29/05/13 Lesions esportives

Les lesions són a l'esport, com la mort a la vida, estan presents, en el nostre entorn, volten en el nostre cercles d'amics, tot i que tots hi passarem, un dia o altre, esquivem parlar-ne com si així evitéssim que arribi.
Com que no em fa res parlar obertament de la mort i m'agrada ser conscient que sóc de durada limitada amb incerta data de caducitat, per gaudir al màxim, d'aquest meravellós i a estones complicat regal, que es diu vida, tampoc tinc inconvenient de parlar de les lesions, tot i no tenir-ne cap actualment, procuro tenir-les presents.
Quan la lesió és pròpia, ja se el que toca, visita al facultatiu indicat, descans, haver de deixar de fer certes activitats, no frustrar-me pel que no puc fer, mirar quines opcions tinc per poder seguir fent bategar ràpid el cor i paciència, molta paciència, quan no pots fer el que més t'agrada, els dies semblen setmanes i les setmanes mesos.
Sempre busco alternatives, recordo quan em vaig trencar una costella, saltant amb la btt, vaig comprar una bicicleta estàtica, no és el mateix, ni de bon tros, però menys era estar parat.
Per sort no em lesiono massa sovint, normalment m'accidento més que no pas tinc una sobrecàrrega, les caigudes i les carícies de medusa són la meva especialitat.
El que més em costa afrontar són les dels amics, les de les persones amb qui comparteixo passions, hores i quilòmetres, saber com es senten no dóna cap solució, només un punt de comprensió, que és insuficient.
Per sort, he aprés que quan no és pot fer reptes, no per això cal deixar de somiar-ne, si tot va bé, aquest estiu, començaré un projecte, que vaig idear i planificar, mentre estava parat aquest gener per l'esvoranc a l'esquena.
La lliçó positiva que m'he endut de les lesions, és que cal aprofitar els bons moments, costa ser-ne plenament conscient, perquè tot va bé, quan va tot bé, per això intento disfrutar el moment, cada moment.

27/05/13 Després d'un repte

Apart dels que és més evident, com la satisfacció si s'ha aconseguit i la desil·lusió, si no ha estat possible, després d'un repte hi ha molt més.
Hi ha aprenentatge,  mirant els encerts i buscant els errors, per millorar cara el proper.
S'obren nous horitzons, al anar una mica més enllà del que creia possible ahir, fa que em plantegi de poder anar encara més lluny, en el dia de demà.
Intento que el que he aconseguit no sigui un llast, no vull caure en vanagloriar-me massa, el meu pensament l'enfoco cara al proper objectiu, el que he fet ja forma part de la història,  de la meva particular història.
A nivell 2.0, bloc, facebook, twitter, google+, tampoc m'agrada estar-ne parlant dies i dies, un cop fet i explicat, ja està, tan si assoleixo l'objectiu com si no, un cop desgranat i analitzat el repte, per mi ja s'ha acabat.
L'endemà tinc l'eufòria, el cansament i els cruiximents, que fan que encara visqui en el dia anterior. Al cap de dos o tres dies, m'entra una estranya barreja de plenitud i de buidor al mateix temps.
Plenitud, per haver realitzat l'última etapa del repte, la primera va ser voler-ho intentar i les següents: planificar, somiar, entrenar...
Buidor, em quedo sense una il·lusió, que ha estat un motor vital, que ha ocupat el meu pensament un munt de temps, ja sigui anys, mesos o només dies, és igual, tot plegat en la línia d'arribada s'esvaeix.
Sóc com sóc per tot el que he fet i alhora, estic fet de tots els somnis que em queden per perseguir.
+ Sensacions

26/05/13 Sant Feliu - Banyoles - Sant Feliu pedalant

Pedalada amb motivació extra, anar a Banyoles a veure i animar als amics i companys del Club Aquàtic Xaloc, que hi disputen un triatló de distància B.
El tram de pujada, que porta a Sant Miquel d'Aro, es fa etern, sembla que hi hagin afegit quilòmetres, la pujada és curta, avui em sembla llarga, al km 23... no! ja hi som! no pot ser! altre cop no! he punxat la roda de davant, estic d'un gafe que és massa, porta una coberta nova, que no duu ni 300 km, que hi farem, la part positiva de que últimament punxi, sortida si, sortida no, amb la bici de carretera, és que en un no res ho tinc enllestit, és el que té la practica.
A partir de la punxada, el camí és molt planer i rodador, tinc una mica de vent a l'esquena, que ajuda a anar més ràpid. Còmodament em planto a Banyoles. 
Ambient de festa al voltant de l'estany, és respirava triatló per tot arreu, amb la resta de companys del club, animem als tres que competeixen, deu ser que sento els colors o que al entrenar junts, veient l'esforç del dia a dia, ajuda a valorar més el que estan fent, donen ganes de cridar i així ho faig.
A la que acaba el tercer dels nostres, marxo de seguida en bici, estar parat i el solet, m'ha donat un baixón dels bons, tinc més ganes d'estirar-me a dormir que no pas de assentar-me a pedalar, però aquí està la gracia. 
La sortida de Banyoles és lenta, els semàfors s'han posat d'acord en estar vermells al meu pas i la que s'acaben, trobo una rua de tractors amb una cua de cotxes al darrere que fan impossible agafar el ritme, fins que no estic a mig camí de Girona no em passa la nyonya.
Durant molta estona tinc el vent de cara, toca donar-ho tot. Aprofito per entrenar la sensació de cansament, ahir vaig nedar 8 hores a la piscina, dormir poc i avui pedalo uns 123 km, amb prop de 3.000 metres de desnivell acumulat, vaig sense forçar i sense parar. 
En jornades com les d'avui, penso en tot el que cadascú pot arribar a fer si realment s'ho proposa, només hi ha un topall, el de la propia voluntat i la nostra capacitat de motivar-nos.

25/05/13 8 hores nedant. Crònica

8 hores nedant en una piscina de 25 metres, és diu aviat i es tarda una estona de fer. Fer-ho ben acompanyat  ho ha fet molt més divertit.
L'estratègia és molt simple, cada 1.000 metres, més o menys, parar per beure, al principi cada 3.000 menjar, després cada 2.000 i al final cada 1.000.
He començat amb la Mireia, que ha nedat els meus primers 8.000 metres, tot i que ella en el mateix temps n'ha fet 9.000!,  en Sergi, que ha començat quan dúiem 1h 20', ha nedat uns 15.500 metres aproximadament,  una mica més tard han vingut la Mónica, que no ha nedat i el Jorge, que més que nedar, ha volat dins l'aigua fent uns 9.000 metres. Moltes gràcies amics per acompanyar-me, ens veurem de nou entre braçades.
Els primers 10.000, que he fet en 4 hores i poc, han estat els còmodes  a partir d'aquí ha començat el dolor de braços, res estrany, doncs  aquest any, només he fet un cop aquesta distància en el 100x100, 100 series de 100 metres de setmana santa, una vegada 7.000 al mar i les altres tirades, com a molt s'han acostat als 4.000 m. Sentir dolor als braços, quan el pots identificar com a "normal", no té inconvenient, el cansament s'ha anat fent palès a cada braçada.
S'acostaven les 6 hores, sense apretar, però sense pausa, passo en 200 metres, la marca feta en les 6 hores nedant del 2012, assolint 14.250 m. molt content i molt fos inicio les dues últimes hores.
A partir d'aquest moment tinc una estona de crisi personal, sensació tipus mareig,  potser ha estat l'últim avituallament que no m'ha sentat bé, però no, és una mica d'angoixa, agobiament pel que em queda per endavant i el desgast acumulat, la visita sorpresa d'en Manolito que ens ve a donar ànims, m'ajuda a comprovar que tot està a la meva ment, em marco un nou objectiu atacar els 18.000 metres, ho veig factible i em mantindrà la ment ocupada, fent càlculs, pensant en l'estratègia i intentant aconseguir-ho.
A la que duc 17.000, veig que tinc temps, vull assegurar, apreto, dintre el que les espatlles em deixen, fins aconseguir-ho, un cop fets els 18.000, em relaxo una mica, em sento cansat, cansat, els minuts s'esvaeixen lentament fins arribar als últims 25 metres, els faig a papallona, amb més intenció que estil.
La veritat és que ara tinc un plus de confiança per fer la travessia de les Illes Formigues a les Illes Medes, el final no està escrit, avui només he redactat una etapa per arribar al punt sortida.
Han estat 18.500 metres, 2.000 dels quals amb el pullbuoy, 740 piscines, vist en números m'espanten a mi mateix, ha estat prou dur perquè valgui la pena.

Entrada relacionada:

Repte pel 25/05/13 8 hores nedant

8 hores nedant, en piscina, en la que entreno habitualment, La Corxera, de 25 metres. Parant el menys possible, però parant sempre que calgui. Aniré fent parades per sortir de l'aigua i anar al vestuari on hi tindré l'avituallament sòlid i el lavabo, a la piscina hi haurà el líquid que aniré prenguen regularment durant les 8 hores.
El repte, es desenvoluparà dintre de l'horari i el normal funcionament de les instal·lacions de la piscina, amb els avantatges que comporta, estar distret pel flux de gent i l'inconvenient que si es dóna el cas, hauré de compartir carril amb qui toqui.
Ho faré estil crol, de material auxiliar, només el pullbuoy, que més que ajudar, penalitza la velocitat, però m'anirà bé per descansar esquena i cames una estona.
L'objectiu, no és nedar molts i molts metres, sinó anar fent i nedar molta estona, m'agradaria superar la meva maxima distància nedada en piscina, que van ser 14.050 metres, que vaig fer l'any passat, en un repte similar, dintre les 6 hores nedant.
Aprofitaré la tecnologia del garmin 910, perquè compti els metres per mi i per desprès poder tenir-ho gravat.
Com que, si tot va bé, el moment de les 8 hores, em trobarà nedant, el comput final de la distància, serà el que surti, un cop retornat al punt de sortida, encara que passi en temps les 8 hores justes.
Un repte sempre és l'excusa per preparar el següent, al igual que la línia d'arribada no és més el punt de sortida del proper. Per això, les 8 hores nedant a piscina, són part de la preparació pel repte que tinc en un mes, fer Illes Formigues - Illes Medes, 22.300 metres nedant.
Tinc moltes ganes de ser-hi, serà un gran desafiament, a més tindré companyia a l'aigua, amics que hi seran i també faran el seu propi repte. 
Per una banda el meu cos, que em voldrà vèncer en forma de dolor i de cansament, a l'altre la ment, que jugarà doble paper, per una banda serà el meu pitjor enemic, doncs em pot enfonsar els ànims en un no res i per altre és la meva principal carta per aconseguir-ho. Nedaré en el més profund de mi mateix.

Entrada relacionada:
25/05/13 8 hores nedant. Crònica

Repte pel 22/06/13 Illes Formigues - Illes Medes nedant

Hi ha reptes que fan especial il·lusió, nedar de les Illes Formigues a les Illes Medes em fa molta d'il·lusió, per diferents motius.
Per distància. 22.300 metres, serà la travessia de mar més llarga a la que estaré a la línia de sortida i espero posar-hi totes les meves ganes per conquerir cada metre i arribar a la punt final.
Per recorregut. Em motiva especialment nedar a la Costa Brava, tinc el privilegi de viure-hi,  tot el recorregut passa pel Baix Empordà, un escenari que poc té que envejar a d'altres indrets. Sortir de les Illes Medes, justament on vaig fer la meva primera travessia d'aigües obertes, per arribar fins a les Illes Formigues.
Per facilitats. Saber que si no es donen les circumstàncies adequades el dia 22 de juny, queda el 23 i el 24. M'agrada molt el que el recorregut es pugui fer a l'inversa, en cas que la mar, així ho aconselli, seria Medes - Formigues.
Per organització. Conec el funcionament i com treballa Neda el Món, tinc garantida tota la tranquilitat i seguretat, que cal per una prova d'aquest tamany.
Per novetat. M'encanten les primeres edicions, tot és nou, no parteixes d'idees preconcebudes d'altres que ho han fet abans. Tot i que nedadors de la talla de Miquel Suñer, Ferran Sans i Jorge Pérez ho han fet, tal i com testimonia aquesta llista. Un honor intentar emular aquests tres ídols.
Per companyia. Afrontar un repte com aquest, amb altres nedadors és genial, màxim serem 6 per grup, suficients per tenir diversos punt de vista i establir complicitats. Mentre nedem, no podem parlar, però la mar ens uneix en sensacions.
I sobretot, sobretot, perquè a més de d'agradar-me la distància, el recorregut, les facilitats, l'organització, que és novetat i la companyia, el millor és que em fa somiar despert. Ho aconsegueixi o no, queda un mes per gaudir dia a dia d'aquest somni.

22/05/13 Sa Dragonera. Voluntaris

L'èxit d'una travessia, no només depèn del lloc i de la climatologia, hi ha un actiu que no es pot comprar i que val el seu pes en or, són les persones que ajuden a fer-ho realitat,  en aquest escrit us parlaré dels dies previs a Sa Dragonera, dels mesos de feina abans d'arribar a aquest punt, en podria parlar l'equip gerent, però aquestes línies les escriu un voluntari a temps parcial, doncs quan arriba el moment de la travessia, habitualment la nedo.
Dies abans, ja rebem via correu electrònic amb les tasques, tot i que acabarem fent una mica de tot, segons necessitats, si que cadascú té la seva funció especifica.
La travessia és diumenge, els voluntaris, sortim direcció Mallorca el divendres, el gruix i dissabte la resta, Els voluntaris no cobrem, per anar-hi el divendres, en molts casos hem de demanar festa a on treballem, l'equip gestor de Neda el Món, tampoc hi té dedicació exclusiva, que fa que tinguin una feina, a més d'aquesta.
Ens llevem entre les 4 i les 6 del matí, segons població on vivim. Aeroport i a mig matí estem en el terreny. Comença la feina, reunions amb el Club de Vela d'Andratx per uns, aprovisionament per altres, al venir en avió, tot l'avituallament s'ha de comprar, begudes, alimentació i algun material, uns altres comencen a recollir nedadors i voluntaris a l'aeroport, fent un munt de viatges cada dia, repassar i preparar tota la logística per altres.
Dissabte, a primera hora reunió informativa als voluntaris, perquè tots tinguem tota la informació de la travessia i clara la feina que haurem de fer, uns a fer el test sobre el terreny o millor dir sobre i dins l'aigua, d'altres a preparar, i traslladar tot el material pel briefing, resoldre mil i un detalls, que ocuparien un llibre. Arriba la tarda, condicionar la sala pel briefing de nedadors, fer el briefing, donar dorsals, resoldre dubtes, recollir tota la sala i preparar-la per fer-hi el dinar de l'endemà.
Diumenge, dia de la travessia, no hem pogut anar a dormir precisament aviat i a les 6 i poc del matí, sona el despertador. Tots cap al Port d'Andratx per fer realitat il·lusió de nedar dels nedaddictes. Uns a preparar l'avituallament, a coordinar mitjans de mar, caiacs i embarcacions, atendre nedadors, donant el dorsal, resolent interrogants, condicionar la zona de sortida i arribada, fer servei de fisioteràpia. Un cop acabada la travessia i el dinar, toca recollir la festa, desmuntar-ho tot  i desar un munt de material al seu lloc.
Per al cap de menys de dues hores, emprendre el camí de tornada a casa, que acaba per la majoria, entrada la matinada del dilluns, d'un dilluns festiu per uns i laboral per altres.
Són tres dies, molt atapaïts, amb moltes hores de treball, amb microreunions constants per coordinar temes, a més amb les incidències d'aquest any, mala mar i meduses, s'ha convertit, en alguns moments en una veritable contrarellotge, que sota el meu parer, hem superat amb nota.
Aquest és una versió molt, molt resumida de les tasques que fem els voluntaris a Neda el Món, són mil i un detalls. A més hi hauríem d'afegir tota la gent de mar, patrons d'embarció, socorristes, caiaquistes, servei mèdic i la resta de persones que fan possible que es pugui realitzar la travessia.
Una cosa que demostra el caràcter dels voluntaris, és que mai ningú es nega a fer una cosa o una altre, a llevar-se d'hora o a menjar a deshores, tots fem el que calgui i en moment que sigui.
Som un munt de persones, no tothom pot estar sempre en totes, molt variades, en procedència, formació, feina i aficions,  compartim un objectiu, fer-ho bé, molt bé, per fer gaudir a cada travessia als nostres amics nedaddictes i alhora aconseguir passar-ho bé nosaltres, si no no tindria motiu de ser.
Per mi és un orgull pertànyer a aquesta família. 

Entrades relacionades: 
19/05/13 Sa Dragonera. Crònica personal
21/05/13 Crònica tècnica Sa Dragonera publicada a Triatletas en Red

19/05/13 Sa Dragonera. Crònica personal

Aquesta podria ser la crònica del que no va ser, però més aviat serà al contrari, la crònica del que si va ser.
Va ser molta feina i esforç, treball en equip i companyerisme com a voluntari de Neda el Món, per posar el meu granet de sorra, a que tot surtis rodat.
Va ser exigència personal, amb l'objectiu de fer-ho al màxim de bé, en unes circumstàncies complicades i canviants, mala mar, vent i meduses.
Va ser disfrutar i patir, a parts iguals, les onades altes i el mar creuat, que van fer de barrera entre entre nosaltres i Sa Dragonera, impedint complir un petit somni, gaudir d'aquest paradís per les aigües obertes. Que va fer activar el recorregut alternatiu.
Va ser sentir ràbia i impotència, contra els milers de meduses, que ens van trencar les expectatives, fent molt curt el recorregut alternatiu.
Va ser la decisió personal de no nedar, les imatges de bancs immensos de meduses, amb milers i milers d'elles apilonades, de les liles, les que tant mal fan, hagués fet que no gaudís les braçades, feia 14 dies, la meva pell va tenir una carícia de gelatina i fa 8 dies, vaig passar pel mig d'un petit banc d'elles, motiu pel qual, el meu cos, està molt sensibilitzat i tot i que el risc era molt poc, molt poc era massa.
Va ser cremar l'adrenalina, corrent una horeta amb l'amic Maxi, un cop tot recollit i a lloc, 11 hores desprès de llevar-nos, anant a buscar el turó més alt i aprop que teníem a l'abast, sense saber el camí, pujada amunt. La pujada que va transformar les petites llàgrimes per netejar la tensió acumulada en gotes de suor de felicitat, perquè quan esbufego muntanya amunt, arribar al cim, és un petit regal pels sentits i una dosis d'humilitat.
Van ser unes vistes mallorquines impressionants, dalt el turó, que ens recordaven que al igual que en la vida, cal aprofitar els petits bons moments, en bona companyia i que l'adversitat no és més que el peatge per arribar a la felicitat.
Va ser sentir-me encara més orgullós, de pertànyer a un gran equip, a Neda el Món, que juntament amb el Club de Vela d'Andratx, es va desviure per donar el millor de si mateix, perquè els amics nedaddictes, poguessin gaudir una estona de mar amb seguretat.

Entrades relacionades: 
19/03/13 Prèvia Sa Dragonera publicada a Triatletas en Red
21/05/13 Crònica tècnica Sa Dragonera publicada a Triatletas en Red
22/05/13 Sa Dragonera. Voluntaris

16/05/13 Ja en són 16!

Ja en són 16, ostres, qui ho diria, recordo quan vaig fer-ho per primer cop,   tant em va costar, amb dubtes, més dubtes i nervis, molts nervis, complicat va ser fer el primer pas, des de llavors que no he parat de fer-ho.
En són 16, amb la perspectiva del temps, sembla poc, han passat casi 5 anys, he estat constant, amb entrebancs en el camí i voluntat ferma.
No parlo de curses d'ultrafons, doncs en porto unes quantes més, ni de maratons, que en porto menys, ni de desafiaments de 100 km o més, que quasi estic a la par, parlo d'un repte que em fa estar molt orgullós, que no em canso de repetir i que espero poder seguir fent durant anys i anys.
La primera vegada, semblava una petita muntanya, ara ho veig com un petit gra de sorra, un petita gota, en el mar de la solidaritat fent cosa tant personal, com és donar sang, gràcies a l'històric de donacions de la web, he pogut comprovar que en porto 16 i recordar les sensacions de la timidesa del principiant.
El camí està començat, anirem sumant.
Podeu trobar més informació, consultar els centres fixes de donació i on estan els equips mòbils a: Donar Sang

14/05/13 Ser sincer

És important la sinceritat de cap endins i també cap enfora.
No m'agraden els que van de cracks per la vida, per això intento no ser-ho, recordo un  esportista en qui vaig compartir prova, em va dir almenys tres vegades que n'estava fart i que potser plegava, finalment acaba la prova i escriu literalment, no he pensat en abandonar en cap moment. Penso que admetre les debilitats, els dubtes, els moments dolents i  en el que ens equivoquem, ens ajuda a  créixer a nivell personal, d'aquesta manera, sent sincer cap enfora la resta de persones s'adonen que en el camí d'aconseguir coses difícils, hi ha moments de confus, però que no per això s'ha d'abandonar.
Cap endintre, per saber fins on arriba cadascú o més ben dit, en els reptes en que fracasso, és senzill de  veure-hi les errades o les limitacions, els motius i els perques, la dificultat ve, en els que s'aconsegueixen, és veritat que et quedes amb la percepció global d'èxit i així ha de ser, tot i que sense oblidar els punts dolents, els petits o grans errors comesos durant, no es tracta de flagel·lar-se, sinó d'aprendre.
Podem tendir a pensar que si ho hem aconseguit tot i les equivocacions, que més dóna, per mi la línia d'arribada d'un repte no és més que el punt d'inici del següent, per això és tant important llimar petits detalls, pel proper projecte, perquè serà una mica més difícil, requerirà dels cinc sentits i de tot el que he aprés.
Cal ser sincer en la planificació i visualització, per saber on puc patir i a on patiré segur d'aquesta manera en el moment de la veritat, davant els propis dubtes i pors internes, em puc afirmar cridant ben fort dintre el meu silenci, que puc aconseguir-ho i que vull, que sabia que ho passaria malament, però que tenia i en aquell moment he de tenir el convenciment de que ho superaré.
No es poden evitar els pensament negatius, ni els desànim, ni tocar el fons del nostre propi pou, el que si podem, si ens coneixem i som sincers amb nosaltres mateixos, és saber que només són estats negatius i dirigir la ment cap un altre lloc.
Infinitat de vegades em pregunten que penso en reptes solitaris, durs i d'un munt d'hores, la resposta és de tot, des de posar en ordre coses personals, a preparar detalls de projectes futurs, als motius que m'han dut a fer-ho. El que més m'agrada fer, és deixar-me endur, per les emocions que es van despertant dins meu, en ocasions em diuen que vaig corrent i dibuixo un somriure, és perquè estic content i fent el que m'agrada, m'encanta gaudir les sensacions que em dóna l'entorn, des del lliscar dins l'aigua, al suau flotar amb la bicicleta, a les onades que gronxen el caiac o l'aire a la cara al córrer, entre d'altres sensacions o senzillament quedar-me embadalit amb el paisatge.

13/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Fotos

Per veure l'escrit i les fotos, només cal fer un clic a aquesta imatge.
Un veritable luxe, que a més de ser part imprescindible en el repte, en Pere, m'hagi fet fotos i un escrit en el seu bloc, tot un honor, mil gràcies amic. 
A més, m'encanta quan diu que hi ha diferents tipus d'esportistes i defineix quin sóc, com em coneix! 

Entrades relacionades:
Repte pel 11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà)
09/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Agraïments 
10/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Circuits
11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) a Triatletas en Red
11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Crònica 

11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà). Crònica

Estic inquiet com poques vegades, tinc el despertador a les 6 del matí i vaig  veient el passar de cada hora, a la 1, les 2, les 3... Sóc conscient de la dura jornada que tinc per endavant i el difícil que serà aconseguir completar el repte.
Tenia intenció de nedar amb neoprè, el dia gris i l'aigua  a 15ºC ho aconsellen,  no volia el desgast físic que ocasiona fer-ho a pell, estic nerviós,  decideixo que, tot i l'esforç que suposa, nedaré només amb el mono de triatló, per gaudir al màxim des del minut 1.
En Pere m'acompanya amb el caiac, em dóna seguretat i visibilitat, encara no duc ni 1.000 metres i arriba la sorpresa desagradable del dia, topada suau amb la colpidora carícia que donen les meduses, em toquen els braços i la part superior del tronc que queda fora del mono, exceptuant la cara, inclús  les aixelles, decideixo fer com si res hagués passat, no m'amargaran la festa unes gelatines que  floten.
En el gir per encarar la segona volta, la primera sorpresa agradable del dia, la Magda i el Quico, m'animen des de terra, em donen per forces per fluir dins l'aigua, segona volta sense incidències i cap a la primera transició, molt relaxat, sentir la fred de la mar em tranquilitza.
Em canvio, hidrato i mengo, mentre xerro amb l'amic Pere i l'Andreu, que també ha vingut, sense pressa, però sense pausa, en res enfilo en solitari la via verda, damunt la bicicleta de muntanya.
La primera volta de 80 km, la faig còmode, el dia està gris i no hi ha massa gent passejant, em permet mantenir millor el ritme, arribo de nou a Sant Feliu, per repetir altre cop el recorregut, al quilometre 100, avituallament de luxe, macarrons fets per la mare, ja que és un IronMan casolà, que millor que menjar de casa, segueixo rodant amb ganes, siguen conscient que he de córrer una marató, però tampoc guardant més del compte, em surt una mitja de velocitat de 19,5km/h.
Segona tanscició, canvi de roba, motxilla a l'esquena i a córrer, m'acompanya en Pere, anem trotant, la btt, és exigent físicament i noto el cansament, tot i que em sento bé. Anem fent camí sense parar de córrer, més que per anar menjant a cada poc, ens cau la nit al km 15, frontal i a seguir, al km 17 segona sorpresa del dia, en venen a trobar la Carme, el Bernat i l'Andreu, fem la resta del camí junts, passada la mitja marató, hi ha algun tram que els cames em demanen caminar, els hi faig cas. Els quilòmetres entre amics passen volant i en res, ja estem en els últims metres, esprinto amb més ganes que efectivitat, ja hi sóc!
L'IronGuíxols 2013 ja és història, una bona història que ha durat 18h 56' 49".
Acabo sencer, tot i que molt cansat, encara toca anar a buscar el cotxe que feia d'avituallament en ruta i recollir tot el material del box. Una prova de que la ment domina totalment el cos, és que un cop entro a casa, amb tota a feina feta, m'entra la insuportable picor de les múltiples picades de medusa de fa 19 hores i m'atrapa la sensació d'esgotament.
Track Garmin Connect: Natació Bicicleta Córrer

11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) a Triatletas en Red

 Per veure l'escrit publicat a Triatletas en Red,  només cal fer un clic a la imatge.
La veritat, és que fa molta il·lusió que la web, en la que escrit habitualment es fagi ressò del meu repte, mil gràcies amics!

Entrades relacionades:

10/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Circuits

Circuit natació
Repeteixo el recorregut del 2012. Circuit de dues voltes de 1.900 metres cadascuna, amb sortida australiana, en cas de mala mar, retallaré el circuit a només la seva primera meitat, fent 4 voltes.

Circuit bicicleta
El circuit de bicicleta, serà de 3 voltes (80+80+20), les dues primeres seran sortida de Sant Feliu de Guíxols amb anada fins a Girona per la via verda, tornant pel mateix camí, que fan 160 km, la tercera volta, és fins aproximadement fins a Font Picant i retorn al punt de partida, per a completar els 180 km pedalant amb bicicleta de muntanya.
Avituallament en ruta a Llagostera i fixe al box, a Sant Feliu de Guíxols.
Circuit córrer
El circuit de córrer, segueix també la via verda, arribant fins a Llagostera, per completar la primera mitja marató, per retornar pel mateix camí, fins a completar els 42,2 km.
Avituallament en ruta a Llagostera i al box, a Sant Feliu de Guíxols.

Al ser a trànsit obert i cara a possibles imprevistos que puguin fer variar en part el recorregut, si al arribar al final de la bicicleta o de la cursa a peu, falten metres, els faré resseguint la façana marítima de Sant Feliu de Guíxols. 
El quilometratge vàlid, serà el que aparegui al Garmin Connect.
En quan al desenvolupament de la prova, serà el propi d'un triatló, amb box de transició, sense parar el crono entre modalitats i sense temps de tall.

Entrades relacionades:

09/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Agraïments

Independentment de si aconsegueixo completar-ho o no, seria impossible ni de començar, sense les seves complicitats, a més, recalcar i agrair especialment, el fet que els quatre no han posat cap impediment per ajudar-me, més aviat al contrari, m'ho han fet molt i molt fàcil.
MARE
Una menció especial a la meva mare, és qui proveeix l'avituallament en ruta, segur que els seus macarrons, m'aportaran forces perquè surti  el millor de mi en els moments complicats, a més de donar-li un toc encara més casolà al repte.
Facilita el suport logístic, que comença el dia abans del repte, fent moviment de material, instal·lació punt avituallament en ruta. El dia de l'IronGuíxols farà suport a l'aigua amb caiac i en cas de necessitat assistència en la part de bici i córrer.
Em cedeix les instal·lacions del Kayak Center Guíxols, que fan de box i d'avituallament fix, on efectuaré les dues transicions, primer canvi de nedar a bici i posteriorment de bici a córrer i proporciona el material per fer suport al mar.
Serà juntament amb en Pere, assistència en la part de bici i córrer, en cas que sigui necessària, com per exemple en cas d'una lesió, espero no necessitar-los, però saber que hi són, dóna molta tranquil·litat.
Sense oblidar els que fan possible, directe i indirectament, aquest repte i molts d'altres. Fisio Active que posa el meu cos apunt per abans del repte i el cuida després per poder-ne seguir fent molts. Hoko, que em proporciona material tèxtil tècnic de primera qualitat, que ajuda durant els reptes i en la preparació dels mateixos.

Mil gràcies, Mama, Pere, Xavi i Sergi, jo moure les cames i els braços, però sense vosaltres, el meu moviment no arribaria enlloc, moltes gràcies!

Entrades relacionades:

Repte pel 11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà)

Segona edició de l'IronGuíxols, repte particular de distància IronMan, de tipus casolà. Les distàncies són 3,8 km nedant, 180 km pedalant i 42,2 km a peu. Fer-ho tot un mateix, dóna doble motivació, la de preparar tots els detalls i gaudir de la feina feta. En quan al desenvolupament de la prova, serà el propi d'un triatló, amb box de transició, sense parar el crono entre modalitats i sense temps de tall.
Com que puc triar data, el faig a la primavera, coincidint amb l'Ironcat, per motivar-me a entrenar durant el llarg hivern i deixant l'estiu per gaudir de la mar, ja sigui nedant, amb el caiac o a la fresca d'una terrassa.
L'idea, és anar canviant els circuits, en part, a cada edició, aquest 2013, he decidit complicar una mica més el tema,  fer-ho amb la btt, per les vies verdes, que no deixen de ser una pista molt rodadora, però el neumàtic de la bicicleta de muntanya és molt més ample que la de carretera, que vol dir més superfície de fregament, més pedalades, per anar a menys velocitat. La cursa a peu, també serà per les vies verdes de Girona. No és un circuit precisament del tot pla.
Per mi la legitimitat d'una prova, no ho fa pagar, ni no pagar, sinó la seva duresa, una distància IronMan, crec que ja és dura per si mateixa, a això li hem de sumar, que nedo amb suport, però amb trànsit marítim, el tram de bicicleta, el compartiré amb caminants, corredors, ciclistes, famílies i animals de companyia, hauré de creuar trams d'asfalt quan els cotxes em donin permís, cosa que afecta al ritme que puc anar, amb constants frenades i canvis de ritme, la part de córrer la faré més tranquil, bàsicament de nit, acabant, si tot va bé, de matinada, si ho aconsegueixo, que no serà fàcil, em sentiré per segona vegada un home de ferro, potser una mica rovellat, doncs la predicció dóna una mica de pluja.
Porto mesos entrenant i fent reptes per intentar arribar en bona forma per aconseguir completar-lo, ara en els dies previs, sempre tinc la sensació que hauria pogut entrenar més i millor, és el canguelis d'abans, que anirà en augment conforme s'acosti el moment de la veritat, on no valdran excuses, només valdrà avançar i sumar quilòmetres.
Sé que serà molt dur i moltes hores, començaré a punta de clar, per tenir matí i tarda per pedalar, la part de córrer, segons els meus càlculs, pràcticament la iniciaré de vespre, que vol dir que la majoria del temps la faré amb frontal i Camelbak a l'esquena, per no tenir problemes d'hidratació, de nutrició i per dur el material de seguretat necessari.

Entrades relacionades:
12/05/12 IronGuíxols (IronMan casolà)
09/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Agraïments 
10/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Circuits
11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) a Triatletas en Red 
11/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Crònica 
13/05/13 IronGuíxols (IronMan casolà) Fotos

07/05/13 Nedar a pell o amb neoprè

Hi ha qui li agrada la comoditat que dóna el neoprè en aigües obertes i a qui li agrada sentir la sensació de l'aigua a la pell.
En el meu cas, m'agrada nedar sempre que puc a pell, quant més freda està l'aigua més em motiva, no obstant sóc molt conscient de les meves limitacions, per això, sempre que ho crec oportú, ja sigui per distància, temperatura, seguretat, meduses,  normativa o pel motiu que cregui convenient, m'enfundo dins el neoprè sense cap problema.
Hi ha qui sempre va a pell, actitud que admiro i respecto, part d'aquests nedadors, per no dir la gran majoria, tenen bona tècnica, no és el meu cas, en una mar tranquil·la, em poden treure més de 20 minuts per cada 3.000 metres, en una mar moguda uns 30 minuts, cosa que vol dir que el meu temps d'exposició a l'aigua freda és major i que per lo tant que ho faci un altre, no vol dir que pugui fer-ho.
Hi ha que prefereix abandonar a pell, que aconseguir-ho amb neoprè,  no penso així, no crec en els radicalismes, ni en els extrems, vaig a gaudir de les aigües obertes, m'agrada que sigui prou dur perquè valgui la pena, sempre tenint clares les meves limitacions i que després de nedar, la meva vida segueix i no calen "heroïcitats" que no em porten enlloc.
Hi ha qui no es posa casi mai el neoprè, menys quan competeix, la competició, la possibilitat de guanyar, justifica tenir un doble baròmetre,  ho respecto totalment, tot i que no ho comparteixo, doncs per mi competir és el de menys i encara que sigui l'últim, aconsegueixo guanyar a tots als que es queden al sofà de casa seva.
Hi ha qui sempre porta el neoprè, com feia el que escriu fins fa dos anys, per seguretat, comoditat i perquè millora la posició, ajudant a nedar millor, ho entenc perfectament, a més penso que tenen el mateix valor que els que ho puguin fer sense, perquè el realment difícil és fer el primer pas, el que fa entrar dins l'aigua.
Nedar sense neoprè, no és més que un plus de dificultat, que dóna més al·licient a la nedada i com a premi té disfrutar de les sensacions que només es poden notar quan l'aigua acaricia directament la pell.
No puc amagar, el meu desig de nedar en aigües gèlides, m'encantaria poder-ho fer en un ambient molt fred, en el llindar de que l'aigua pugui passar d'estat líquid a sòlid,  però amb la seguretat necessària, com ho va fer la María Inés Mato.
Seguiré nedant a pell i amb neoprè, seguiré escoltant al meu cos, mirant les condicions meteorològiques  l'estat de forma i valorant cada vegada com fer-ho, sense cap més pressió que la de fruir la travessia i passar-ho bé.

05/05/13 Palejant la primavera

Hi ha dies per tot, uns per entrenar dur i altres, com el d'avui, per gaudir del pas lent del temps.
Sortida en caiac, a la que passo El Freu, entro en un altre món, en el món blau que tant m'agrada.
La mar està tranquil·la, el dia radiant, tot i ser mig matí, poques embarcacions, ressegueixo la costa, l'aigua està transparent i em mostra els seus encants i secrets, el caiac llisca palada a palada, sobre una gran bassa d'oli blava.
M'encanta parar, deixar de palejar, quedar-me a mercè del suau moviment de la mar que em gronxa, escoltant la remor del vent i el trencar incansable de les onades, respirant la sal mentre el sol m'acaricia la pell.
Arribo al meu destí, una platja no gaire gran, és un indret tranquil, només arribar, no ho puc resistir, en res, ja estic nedant, de la manera més natural, només amb les ulleres, per poder gaudir del fons i sentir la llibertat a la pell, l'aigua està fresqueta.
Abans d'empendre el camí de tornada, m'agafo un bona estona per gandulejar a la platja, aprofito per llegir, escriure i no pensar en massa res, més que deixar-me endur per la postal on em trobo.
Ha estat un petit regal de la primavera, per fruir de la mar en el Baix Empordà, que s'ha d'aprofitar abans no vinguin les embarcacions amb pressa per no anar enlloc i els banyistes estressats a la recerca de no saben que.

03/05/13 Fracàs

Aquest mes de maig i juny, ve farcit de reptes, dels que em fan somiar despert, són petits somnis, il·lusions que en els moments dolents del dia a dia em fan sortir de mi mateix, per anar més enllà, sóc conscient que és possible no aconseguir-los tots, potser cap, igualment cal lluitar fins al darrer instant.
Sempre busco la manera i els recursos interiors per ensortir-me'n de les situacions difícils  però no deixo de saber que arribo on arribo, tot i que la part mental pot fer pujar muntanyes, quan les cames no es volen moure, nedar quilòmetres amb els braços apunt de trencar-se, córrer hores i més hores amb el bessons que volen explotar i els genolls que sembla que es desencaixin.
M'agrada, buscar el més difícil encara per fer, penso que la línia final d'un repte, només és el punt de partida del següent, vull que sigui prou dur perquè valgui la pena fer-lo, si es fàcil no em motiva.
Porto mesos, planificant, entrenant, fent petits reptes, per a preparar aquests més grans, robant hores al dia. Sé que necessitaria dedicar-hi unes hores més entre setmana, la vida laboral i personal, no dóna més de si, no puc agafar més hores a la son, ni entrenar el dia que paro, perquè sense dormir prou, ni fer jornades de descans, tot l'entrenament no serveix per a res, a més l'esport, per mi, no deixa de ser una diversió, si fos una obligació no valdria la pena.
No m'emmirallo en el que he fet, això ha és passat, el que he aconseguit, no és més que un nou punt de partida i un camp d'aprenentatge cara a propers projectes. Prefereixo pensar en el futur, en les hores de diversió, en el dolç patir que no tothom entén, en anar endavant, sempre endavant.
Si arriba el fracàs, espero ser un digne adversari, havent-ho donat tot i presentant batalla fins el final, sabent-ho encaixar amb l'alegria de saber que: la recompensa es troba en l'esforç i no pas en el resultat, com va dir el mestre Gandhi. 
Aquest escrit no és una excusa anticipada, és per recordar que he gaudit el camí per arribar-hi , que el dia del repte, no és més que la festa per celebrar-ho i que penso no guardar res, ni deixar res per fer, per aconseguir fer realitat les meves il·lusions en forma de repte.
Preparant-me pel fracàs, és quan veig clar el camí a seguir.

Entrada relacionada:
26/06/12 El fracàs de l'èxit i l'èxit del fracàs

01/05/13 Entrenament Emmona pels Camins dels Matxos

Volíem fer un entrenament específic per l'Emmona, en cotes de 2.000 metres, la neu que hi està ben present, ens ha fet canviar de plans. Hem anat a fer desnivell  fent part del recorregut de la prova dels Camins dels Matxos.
El que més m'agrada de fer cim, independentment de l'alçada, és que em fa sentir petit, em dóna humilitat  per l'esforç de la pujada, em dóna perspectiva i un nou punt de vista, un cop al cim, fa ser conscient que el descens també és part de pujar, com la vida mateixa.
La ruta que hem fet té trams d'espectaculars vistes, des de Bellmunt, el Pic de l'Àliga o el Puigsacalm. Té l'impressionant Salt del Molí,  amb un gran quantitat d'aigua, al igual que el riu Ges, que hem hagut de creuar en diverses ocasions, refrescant-nos els peus.
Hem passat per indrets plens de màgia, veient com els colors apagats de l'hivern donen pas als més vius de la primavera, trepitjant les fulles caigudes, que seques, s'esmiculen sota el nostre pas. Pujant sóc tècnicament dolent, baixant arribo a ser pitjor, l'amic Lluís m'anuncia que farem un tram de descens costerut, en que hi ha una corda, quin canguelis.
Arriba el moment de la veritat, és dret que és mala cosa, de corda ni rastre, la posen el dia de la prova i prou, ho veig realment complicat, així que cul a terra i vaig baixant com puc, costa trobar on posar peus i mans, avanço poc a poc. Em queda molt clar que cara a propers projectes que tinc de muntanya, que estan en el calaix, he de treballar seriosament aquest aspecte.
Casi en la part final, arribant a Sant Pere de Torelló, tenim un petit regal pels sentits, un caminet al costat del riu, creuant ponts, primer un de pedra amb encant, per desprès fer-ho per un de fusta molt divertit.
Han estat 13 hores caminant, fent uns 6.300 metres de desnivell acumulat en 49 km, amb el guiatge de l'amic Lluís Tuneu, amb qui formem l'equip Xino Xano en l'Ultra Trail Emmona. El més important, és que ens ho hem passat bé.
Entrades relacionades: