31/03/13 Travessia Llançà - Cap Ras

Aigua a 12,6ºC i recorregut d'entre 4.000 i 7.000 metres, fan prendre l'encertada decisió de posar-me el neoprè, prefereixo nedar a pell sempre que puc, però la combinació de temperatura, distància, recorregut i cansament acumulat dels dies anteriors, fa que no hi hagi marge pel dubte.
Els primers minuts m'hi sento estrany dins el neoprè, m'empresona les sensacions, però dóna seguretat que és el que realment importa. Al poc de nedar, aprofito els avantatges de dur-lo, la correcta posició del cos, el no haver de moure tant les cames i obtenir una mica més de velocitat.
El recorregut va des de la platja principal de Llançà, passant per Grifeu, per anar a Cap Ras i un cop allà decidir si seguir o retornar en funció de l'estat de la mar. A la platja de Grifeu, m'hi trobo una agradable sorpresa, part de la família de muntanya, que passen el dia per aquí, han vist una gent nedant i han pensat que estaria pel mig, com em coneixen!
Seguim nedant, gaudint de l'Alt Empordà. Encara no estic a Cap Ras, les onades es van carregant, duc 2.500 metres, sóc el primer en girar cua, en els braços hi tinc els 10.000 metres nedats de fa menys de 24 hores, per la meva experiència, sé que amb onades i cansament acostumo a fer algun moviment incorrecte, que pot repercutir en fer-me mal, a més noto que avui no és el meu dia.
El camí de tornada el faig molt més recte, les onades em van indicant que he pres la decisió correcta, noto l'aigua molt freda, suposo que es l'efecte de les pluges que han anat caient aquest dies, el vent fa que sobretot a les mans vagin perdent sensibilitat, no força, però la sensació és molt incomode, em poso nerviós, el pitjor que es pot fer en aquest casos, per sort, en segons reacciono, paro un moment, miro cap on he d'anar, sacsejo les mans, per activar la circulació i en res ja hi sóc, per un cop surto el primer de l'aigua, que rar es fa no trobar els altres nedadors a la sorra, miro enrere i tots estant tornant.
Al canviar-me de roba, m'adono que tinc els dits de drap i maldestres que fan d'una cosa tant simple com agafar una cremallera em costi horrors, no tinc ni tremolors, ni excessiva fred. Fa 8 dies vaig nedar a pell 47 minuts i vaig acabar amb més sensació de fred, definitivament no era el meu dia, estic molt content per coneixem el suficient per haver girat cua el primer i no deixar-me endur.
Han estat 4.500 metres en 1h41', gaudint de la mar i de la bona companyia de la família d'aigua.
Habitualment no surten a les fotos de les nostres travessies, però sense elles no serien possibles, moltes gràcies!!

30/03/13 100X100 - 100 series de 100 metres nedant

Feia dies que em voltava pel cap, nedar 100 series de 100 metres a la piscina, tal i com havíem fet amb el Club Aquàtic Xaloc el 2011 i el 2012.
Ho faig en solitari, porto el Garmin Forerunner 910, per gravar la sessió i ajudar-me a no perdre el compte. Per no parar boig amb el temps de cada serie, descanso uns 10 segons entre 100 i 100 metres, el Garmin és genial per comptar metres nedant, però un cop estàs parat, segons quin moviment fas amb el braç, pot marcar metres de més, per això després de cada serie el paro i el torno a engegar al començament de la següent.
Tinc les cames cansades dels 200 km de bicicleta, que he fet encara no fa ni 24 hores, per això faré servir material auxiliar, pullboy o aletes.
Començo a nedar amb una actitud que no m'agrada, penso que potser no aconseguiré, que són molts metres, que no aguantaré, tot de pensaments negatius, fins que aconsegueixo concentrar-me en la tècnica, aprofitaré per nedar el màxim de bé i prendre consciència dels meus punts dèbils un cop comenci a estar cansat.
L'idea és fer pausa als 5.000 i als 7.500. Els primers 1.500 són els mentalment durs. Quan duc 2.900 m., sento un soroll estrepitós,  està caient una calamarsada del quinze, paro a fer el badoc, com que faig una pausa, em salto la dels 5.000. Segueixo fins els 7.000, ha estat el tram més còmode de nedar,  com que se m'ha acabat la beguda, decideixo que ha arribat el moment de parar per anar a menjar una mica i agafar més isotònic.
En res ja hi torno a ser, dels 8 als 9 mil, se'm fan llargs, llargs, no queda res, però costa sumar braçades, un cop queden els últims mil penso que ja ho tinc, calma i anar fent, que el cansament és deixa sentir en forma de dolor als braços.
Última serie, vull fer els últims 25 metres a papallona, penso en fer els primers 75 amb calma, però que difícil és anar a poc a poc, quan el cor no para d'accelerar-se més i més a cada braçada, últims 25, a papallona la piscina es fa llarga, avui m'ha semblat fins i tot que s'encongia.
He nedat sense material uns 2.000 m. He dut el pullboy durant uns 5.000 m. i aletes uns 3.000 m., el pullboy es suposa que m'hauria de fer anar més lent i les aletes més ràpid, però mirant els temps, m'adono que he nedat pràcticament al mateix ritme, amb una cosa que altre, que sense res.

29/03/13 Btt Sant Feliu de Guíxols - Olot. Anada i tornada per les Vies Verdes

Pedalant de sol a sol o més ben dit de núvol a núvol. Des de la primera llum del dia, fins quasi l'última. He passat unes 12 hores fent una cosa que m'encanta, pedalar i pedalar, passant per basses d'aigua, aixecant pols al meu pas, circulant per trams allunyats de les poblacions i les carreteres, entre turons tallats pel mig, per sota ponts amb molta història, parant a menjar cada 30 km +/- i entaulant-me per dinar.
Hi he trobat un munt de gent, ciclistes, corredors, caminadors, passejants, en solitari, en colla d'amics, en família, de totes les edats des dels que van encara en cotxet i dels que tenen els cabells blancs i un munt d'anècdotes per explicar.
En pocs llocs, et saludes amb els que et vas creuant i cada poca estona hi puc veure un munt de somriures, la bicicleta té quelcom de màgic, que ens torna a la infantesa i ens fa veure la vida, a ritme de pedal, amb il·lusió de nen.
Així ho he fet, disfrutar com un nen petit, vivint el moment, deixant-me sorprendre per les olors dels paisatge, que de mica en mica, es va pintant de primavera i perd la grisor de l'hivern. Notant l'encanteri de moure els pedals, mentre la bici no para d'avançar, flotant sobre les seves rodes d'aire i portant-me a nous indrets per descobrir.
El sol ha sortit tímidament al migdia, per deixar pas a primera hora de la tarda a núvols amenaçadors de fer-me la guitza, per sort no ho han aconseguit, per un cop he anat més ràpid que la pluja, per aconseguir-ho el camí d'anada fins a Olot, he anat el més recte possible, per guanyar temps a la possible tempesta, al arribar a Sant Feliu de Guíxols, he fet una mica més de volta per la ciutat per fer els 200 km rodons.
La felicitat és allò que passa mentre no pensem en si ho som o no feliços, són moments en que no ens cal res, perquè ho tenim tot, estones en que el somriure es dibuixa a la cara, perquè si. Avui hi ha hagut un bon grapat d'instants d'aquests.
Entrada relacionada:

Repte pel 29/03/13 Btt Sant Feliu de Guíxols - Olot. Anada i tornada per les Vies Verdes

Aquesta Setmana Santa tenia moltes ganes de pedalar, tenia apunt un repte de dues etapes, en dies consecutius per fer amb la bicicleta de carretera, però l'episodi de pluges que sembla que tindrem al damunt durant els dies festius, ho desaconsella, no per la pluja, que a fi de comptes només és aigua, sinó per la meva poca traça a les baixades que es veuria minvada encara més, per la carretera molla. Prefereixo ajornar-ho per una millor ocasió.
Darwin va deixar dit que no sobreviuen els més forts, sinó els que millor d'adapten a les circumstàncies.
De ganes de pedalar no me'n falten, així que canvi de xip, bicicleta de muntanya i carril bici, com que vull fer un rodatge llarg, tinc intenció de fer Sant Feliu de Guíxols fins a Olot i tornar, aproximadement uns 200 km pedalant amb la btt. Ho havia fet en diferents ocasions en el 2008, 2009 i 2010, dur però molt enriquidor.
La predicció no és la millor, pinta que plourà aquest divendres, el dia que ho faré, la tempesta sembla que arribarà al migdia a la Garrotxa, més o menys a la mateixa hora que tinc previst de ser-hi i a partir d'aquí, ha de fer el recorregut cap a la costa, al igual que jo, no em preocupa mullar-me, però tampoc penso agafar una galipàndria monumental per un repte, si cal paro, agafo l'autobús i cap a casa. Perquè durant aquests 4 dies de festa, tinc un munt de coses per fer, amics amb qui compartir trajecte i taula i això val més que completar qualsevol repte.
Per tenir més opcions, si que sortiré ben d'hora, fent poques parades i curtes, però prefereixo disfrutar el camí i no completar el repte, que anar a pinyó per aconseguir-lo i no gaudir el camí. Només es tracta de passar-ho bé fent el que m'agrada, en un entorn que m'encanta les Vies Verdes de Girona.

Entrada relacionada:

27/03/13 Competir o participar

Hi ha qui opina que fer proves esportives, independentment de la distància i no anar a fer marca, ni fer un resultat "digne" és perdre el temps i no té cap mèrit.
La llarga distància, per mi, és molt més que proves de molts quilòmetres i d'interminables metres. Més que entrenaments que costen d'encaixar en el dia a dia i caps de setmana esgotadors. No es tracta d'arribar a línia d'arribada en un temps determinant, la tirania del crono no em va. 
Respecto i admiro a totes les persones que ho donen tot, per superar els seus registres en cada cursa, però no és la meva opció. Fa poc llegia aquest comentari: El que realment dóna mèrit i fa competitiva una travessia, és la velocitat a la qual es realitza. La duresa de la prova, resideix en el ritme de competició, i per a un esportista d'elit, no valen les excuses de "només competeixo contra mi mateix", i on ser "Finisher" no és suficient.
Estic d'acord amb aquesta afirmació, en el món de la competició pura i dura, importa qui arriba primer i en quin temps, en el món dels professionals de l'esport, moltes vegades, la valia d'un atleta es mesura únicament amb els seus resultats.
Ni sóc professional, ni sóc elit, ni vaig a competir. Sóc un aficionat, que dedica part dels calers, que em costen un munt d'hores i maldecaps de guanyar,  a fer el que m'agrada, vaig a participar, passar ho bé i poca cosa més. Ni sóc corredor, ni nedador, ni ciclista, ni triatleta, ni caminador, ni caiaquista. Sóc un "currante" que li agrada gaudir del temps lliure fent el que més li agrada, córrer, nedar, pedalar, el triatló, caminar, palejar i a poder ser, fer-ho superant-me a mi mateix i compartint-ho amb amics. 
Fa temps, en una cursa de muntanya, vaig avançar a un corredor en una pujada llarga, un cop en el cim, em vaig parar a fer fotos i veure les vistes, el corredor em va dir que no entenia perquè parava, doncs ara ell m'avançaria, li vaig explicar que córrer m'agrada i la muntanya m'encanta, a la pujada havia disfrutat de córrer,  i en aquell moment estava gaudint de les vistes de muntanya, perquè en aquell diumenge al matí, estava fent el que m'agrada i tardar 5 minuts més o menys m'era igual i la posició tampoc m'importava. Pels dos era la segona participació en aquella cursa, es va parar amb mi, al adonar-se que l'any anterior no havia vist les impressionants vistes des del cim. Per mi, es com anar a fer una travessia al mar i no contemplar la bellesa d'un banc de peixos.
El meu reconeixement i admiració a tots els que competiu, jo seguiré participant.

Entrada relacionada:
30/03/11 Esport i competició

24/03/13 Tot caminant per la Costa Brava

Hi ha moments que són màgics, si a més es poden compartir amb bons amics, és tornen instants d'aquells que si et preguntessin que és la felicitat, podries contestar és ara i aquí.
El dia ha estat gris fins i tot amb un lleuger plovineig, però tots junts, l'hem pintat de colors ben vius.
Una caminada, com excusa per quedar per dinar,  ens agrada començar compartint trajecte, abans d'entaular-nos, el recorregut preciós, sortida i arribada a Palafrugell,  per Llafranc i Tamariu, gaudint del camí de ronda en un tram 100% pura Costa Brava, aquest Costa Brava que ens té el cor robar. Pujant a disfrutar de les vistes del Far de Sant Sebastià.
A estones mentre caminàvem  amb la dolça olor de sal i el bosc als meus peus, recordava, com ens vam conèixer, arran de la Costa Brava Xtrem Running del 2009, com vaig descobrir indrets especials, com vaig veure el que tenim a tocar de casa i de vegades anem a buscar ben lluny, com a partir d'una afició dels tres, hem anat construint una sòlida amistat.
He deixat volar la imaginació i els records, per fer memòria de les sensacions que em va aportar aquella cursa, va obrir una porta que no té tornada enrere, només permet anar endavant.
Un cop la família entaulada, arriba l'hora de deixar el passat i el present, per fer plans de futur, idees que algunes que no farem mai, d'altres que ja comencem a preparar, imaginar projectes és fantàstic, somiar junts és encara millor.

23/03/13 Nedant a pell. Barrera mental.

En el moment en que l'aigua de mar es troba més freda de tot l'any, a 12,6ºC, hem estat nedant 47 minuts, segueixo el meu camí de nedar a pell, però el sorprenent són els dos amics que m'han acompanyat, la Mercè i el Josep.
Ells han nedat amb neoprè, el sorprenent és que no havien nedat al mar des de la tardor, els primers minuts són iguals de durs amb neoprè o sense, entrar el cos en l'aigua freda, sempre fa impressió.
Les barreres mentals costen de trencar, però un cop ho fem, ens adonem del lluny que podem arribar, nedar a l'hivern i a principis de primavera, fins no fa massa, era com un tabú, de mica en mica, es va trencant aquest concepte, hivern rere hivern, va agafant més adeptes, només cal superar aquest mur de fum, que ens imposem nosaltres mateixos.
És cert, que acompanyat costa menys, l'efecte "ramat" ajuda, quan estaven amb mig cos a l'aigua ajustant el neoprè i notant com la fredor anava entrant per la cremallera de l'esquena, he entrat directe, sense pressa, però caminant amb pas decidit, fins que l'aigua m'arriba al pit i agafo la posició horitzontal, tinc la sort d'estar aclimatat i de conèixer les reaccions del meu cos.
Explicar alguna xorrada, riure, xerrar, fer fotos dins l'aigua, ajuden a distreure la ment, els dubtes i els temors s'allunyen, per concentrar-nos en gaudir nedant, en un dia de primavera, una mica gris, però càlid, a 16ºC a l'exterior, sense vent i amb la mar tota per nosaltres.
Com deia Lao Tse: El que domina als altres és fort, el que és domina a sí mateix és poderós. Avui hem estat poderosos, deu per això que m'agrada tant apropar-me al limit i anar més enllà, per sentir-me molt petit, abans i l'amo de mi mateix, després.
Nedar a pell o amb neoprè, no és ni millor ni pitjor, l'important és gaudir de la mar, a pell dóna més sensacions i amb neoprè més tranquil·litat,  en el meu cas, tot té el seu moment. Cadascú ha d'escollir el que el faci gaudir, a mi sentir la fredor i com la sal m'acaricia la pell, em fa sentir viu, molt viu.

22/03/13 Marató Barcelona. Fotos

Diuen que les fotos sempre són mentida, doncs només són el reflex d'un instant, no la realitat que s'hi viu, per mi són un exercici de sinceritat i alhora  potents evocadors de records. 
Gràcies a la Maria Carme Tuneu i al Lluís Pratdesaba, puc tenir fresc en la memòria la Marató de Barcelona i veure petits detalls que per estar-la fent, se'm van escapar, moltes gràcies amics. 
Fotos Carme 
Fotos Lluís

Entrades relacionades: 

21/03/13 Somiar

Somiar és senzill, ho fem sense ni voler mentre dormim, però els millors somnis són els que podem imaginar desperts.
Aquells que només de pensar-hi em porten lluny, molt lluny d'on em trobo, on s'aconsegueix anar més enllà d'un mateix, un lloc on sentir-me petit i d'aquesta manera poder veure que tot és possible, tenir mirada d'il·lusió i la certesa que trobarem la manera d'arribar a fer realitat qualsevol idea.
El que és més complicat és dur-los a terme, el primer que cal, és la determinació de realment voler-ho fer, en més d'una ocasió escolto propostes fantàstiques i quan pregunto com ho faran, només tenen una lleugera idea, cal buscar, estudiar, indagar, concretar i planificar tots els detalls, preparar-se inclús pels imprevistos.
En segon lloc cal compromís, el camí no és planer i cal apretar les dents en més d'una ocasió, sabent que quant més difícil és el somni, més a prop estem del fracàs, però no passa res si sabem que el veritable fracàs és no tornar-ho a intentar les vegades que calgui.
Explicar els somnis en veu alta, és complex, de vegades em pregunten pels propers projectes i a mitja resposta, m'adono que ni li va ni li ve i canvio de tema, en ocasions hi ha qui sap més que ningú i l'únic que sap dir és que no ho aconseguiré, com si les seves limitacions fossin les meves, també hi ha els comentaris despectius, amb indiferència, acostuma a ser persones sense passions a la vida, d'aquelles que fan el que creuen que han de fer, en comptes del que realment volen i al cap dels anys, s'han convertit en la persona grisa que creien que havien de ser.
Per sort, he aprés a qui li explico que i a qui no, tot i això, alguna sorpresa m'enduc, m'encanta contrastar idees, veure altres punts de vista, diferents conceptes, que acostumen a ser més frescos que el meu, al tenir una visió més global, no sempre és possible, en el fons per això va néixer aquest bloc, per explicar el que de vegades ningú vol escoltar i el fet d'escriure fa que hi pugui reflexionar amb més profunditat. En canvi, quan algú em compren, quan parlem el mateix llenguatge, estigui d'acord o no, pensi que ho puc aconseguir o no, el somni flueix a l'ambient i fa un pas més per a fer-se realitat.
No cal que ningú ho entengui, els somnis són per fer-los realitat, però compartits són encara més divertits.
Fa mesos que estic treballant en una idea per aquest estiu/tardor i en un gran projecte pel 2014, encara queda moltíssima feina per endavant, abans no estigui tot apunt, però cada petit detall, cada petit pas, em fa somiar i em fa sentir viu, molt viu. De mica en mica, tot va agafant forma, la forma d'un somni.

17/03/13 Marató Barcelona. Crònica

Ambient de festa abans de començar, viscut des de l'últim calaix, l'espera es va amenitzant entre la pluja que va caient, els nervis mal dissimulats dels corredors, juntament amb crits d'ànim i aplaudiments del públic.
La sortida és escalonada per calaixos, cosa que permet començar a córrer amb certa comoditat des del principi, vaig amb l'amic Lluís Tuneu, és la seva primera marató, tot i que caminant hem fet proves de 140 km, noto l'expectativa del que va amb les mans buides per agafar les sensacions que la prova li pot donar.
Decideixo acompanyar en Lluís, va més ràpid del que m'esperava, és nota que ha fet els deures, no com jo, que he continuat l'entrenament cara l'IronMan i de rebot estic per aquí mig. No fa calor, a estones plou, no em desagrada, em trobo còmode, hi ha petits moments al parar la pluja que la humitat es deixa notar i és una mica angoixant.
Durant la cursa, puc saludar un munt d'amics, uns corren, d'altres són voluntaris, hi ha coneguts entre el públic, la família Tuneu com animadors de luxe, el seu alè em dóna forces, alhora un munt de gent ens encoratja, música pels carrers, és una gran festa i en sóc un dels convidats, d'entre els altres més de 15.000, fent una cosa que m'encanta, córrer.
En molts moments he oblidat que estava en una marató, per gaudir de simplement posar un peu davant de l'altre tot corrent, disfrutant de la visita turística a la ciutat, que és el recorregut, fent ús dels avituallaments que permet córrer sense res més que el posat, sentint com la pluja em toca la pell i recorda a cada gota que estic viu, xerrant amb els amics coneguts i els per conèixer.
A estones, veient l'esforç de molts, el mur reflectit a la cara d'alguns, la superació a cada pas, recordava que estava en una gran prova, en una distància mítica, com és una marató.
Hi he anat sense més pretensió que divertir-me, volia passar-ho bé, no només ho he aconseguit, sinó que també he fet la meva millor marca en aquesta distància: 4h06'53", que em fa molta il·lusió dedicar a un gran corredor i bon amic, que aquest any no hi ha pogut participar. Va per tu Andreu Just!

Entrades relacionades: 
Inscrit a 17/03/13 Marató Barcelona

14/03/13 Coses que he aprés en i de les maratons

- Com saber si estic fent l'entrenament correcte els últims dies, adonant-me que tinc moltes ganes de córrer, un cop acabo de córrer.
- La marató no és una prova de foc per veure els resultats dels entrenaments, és el premi per haver-los fet.
- La cursa no és una competició, és una festa compartida amb amics, els coneguts i els per conèixer.
- El temps que importa, no és el que diu el cronometre, l'important el marca l'estona que tinc el cor accelerat.
- Tots els que estem a la línia de sortida som rivals, però per sobretot som companys, amb una manera semblant de mirar la vida.
- Tots els mals que diuen que tenen els corredors abans de començar, els desapareixen al iniciar la sortida, inclús els propis.
- Els voluntaris que fan possible la cursa, estan per ajudar-nos en tot el que calgui perquè cadascú aconsegueixi la seva il·lusió, no costa res agrair-ho amb un somriure.
- Puc pensar en abandonar, en que no ho aconseguiré, puc pensar en que mai més, però el que no puc fer és deixar de moure les cames, perquè si moc les cames, el cos i la ment em seguiran.
- Cada persona, que animà a un participant, el conegui o no, és mereix un gràcies, aixecant el dot polze, puc dir-ho  sense paraules i sense perdre el ritme.
- El temut mur del quilòmetre 30, existeix, som vells coneguts, però al igual que costa de passar-lo, un cop l'has saltat dóna embranzida.
- Els mateixos corredors que retallen per les aceres, els tramposos, són els que no  coneixen prou el seu jo, sinó sabrien que poden enganyar a tothom, menys a qui realment li importa el resultat, a un mateix.
- L'arc d'arribada no és la finalitat d'una marató, és gaudir de tot el recorregut que hi porta, tant els 42,195 km, com tots els entrenament previs.
- He aprés que cada quilòmetre que corro i comparteixo, és aplegar dos somnis i posar-nos a imaginar junts.

13/03/13 Codi de circulació, convivència entre ciclistes i automobilistes

En aquests moments, en ple debat, de l'esborrany del nou Reglament de circulació, que pel que sembla, en l'àmbit de millorar la seguretat del ciclista, només se'ls ha acudit obligar a dur casc en vies urbanes. Dóna la sensació que volen que les bicicletes deixin de circular, més que no pas incentivar un desplaçament més sostenible i millorar-ne la seguretat.
A falta d'aprovar el nou reglament, no està de més recordar quin és el que tenim, per tenir present drets i deures dels ciclistes i dels conductors de vehicles a motor. Segons l'article 6 del Codi Civil, el desconeixement de la llei, no  eximeix del seu compliment. Per desgràcia l'ignorància costa vides.
Adjunto l'àudio del programa Via Verda, que ha parlat amb l'Autoescola Arenys, perquè ens recordin que diu el Codi de Circulació i que s'ensenya a les autoescoles. Escolteu que ens refresca alguns conceptes importants.

10/03/13 St Feliu de Guíxols - Anglès - St Feliu de Guíxols, pedalant per les vies verdes

La bicicleta de carretera no ha pogut fer la tirada llarga que tenia prevista, a 10 metres de casa, he estripat la coberta, sóc un trasto, que hi farem, canvi de plans a rodar amb la muntanya.
Enfilo el carril bici, el dia és espectacular, en els trams més propers a poblacions hi ha un munt de gent, tots volem gaudir del dia i que millor que fer-ho en les vies verdes, pel camí trobo qui camina tranquil, qui passeja amb la família, corredors habituals i alguns que fa poc que corren, un grapat de bicicletes, de tot tipus, inclús una de carretera, cadascú al seu ritme. És com un trenca closques, en que per encaixar les peces, tots ens apartem, avancem, ens esperem, inclús parem quan cal, a fi de comptes, quina pressa hi ha?
Observant la gent, vaig passant poblacions, fins arribar a Girona, hi vinc sovint amb cotxe, però a ritme de pedal, des del carril bici que hi ha la vorera, és veu més bonica la ciutat, un cop passada, inicio un tram que m'encanta, pedalar al costat del Ter, escoltant la remor de l'aigua, notant el moviment del riu en l'aire, m'agrada molt, és un tram força planer, agraït de pedalar.
Arribada a Anglès, abans d'iniciar el retorn, parada i fonda, al solet, amb el diari i tot el temps del món.
A la tornada, decideixo entrar a Girona, per les Deveses, decisió més que encertada, feia massa que no hi passava, segueix sent un lloc amb màgia. Segueixo desfent camí, l'aroma d'una barbacoa  em recorda que és l'hora de dinar, hi ha menys gens al carril bici, però segueix havent-hi un munt de vida al costat, persones fent pícnic en diferents llocs, el sol que no deixa de fer-me companyia. En els últims quilòmetres em ve a trobar el vent, amb olor de mar, que em dóna la benvinguda a casa.
No sempre podem fer el que tenim previst, però si gaudir del que fem, han estat 121 km deliciosos.

09/03/13 Clínic de natació amb Xavi Llobet

Hi ha oportunitats que no es poden deixar escapar, com assistir a un clínic de natació realitzat per un gran atleta, en Xavi Llobet.
No sempre és té l'ocasió de que et descobreixin els petits secrets que fan gran un esport com el triatló, de mans d'un triatleta professional, campió d'Espanya en 2 ocasions, 6 de Catalunya, a més de ser olímpic a Atenes 2004.
Tot i realitzar-lo a les magnifiques instal·lacions de la piscina del Dir Diagonal, hem pogut fer un test de neoprens Sailfish, en tota la seva gamma, m'he decantat per provar els models Edge, un neoprè molt prim sense mànigues i el Blade, tipus mono de triatló, que combina una fina capa de neoprè i licra, segons zones.
Abans d'entrar en remull, en Xavi Llobet, ens ha fet una extensa explicació, sobre el concepte neoprè, amb tots el matisos, tipus, elecció, ús...
A l'aigua, ha estat molt divertit i a estones dur. Explicacions enfocades al sector de natació d'un triatló, des dels moments previs a començar, la sortida, com nedar amb mar a favor o en contra, amb onades,  en grup, fins a l'arribada a la primera transició, amb exercicis pràctics de cada concepte. 
Poder aprendre més del que m'agrada és genial, compartint-ho amb persones d'inquietuds semblants, ha fet passar el matí volant.

07/03/13 Córrer amb o sense música?

Fa uns anys, hagués contestat que sempre amb música, a dia d'avui la resposta és que millor sense.
No dur música, em permet viure més l'entorn, captar  l'essència del córrer, el meu esbufegar, l'impacte del peu amb el terra, l'aire, escoltar els sons que m'envolten, sentir la vida com és mou a cada pas, estar més a l'aguait del que succeeix, els meus pensament poden xiuxiuejar i els sento a tot volum en el meu cap.
Només em plantejo dur música, quan vaig sol, mai anant acompanyat, que millor que conversar amb un amic o un desconegut que té en comú amb tu, que li agrada viure la vida amb el cor accelerat.
Hi ha dies, en que em vull aïllar del món, vull estar fora de mi mateix, desconnectar els pensaments, en aquests moments connecto l'mp3 i canto, segons per on estic, inclús amb veu alta, de vegades és només una estona, d'altres tots els quilòmetres.
En curses de llarga distància, si participo en solitari, en un moment o altre sempre els faig servir, ja sigui perquè entra la son i m'ajuden a despertar-me o perquè em canso de mi i necessito que la meva ment marxi lluny d'on estic, per agafar perspectiva i tornar amb idees més renovades. 
On si els faig servir molt, és en proves d'ultrafons del tipus repetitives, tipus circuit o a la pista d'atletisme, en que cadascú ha d'agafar el seu ritme, quan ens anem creuant  no dubto ni un moment a parar la música, per compartir vivències i inquietuds amb la resta de corredors.
El logo que acompanya aquest escrit és creació de Josep Vidal

05/03/13 Moments foscos

Tots tenim moments, dies i/o èpoques fosques, ningú se n'escapa.
És tant fàcil i tant difícil de sortir-ne com mirar més enllà d'un mateix i de l'instant en que vivim.
Quan tinc un moment fosc, que és més sovint del que voldria, ja sigui per una circumstància concreta o de vegades per una que no acabo d'entendre del tot ni jo mateix, hi ha moments en que tot s'ajunta, que tot el que pot passar dolent, passa de cop, com si fos la tempesta perfecta.
En aquest moments, es quan trec profit de l'afició a la llarga distància i als reptes durs, recordo estones en que n'estava fins els nassos  en que estava amb la moral sota terra, amb les ganes gastades, cansat, amb la musculatura adolorida, fastiguejat, volent abandonar el suplici, pensant en tirar pel camí fàcil de deixar-ho estar i tornar cap a casa.
Fent memòria d'aquestes situacions, en cada repte, n'hi acostuma a haver-ni més d'una, penso en com m'en vaig sortir:  perseguint l'objectiu, que era acabar, tenint clar, que l'agobiament és un estat transitori, sent conscient que estic fent el que m'agrada, el que em fa sentir viu, amb la certesa que el més important és el proper pas, potser no massa ràpid, però en la direcció correcta, endavant!
En els moments baixos de la vida personal, aplico la mateixa filosofia, l'objectiu és ser feliç, tinc clar que la vida hi ha moments per riure i d'altres per plorar, que tots formen part de les emocions i sensacions que fan sentir viu, que l'important no és el camí recorregut, sinó la de coses que queden per fer, per compartir i per somiar 
Així prenc consciència que no val la pena perdre el temps en moments foscos, millor anar a buscar la llum. Som-hi!
Vídeo
+ Sensacions

04/03/13 Nedant a pell. El primer pas

Cada dia hi ha més gent que fa el pas a provar-ho, per gaudir del mar amb tots els sentits, tinc l'impressió que la majoria de persones segueixen una serie de pasos fins arribar-hi, almenys en el meu cas va ser així. Primer nedar en piscina, un cop és té una base, cap al mar en èpoques càlides, després cal donar un pas gegantí per començar a nedar a l'hivern, primer amb el neoprè, per després ser valent i completar el cercle, nedant a pell.
Nedar a l'hivern costa, fer-ho amb neoprè, dóna un sensació de seguretat tèrmica, que ho fa una mica més senzill, però els primers minuts a l'aigua són molt durs. Molta gent és pensa que fer-ho a pell, encara és més dur, no és així. L'entrada al mar, costa una mica menys amb, fins que ens posem en posició horitzontal, els primers minuts, costen el mateix amb neoprè que sense, cal entrar relaxat i assumir la fredor com un element de la natació, un cop passats els, com a molt, 5 minuts, el cos està més còmode. Després cal tenir amb compte que sense el neoprè, el refredament és més ràpid, tot i que no parem de nedar.
Si fem parades en el mar, mentre estem parats tenim la sensació d'estar còmodes dins l'aigua freda, a la que tornem a arrancar ens adonem de la temperatura que el cos ha perdut.
Com totes les coses, cal fer-ho gradualment, anar augmentat el temps, segons les nostres condicions i les atmosfèriques,  no té res a veure nedar amb sol o en un dia núvol. Els neoprens són foscos, majoritàriament negres, per no reflectir la llum del sol i d'aquesta manera acumular calor, al nedar sense, la llum del sol va directament a la nostra pell i és nota moltíssim. El sol no evita que el cos es vagi refredant, però fa el procés més lent.
Fer el primer pas, és el més difícil, amb ganes i determinació, ajudats per un dia de sol, pot ser una mica menys complicat, nedar a pell, és un camí sense retorn, perquè fer-ho és bussejar en el més profund d'un mateix.
A la foto i al track, hi ha la nedada que vam fer a pell a Mataró, aquest diumenge 03/03/13, en un dia radiant, van ser 1h02', en els dies que l'aigua està més freda de tot l'any, al voltant dels 12 graus, estant aturat uns 10', en diferents parades, parlant i rient. Sense sol, aquestes parades m'haguessin passat factura, havent de sortir abans de l'aigua, gràcies al solet, vaig sortir tranquil·lament.

03/03/13 Petita aventura nocturna amb la bici de carretera

Sortida a les 3 de la matinada amb bicicleta de carretera direcció Mataró, aprofito que he quedat per nedar allà, per fer un entrenament llarg, 75 km d'anada, nedar i 75 km de tornada. Faré  una cosa que em ve molt de gust, rodar per la carretera de nit.
Porto llum de sobres, doble far a bateria al manillar, pilot vermell al darrere, frontal al casc, que per si sol ja fa prou claror per pedalar, pilot vermell al casc per si falla el de la bici, un altre frontal de recanvi, piles a dojo i armilla reflectant homologada.  Duc una bossa al manillar, amb el que em pot fer falta pel camí i motxilla a l'esquena amb l'imprescindible per nedar un cop arribi a Mataró. He estat fent proves amb aquest material sobre el terreny i vaig còmode.
Hi ha lluna minvant, em permet veure el traçat més enllà de la meva lluminària, surto pedalant amb calma, no cal anar massa ràpid, doncs en el primer tram de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, hi he circulat el dia anterior i hi ha bastant de pedra prop de la cuneta.
Els primers minuts  van passant tranquils, fins que al quilòmetre 14, no duc ni una hora, patam! roda rebentada, quina mala sort, fa  dos o tres anys que no punxo i ha de ser precisament ara, res, avanço uns metres fins a un lloc segur per canviar la cambra.
Com costa substituir la cambra, un cop posada, amb la coberta revisada, que no hi hagi cap element estrany, vaig a inflar-la, el cartutx de CO2 fa una cosa rara, penso que no el dec haver posat bé, cap problema, agafo la manxa i som-hi, al cap d'una estona, comprovo que no s'infla, merda!
Veig que la vàlvula està feta malbé, masses mesos dins la bossa de sota el seient, com que no és cap emergència, ni cap necessitat urgent i sóc grandet per ensortir-me'n, decideixo no trucar a ningú, torno caminant, 14 km de nit empenyent la bici, amb la dificultat afegida de dur calçat rígid de ciclisme amb cales, sort que són del tipus de btt, més pràctiques a l'hora de caminar.
Prop de  dues hores i mitja caminant, fent les parades d'avituallament tal i com tenia previst, amb l'ensurt d'algun ocell que sortia escopetejat  al meu pas, temps per pensar i preparar un nou repte nocturn, per gaudir de la remor de la mar que m'acompanya, escoltant com la vida no para en el bosc i fruint en soledat.
Una petita aventura que no ha sortit com volia, però ha estat enriquidora i dintre tot he disfrutat plenament de l'experiència. L'important no sempre és el resultat, sinó la capacitat d'adaptació a les circumstàncies.