28/02/13 Ser un mateix

Ser un mateix i no deixar-se endur, ni en l'esport ni enlloc, no és tasca senzilla.
No es tracta de ser millors que ningú, sinó ser coherent amb el nostre jo.
Sense ni adonar-nos som dins d'inèrcies,  en les que de vegades no volem entrar i d'altres no sabem ben bé com sortir-ne.
Al fer més d'una modalitat esportiva, m'adono que constantment em passa, és com pertànyer a diferents castes, no és només que la meva família d'aigua, vulgui nedar, nedar i nedar i que l'altre branca del llinatge, el de la llarga distància, vulgui fer quilòmetres, quilòmetres i quilòmetres, a més hi ha els demés parents que volen fer caiac, caminar i pedalar. És la manera com fer-ho. 
Tinc la sort de que m'agraden varies modalitats, la desgracia de tenir el temps limitat i de no poder estar a mil llocs al mateix moment, cal triar i no sempre és fàcil, escollir una cosa, és renunciar-ne a una altre, independentment del faig o deixi de fer, vull disfrutar de cada moment.
Competir no va massa amb mi, sóc dels que participen i busquen un al·licient a la prova, més enllà del crono, ja sigui el paisatge, la distància, que sigui prou dur perquè valgui la pena, el desafiament mental o el fet d'anar-hi amb amics.
El mateix em passa a l'hora d'entrenar, la disciplina i la constància les tinc assumides com una part essencial,  faig series per millorar, però sense obsessionar me en el resultat, per mi és igual d'important gaudir el camí que em porta a fer una  prova o un repte , que disfrutar el dia en si. Fer esport un dia qualsevol, és el premi a un dia de treball, per lo tant ha de ser divertit i gratificant, sinó no tindria sentit.
Com tothom,  busco  gaudir del que faig, sentir sensacions i emocions a flor de pell, que m'omplin, que em facin somiar en el proper pas, per això quan no trobo el que busco em faig reptes a mida, els dissenyo,  planifico, desenvolupo i faig, per poder-los viure amb intensitat. 
La vida m'ha demostrat que és millor ser l'últim dels que fan el que volen, que el número 1 dels que es deixen portar.

+ Sensacions

25/02/12 Ajudem als dofins, sosdelfines.org

No estic gens a favor d'engabiar la fauna salvatge, crec que el seu lloc és a la natura.
Hi ha qui pensa que la natura és cruel i la captivitat els dóna comoditat, no han de buscar aliments, ni preocupar-se pels depredadors. 
La vida en llibertat no és fàcil ni amable, al igual que la de les persones, però és on hi podem trobar el veritable benestar i el motiu de ser.
Aquesta iniciativa explica el perquè els dofins no haurien d'estar presos, per fer de pallassos en circs aquàtics, també ens oferix la possibilitat de firmar per la fi dels espectacles amb cetacis en els delfinaris.
Entrada relacionada:

24/02/13 Entrenament del Club Neda el Món i nedada a pell

Nedar en el Centre Natació Mataró, a la piscina climatitzada exterior de 50 metres, ha estat tot un luxe,  tenir per sostre el cel, podent gaudir del sol, estant calentó dins l'aigua en un dia de rigorós hivern, amb l'oportunitat de poder compartir braçades amb els nedaddictes que entrenen amb en Jonhy.
 Nedar en piscina de 50 metres pels que acostumem a fer-ho en una de 25, d'entrada sembla que no arribes mai i al cap de poc, sense adornar-te'n, els metres es van sumant ràpidament. 
Ha estat unes de les sessions d'entrenament de tècnica que fa habitualment aquí el Club Neda el Món, dirigides pel mag de l'aigua, en Jonathan Gómez, un crack que en dos piscines, ja s'adona de cap on va cadascú. 
Ha estat divertit i profitós, hi hem assistit dos components del Club Aquàtic Xaloc, en Sergi Manero i el que escriu, un grapat de components de la meva família d'aigua, per fer un metratge personalitzat a les necessitats de cada nedador. 
Al acabar els 2.500 metres de piscina, estar amb banyador i a 100 metres del mar, al igual que dos i dos sumen quatre, com no podia ser d'altre manera amb en Jorge Pérez, hem fet una remullada de 21 minuts, en un mar una mica mogut, que no deixava gaire marge d'error en escollir el lloc d'entrada i de sortida, la temperatura d'uns 12ºC, sensació de llibertat a cada braçada, gaudint la fredor que fa sentir viu. 

Inscrit a 17/03/13 Marató Barcelona

Per quarta vegada participaré en la Marató de Barcelona, no sóc dels que m'agraden massa les curses multitudinàries,  a hores d'ara hi ha prop de 17.000 inscrits, veure tal quantitat de corredors impressiona   Fer la Marató, és una manera de fer turisme i gaudir de l'esport, el recorregut passa per part dels llocs més emblemàtics de la ciutat.
La distància de 42.195 és màgica, porto 8 maratons d'asfalt  unes quantes curses més d'ultrafons entre asfalt  muntanya i pista, entre d'elles 15 de 100 km o més, tot i això li guardo respecte a la Marató, por cap, temor ni un, de dubtes no en tinc, respecte del tot,  com tota prova no està aconseguida fins que es creua la línia d'arribada.
L'únic resultat que em preocupa és passar-ho bé, gaudir fent el que m'agrada, córrer, per uns carrers que per unes hores, seran per nosaltres no pels cotxes fumejants, ni l'estrès a cop de gas.
La veritat és que el tram de la sortida, em fa certa mandra i il·lusió al mateix moment, mandra perquè al sortir en l'últim calaix, en els primers quilòmetres costarà trobar el meu lloc i córrer amb certa comoditat, il·lusió per compartir metres amb persones que m'entenen quan parlo de córrer.
És increïble el que es pot arribar a comunicar a d'altres persones, sense ni parlar, esbufegant  amb el cor accelerat,  musculatura en tensió i en la ment amb un sol objectiu, el proper pas. Hi ha un munt històries meravelloses, el 2009 vaig conèixer un home, que havia fet una marató cada cap de setmana durant un any, casi res, en les meves anteriors participacions hi he vist un noi, que la feia íntegrament amb crosses, això és força de voluntat.
Falta menys d'un mes, ja tinc ganes de ser-hi, per durant 42.195 metres viure somnis propis i aliens, mentre corro contra mi mateix.

Entrades relacionades:
17/03/13 Marató Barcelona. Crònica 
22/03/13 Marató Barcelona. Fotos

Repte pel 15-16/06/13 Ultra Trail Emmona

Aquest 2013 no tocava, no ho tenia previst, no pensava fer-ho, volia descansar una mica del que són proves tant exigents com aquesta, però la proposta de tornar a formar equip amb en Lluís Tuneu, en una de les curses  de muntanya més bonica i dura que he fet mai, ho capgira tot.
És difícil resistir-se a fer una prova amb un muntanyenc dels que em dóna mil voltes, en un paratge tant idílic com és el Ripollès, en una distància que em té envadalit, com són les tres xifres, 106 km, amb un desnivell positiu de 8.300 metres, al igual que el negatiu, que fan un acumulat de 16.600 metres, metres que fan que sigui prou dur perquè valgui molt la pena, a més una organització que es desviu per cuidar els detalls, per fer una mica més fàcil, el que és de per si és molt i molt difícil, aconseguir finalitzar l'Emmona.
Quan miro el perfil hi veig un munt de records, sensacions, emocions, dubtes, certeses, dificultats, unes corbes que m'encisen, unes pujades que mai acaben, unes baixades que fan desitjar que torni la pujada, recordo el cansament físic, el desafiament tècnic del terreny, l'ambient de festa i la duresa de la cursa.
Hi vaig amb la gran pretensió de gaudir el trajecte, no només el del 15 i 16 de juny, sinó el que em farà arribar-hi en mínimes condicions per afrontar el repte. Tinc quatre mesos per endavant, un munt de projectes per fer abans d'iniciar l'Ultra Trail, que m'ajudaran a agafar el volum de fons necessari,  juntament amb algun entrenament específic per adaptació al terreny.
L'objectiu no és altre que gaudir cada pas, fruir de l'entorn, disfrutar de les muntanyes, amb l'única ambició d'acabar.
Serà la nostra tercera participació en aquesta prova, he aprés molt des del 2010, en que la vaig fer per primer cop, no ens podem confiar. La meva curta experiència en el món de l'esport em diu, que donar coses per suposat, és un pas cap al fracàs, cal veure que he fet malament en altres ocasions per a no tornar-hi i mirar el que he fet bé, per trobar la manera de fer-ho millor.
Més informació: Emmona

Entrades relacionades:

16/02/13 Caiac i nedar a pell, gran combinació

Caiac i natació sense neoprè a l'hivern sumen sensacions i emocions a flor de pell.
És un plaer navegar en una mar plàcida, sense cap pressa, notant com cada palada propulsa suaument el caiac que no para de lliscar, trencant una aigua calmada, transparent, que ensenya els seus tresors a simple vista, respirant la dolçor salada que tant m'agrada, observant com va canviant el paisatge amb el pas del temps, tot i que anava a nedar en   un altre indret, al passar per la davant la platja de Canyet i m'ha vingut ganes de parar-hi.
El dia és gris, ennuvolat,  el sol no es deixa veure, en les ultimes hores ha plogut una mica, tot plegat fa que trobi l'aigua més freda del que m'esperava, està al voltant dels 12'8ºC, segons meteocat. A la platja no hi ha ningú, ni cap embarcació a l'aigua, estic sol, nedo amb una boia que delata la meva posició, em sento còmode  tranquil, en harmonia, noto la fred, però no em molesta, no fa nosa,  simplement és part d'aquest quadre, nedo amb calma, no vull que acabi el moment, em sento bé.
Mentre nedo em ve al cap, el difícil que es superar les pròpies pors i que bé em sento per haver traspassat aquesta meva frontera, com és nedar a pell un mes de febrer. Recordo que fa poques hores estava al costat del foc, ben calentó, menjant en bona companyia, m'hi sentia bé, m'adono que en la fredor hi trobo la mateixa sensació de benestar, acompanyat per la mar que no para de gronxar-me, mentre l'acaricio amb cada braçada.
Nedo al llarg de la platja, giro on acaba la sorra per tornar al punt de sortida, fent tres voltes, per a completar 1.000 metres nedant a pell, estant prop de 25 minuts a l'aigua. Recullo la paradeta i en un no res torno a ser dins el caiac, amb el cos ple de sal, em sento més part d'aquesta mar que tant m'estimo.

14/02/13 Quatre anys gaudint de nedar

Només fa quatre anys que nedo i ara no puc estar gaire temps sense fer-ho, necessito sentir el meu cos en posició horitzontal, amb gust de clor o de sal a la boca, avançant metre a metre notant l'aigua a la meva pell.
Des que vaig començar, he nedat prop de 1.400 km, poden semblar molts, però a mi em saben a poc. He aprés a ser pacient amb els resultats, que dia a dia costen molt de veure, però al fer un cop d'ull al punt de partida es quan m'adono del trajecte fet.
Fent memòria sóc conscient que els inicis van ser durs, tot i que amb  constància i ganes tots els obstacles es poden superar. Recordo com intentava agafar el ritme de respirar cada tres braçades, fins aleshores aixecava el cap cada dos al costat dret  i acabava respirant endavant, perquè tenia por d'empassar més aigua que aire. Recordo com m'explicaven mil i un cops com moure les cames, al principi agafava el suro, les movia tant fort com podia, aixecava un munt d'aigua, em cansava horrors i només aconseguia anar cap enrere, no avançava, retrocedia! Recordo com d'afogat arribava al finalitzar 150 metres seguits. Recordo com de curta feia la braçada amb el braç esquerra i em feia anar de costat. Recordo com mirava als altres i pensava que mai nedaria com ells. Recordo el cansament de braços al acabar la classe i els cruiximents al llevar-me l'endemà al matí.
No oblido que em queda molt per aprendre  molt aspectes que millorar, tinc un gran camí al meu davant, que potser no acabi mai, potser no cal, millorar és un gran al·licient per seguir entrenant setmana rere setmana.

Entrades relacionades:

12/02/13 Bicicleta de muntanya

Feia masses dies que no agafava la btt, però com una bona amistat, per temps que passi, a la que et retrobes, sembla que t'hagis vist ahir i tornes al punt on ho havies deixat. El meu primer contacte amb l'esport, va ser amb una bicicleta de muntanya, el 2004, volia fer alguna cosa que realment em divertís.
He participat en proves de btt, però el que més m'agrada és pedalar per pistes forestals i perdrem enmig del bosc, seguir corriols que no sé o no recordo a on van, per descobrir-ne els seus secrets més ocults. No busco masses complicacions tècniques fent trialeres, tot i que m'encanta fer pujades que em facin esbufegar i baixades que em treuen l'ale, busco paratges per gaudir i camins que mai acabin.
Entre setmana puc aprofitar per rodar de nit, és màgic, sempre en llocs que conec, com les vies verdes de Girona, sota la llum del frontal la vida és veu millor, el soroll de les rodes avançant sobre la terra i movent pedretes al meu pas, hi posen la banda sonora, alguns gats surten al meu pas encuriosits, mentre la brillantor dels seus ulls els delata.
Mentre pedalo sol, trencant la foscor i el silenci de la nit, em sento molt còmode, començar a pedalar una nit d'hivern costa, però girar cua per tornar a casa, tot i sabent que estic robant hores al dormir, encara costa molt més.

10/02/13 Travessia No a la Fred Plus

A la Travessia No a la Fred 2013 de fa dues setmanes, ens vam quedar amb les ganes de nedar, perquè vam estar en l'organització de la mateixa, amb en Sergi hem aprofitat per fer la nostra particular travessia.
Hem allargat una mica el recorregut per motius logístics, la sortida ha estat a l'altre extrem de la platja, m'hagués agradat nedar a pell, però per sobre de tot hi ha la seguretat, així que neoprens posats i cadascú arrossegant la seva boia.
El mes que no he pogut nedar, m'ha passat factura, no per anar més lent, que és el de menys, sinó per la fred, al no anar aclimatat, entrar la cara a l'aigua ha estat dur, la sensació ha durat poc més de 2 minuts, però se m'ha fet llarg.
Als 4 minuts de nedar, em trobo còmode, he agafat el ritme de respiració, la cadència de braçada i es anar fent, just quan acabem la platja i comencem a enfilar cap a mar obert, sorpresa! veig elements liles a l'aigua, en primera instància penso en les meves amigues, les temudes meduses pelagia noctiluca, mentre hi penso una em frega la cara, no noto la característica carícia, així que confirmo que no ho són, és placton gegant gelatinós, tot un espectacle.
Entrem dins El Freu, és genial, és un túnel en el temps, puc veure-hi vida marina com s'aferra a les roques, la mar que està una mica moguda en aquest tram, ajuda a viure-ho amb intensitat, passar per fora El Freu es torna divertit, mentre desfem el camí, coincideixo amb un banc de peixos, petits petits, de 2 o 3 centímetres n'hi ha un munt.
Hem nedat una horeta, per completar 2.660 metres, amb l'aigua entre els 12 i els 13 graus, el millor de nedar a l'hivern, és la tranquil·litat que hi ha de trànsit marítim i notar com la fred que d'entrada sembla un impediment acaba siguen una gran aliada.

09/02/13 Plantilles posturals, primera impressió

Plantilles biomecàniques (Blaves) i posturals, del dret i del revés
Primer dia amb plantilles posturals, després de recollir-les a Fisio Active.
A simple vista ja és veu la diferència amb les biomecàniques que he dut durant els últims tres anys, menys aparatoses, menys aspecte de plantilles ortopèdiques, aquestes semblen unes plantilles normals, amb petit relleus que estimulen la planta del peu per reeducar el meu cos i fer-me agafar la postura correcta.
Com que són molt més primes he hagut d'ajustat tot el que són els cordons de les sabatilles, en els primers moments he notat  el petit relleu de la plantilla, però no ha molestat, només s'ha fet notar.
He corregut 10 km urbans, sense cap mena de problema, ni de sensació estranya,  ni de fricció, ara toca anar-les fent servir en el dia a dia, en 7 setmanes tenen una prova de foc, els 100 km de Calella.

Entrades relacionades:

07/02/13 Ricardo Abad camí dels 52 Ironmans

En Ricardo Abad, és dels esportistes que et fan somiar amb ell, fa reptes increïbles, a l'abast de molt poca gent. 
Fa poc va aconseguir fer 607 maratons a raó de una al dia, 42,2 km corrent, durant 607 dies, casi res. Ara durant aquest 2013 està immers en el següent repte fer 52 Ironmans, 3,8 km nedant, 180 pedalant i 42,2 corrent, un cada setmana de l'any. 
És un esportista dels de veritat, dels que no ven fum, ni fa qualsevol cosa en pro de l'espectacle, ni s'apunta a qualsevol polèmica perquè parlin d'ell, és un pare de família  que treballa, en una feina normal i aconsegueix fer coses extraordinàries  però en aquest país, per desgracia, si no és xuta una pilota no és noticia. 
Estic convençut que si algú pot fer-ho, és ell, quan ho aconsegueixi obtindrà un nou rècord del món, l'actual està en 30. 
Independentment del resultat d'aquest repte, té tota la meva admiració, posar-se davant d'un repte d'aquestes dimensions és tenir les coses molt clares i una gran determinació, la majoria d'Ironmans  seran en solitari, no en proves oficials, amb totes les dificultats afegides que això suposa. 
Wed de Ricardo Abad 
Entrada relacionada: 

05/02/13 PageRank 3. Petit premi pel bloc

El PageRank, és un número del 0 al 10, que a major nombre, més rellevància té el lloc web dintre el ciberespai. El PageRank el determina Google, en funció de diversos paràmetres.
Ho revisen uns quants cops cada any, en aquest mes de febrer m'han atorgat el 3. Un 3 sobre 10, pot semblar poc, però si es té en compte que, segons la web que es pagerank, del 0 al 2, hi ha el 79% dels llocs webs del planeta, en el 3 hi ha un 15%, en el 4 un 5% i en la resta fins arribar al 10, hi ha un 1% de les adreces d'Internet,  sabent que a finals del 2012 hi havien 634 milions de pàgines web, dóna una perspectiva del valor d'aquest 3.
Bàsicament serveix per millorar el posicionament a nivell de buscadors i obtenir una millor reputació a la xarxa.
És una gran satisfacció, tot un premi, per un bloc que explica les aventures, desventures i la manera de pensar  d'un esportista cuer com jo, en part és el reconeixement a la línia que aquesta publicació segueix, apostar per crear contingut, sense descuidar la forma, no copiar d'altres pàgines, no buscar només visites, sinó lectors, intentant d'explicar el complexe de les emocions i les sensacions de l'esport i en part de la vida, d'una manera el màxim de planera, en la que tothom es pugui sentir identificat.
Tot plegat gràcies a  vosaltres que amb les vostres visites ho feu possible, moltes gràcies.

03/02/13 Construir un repte

La millor part d'un repte és la preparació esportiva i planificació dels detalls. Cada dia m'agrada més fer reptes en solitari i els preparo en solitari, per viure'ls amb més intensitat,  tot i que no dubto a demanar consell o ajuda, sempre que cal.
Tot comença a partir d'una idea, d'un pensament que em va fent rau rau, de coses a fer se m'he n'acudeixen moltes, però només arriben a bon port les que aconsegueixen captivar-me realment i arriba el moment clau, es tracta de veure com ho puc fer, mirar tots els detalls, recorregut, logística  alimentació, terreny, vies de sortida, si s'escau, plans b, material necessari, pressupost que cal dedicar-hi, època de l'any més idònia per a realitzar-ho.
Tot plegat no és fa per art de màgia,  són unes quantes hores repartides en dies diferents.
Primer cal que sigui possible, de vegades per dates, d'altres per mitjans, d'altres per capacitats pròpies, no és viable.
He estudiar-ne tots els detalls, temporitzar-ho, estudiar el terreny sobre mapa, veure-hi les possibles necessitats.
Un cop tinc la visió de conjunt, cal destriar-ho per analitzar les coses que poden faltar, les xorradetes que faran que sigui una mica més còmode, els imprevistos que poden sorgir i com afrontar-los.
Arriba la fase d'estudi sobre el terreny, sempre que puc, sinó intento parlar amb gent que el conegui, qui diu terreny, diu tipus de prova amb persones que l'hagin realitzat, de vegades aquesta part, fa que calgui començar de nou el procés.
Cal estar segur del material, si és l'habitual no hi ha problema, si hi ha quelcom nou, l'he d'haver fet servir unes quantes vegades.
A la que s'acosta el dia, seguiment meteorològic acurat, valoració de si arribo o no en condicions, punts flacs amb els que afrontaré el repte, exploració sobre el terreny de punts conflictius.
Perquè de bones idees que és queden en només bones idees, tots en tenim, si volem que siguin realitat cal treballar-hi amb ganes des de molt abans de començar a entrenar.

02/02/13 Esvoranc tapat

Després d'un Gener de cures diàries, petita intervenció quirúrgica i punts, l'esvoranc ja és  història.
No he pogut nedar, ni palejar amb el caiac pel risc de mullar-me, he pedalat uns 400 km i caminat uns 35 km, en la recta final del mes he estat nou dies parat del tot.
Normalment descanso la primera quinzena de l'any, aquest 2013 hauran estat dues quinzenes. Deixant de banda els petits inconvenients físics,  no em puc queixar, a més de descansar he aprofitat aquests dies per treballar intensament en un projecte  que em fa molta il·lusió, al que encara queden detalls per lligar, que m'ocuparà unes quantes hores de braçades.
Ara toca anar agafant el ritme i el punt de forma adequat,  aprofito per treballar aspectes tècnics, més que no pas velocitat, ni volum, que corro per la muntanya a treballar els recolzaments, que pedalo a intentar millorar en les baixades, com que són tirades curtes començo a fer feina amb les transicions.
En breu, tornaré als entrenaments d'aigua, diuen que estant parat es perd la tècnica, per això estic tranquil, mai n'he tingut gaire, sé que costarà agafar-li el ritme de nou, però en tinc moltíssimes ganes de nedar, sobretot de tornar a fer-ho al mar, sentit la fredor que tant m'agrada.
Pas a pas, fent camí cap als reptes de llarga distància.

Entrada relacionada: