30/06/13 Canal de natació de Sant Feliu de Guíxols

Aquest passat dimarts 25 de juny, es va fer realitat el canal de natació d'aigües obertes a Sant Feliu de Guíxols. Entre que estava de recuperació pels 22,3km nedats el 22 juny i que hi havia la marnaton de Sant Feliu aquest dissabte, no ha estat fins el diumenge que he estrenat la instal·lació.
M'ha fet il·lusió, el recorregut el conec de sobres, és un dels que fem per entrenar al mar, però poder fer-ho amb la tranquil·litat  de no haver d'estar pendent de les embarcacions, és tot un luxe.
Per l'ocasió m'ha acompanyat l'amic i company de reptes aquàtics, alguns ja fets i d'altres que en res estaran aquí, en Sergi Manero. Per fer-ho més rodó el sol ha lluït amb tot el seu esplendor,  hem nedat a pell, amb boia de seguretat i amb moltes ganes de passar-ho bé.
El mar semblava una bassa d'oli a la badia, al arribar al Freu, estava més mogut, com ens agrada, per pla ja tenim la piscina, al mar hi ha d'haver una mica d'onada que aporti dificultat i diversió, el camí fins a al punt de gir, Cala Vigatà, estava plegat de meduses, de les casi transparents, les Aurèlia Aurita, que no fan res, ens han tocat per tot el cos i res més que una sensació de gelatina.
Hem pogut gaudir d'un dia espectacular, d'un mar ple de vida, poc abans d'acabar el recorregut, ens hem trobat amb més nedadors, això no hi ha qui ho pari!
Entrada relacionada:

29/06/13 Marnaton Sant Feliu de Guíxols. Crònica

Les travessies en aigües obertes són una celebració, no només després, per aconseguir acabar o per fer una determinada posició o un temps en concret. L'alegria comença abans, quan mica en mica anem arribant tots els que formem la família d'aigua. 
En un sospir, ja som dins l'autocar que ens porta a Canyet, on s'inicia la travessia.
Tots a la platja apunt per començar i que estic fent jo, concentrant-me en l'estratègia,  escalfant,  mirant la millor posició per sortir? No! Agafant
en braços la protagonista d'un comiat de soltera, per dur-la dins l'aigua. No sóc tant dolent com volien les amigues, l'aigua fins la cintura i ja n'hi ha prou per riure una estona.

Cap a la línia de sortida, que falta gent, durant els dos primers quilòmetres, hi ha corrent, una bona corrent a favor, miro el gps i veig que estic nedant a 3,9 km/h, sense apretar més del que seria normal, poc després de girar la Punta d'en Bosch, al anar prop de costa, el ritme ja es normalitza.
Anar enganxats a la façana marítima, és un gran encert de Marnaton, d'aquesta manera podrem gaudir de la gran vida marina de la zona, de les seves praderies de posidònia, dels peixos que hi fan refugi, de la riquesa del seu fons, em sento comodíssim nedant, ha sortit el sol, que permet veure amb més nitidesa els colors de l'aigua mentre ens mostra els seus secrets. 
Part del que estic nedant és la zona on vinc a fer snorkel habitualment, per gaudir tranquil·lament del mar.
Encarem l'últim tram, en que compartim trajecte amb el canal de natació, recentment inaugurat, aquí trobem un munt de meduses, segons em confirma l'amiga i biòloga Sònia Cervià, és tracta de les Aurèlia Aurita, no són gens urticants, una m'ha acariciat barbeta i coll, sense més que deixar-me una sensació llefiscosa. 
A la Punta de Garbí, hi ha una mica de mar moguda, és el petit peatge abans de gaudir del Freu, pas entre roques, que és espectacular,  impressionant, ho he nedat un munt de cops, sempre em deixa encisat i amb ganes de tornar-hi.
Arribada a la sorra en 1h38'39", final de la travessia al mar i inici de la diversió a terra, cap a la botifarrada a compatir vivències, somnis i inquietuds amb els amics nedadors, els voluntaris i els amics del Club Aquàtic Xaloc.
Entrades relacionades:

27/06/13 Escalada a Sant Joan. Reportatge

Em fa especial il·lusió aquesta foto de l'arribada i les imatges de vídeo, doncs l'Escalada a Sant Joan, ha estat la primera prova que he fet amb la nova equipació de córrer de la secció de Triatló del Club Aquàtic Xaloc.
Reportatge que emès a televisió Blanes, de la I Escalada a Sant Joan

Entrada relacionada:

25/06/13 Primer aniversari de Triatletas en Red

Primer aniversari de la revista digital en que escric sobre travessies d'aigües obertes. Tot i que el meu primer escrit va ser el mes de juliol, per aquestes dates, amb la gent de Triatletas en Red  estàvem lligant els últims detalls de la col·laboració.
Segueixo fidel a l'idea inicial, de fer dos escrits diferenciats, el tècnic i objectiu per a Triatletas en Red, sense descuidar, el més passional, en el que bolco les meves experiències personals a Ultraquim.
És un exercici curiós, fer dos cròniques, sota dos punts de vista diferents, del que ha estat una sola vivència, m'agrada perquè em permet explicar pràcticament fins l'últim detall. Ara que fa un any, he rellegit algunes cròniques tècniques i personals de travessies que he fet i trobo que més que repetir-se, sumen.
Porto més de cinquanta escrits, una mitjana d'un per setmana. Els enllaço en el meu bloc, perquè no deixen de ser fets pel mateix indivivuu, amb la mateixa dedicació i ganes de fer-ho bé,  m'ocupa el mateix temps, de dos a tres hores cada escrit, hi ha qui em diu que no tenen res a veure amb la línia personal del bloc Ultraquim, aquesta és la gràcia, al igual que hi ha qui em diu les publicades a Triatletas en Red, tenen alguna cosa més que una mera descripció dels fets.
Espero poder seguir aportant la meva gota d'aigua, a l'èxit d'aquesta web, durant molts i molts anys. Segur que tot evolucionarà, ens durà cap a nous horitzons, noves fites i moltes alegries junts.
Podeu trobar els actes que s'han organtizat per celebrar aquest primer aniversari a: Triatletas en Red

Entrada relacionada:

23/06/13 Escalada a Sant Joan. Crònica

Feia temps que em rondava pel cap fer un quilòmetre vertical, habitualment els fan a llocs de muntanya, que queden a molta distància de casa. Al saber que feien la I escalada a Sant Joan a Blanes, prop de casa, no ho vaig dubtar, a més tenia l'al·licient de que hi ha 666 esglaons, m'encanten els esglaons.
La data no és la millor per mi, doncs no fa ni 24 hores que acabo de nedar els 22,3 km que hi ha de les Illes Medes fins les Illes Formigues, però les oportunitats estan per aprofitar-les, no per deixar-les passar de llarg.
Vaig amb l'amic Pere, abans de començar tenim temps per pujar amb calma, fins a Sant Joan, resseguint el recorregut de la prova, carai quines escales més empinades, patiré!
La sortida de la prova és des de la sorra de la platja, com trenca les cames, tothom surt a l'esprint, poc més de 600 metres corrent, amb pujada i arriben les escales, som-hi! començo a esbufegar, estic bastant buit, pujo tant ràpid com puc, m'avança en Pere, avanço algun corredor, ja veig el castell, el tram és curt, però molt dret, ja està, sóc dalt, tot i que plou, estic més banyat en suor que en aigua.
Han estat 12'31", molt divertits, he quedat trinxat i fos les poques forces que em quedaven.
L'avituallament és de luxe, a més de la fruita hi ha coca de Sant Joan, boníssima, feta per Pastisseria Marina, que curiosament ha fet, el mateix que ha guanyat la cursa, després d'estar treballant de 4 de la matinada fins les 4 de la tarda, el gran atleta i gran persona, Xavi Marina.
Track Garmin Connect
Entrada relacionada:

22/06/13 Illes Medes - Illes Formigues nedant. Crònica

Em sento a casa, no només per estar a la mar que tant  m'agrada o en plena Costa Brava, que tant m'estimo. Em sento a casa, per l'ambient, tot i que abans de començar, la tensió i els nervis es poden tallar amb un ganivet. Tots estàvem expectants del que passaria, 22,3 km per endavant, fan aflorar mil i una pors.
A l'hora de nedar, érem 4 grups de diferents velocitats,  abans de començar som una pinya, arriba el moment cap a les embarcacions que ens porten fins al punt de sortida, les Illes Medes. Són 1.500 metres, no devíem tardar ni 10 minuts, que es van fer llargs, llargs, els silencis s'intercalaven amb els comentaris intranquils i els pensaments de que fa una persona com jo, en un lloc com aquest, si és que em fico en cada tangana, el salt per sobre de l'aigua d'una tonyina, dóna la resposta a tot plegat.
Tots cap a l'aigua, que hi falta gent, és una sopa de meduses, mai he estat tant content de dur neoprè i escarpins com en aquesta travessia. El nostre grup va fent, la nedadora Cathy, es desmarca i va a buscar grups més avançats, per contra en Ramon i en Dani, es despengen i s'afegeixen a nosaltres, amb la Mireia i en Sergi, amics i companys del Club Aquàtic Xaloc, seguim junts.
Cada 45 minuts, anem parant a fer avitullament, la Sílvia i l'Arnau, ens fan suport durant tota la travessia, es desviuen per ajudar-nos en tot el que cal, la barca d'acompanyants, patronejada per l'amic Joan Cutrina, va i ve, doncs segueixen a tots els grups, és una glopada d'aire fresc cada vegada, juntament amb l'embarcació de control que també ens acompanya a estones.
Els primers 8 km, no acaben mai, hi ha onades, maror, juntament amb la llarga platja de l'Estartit i Pals, es fa un tram llarg, però ràpid perquè anem frescos.

Arribem al Cap de Begur, el mar està remenat i les embarcacions a tot drap que passen ens aixequen l'aigua, ja estem a la meitat. La mar es calma una mica, tenim marejol de bon nedar.
A l'alçada de Fornells entre els km, 12 i 15, s'ajunten alguna onada tipus paret i el cansament de dur nedant més de 4 hores, tinc malestar a l'estómac, una mica de mareig i ganes de vomitar, en un avituallament, només bec, decisió encertada, al següent, ja puc devorar un altre entrepà de crema de cacau. Les onades, es van aixecant cada cop una xic més.
No parem de trobar meduses i més meduses, de les liles, marrons, blanques i un munt de plàncton gegant entremig, en toco amb les mans i sento com alguna llisca pel meu neoprè, per sort cap carícia.
Ja som a Llafranc, km 18, es veu l'objectiu, les Illes Formigues, no queda res, en Dani que va a pell, tira com una moto, en Sergi, el segueix a tot drap, m'adono que deixar sola la Mireia, no és una bona opció, total no em ve d'arribar uns minuts abans, per experiència sé que els moments durs, és millor passar-los acompanyats i aquest últim tram, és dur psicològicament, perquè per molt que duguis gps i sabés el que queda, veure el final que mai arriba, enfonsa la moral, el dolor de braços i de la resta del cos, es deixa sentir a crits.
Amb més ganes d'acabar que de nedar, anem fent, mica en mica el far es veu cada vegada més gran, més aprop, últims metres, l'eufòria es desferma, tram final, com no podia ser de cap altre manera, acabo fent estil papallona o alguna semblant.
Estic content, molt content, 8h15'15" nedant 22.390 metres,

segons el gps, baixant a estones al meu particular infern, per acabar acariciant el cel. Content per aconseguir-ho i que ho aconseguíssim 16 dels 17 que varem prendre la sortida, el que no ho va aconseguir té tot el meu respecte i admiració, doncs estar a la sortida d'un repte com aquest, no ho fa qualsevol.
Moltes gràcies a tots, als amics nedadors que vam compartir repte, als que vam compartir grup, a l'organització per cuidar-nos, als voluntaris per mimar-nos i als amics i familiars per animar-nos.

Track Garmin Connect

Entrades relacionades:

22/06/13 Seguiment travessia Illes Medes - Illes Formigues

Nedo en el grup que tanca la travessia, el que ha d'anar a 2,8 km/h, ho faig amb els amics i companys d'equip del Club Aquàtic Xaloc, la Mireia Borrego i el Sergi Manero, juntament amb la nedadora Marco Cathy. 
L'hora prevista de sortida és a les 10 del matí. 
Durant el transcurs de la travessia de les Illes Medes a les Illes Formigues, es pot seguir el desenvolupament de la prova a través de la pàgina del facebook de Neda el Món
Per accedir al facebook, només cal fer un clic en logo de Neda el Món

21/06/13 Illes Medes - Illes Formigues nedant. Pròleg

El compte enrere s'ha iniciat, semblava que faltava molt i ara no falta res, ni 24 hores, per començar la distància més llarga que hauré intentat nedar en el mar.
Fins ara, la distància que he fet més llarga era uns 15.000 m, de Roses a l'Escala el 2011, en piscina el màxim que he nedat ha estat 18.500 m., dintre de les 8 hores nedant aquest 2013 i en riu uns 25.000 m. en l'Ultramarató de l'Ebre del 2011.
En hores, en les mateixes proves, he fet 6 hores al mar, 7 al riu i 8 a la piscina, aquesta calculo que pot arribar a ser la més llarga en temps, crec que puc oscil·lar entre les 7 i les 9 hores, el mar és qui té l'última paraula, amb les seves onades i corrents ens farà avançar més o menys ràpids.
He entrenat tant bé com he sabut, potser hauria d'haver nedat més, però aquest mes de juny tenia dos objectius, un en cada passió, muntanya i mar.
Primer els 106 km d'alta muntanya, l'Ultra Trail Emmona, que vaig fer en casi 33 hores caminant aquest passat cap de setmana.
El segon gran objectiu és nedar, els 22.300 metres, que hi ha entre les Illes Medes i les Illes Formigues, per les condicions meteorologiques, ho farem direcció sud. La veritat és que m'agrada més, per un fet curiós.
El 14 de juny del 2009, vaig fer la meva primera travessia en aigües obertes, estrenant el neoprè que havia comprat dos dies abans, dintre  el Triatlhon Trail Les Medes - Montgrí, en que ens van dur fins la Meda Gran, en vaixell i un cop allí, varem fer els 1.500 metres que hi ha fins la platja, vaig tardar 35'10". Recordo perfectament la sensació contradictoria que vaig tenir, a l'anada en vaixell, em va semblar etern, estava espantat, un cop a la sortida, pensava en que la platja de l'arribada es veia molt lluny i mentre nedava, l'estona es va fer curta, vaig gaudir com mai ho havia fet de nedar, aquí va començar la meva història d'amor amb el mar.
Una història que just quatre anys després em porta a posar-me a la línia de sortida d'aquest gran repte, de 22.300 metres.
Estic estranyament tranquil, doncs el que hagi de ser serà, he entrenat el millor que pogut, he preparat la prova tant bé com he sabut, tinc els deures fets i moltes ganes de nedar. No puc negar que alhora, em sento atacat dels nervis, nervis per saber com reaccionarà el cos, si la mar ens respectarà, si trobarem cossos gelatinosos urticants, de com anirà tot plegat. 
I sobretot tinc ganes, immenses ganes de passar-ho bé, molt bé.

Entrades relacionades:

20/06/13 Ultra Trail Emmona. Crònica publicada a Triatletas en Red

Per veure l'escrit publicat a Triatletas en Red, només cal fer un clic a la imatge. 

Fa il·lusió, que els amics, de Triatletas en Red, on habitualment escric sobre travessies de natació en aigües obertes, hagin volgut publicar la crònica personal de l'Ultra Trail Emmna, moltes gràcies amics.

19/06/13 Ultra Trail Emmona. Fotos i track

Només fa tres dies, quants records, bons i dolents, no només els dels dies de la prova, els entrenaments, les converses al voltant d'un sol tema, les inquietuds compartides amb els amics. 
Les agulletes van deixant pas a les ganes de tornar-hi, ja en porto tres, 2010, 2012 i aquest 2013, espero que em quedi temps per poder-ne fer moltes més.
Potser són les muntanyes o l'organització o els voluntaris o el dolç patiment o una mica tot plegat, barrejat amb la gran sensació que tens en el moment d'acabar i després, sento que res no és impossible, que amb esforç i constància puc aconseguir el que em proposi. Em sento l'amo de mi mateix.

Track Garmin Connect

15-16/06/13 Ultra Trail Emmona. Crònica

L'Emmona és molt més que una simple carrera, és un punt de trobada, un nexe d'unió, entre persones molt diferents per fora i igual d'apassionats per la muntanya per dins. Des d'una organització d'11 sobre 10, que es desviu per tots els detalls, fent que nosaltres, només haguem de preocupar-nos de fer els 106 quilòmetres i un munt d'imprescindibles voluntaris, 250, que són un dels grans actius de l'Emmona.
Comencem enfilant el Puig Estela, que ens fa esbufegar amb la seves rampes, un cop dalt baixem pel dret i assentat, el terreny és camp a través i amb l`herba que patina, acabo  al terra, més vegades de les que voldria.
Baixem a Pardines i enfilem, cap al Coll de Tres Pics, imatges de vida, de pura alta muntanya en 360 graus. Aquí el recorregut, canvia envers altres anys, per la neu acumulada i tenim l'ocasió de descobrir el camí que ens porta a la Central Daió, per pujar cap a Núria, la Magda i el Quico, fent de voluntaris, fa il·lusió trobar gent de casa.
Aquí comença el meu propi calvari, fa molta calor i humitat, mica en mica, em vaig sentint buit, amb el cap flotant i marejat, de cop i volta, no puc amb l'ànima, la pujada mai acaba, només al arribar al santuari, visita al serveis mèdics. És confirma el meu temor, tinc febre, merda!!! la tensió pels núvols, em proposen una evacuació amb el Camallera, en aquest moment, el meu món s'ensorra, vull continuar, sé que és el motiu perfecte per abandonar sense remordiment, no puc, no ho puc fer sense lluitar l'última carta. Seguiré les pautes del metge, medicació, menjo bé, m'hidrato a consciència, em dono una mica més de temps del compte per refer-me una mica.
Iniciem la marxa, em sento fatal, com si portés un vestit de plom posat, hi ha 13 km per endavant fins el proper control, decideixo fer 3 quilòmetres, sinó milloro una mica, giro cua i cap a casa, no es tracta d'acabar a qualsevol preu, em sento una mica més bé, a partir d'aquest moment, el meu objectiu no és fer l'Emmona, es tracta de a cada punt de control/avituallament, decidir si continuu o no.
En un control trobo a la Dolors Puig, l'alegria de les muntanyes, que juntament amb més amics, ens donen ànims, tot fent gresca i ens fan sentir en una gran festa. Arriba la nit, al mateix moment que nosaltres a Planoles, m'ha tornat les ganes de riure, senyal inequívoc que estic millor, enfilem la pujada sense fi, que ens porta a La Covil, per veure despertar el dia Ribes de Freser, surt el sol i ataquem el Taga.
Al poc de l'inici de la pujada, torna la febre, amb menys intensitat que el dia anterior, la pujada se'm fa eterna, vull avançar i casi no puc, vaig lent i patós, arribem a Coll de Jou, molt més aviat que l'any anterior, doncs el recorregut menys tècnic d'aquesta edició, permet anar més ràpid, toca anar a buscar la xemeneia de Sant Amand, lloc on va passar la primera Emmona del 2010, és dret que és mala cosa, el cansament passa factura, així que en ocasions, cul a terra i anar fent.
Els amics de la Peçallarga, ens venen a trobar, fa molta il·lusió, poder compartir passos amb els amics, el tram final, és dur, la calor és forta, el recorregut  sembla que no pari de donar voltes allà mateix i les ganes d'acabar són grans.
Arribada a Sant Joan les Abadesses, l'organització i els voluntaris, ens fan sentir a casa, ens mimem, compartim vivències, estic fos, fos, espero a que arribin els amics, que també participen en aquesta aventura, la Carme, la Magali i el Pere, un autèntic luxe poder viure la seva victòria, sobre la dura batalla que és l'Emmona.
Sense ànim de ser superb, ni sense iaia, em sento especialment orgullós de mi. Tenia motius per deixar-ho córrer. Però fins i tot en moments en que no hi acabava de ser del tot, en que no podia dibuixar un somriure i les ganes de plorar volien aflorar, he sabut trobar motius per seguir lluitant. Ha sortit bé, ha faltat un xic de res per deixar-ho i si després d'intentar-ho, hagués abandonat, em sentiria igualment orgullós.
 
Han estat 32 hores i 49 minuts caminant, compartides amb l'amic Lluís Tuneu i amb el suport incondicional de la Matilde, la Carme i en Lluís. Moltes gràcies a tots amb els qui he compartit aquest petit somni, en forma de repte.

14/06/13 Dia del donant de sang

Aquest bloc parla d'esport, però avui és el dia del donant de sang, causa a la que per motius personals, em sento especialment vinculat.
Faig reptes de llarga distància, pot semblar contraproduent, el fet de donar sang, però mai m'ha afectat en el rendiment, ni ocasionat cap ensurt.
Acostumo a donar sang, aprofitant una setmana de poc volum, sobretot perquè tinc més temps i em resulta més senzill de combinar, en una setmana normal, tampoc hi tinc cap problema.
A més ho faig coincidir amb un dia que sigui de descans o d'entrenament suau. De dia de descans, en faig mínim un cada setmana. Cada tres mesos és molt fàcil de poder trobar els 20 minuts que calen per a salvar tres vides.
A Catalunya, fa falta que cada dia 1.000 persones donin sang. La dificultat és que la sang caduca, els glòbuls rojos viuen 42 dies,  les plaquetes només 5 dies,  no es pot congelar, ni fabricar. Per això calen donants regulars, constants al llarg de l'any. La cosa bona és que la sang se separa en glòbuls vermells, plasma i plaquetes, d'aquesta manera amb cada donació podem salvar tres vides.
Podeu trobar més informació, consultar els centres fixes de donació i on estan els equips mòbils a: Donar Sang

13/06/13 Ultra Trail Emmona. Pròleg

Degut a la neu acumulada en alguns trams, l'organització ha hagut de prendre la difícil i encertada decisió de  modificar el recorregut, han fet una gran feina, per mantenir el quilometratge, 106 km i el desnivell acumulat, 16.600 metres, es nota que són una organització d'11 sobre 10.
En el primer moment he pensat, ostres! tenia molt interioritzat el circuit original, que vam fer en l'edició del 2012, al cap de poca estona, penso que és una gran oportunitat per veure l'Emmona, amb mirada de primera vegada, redescobrir indrets i descobrir nous paratges, si que passarem per alguns trams originals, però saber que el que vindrà o d'on venim és diferent, ho podré gaudir d'una altre manera.
A nivell físic, és una de les proves més exigents que he fet mai en muntanya, cal estar amb els cinc sentits posats i no pensar en el que queda per endavant, sinó en el camí fet. El 2012, vaig fer equip, el Xino-Xano, amb l'amic Lluís Tuneu, enguany repetim, vam estar-hi 33h38', caminant, sense córrer gens, però sense parar de caminar a bon ritme, doncs hi ha temps de tall que cal avançar.
Falten dos dies perquè tot comenci i tinc els nervis de les grans ocasions, els dubtes de si ho aconseguiré o no, de com respondrà el cos, de si he entrenat prou bé o si he fet de més o de menys, de que ens trobarem un cop en marxa. Del que si estic plenament segur és que ho penso donar tot i al costat d'en Lluís Tuneu, ho passaré bé, molt bé.


12/06/13 Cinc minuts més! Entrenament Illes Formigues - Illes Medes

No em costa gens llevar-me d'hora per anar a fer una cosa que m'encanta, com nedar al mar. Només cal tenir-ne oportunitat i un motiu, a més de veure el naixement d'un nou dia des de mar, l'excusa és anar a buscar sensacions pel repte que en 10 dies estaré immers, juntament amb la Mireia que m'acompanya, nedar de les Illes Formigues a les Illes Medes.
Arribo una mica abans de l'hora que hem quedat, no és només impaciència per sentir la suau fredor salada, són ganes de veure com el dia va agafant el terreny a la nit i va deixant entreveure la mar.
Les 6:25, ja comencem a donar braçades, mentre el sol es va alçant, la imatge és espectacular, la foto que acompanya aquest escrit no li fa justícia, conforme surt el sol, cada vegada més el fons rocallós i ple de vida es va dibuixant davant els nostres ulls.
He de parar, aprofitant per fer fotos, per contemplar l'entorn, per ser conscient del moment màgic que estic vivint, d'aquells moments en que t'adones que  ho tens tot o potser perquè no cal res més, un bon dia, ben acompanyat, la mar tota per nosaltres, vida per tots costats i gaudint a cada braçada.
El recorregut és d'anada i tornada, de Sant Pol, fins a Cala Jonca, on hi tenim beguda, el camí de tornada, es fa curt, el sol ens dóna de cara i no ens deixa mirar el que queda,  si permet disfrutar a plena llum del fons del mar.

Arriben el metres finals, em poso de peu, abans de sortir de l'aigua, un pensament envaeix la meva ment, cinc minuts més, vull cinc minuts més! Sé que nedar aquest cinc minuts més, només em portarien a voler-ne cinc més i cinc... Sóc conscient que les coses especials, ho són perquè no duren per sempre i no les podem fer tant sovint com voldríem,  per això s'han de gaudir segon a segon, metre a metre dels 4.000 nedats.
Fotos
Track Garmin Connect
Entrades relacionades:
Repte pel 22/06/13 Illes Formigues - Illes Medes nedant 
06/06/13 Despertar a l'aigua. Entrenament Illes Formigues - Illes Medes 
21/06/13 Illes Medes - Illes Formigues nedant. Pròleg 
22/06/13 Illes Medes - Illes Formigues nedant. Crònica 

09/06/13 Zoot Open Water Begur. Crònica personal

A tots els que ens agrada nedar, una travessia al mar, és una festa, una gran festa, en que canviem la monotonia de la piscina, per anar amb les mans buides a rebre el que les aigües obertes ens ofereixen, on retrobem els amics que sentim passió per fluir. Nedar en les aigües de Begur, ha estat una celebració i un premi pels sentits.
He nedat, tota la travessia, juntament amb la Mireia, compartim un somni, d'aquells que fa molta il·lusió i canguelis, al mateix moment, fer nedant els 22.300 metres que separen les Illes Formigues de les Illes Medes, en una mica menys de dues setmanes ja hi serem.
Fins al Cap de Begur, la mar tenia moltes ganes de jugar i hem jugat amb ella, fent-li pessigolles amb les nostres braçades, les onades no paraven, nosaltres ens hem entossudit més que ella, creuar el Cap de Begur, a ritme d'onades, ha estat genial, pura diversió, la mar estava prou moguda per gaudir-ne i no prou per tornar-se complicat fer camí.
Resseguir aquest tram de costa tan especial, ha estat una experiència per recordar. Veure, a vista de peix, les seves parets caure dins el gran blau, amb l'aigua ondulada, amb la serenor encisadora que dóna veure bancs de peixos, tot avançant braçada a braçada.
A l'últim avituallament, he escoltat un nedador que deia que se li estava fent llarga, ho entenc, però no puc estar més en contra. Jo en volia cinc minuts més, d'aquells que si els tens, després en vols cinc més, com quan al matí estic en un moment dolç al llit, en que somni i consciència es barregen i no vull despertar.
Dins la mar, em trobo terriblement còmode, el neoprè sobra per gaudir sensacions, tot i això no m'impedeix de disfrutar, de notar la densitat de l'aigua a cada braçada, d'aixecar la vista i contemplar l'espectacle, sentint-me una petita gota dins l'immensitat de sa mar. 
Una travessia és molt més que nedar, més que intentar anar més ràpids, més inclús que el mar que tant ens estimem, és compartir, compartir il·lusions, projectes, riures, temors, on millor sabem fer-ho la família d'aigua, on passen part dels grans moments de la vida, al voltant d'una taula. On deixa d'importar en quin lloc hagis arribat, l'important és estar a la propera línia  de sortida.
Entrades relacionades: 

06/06/13 Despertar a l'aigua. Entrenament Illes Formigues - Illes Medes

Els entrenaments bons de natació, són a la piscina, és allà on toca fer molta tècnica per millorar i series per agafar un punt de velocitat.
El mar, està per gaudir-lo, si s'hi va amb els deures fets. En aquesta ocasió ha estat per disfrutar del començament d'un dia des del mar i, sobretot, per agafar sensacions. Sensacions cara al repte Illes Formigues - Illes Medes, que tenim en poc més de dues setmanes. Sensacions de nedar de bon matí, a més compartir-ho amb la Mireia, a qui espero fer, braçada a braçada, els 22.300 metres de la travessia del 22 de juny.
He aprofitat per retrobar un vell amic, al que últimament no li faig gaire cas, el neoprè, fins ara he nedat a pell, per aclimatar el cos al màxim, el dia de la veritat el duré, doncs són moltes hores en remull.
La sortida ha estat a punta de clar, des de l'extrem nord de la platja gran de Sant Feliu de Guíxols. Mar encalmat, lleuger mar de fons, el sol juga a amagar entre la grisor d'uns núvols prims. Els dos tenim un ritme semblant, el d'anar fent, nedem de costat, sense perdre el control visual. Vivim en un tram de costa, que és un privilegi de nedar, jugo a enfilar la poca onada que hi ha.
L'aigua ens desperta, la mar em permet seguir somiant, amb els ulls ben oberts per no perdre detall, del fons marí, del paisatge únic de la Costa Brava, de multitud de bancs de petits peixos, que ens ens venen a trobar, donant-nos la benvinguda a casa seva.
Entrem al port, mentre ho van fent els vaixells de pesca que tornen amb la feina feta, envoltats d'ocells, amb el cel enteranyinat, la imatge és de postal, de les que es queden gravades a la retina. Després corrent cap a treballar. 
Començar el dia amb regust de sal, dóna ganes de menjar-se el món a mossegades. 
Nyam!!! 

Entrades relacionades:

02/06/13 Travessia 40 aniversari Jorge Perez

Quina millor manera per celebrar el 40 aniversari d'un bon amic, de la  família d'aigua, que fent una nedadeta al mar.
El protagonista, en Jorge Perez, a molts, entre els que m'incloc, ens ha ajudat a despertar la passió per les aigües obertes, per gaudir la mar a cada braçada i de la seva abraçada al sortir-ne, ha estat un camí que tot just fa pocs anys que hem iniciat i que és de llarg recorregut. 
Nedar al mar m'agrada molt, són sensacions i diversió, si ho pots compartir amb bons amics, com en aquesta ocasió, és torna especial.
Amb la complicitat d'en Jonhy i la gran feina de la dona d'en Jorge, la Mónica, sense la qual no haguéssim fet aquesta travessia, ni moltes altres, ens trobem a la platja de Llavaneres.
Dia de ple sol, l'aigua del mar al voltant dels 17ºC, lleuger mar de fons i excel·lent companyia, jornada ideal per nedar a pell. En un recorregut d'anada i tornada, fins completar els 4.300 metres, sota la supervisió d'en Fernando, que des del seu caiac, vetlla per la nostra seguretat, ens guia i fa el suport que calgui, siguen el primer d'entrar a l'aigua i l'últim en sortir, moltes gràcies Fernando.
Aquest petit tram de costa, em sorprèn. Al mirar la façana marítima, veig el tren. Dins l'aigua hi ha moltes roques, plenes de vida, amb multitud de peixos, fins i tot, trobem un grup de pescadors, dels de neoprè, boia i arpó.
Sortim esglaonats, per ritmes, d'aquesta manera, arribem, la majoria, en el mateix moment al punt de gir, on aprofitem per fer uns riures i comentar la jugada.
Acaba la travessia, s'ha fet especialment curta, anem, on es comparteix i passa el bo de la vida, al voltant d'una taula, per acabar de celebrar la festa d'aniversari.
Moltes gràcies Mónica i Jorge, per ser com sou, feu que em senti molt afortunat de ser amic vostre.

01/06/13 Aclimatant l'Ultra Trail Emmona

Juntament l'amic i company d'equip, Lluís Tuneu, amb qui compartiré de nou l'aventura d'estar a la línia de sortida de l'Ultra Trail Emmona, hem anat a fer un entrenament d'alçada i desnivell. Visc a la costa i necessito aclimatar les sensacions d'estar a cotes altes.
La natura és qui marca el camí a seguir, no nosaltres. Teniem un recorregut preparat feia dies, la gran presència de neu ens ha fet canviar de plans.
Hem començat  pujnt el Taga, que he disfrutat molt, amb l'Emmona 2012, anava bastant fos, era l'última gran pujada de la prova i més que gaudir-la, la vaig patir.
Al cap de poc més d'una hora de començar, s'ha girat un fort vent, de 60 km/h, amb ratxes que oscil·laven de 100 a 140 km/h, han donat un component de dificultat a l'entrenament, costava fins i tot aguantar els pals de caminar, que eren necessaris per no perdre l'equilibri.
Mentre estàvem caminant es celebrava l'Ultra Trail de Bastions, que en part, feia el nostre recorregut, que han hagut de suspendre per la meteorologia, nosaltres per sort, al no fer trams excessivament tècnics, hem pogut anar fent.
Costa fins i tot, trobar llocs per poder parar a menjar, sense l'enuig del vent, decidim anar fins a tocar neu, un cop allí girar per emprendre el camí de tornada.
Un cop a la neu, no ho puc resistir, fa vent i fred, sé que no és el més assenyat, que puc agafar una galipàndria de les bones, però que hi farem, sóc així. Em trec la roba, per fer-me fotos nedant la neu, disfruto com un nen petit fent un entremaliadura, tinc una part d'infant que de tant en tant surt i fa de les seves. La foto la podeu veure en aquest escrit i en el vídeo, podeu escoltar el vent, que en aquells moments estava bastant calmat.
La tornada al punt de sortida la fem, literalment, bosc a través, tenim la referència de la muntanya a l'esquena que ens fa anar rectes, a estones no és fàcil saber per on avançar, primer és molt dret i després costa trobar per on seguir, en el tram final trobem un sender que ens porta fins on tenim el cotxe. En la baixada estem a recés del vent, fa una calor que bull el terra.
Han estat unes 11 hores, fent 36 km, amb uns 4.800 de desnivell acumulat, pràcticament un terç en temps, distància i desnivell del que ens espera d'aquí dues setmanes a l'Ultra Trail Emmona.
Vídeo
Entrades relacionades:
01/05/13 Entrenament Emmona pels Camins dels Matxos
13/06/13 Ultra Trail Emmona. Pròleg 
15-16/06/13 Ultra Trail Emmona. Crònica