29/04/13 Crònica travessia Prades Siurana publicada a Triatletas en Red


28/04/13 Travessia Prades Siurana. Nedant a pell

Podria explicar que no vaig dubtar ni un moment en fer-ho a pell, que no tenia cap por i que estava convençut que ho aconseguiria, si, ho podria explicar, però seria faltar a la veritat i en aquest bloc, aquest concepte no hi té cabuda.
De bon matí tenia intenció de nedar a pell, duia el banyador posat, amb el neoprè no el duc mai, a sota porto el mono de triatló per evitar friccions. Conforme avançava el dia, no ho tenia tant clar, estar amb els peus i les mans sense sensibilitat pel fred i la pluja i amb la roba una mica molla, no ajudava gaire.
Al anar arribant la gent, amb incertesa del que la natura ens deixaria fer, els dubtes em començaven a aflorar per tots costats. Van haver-hi dos factors determinants per fer-ho a pell, el més important, els amics, l'Àngel i en Francesc, que també volien, menys mal, no seré l'únic, inclús s'apunta un quart nedador i el factor de la nevada, m'agrada poder-me penedir del que he fet, no del que deixo de fer i poder nedar mentre neva, amb seguretat dins l'aigua i a fora, és una ocasió que no es pot deixar escapar, no sé si es tornarà a donar mai més.
Sortim amb la primera onada, així quedarem entre el gruix de nedadors, a més l'Àngel, tot i que és més ràpid que jo, decideix que la fem junts, genial! Donen la sortida, anem cap a l'aigua, els nedadors van entrant mica en mica, tímidament, al baixar nosaltres, fins i tot ens deixen pas, gràcies companys!
D'estar saltant i en moviment per conservar el màxim de temperatura, estic accelerat, al entrar a l'aigua, no agafo el ritme, sóc d'entrades tranquil·les, em costa respirar, estic incomode, em passa pel cap girar cua, estic a 50 metres de la sortida, paro un moment, miro el que estic visquen i em resulta impossible no voler seguir endavant.
L'aigua està freda, res que no sigui familiar, el que si em fa impressió, és en el moment d'agafar aire, entri algun floc de neu a la boca. 
Imatge  espectacular, pantà de Siurana, aigua dolça i a 13ºC,  amb vapor que surt del pantà per efecte dels 2ºC de temperatura exterior, nevant, a més, vist i gaudit a cada braçada.
Durant la travessia tinc la sensació d'estar en un somni, d'aquells abstractes en que es barreja tot, tot el que m'agrada, la duresa de nedar a pell en aigua freda, fer bategar el cor ràpid, natura en estat pur, aigua, neu, muntanyes que em miren i amics amb qui compartir-ho.
Acabo amb ganes de més, bona senyal, prefereixo estar a terra pensant en que voldria ser encara a l'aigua, que estar a l'aigua pensant en que hauria de ser a terra.
He estat poc més de 17 minuts nedant,   viscuts intensament, que és el que compte, és una gran experiència que ha quedat gravada a foc en la memòria, estic convençut que no només en mi, sinó en tots els que la van viure i gaudir.
Entrades relacionades:

28/04/13 Travessia Prades Siurana. Voluntaris

Viure una travessia des de dintre, abans i després de nedar, dóna un punt de vista diferent. Diferent perquè veig l'esforç de voler fer les coses al màxim de bé, la tensió d'haver de prendre decisions, sabent del cert, que no agradaran a tothom, tenir en el cap mil detalls i patir per no oblidar-ne cap.
El diumenge de la travessia de Prades Siurana, comença per tots, robant hores a la son i maleint el despertador a les sis del matí, per anar a muntar l'estructura necessària,  perquè tot sigui una festa, la temperatura no arriba als 0ºC, la pluja ens comença a calar, cada vegada que toquem alguna cosa metàl·lica, les mans perden la poca sensibilitat que els queda.
Encara no hi ha cap nedador, estem tots molls i amb el fred al cos, arriba el moment d'engegar l'equip d'àudio,  sense premeditar-ho, tots, cadascú a la seva manera, saltem, cantem, ballem, mica en mica la fred surt del cos, per deixar a pas a l'alegria desfermada, d'aquella que no es pot preparar, ni guionitzar, d'aquella que surt perquè si, d'estar enpapats i freds n'hem fet una petita festa, que podem veure gràcies a l'encert d'en Goyo de gravar-ho.
Tot i fer de voluntari a Neda el Món, quan hi ha el gruix de la feina, en el moment de nedar i durant la sortida dels participants de l'aigua,  estic gaudint com a nedador. Per això el meu sincer agraïment a tots ells, als d'avui, als d'ahir i als que vindran demà, als que ens guien dins l'aigua, que no van dubtar a entrar-hi per ajudar-nos, a tots vosaltres moltes gràcies per preparar i fer possible la festa.

Entrades relacionades:
29/04/13 Crònica travessia Prades Siurana publicada a Triatletas en Red

27/04/13 Travessia Prades Siurana. Dia abans

Anar a fer una travessia, no és més que l'excusa per anar a divertir-me amb els amics.
Amb els amics de Neda el Món, que compartim filosofia a l'hora d'entendre les travessies, fent més important el gaudir que el cronometre. Amb els amics nedaddictes que compartim passió per nedar. 
Tinc la sort de poder participar en un petit test, de la prova que es farà l'endemà en aquest pantà i aprofitar per posar les boies que serviran per marcar un gir, som tres a l'aigua, vaig amb neoprè, com que estarem parats, per escollir les ubicacions exactes i ajudar a la seva col·locació, és important primar la seguretat. 
Disfruto del pantà, amb ulls de primera vegada, és un paratge idíl·lic  té uns peixos enormes, m'encanta.

El bo que té la gent que fa esport, és que ens ho passem bé fent una mica de tot, mentre el cor bategui ràpid, en Maxi i l'Agustí del Club esportiu Prades O2 Prades, ens fan d'amfitrions de luxe al Johny i a mi, duent-nos a Tossal, on podem gaudir d'unes vistes d'alçada, en un angle de 360 graus, senzillament espectacular, moltes gràcies amics.

Entrades relacionades:

25/04/13 Autoconeixement

És essencial el coneixement del propi cos a l'hora d'entrenar i decisiu en el moment de fer front a reptes.
Cal fer un exercici de sinceritat, ja en el moment d'escollir els objectius, no només per saber si els tenim mínimament a l'abast, sinó també si estem disposats a pagar el preu per arribar-hi en condicions, cal ser molt conscient de la quantitat d'hores que hem de robar al dia o a la nit, de vegades a la son, d'altres a l'apatia, alguns cops al cansament acumulat de llargues jornades de feina, a compromisos personals o familiars.
Un cop escollit el que vull aconseguir, toca planificar els entrenaments adaptant-los a una realitat canviant i inestable, com és la pròpia vida, en el meu cas, la majoria de vegades vaig curt d'hores d'entrenament i alhora mancat d'hores de son. Per això, entre setmana, aposto  per posar el màxim de qualitat als quilòmetres, més que no pas sumar-ne molts, tot i preparar reptes de llarga distància.
Cada entrenament el començo amb un objectiu tècnic concret, en qualsevol disciplina  pot ser  allargar la gambada, estirar més la braçada o donar-ho tot en les pujades a ritme de pedal.
Cal escoltar el cos per no forçar i derivar en una lesió, per desgracia la meva manera d'aprendre està basat en el mètode assaig i error, per sort de cada error se'n deriven encerts pel futur.
Un cop em marco les sessions de la setmana, sóc disciplinat, fins i tot en el dia de descans i en els dies en que la mandra em vol guanyar la partida. Però hi ha ocasions, passa poc sovint, però passa, que el cos demana a crits descansar, cal distingir-ho de la mandra, l'apatia o la desmotivació, la ment té ganes d'activar el cos i el cos diu que no. Un fet que m'ha costat molt de diferenciar ha estat el llindar en que arribo al sobreentrenament, actualment intento fer la planificació adequada per no arribar-hi, però si es dóna el cas, toca parar.
El dia que paro, em sento estrany, a ningú li agrada deixar de fer el que el diverteix. L'endemà es quan noto que he pres la decisió encertada, sentint-me amb ganes i energia per menjar-me el món a mossegades.
Per coneixes a un mateix, cal escoltar el cos, establir-hi un diàleg sincer i sense subterfugis, cal observar, diferenciar els estats d'ànim dels estats físics, veure-ho tot com un conjunt i no de manera individual, l'autoconeixement és un camí de llarg recorregut i que cadascú, en gran part, ha de fer sol.

20/04/13 SailFish Swimnights Time Trial

Arribo pedalant i tard, sóc un trasto, tinc menys de 10 minuts per que arribi el meu torn dintre l'ordre de sortida, canvi de roba, avituallament i m'enfundo el neoprè d'una estrebada, gràcies a l'ajuda d'en Sergi, corro amb el neoprè a mig posar, xancles i empenyent la bici (per veure'm), fins a recollir el gorro, el xip i deixar la dues rodes, gràcies a la complicitat de l'organització, corro cap a la sortida, pel camí trobo al Popy que em corda el neoprè, camino ràpid fins al punt de sortida i... en 10 segons surt el nedador número 7, sóc el número 8, ufff! pels pèls, he arribat just, però a temps.
Inici des de l'aigua, estic super accelerat, intento relaxar-me en el minut que tinc abans de començar, no ho aconsegueixo, em donen la sortida, surto massa ràpid, descoordinat, m'entra flato i empassant aigua degut al vent que aixeca l'aigua, són 400 metres angoixants  Concentració en la tècnica i en un no res, em trobo còmode dins l'aigua, han dit que està a 18ºC, potser és el sol,  sembla fins i tot més calenta.
La prova és de 3.000 metres, són dues voltes en un circuit d'anada i tornada, les boies que delimiten els dos sentits, es veuen bé i encara es veu millor la corda que les uneix, que fa que no calgui ni aixecar el cap per orientar-se, a la que faig el primer gir als 750 metres, com canvia la cosa, ara el vent el tinc a l'esquena i no molesta, al contrari ajuda a anar més ràpid. 
Gir de nou i a fer la segona volta, aquí ja som més gent a l'aigua,  amb l'excepció d'algun que m'avança, la tranquil·litat és absoluta, encaro la línia d'arribada i ja està, els primers 400 metres se m'han fet eterns i la resta han passat volant. No em desagrada gens nedar en aigua dolça, tot i que trobo a faltar la sal.
Al final he fet 59'45", si hagués fet més temps o menys estaria igual de content, content per compartir una tarda amb els amics, content per intentar superar-me i content per gaudir de l'aigua.
Entrades relacionades:

20/04/13 Sant Feliu de Guíxols - Castelldefels pedalant

Aprofito l'ocasió de nedar a primera hora de tarda a Castelldefels per  anar-hi pedalant.  Amb l'imprescindible complicitat de Sergi Manero, que em porta els estris  i em tornarà a casa.
El primer tram és el més bonic, veure la sortida del sol mentre faig camí cap a Tossa de Mar, el dia s'aixeca destapat, però una mica fred.
A la que passo Blanes, comença la bona carretera, la N-II, on esperava poder rodar ràpid, el vent no m'ho deixa fer.
Vaig rodant per la nacional, fins que arriba la part del trajecte que més espero, travessar Barcelona pedalant, primer cal passar per  Sant Adrià, on faig una mica més de volta, per gaudir del Parc Fluvial del Besòs, un veritable oasi enmig de tant de ciment i asfalt.
Arriba l'hora de la veritat, agafo carril bici i com si fos l'amo, circulant molt còmode,  a la que estic a La Diagonal la cosa canvia, el carril bici fa moltes esses  és el migdia, hi ha un munt de gent, el temps se'm va escapant per moments, decideixo fer drecera per Sants i agafar més directament la carretera de Collblanc, trobo una fira amb parades al mig del carrer i encara molta mes gent que a Diagonal, més que pedalar, faig el patinet amb la bici, empenyent amb un peu i parant a cada moment.
Ha costat, finalment ja estic a L'Hospitalet, inicio una particular contra rellotge, no paro ni a omplir el bidons buits, pedalo tant ràpid com puc, els semàfors no m'ajuden, el vent de cara tampoc, no conec el recorregut, però no te pèrdua.
Castelldefels! ja hi sóc, em passo de llarg la sortida del Canal Olímpic, acabo corrent amb la bici a coll per un camp, finalment arribo, just, massa just, en menys de 10 minuts tinc que ser a l'aigua.
Entrada relacionada: 

19/04/13 Dia mundial de la bicicleta

Avui és el dia mundial de la bicicleta, el 19 d'abril, el dia personal de la nostra bicicleta hauria de ser cada dia.
És genial gaudir del suau passar dels quilòmetres, sense el soroll d'un motor, amb la satisfacció de ser un mateix el que la fa anar endavant, podent disfrutar l'entorn i podent parar en qualsevol moment sense massa problemes.
Potser és que ens recorda a la nostra infantesa, potser és que el vent i el sol a la cara ens fan sentir bé, potser són les pujades, que en el fons, tant ens agrada desafiar o les baixades, que desitgem que mai acabin, potser és que ens fa bategar el cor més ràpid o potser no cal cap motiu, perquè la bicicleta és divertida.
Hi ha conductors que els fan nosa, quan les bicicletes circulen per carretera, a mi em fan enveja, m'agradaria poder estar pedalant. Penso que caldria més educació vial, per a conductors i per a ciclistes, molta gent no té clares les normes de circulació entre uns i altres, la ignorància, es tradueix en accidents. La millor manera d'apreciar i valorar les coses és conèixer-les.

18/04/13 No et rendeixis mai

Quan algú em diu que em segueix, que li agrada  o que admira el que faig, ho agraeixo de tot cor, tot  i que sempre penso que a qui s'ha d'admirar és a qui lluita cada dia, a qui l'únic camí que té és anar endavant, sempre endavant. Persones com les del vídeo i moltes més que ens trobem en el nostre dia a dia, són un exemple de superació constant, això no vol dir que no tinguin moments dolents, com nosaltres, vol dir que per ells abandonar no és una opció.
Tal i com ho explico en aquesta entrada del bloc, vaig decidir fer la meva primera marató, al veure que una persona en cadira de rodes  feia cistella en un partit de basquet,  mesuro 1,85 metres i no en fico ni una.
A més han de lluitar contra la nostra discapacitat. La nostra discapacitat de posar limitacions a qui no encaixa en el nostre clixé, la nostra discapicitat de veure el que poden o no poden fer, com si nosaltres fóssim perfectes.

Cal creure en un mateix, lluitar pels nostres somnis i no rendir-se mai!
Vídeo

17/04/13 Donant sang

Agafo aire i suaument entre l'agulla dins meu, és quan arriba el moment de la veritat, només cal obrir i tancar la mà, per ajudar a fluir la sang cap enfora i en un no res ja està.
És molt poc temps, cada vegada em passa més ràpid, és una estona en que a la ment hi venen pensaments agradables, no de l'acte que estic realitzant, sinó d'idees que em passen pel cap, de riures viscuts i somnis per gaudir despert.
Donar sang  és un trajecte de llarg recorregut, des de la meva fòbia a l'agulla de fa anys, a convertir la punxada en una petita cosa dintre el que és la donació, de sentir suor freda a estar còmodament estirant mentre surt el líquid vermell.
No es pot fabricar i l'única manera d'obtenir sang és la donació altruista, per això cal convertir l'acte de donar sang, en una rutina personal cada cert temps.
Tinc un plus de responsabilitat, tinc sang del grup O Rh negatiu, és el tipus  més universal, la pot rebre tothom i per contra només podem rebre del nostre mateix tipus, això fa que cada dos per tres, com actualment, hi hagi campanyes per aconseguir donacions d'aquest tipus de sang que escasseja.
Donar sang és un petit gest que costa molt poc i omple molt.
Podeu trobar més informació, consultar els centres fixes de donació i on estan els equips mòbils a: Donar Sang

13/04/13 Badalona - Sant Feliu de Guíxols pedalant

Fer una sortida en línia, no és habitual, aprofitant que he anat a Badalona a nedar i gràcies a la complicitat d'en Sergi, torno cap a casa pedalant. El camí més directe són uns 90 km, decideixo allargar-lo tant com pugui, amb la limitació d'arribar a casa amb llum de dia. M'encanta fer tirades llargues amb la bicicleta de carretera.
El primer tram és per la N-II, hi ha un munt de cotxes, quan trobo una mica de voral, em sento salvat, fins a l'entrada de Calella, pedalo al costat del mar, m'agrada sentir la dolça olor de sal que em té captivat. El dia és de ple sol, és tot un plaer pedalar.
Un cop arribo a Tordera, deixo la carretera nacional, per agafar direcció a Hostalric, l'asfalt està acabat de posat, tinc la sensació que l'estreno. 
El paisatge canvia, el mar ha deixat pas a camps pintats de verd i groc, l'olor de sal s'ha transformat en olor de flors de primavera i a camps amb la terra moguda.
Segueixo lliscant al costat de la ratlla blanca, em planto a Cassà de la Selva, penso en fer una mica més de volta, però vull mantenir el marge de 30' respecta a l'hora que es fa fosc, que sempre intento guardar per si hi ha qualsevol problema.
Enfilo direcció Romanyà de la Selva per desviar-me abans, la pujada es fa dura, les cames comencen a pesar, sóc dalt, ja està, baixada i a planejar fins a casa, el mateix mar que he deixat a Badalona, em dóna la benvinguda a Sant Feliu de Guíxols.
Al final han sortit 133 km i unes quantes hores de diversió a ritme de pedal.
Entrada relacionada: 

13/04/13 Gran Nedada BDN

La gran nedada, ha estat organitzada per dos amics, els fundadors de Natació-Bdn, com diuen ells mateixos: En Ferran i Jo (en Xavier) varem començar a sortir al mar junts i varem informar a més nedadors, per si volien acompanyar-nos... i fins ara. D'aquesta manera han aconseguit crear un punt de reunió, per cada dissabte, per nedar al mar.
En aquesta ocasió es tractava de nedar 14.000 metres, sortida des del Club Bétulo, anada fins el pont del petroli, per girar cua i anar a El Masnou, per retornar al punt de sortida.
He anat amb la bicicleta de carretera carregada al cotxe de l'amic Sergi, per retornar cap a casa pedalant un cop acabi, no tinc intenció de fer els 14.000, com a molt 10.000 metres i ja veurem un cop sigui pel mig.
Arribem puntuals,  com que som una colla d'amics, ara xerrem amb l'un, ara explica una cosa l'altre, tot mentre ens anem posant el neoprè, comencem un cop som a l'aigua, no tenim pressa, el que tenim són moltes ganes de divertir-nos.
Tenim la sort de comptar amb 3 caiacs a l'aigua que ens ajuden i ens fan d'avituallament mòbil, un d'ells en Xavi, ha escrit la crònica al seu bloc.
Dia de ple sol, mar calmada i l'aigua està al voltant dels 13ºC, està freda, vaig nedant, m'enganxo a un grup, els puc seguir el ritme, amb les boies són fàcils de veure, Un cop faig els 3.000, sóc al punt d'origen, cada metre que faci endavant, hauré de tornar-lo a fer cap enrere. 
Decideixo girar cua a la que arribi als 5.000 justos, per així fer-ne uns 7.000 metres, estic prou bé per aconseguir els 10.000, inclús crec que podria haver intentat els 14.000. No intento perquè sóc conscient que la fredor, fa que el desgast físic sigui exponencial conforme avancen els metres i que poso en perill, tot l'entrenament llarg d'aquest cap de setmana, que em té portar a bon port pel repte que tinc al maig.
Surto de l'aigua prou sencer, he sabut parar a temps, comparteixo impressions amb els nedadors que com jo, han decidit fer menys metres, canvi de roba, menjo i a pedalar.
El meu agraïment a en Ferran i en Xavier per muntar trobades com aquesta, als caiaquistes que ens han fet suport, a la Mónica Campaña que sempre ens dóna un cop de mà. El meu reconeixament a tots els nedadors que van nedar en un mar fred i la meva admiració a tots els que van completar el gran repte de nedar 14.000 metres a 13ºC.
Entrada relacionada: 

11/04/13 Vies Verdes de Girona

Que tenen les vies verdes de Girona, que a peu o en bicicleta, hi vagi tant sovint? 
És la història d'un primer amor, d'aquells que no s'obliden mai i que per molts d'altres que tingui, cap el pot substituir  i al mateix temps, és estimació per un territori tant divers i de mil matisos, com és la província de Girona. Cadascú té els seus indrets preferits, uns Les Guilleries o Montserrat, entre alguns exemples.
Les vies verdes, van ser el meu despertar en l'esport, va ser on de mica en mica, vaig anar agafant confiança en mi mateix, per anar avançant passet a passet o més ben dit pedalada a pedalada, sortint de Sant Feliu de Guíxols, primer va ser arribar a Llagostera i tornar, 40 km +/-, va ser un petit repte a ritme de pedal, que en el seu moment em va semblar gegantí, succesivament, anant cada vegada un poble més enllà i retornant a casa, fins arribar a fer Sant Feliu de Guíxols fins Olot i tornar, aquell dia em vaig adonar que estic fet de llarga distància.
A més, tinc una vinculació emocional amb el carrilet, en el seu tram entre Sant Feliu de Guíxols a Girona, tot i que quant va deixar de circular el 1969, encara no havia nascut. Tinc present les històries que m'explicava la meva avia, les seves aventures em feien i encara em fan somiar, recordo de nen, quan feia alguna part d'aquest trajecte,  les tenia ben presents, deu ser per això que, tot i que no ho practiqui massa, m'encanta viatjar en tren.
Les vies verdes, són una combinació ideal, de proximitat, de tranquil·litat, de natura, de possibilitats d'adaptar el recorregut més adient a les ganes de pedalar, córrer o caminar, amb múltiples serveis, al passar per poblacions a cada pocs quilòmetres, puc aprofitar per fer parada i fonda, si cal, inclús puc agafar l'autobús per tornar al punt d'inici.
A cada poc si pot trobar gent somrient i saludant, un munt de persones mostrant obertament la seva alegria, com no ho fem al gris asfalt.
Per tot plegat, vaig fent que les vies verdes de Girona, siguin presents en els meus reptes, ja sigui fent Sant Feliu de Guíxols - Olot i tornada en bicicleta o fent Ripoll - Sant Feliu de Guíxols, d'una sola tirada corrent o caminant i els que vindran. En 30 dies en faré un dels que comencen a punta de clar i acabarà, si tot va bé, ben entrada la nit, en breu l'explicaré, també espero a finals d'estiu o principis de tardor, fer-ne un altre, que serà molt llarg i alhora bastant curt.
 
Entrada :
10/10/13 Vies Verdes de Girona. Vídeo

09/04/13 Prèvia 3x3000 Premià de Mar publicada a Triatletas en Red

Per veure l'escrit publicat a Triatletas en Red,  només cal fer un clic a la imatge.

07/04/13 Ultra Cako Guilleries Collsacabra Xtrem. 2ª Etapa

El despertar a la casa de colònies de Sant Joan de Fàbregas, és la d'un diumenge al matí de joventut, amb sensació de cansament per la celebració viscuda el dia abans, juntament amb l'encartronament muscular és la ressaca, delata que varem passar-ho bé, que varem gaudir d'una bona celebració. Al obrir els ulls, m'adono que hi ha tots el convidats i que la festa continua.
Boira i glaçada, així comença la segona etapa, amb el caliu de 3 amics més, vinguts per fer aquest tram.
El sol ens acompanya al poc de sortir, als 20 minuts, primera sorpresa del dia, hem de creuar pel mateix lloc on s'entossudeix de circular l'aigua, ens passa en tres ocasions, busquem i busquem un pas natural entre les pedres, no hi és, doncs el creem nosaltres, amb material d'obra. En el segon pas, peus a l'aigua i endavant, ja s'assecaran. Arriba el tercer pas, és impressionant, ahir varem gaudir d'on acaba un salt d'aigua, avui som just a l'inici, d'on s'inicia la caiguda de 120 metres, la visió impressiona.
Els dos dies comptem amb la complicitat d'en Genis, que ens fa d'equip de suport mòbil, duent-nos les coses i els avituallaments consistents, ens ho ha fet fàcil, just on el trobem, en El Far, podem gaudir de la vista aèria de tot el recorregut d'avui, des d'on hem sortit, el salt d'aigua, fins al destí final, el punt de partida La Cellera de Ter.
Una baixada vertical, amb molta fullaca i restes de neu, fan disparar l'adrenalina, quina meravella dur pals de caminar, sense hauria hagut de posar un munt de vegades el cul a terra, per salvar els obstacles.
Ens endinsem, en els corriols que més disfruto, els amagats al mig del bosc, amb terra humida sota els peus, amb recorregut sinuosos, deixen entreveure unes vistes espectaculars a cada poc, pujant per roques, trotant quatre passos, amb trossets de baixades d'aquelles que no saps per on començar a posar els peus.
Trobem trams de descens amb la inclinació justa, ni massa pronunciat, ni massa tècnic, que entona cants de sirena, perquè ens deixem anar i córrer una mica. En Jordi  s'hi apunta, semblem dos nens petits a l'hora del patí, en Jordi vola, jo esbufego, l'adrelanina es dispara, el bosc em corre per les venes, al respirar profund cada alenada d'aire, té gust a humitat, a terra, a arbres, a matolls, a pedres i a la vida que s'amaga dels nostres ulls.
Dos dies gaudits amb intensitat, el temps ha volat, les cames estan cansades, queda el record de fer bategar el cor ràpid, de la bellesa salvatge de Les Guilleries, de compartir-ho amb amics, d'anècdotes que només sabrem nosaltres i que podrem recordar mil i un cops, mentre en fabriquem de noves.
La muntanya no és on trepitjo, és el que m'empeny a fer el proper pas.

06/04/13 Ultra Cako Guilleries Collsacabra Xtrem. 1ª Etapa

Sortida a punta de clar, m'encanta matinar per anar a fer el que m'agrada, comencem a enfilar amunt, el terreny rellisca pel fang que anirem trobant durant tot al dia.
Al capdamunt del primer cim, veiem que hi haurà neu en el nostre camí. Portem poca estona, però ja s'intueix que ho passarem bé, molt bé.
És la tercera vegada que passo per aquest tram, amb la neu caiguda, el veig diferent,  desconegut i encisat, bufa un xic de vent, de tant en tant aixeca una mica de neu dels arbres, sembla talment que estigui nevant, l'ambient és fred, les mans se'm congelen, perdo la sensibilitat en els dits i els tinc apunt d'explotar d'endins cap enfora. Els guants estan calentonets a casa, sóc en trasto, sort d'en Lluís que en porta un joc de més, a copia de metres, el tram de neu, passa d'espectacular a dur ; la previsió donava neu a cotes de més alçada, portem sabatilles, la humitat hi va entrant.
Seguim caminant, fins que deixem la blancor enrere. Arribem a una masia on hi ha un bocí d'història del nostre país, Can Serrallonga, el famós bandoler, és trist veure l'estat deplorable en que es troba, cau a trossos. Al cap de poc, variem el circuit que em fet en les dues edicions anteriors d'aquesta prova, deixem el pantà de Susqueda, per anar cap al de Sau, passant per la seva presa.
Parada i fonda, abans de començar a agafar uns corriols, divertits i complicats a parts iguals, primer, perquè més que un corriol és un petit riu, costa trobar un recolzament per no acabar molls de peus, quan s'acaba l'aigua, trobem que han netejat el camí de vegetació,  aquesta es troba tota al terra, costa donar un pas, cal no ensopegar amb cap branca, ni quedar enganxat en una romeguera.
Arribem al destí final de la primera etapa, farem nit a la casa de colònies de Sant Joan de Fàbregas, una preciosa i acollidora construcció romànica del segle XI, ens tracten a cos de rei, em sento mimat. 
No imagino millor manera d'estar un dissabte a la nit, en un lloc ideal, havent fet el que m'agrada i descobrint nous paisatges, en bona companyia, d'aquella que t'acaba fent mal la gola de riure, compartint el que hem fet avui, parlant del que farem demà i somiant en noves idees junts.
Tot plegat gràcies a la gran feina d'en Pere, que per tercer any consecutiu ha dut el pes de l'organització i coordinació, d'aquesta gran prova casolana. Cròniques 2011 i 2012. Moltes gràcies amic!
Track Garmin Connect

Entrada relacionada: 

05/04/13 Creure en un mateix

El secret per triomfar és creure en un mateix. 
Quina frase més bonica, sembla extremadament difícil i complexe de dur a terme. En realitat només cal fer-ho, no donar-hi voltes i voltes, ni buscar excuses, ni pretextos de perquè no fer-ho, sinó realment començar a creure en un mateix. 
En els reptes, hi ha moments difícils, en que toco fons i afloren mil dubtes, és quan em dic, a mi mateix que puc. Inclús quan la pregunta de si podré o no podré aconseguir-ho, em ressona pel cap, fins arribar a ensordir els meus pensaments, em repeteixo, un i altre cop, amb les dents apretades la paraula si, un simple si, en veu baixa i de vegades amb ple crit. 
Com totes les eines personals, cal treballar-les, no serveix de res voler una cosa, sinó fem res per aconseguir-ho. Costa fer el primer pas, aquest només depen d'un mateix, de la pròpia voluntat, un cop s'arrenca s'és imparable. 
Al començar a fer coses de llarga de distància, vaig haver d'escoltar de tot, comentaris de tota mena, des dels més argumentats, fins als que deien que no podia ser bo estar molta estona fent esport, la majoria dels que ho diuen són els mateixos que es passen molta estona veient com els fuig la vida d'entre les mans, mentre miren hores i hores la pantalla de la televisió o de l'ordinador. 
Cal tenir les idees clares, per voler fer una cosa, fora del que és "normal" en l'entorn més proper, perquè hi ha paraules que fan mal i silencis que trenquen el cor. Cal creure en un mateix, sé que la meva felicitat, només depen de fer les coses que em facin feliç, que els altres ho entenguin, al final no depen de mi, no cal convèncer a ningú, només cal estar-ne realment segur un mateix. 
Creure en un mateix, no vol dir anar de xulo, ni de dur, ni de gran, ni de prepotent per la vida; cal humilitat, saber-se sentir petit i aprendre a escoltar el que no agrada. No cal semblar res, cal ser. 
L'experiència també ajuda, quan penso que no en sóc capaç, recordo que ho tingut en ment infinitat de  vegades abans i que en la majoria de casos, va resultar que si, que era capaç, com testimonia la pàgina reptes fets d'aquest bloc. Tampoc m'agrada viure en la comoditat del que ja he fet, però parar per recordar d'on vinc, m'ajuda a saber cap a quina direcció anar, prefereixo viure en l'expectativa i incertesa constant, que en el confortable passat.
Com tot camí, hi ha alts i baixos, dificultats i moments dolents. En aquest camí, només hi ha un destí, creure en un mateix, per anar endavant, sempre endavant! 

+ Sensacions

03/04/13 Més de 5.000 visites durant el mes de Març

Més de cinc mil pàgines vistes d'aquest bloc durant el mes de Març, ostres!
Fins no fa molt, una mica més d'un any, era estrany superar les 100 visites al dia, ara és al revés, és poc habitual no arribar-hi, inclús hi ha dies que fins i tot es superen de llarg les 200. És extraordinari veure com el marcador de visites, va pujant, com els seguidors del facebook, twitter i google+, no sols van en augment, sinó que cada dia hi ha més interactuació.
La veritat és que el número impressiona i al mateix temps fa sentir el pes de la responsabilitat a les espatlles, responsabilitat per no faltar a la veritat, a la meva veritat, a la que expressa la meva particular visió de tot plegat, la veritat d'explicar emocions i sensacions tal com les gaudeixo i les pateixo, les coses bones i les dolentes, sabent que la meva veritat no és ni més ni menys certa que la veritat de qualsevol altre.
Escriure el que vaig fent, els projectes i les inquietuds és una bona manera de reflexionar-hi i guardar els records, compartir-ho és molt gratificant. Fa molta il·lusió anar veient el vostre recolzament, dia a dia, en forma de visita. Gràcies, moltes gràcies!!!