va néixer la meva passió per l'esport, algú pot pensar que vaig canviar un vici per un altre, no crec que és pugui comparar, un hàbit nociu amb fer salut.
Encara queden molts errors per cometre, coses per fer diferent, properament vull reescriure la llista, encara queda molt per polir. Sempre hi ha nous horitzons per conquerir, que és veuen més clars sense la boira del tabac.

Repte pel 14-15/12/13 24 hores d'atletisme

S'acosta una de les curses que més he aprés i  més il·lusió em fa tornar-hi a participar.
La dinàmica de la prova, és molt i molt simple, del dissabte a les 12 del migdia, fins el diumenge a la mateixa hora, 24 hores, fent voltes i voltes a la pista d'atletisme de Can Dragó, qui més en fa  guanya. Hi ha diferents proves, de 24 hores, 12 hores, 6 hores, 1 hora, marató, mitja marató i inclús possibilitat de fer les 24 hores per equips. Que sigui per una causa solidaria, com la pobresa infantil, encara hi dóna més sentit.
Amb els avantatges que representa tenir-ho tot cada poc més de 400 metres, menjar, beguda, material personal, lavabo, en definitiva tot el que pots necessitar a l'abast de la mà.
Té un ambient de gran esdeveniment, començant pels organtizadors i voluntaris, en la seva majoria de corredors.cat, és nota a l'aire que és una prova organitzada per gent que corre i sent passió per l'atletisme. Els companys de cursa, el coneguts i els per conèixer, a copia de voltes, les seves cares estranyes em seran familiars, amb un i altre, compartirem algun comentari, conversarem, ens encoratjarem, tot mentre fem el que més ens agrada, desafiar-nos a nosaltres mateixos.
És una magnifica manera de de tancar temporada, abans de les festes de Nadal, per mi no deixa de ser una celebració per tancar el 2013, és el meu propi regal de reis abans d'hora.
Si tot a bé la disputaré per quart any consecutiu. Serà la quarta prova, dintre el meu repte de fer 4 curses de 100 km en 99 dies.
Sé, per experiència en pròpia pell, que és una prova durísima, llarga, que hi haurà moments complicats; hores que semblarà que el rellotge estigui aturat; segurament farà molt fred, que amb el cansament encara donarà una sensació més gèlida; el pensament, em jugarà males passades. Serà extremadament dur, d'aquesta manera fa que l'esforç valgui la pena.
Hi he aprés, que res es tant difícil com aparenta, que la duresa de la prova imprimeix caràcter, que a la pista no hi tinc rivals, sinó companys d'aventura. Que organització, voluntaris, familiars, amics i corredors, som part de la mateixa família.  Com a bon repte, em prepara pel repte més difícil i complicat de tots, sobreviure a l'apatia del dia a dia. 
Cròniques altres participacions: 2010, 2011 i 2012

19/11/13 Sobrecàrrega al tensor fàscia lata

L'ensurt del passat dissabte mentre feia el repte del Mig IronMan estàtic, és només una sobrecàrrega al tensor de la fàscia lata, a l'alçada del genoll dret. 
Bàsicament pel moviment repetitiu, no només d'aquest dia, sinó pel tot acumulat últimament, tot i que les 3 hores i mitja a l'estàtica, també hi deuen haver influït lo  seu.
El dolor va desaparèixer al cap de menys de dos dies, senyal que vaig parar a temps. Ara queda la molèstia i la recuperació. La molèstia és petita, cal seguir unes pautes perquè passi de petita a res.
D'entrada prop de 15 dies de descans a les cames. Ni córrer, ni pedalat, ni caminades, seguiré nedant sense fer servir les cames, amb pull buoy. Antiinflamatoris, estiraments específics i una mica d'auto-massatge.
Els reptes que encara queden per aquest any, les 6 hores de Calella i les 24 hores d'atletisme, el dia 1 i el 14 de desembre, aniré veient sobre la marxa, el principal objectiu és fer una recuperació correcta i total, per sobre de qualsevol altre.
Un dels avantatges de fer més d'una modalitat esportiva, és que sinó puc fer una cosa, sempre en queda una altre per a poder fer el que és m'agrada, que el cor bategui ràpid.

16/11/13 Mig IronMan estàtic. Crònica

Entrada a nedar sense presses, començo 12 minuts més tard de les 9 del matí. Els 1.900 metres nedant, són molt còmodes, estic fresc, en menys de 40 minuts, estan enllestits. Transició al vestuari, entrepà de nocilla i a pedalar.
La part de la bicicleta estàtica, ja serà una altre cosa, són 90 quilòmetres. Els primers 30 km són un passeig.  A partir del km 50, físicament em sento fort, l'inconvenient està en el cul, que fa una mica de mal. Estic molt acostumat al seient dur i estret de les meves bicis, el de l'estàtica és ample i tou, que a copia d'estona és torna molt incòmode.
He dividit la distància en tres trams, 30, 35 i 25 km. Quan estic fent l'ultim tram a 8 km d'acabar, faig una parada d'avituallament, que coincideix amb l'hora de dinar, segon entrepà de nocilla. Al cap de 3h 36', el segon segment està fet.
La part de córrer és la que em fa més respecte, així que tranquil·litat i bona lletra. Tinc la intenció de dividir-ho en 10'1, 6 i 5 km. Primers 2 km, patam! m'acosto massa a la consola de l'aparell i es para, no he pogut fer foto per acreditar la distància, no passa res, serà com si hagués hagut de fer transició. Segueixo corrent, més aviat trotant, sento molta calor, la sala és humida, vull anar a ritme tranquil i no acabar negat en suor, amb possible risc de deshidratació.
Casi 6 km, patam! la màquina diu: fi de l'exercici, ostres, no hi he pogut fer foto per acreditar els quilòmetres. No passa res, els tornarem a fer, he aprés la lliçó, faré foto a cada quilòmetre, així no hi haurà problema.
Al cap de res de fer el segon quilòmetre, sento com si un cable pelat de corrent, toques la part exterior del genoll dret, quin mal!
Paro, vaig a la taquilla, prenc ibuprofé, reflex i decideixo para una bona estona, per baixar i pujar de nou les escales, he vist les estrelles. Al haver descansat tinc una falsa sensació de millora,  és caminar 5 metres i adonar-me que ens aquestes condicions no puc continuar.
Sempre he tingut clar que no val la pena exposar-se a una lesió seria, per aconseguir un repte. Esforç, dolor, patiment, si, fer-me mal, no. Abandonar no és una decisió que m'agradi prendre, tot i això ho faig sense dubtes ni remordiments. Em sap greu deixar-ho, però seguir no és una bona opció.
Estic molt content, per haver somiat despert, per haver gaudit un somni durant cinc hores, per haver parat quan calia i sobretot per haver tingut el vostre suport. Moltes gràcies amics!
Dades Garmin Connect: Nedar Pedalar Córrer
Fotos
Entrades relacionades:

Repte pel 16/11/13 Mig IronMan estàtic

Avui, 15 de novembre, és el meu aniversari, en faig 39. Quina millor manera de celebrar-ho que fent el que més m'agrada, el que em fa sentir molt viu, un repte. Com que és dia laborable, toca fer-lo demà dissabte.
El repte havia de ser només amb la btt i exterior, la predicció de pluja continuada, fa que passi al pla B.
L'objectiu serà fer mig Ironman estàtic, dins el gimnàs:
1'9  nedant a la piscina de 25 metres.
90 km pedalant a la bicicleta estàtica.
21'1 km corrent en cinta.
La natació és la part més senzilla, de la bicicleta n'acabaré fins al capdamunt i de la cinta, no vull ni pensar-hi. Fa uns 32 mesos, vaig fer un triatló olímpic estàtic, eren 10 km a  la cinta i em va angoixar molt, es va fer etern i molt, molt pesat, des d'aquell moment, crec que no he tornat a pujar a la cinta. 
Aquí està la gràcia, que sigui dur, que suposi una lluita interior, que en cap moment pugui donar per suposat que ho aconsegueixo. En la dificultat està el premi.
Ho faré dintre el normal funcionament del gimnàs, en el que entreno habitualment, començaré a nedar sobre les 9 del matí. Espero tenir disponibilitat de bici i de cinta durant les hores que necessito. 
L'avituallament líquid el faré mentre avanço metres, pel sòlid, per normativa de la instal·lació, hauré d'anar al vestuari, que es troba a la planta de sota d'on hi ha la bici i la cinta de córrer.
Per acreditar el repte, gravaré les pulsacions amb el garmin i cada vegada que hagi de deixar la bici o la cinta, per avituallament o per anar al servei, faré una foto de la pantalla de l'aparell, amb el parcial de distància, fent que hi surti l'hora del garmin, perquè aquesta no es pot manipular.

Entrada relacionada:
16/11/13 Mig IronMan estàtic. Crònica

13/11/13 100 km, la distància que em té encisat

Aquesta distància, 100 km, em té captivat.  El que més m'atrau és la seva gran duresa, fer 100 km a peu,  fa que cada cop, sigui una nova vegada. Sense perdre el respecte a cap altre modalitat, sigui una marató o una cursa de 5.000  metres, totes costen. 
Quan estic fent una prova de 100 km, sempre penso que hauria d'entrenar més el córrer, cosa que no acabo fent, abans corria molt més,  no millorava i a més tenia bastant problemes als genolls. A dia d'avui, faig entrenament creuat, nedar i bicicleta, corrent, de vegades cap dia o un o com a màxim dos dies a la setmana, habitualment tirades curtes de 5 a  15 quilòmetres, buscant qualitat, fent sèries a ritme, més que no pas acumular desgast de sabatilles. El córrer poc, fa, en part, que tingui moltes ganes de córrer.
Els 100 km, em fan bategar el cor ben ràpid, molt abans de començar, només pensar-hi, al recordar les emocions i sensacions viscudes en cada repte d'aquesta distància.
Són molt quilòmetres i moltes hores en moviment, en que pot passar i passa de tot. Moments en que et menjaries el món, instants en que la vida et pesa, de l'eufòria a la desesperació només hi ha un pas, en un moment caic en el meu propi pou de desolació i al pas següent m'impulso per acariciar el cel amb el palmell de la mà.
Quan el cos comença a estar cansat, no hi ha màscara que amagui el propi jo, ens mostrem tal i com som, amb els nostres múltiples defectes i alguna virtut. Ajuda molt a l'autoconeixement i a aprendre de la nostra condició humana. No hi ha res segur, per ningú, fins que es creua la línia d'arribada.
Vaig fent una llista de les curses que he fet de 100 km o més, és, relativament, curta, de moment, només en porto 19, no tinc ni idea de fins on arribarà. Quan la miro, recordo moments que se m'han quedat gravats a foc a l'ànima, moments d'alegria, de llàgrimes, d'esgotament, de dolor, de motivació, de germanor i d'amistat.
Aquesta distància és màgica, doblega voluntats i forja determinacions, estableix vincles que per molt temps que passi sense veure un company de cursa, la complicitat i l'entesa segueix allà, com el dia que vam compartir alguns metres.

Entrada relacionada:
Reptes fets de 100 km o més

11/11/13 Reptes 2.0

Des fa un temps, en els reptes he incorporat la comunicació a temps real, a través de les xarxes socials, és motivador i enriquidor.
Anar escrivint sobre la marxa, té efectes curiosos. Surt el que surt, és el que penso, moltes vegades fins i tot, com  ho penso. No està editat, ni hi ha una planificació de quan fer-ho. No em marco cap pauta, més que explicar alguna cosa, quan em vingui de gust o quan necessito treure a fora el que estic sentint per dins.
M'agrada viure els reptes intensament, sense més preocupacions que fer-los. El moment d'escriure, sempre és circumstancial, un estona en que camino, el temps de l'avituallament o una parada, si es dóna el cas. Primer és gaudir el repte i compartir-lo amb els que estem fent la prova. En alguna ocasió agafo el mòbil, començo a escriure, m'atrapa un company d'aventures i deixo la comunicació per més endavant.
Per no estar massa pendent del mòbil i guardar bateria, sobretot en els reptes en solitari, per qualsevol emergència, el duc sense internet o inclús parat. El vaig connectant de tan en tan, sobretot quan tinc un moment baix, per llegir els vostres missatges. Durant uns instants la ment s'evadeix i torna amb més motivació i ganes.
El més genial de tot, són els comentaris, consells i ànims en forma de paraules o de m'agrada o de favorit al que vaig publicant, via facebook i twitter. Les paraules m'arriben ben endins, al fons del cor i ajuden a treure forces d'on pensava que no en quedaven. Inclús en reptes solitaris, en que estic hores sense veure a ningú, sento que no estic sol, que tinc el millor acompanyament.

09/11/13 Costa Brava nedant. Sa Conca - Cala Jonca

Cada tram del projecte de nedar la Costa Brava, és un petit regal pels sentits. 
Cinquena etapa, fent el tram 34, no ho faig per cap ordre, més que escollint el que em ve de gust nedar, quan em ve de gust, no hi ha cap presa per completar-ho, l'objectiu és assaborir-ho al màxim. 
Aquest l'he fet amb l'acompanyament de l'amic Sergi, amb qui comparteixo moltes aventures d'aigua. Sortida des de Sa Conca a Platja d'Aro. El dia estava gris, ensopit, ennuvolat i sense vent. 
A la mar hi havia una mica de maror, amb onada llarga, de la que ajuda a nedar i alhora no et pots encantar,  si no passes per on toca, et remou una estona. Molt poques embarcacions a l'aigua. 
D'espectadors teníem els passejants del camí de ronda i les gavines que des de les roques ens contemplaven  mentre compartíem mar amb els corbs marins. Fins a la platja de Sant Pol, el sol no ha començat a guanyar protagonisme. 
A partir d'aquí ens ha premés gaudir plenament de Cala Ametller, d'un fons preciós, praderies de posidònia cada dia més malmeses pels qui fondegen on no toca, estrelles de mar i multitud de peixos. 
A la Cala del Molí, hem pogut observar la quantitat de persones que feien la via ferrata, única per obrir-se pas sobre el mar. 
Braçada a braçada hem anat assaborint aquest litoral que ens es tant proper, fins arribar a Cala Jonca, caleta petita, abans d'arribar al port de Sant Feliu de Guíxols. En els últims deu metres, un immens banc de peixos allargats i estrets ens ha fet una bonica rebuda. 
Vídeo

Seguiment del projecte a la pàgina: COSTA BRAVA NEDANT 

Repte pel 01/12/13 6 hores de Calella

Sortida edició 2009
Diuen que quan vas a una prova per primer cop, ho fas per la novetat. La segona vegada ja és per millorar la marca i a partir d'aquí cal que tingui quelcom especial per a tornar-hi. Aquesta serà la meva quarta participació, en 1una prova a la que tinc molta estimació.
No només pels organitzadors, que viuen l'atletisme amb passió i saben entendre el que sentim, mentre correm, a primer cop d'ull. M'agrada perquè és prou aprop de casa, per no haver de matinar massa.
És especial perquè  tothom acaba al mateix moment a les 6 hores de començar, la incògnita està en la distància que cadascú aconseguirà fer, no el temps.
M'encanta el recorregut, un circuit de 3 quilòmetres, 1,5 km d'anada i el mateix recorregut per tornar, en un passeig planer, majoritariament de terra, on no hi passen cotxes, amb molta vida al voltant. Tenir avituallament cada 3 km, ho fa molt còmode i no cal dur res a sobre, inclús hi ha fonts i lavabos pel camí.
Durant sis hores ens anem veient les cares, animant, saludant, compartint anècdotes i, si cal, deixant anar les penes.
Es fa en el passeig que hi ha arran de mar, a Calella, d'aquesta manera mentre els pulmons es van obrint per poder agafar més aire, entra el dolç aroma salat que tant m'agrada.
Al acabar, entrega de trofeus com a la majoria de proves competitives i dinar de germanor tots junts, com a quasi cap. El dinar, no és en un restaurant de cinc forquilles, si amb persones de categoria. Que millor que acabar compartint taula després de fer el que ens agrada amb la resta de companys corredors i l'organització.
Més informació: Penya 100 km Domingo Catalan


Entrades relacionades:
27/1/13 6 hores de Calella. Pròleg
01/12/13 6 hores de Calella. Crònica 

02/11/13 Cursa 100 km de Caldes - Corre pels que no poden

La primera volta al circuit de 2,5km, mentre es comença a fer de dia, ja presagia que serà una gran jornada. És als voltant de la Torre Marimon és molt ame i distret, pràcticament tot de terra, no és ben bé pla, a copia de quilòmetres és quan més s'aprecia.
Fins al quilòmetre 30, vaig corrent i em sento fatal, on hauria d'anar sobrat, vaig pensant que no arribaré ni fer una la marató, per sort l'estòmac es posa a lloc. Segueixo corrent. A partir del quilòmetre 65, em comença un dolor muscular, vell conegut meu, no és lesió però m'impedeix córrer més. A caminar!  Camino a bon ritme, em sento amb forces. Volta a volta vaig rascant i rascant segons al crono, amb la intenció d'acabar abans del temps màxim de 15 hores. Tot i que l'organització, em recalca que no pateixi que si cal m'esperen, aquest detall encara em motiva a anar més ràpid, aconsegueixo parar el crono en 14h 32' 15". Aconseguint completar el tercer tram de l'objectiu de fer 4 curses de 100 km en 99 dies.
Durant la cursa, he estat compartint moments amb grans atletes, referents de la llarga distància com en Jaume i en Xesc Terés, ultrafondistes que fan reptes increïbles i que sobretot els saben viure com pocs. Amb el crack del triatló i del que se li posi per davant, guanyador dels 50 km, en Robert Mayoral.
He tingut la fortuna de compartir volta amb en Santi, conegut a través del twitter. Una volta amb l'Itziar, una nena que tenia ganes de córrer i m'ha fet suar per seguir-la.  Amb la Lisa, que porta 13 ironmans, amb en la Nuri i en Joan, de la Penya 1oo km Domingo Catalan, que viuen amb passió l'atletisme.
És difícil de transmetre els vincles que s'arriben a crear en aquest tipus de carreres, tenim una gran passió en comú, en la cara de patiment d'un altre corredor ens hi veiem l'ànima i això ens agermana.
Els organitzadors, han fet fàcil fer 100 km, amb un munt de voluntaris implicats amb nosaltres. Al capdavant de l'organitació en Paco Robles, gran de l'ultrafons i que em va deixar bocabadat amb el seu repte del GR-92 nonstop.
Viure i compartir moments amb gent tant gran, em fa sentir petit i sobretot molt i molt afortunat de pertànyer a aquesta família de llarga distància. 
Track Garmin Connect

Entrades relacionades:
29/08/13 Proper objectiu: 4 curses de 100 km en 99 dies
Repte pel 02/11/13 100 km de Caldes - Corre pels que no poden

01/11/13 Travessia l'Estartit - Illes Medes. Crònica

Matí de sol, sense  vent, un munt d'amics, l'aigua a uns 18 graus, un recorregut que em fa molta il·lusió, fer la volta a la Meda Gran, uns 4.700 metres per endavant,  jornada ideal per nedar a pell.
És entrar a l'aigua, fer encara no 150 metres, que em topo amb un banc de gelatina lila i marró, la Pelagia noctiluca. Amb la que he tingut un munt d'experiències, des de picors localitzades a haver-me punxar cortisona i passar unes de les pitjors setmanes de la meva vida. Davant aquest panorama, decideixo anar enrere, sortir i posar-me el neoprè.
Al tornar a l'aigua, ho faig amb l'amic Maxi, busquem per on esquivar-les, provem per la dreta, pel mig, per l'esquerra, no trobem un lloc clar, ens comuniquen que fora del port no n'hi ha. Ens dirigim cap a l'espigó amb la intenció de fer-hi peu i sortir de la badia per ell. Una embarcació ens veu les intencions, s'ofereix per dur-nos just passat el banc de gelatina. Pugem a la barca.
De camí recollim dos participants que també decideixen pujar, un comenta que quina vergonya abandonar, li responc que la vergonya és deixar-se picar per les meduses, ens venim a divertir, esforçant-nos, però no a passar-ho malament perquè si. Estar envoltat de meduses, amb la possibilitat de que et piquin, sabent els seus efectes, genera molta ansietat, almenys a mi.
Tornem a nedar, no baixem la guàrdia, de meduses n'hi ha, poques i les anem esquivant bé. Al cap de poc de començar a vorejar la Meda Gran, atrapem a la Begoña, no porta un ritme massa ràpid, si la deixem enrere, al ser la última, és quedarà sola, més de la meitat de la travessia, més l'estona que ja porta. Parlo amb en Maxi de quedar-nos amb ella per acompanyar-la, sinó ho hagués proposat jo, segur que ho hagués fet ell, doncs no ha dubtat ni un segon.
Ens anem ajuntant amb caiaquistes i una embarcació de l'organització, anem xerrant, nedant, rient. La Begoña, només té una direcció, endavant i una determinació, acabar aquesta travessia. 

Abans d'entrar a port, ens avisen que el banc de meduses, segueix concentrat allà, nosaltres pugem a la barca, no cal passar-ho malament, la Begoña, a estones amb mans i peus al caiac i a on pot nedant, finalitza la travessia.
Al anar a buscar la roba, ens trobem, el seu somriure i les seves paraules d'agraiment, ens fan sentir les persones més afortunades del món. Em sento un guanyador, he guanyat la sensació de rebre molt i molt més del poc que jo li he donat. Un gran orgull compartir braçades, amb una lluitadora i una perseguidora de somnis com tu Begoña!


Entrades relacionades: