31/01/13 Un gran repte a l'abast de tothom. Com és donar sang?

Aquest bloc parla de reptes de llarga distància, per mi donar sang ho és. Ser solidari amb els altres és el repte més gran.
Va ser tot un desafiament superar la meva adversió a l'agulla i començar amb ella una nova relació, ja són uns quants anys fent-ho assiduament  i espero poder seguir molts i molts més.
Els que donem sang, ens sona molt familiar el contingut d'aquest vídeo. Resulta molt pràctic per explicar-li a algú que no ha donat mai, com de senzill és l'acte de la donar-ne. La realitzat l'Ester Casanovas.

29/01/13 Anar més enllà

En el fons, no és més que això, el que sempre cerco, anar més enllà, del que està establert, de les barreres i fronteres que ens imposem,  més enllà de les petites victòries i de les grans derrotes.
Tots en atrevim a opinar sobre la vida dels demés, uns amb més lleugeresa que d'altres, sembla que tothom, menys nosaltres mateixos, sàpiga el que hem de fer per ser feliços. Fa anys he aprés que l'únic que em fa feliç és allò que em fa bategar el cor amb força, que em fa saltar del llit molt d'hora un dia festiu i sense mandra un dia qualsevol, fa que no importi si fa fred o calor, que m'il·lumina la mirada tot i el cansament del dia dia, allò que dóna sentit a tot plegat. El que m'omple és perseguir les meves il·lusions, de vegades esbojarrades, però sempre molt mesurades i planificades.
Quan explico una idea, una il·lusió, un projecte, un somni, en forma de repte, a una persona del meu voltant i que l'única resposta sigui l'indiferència, en forma de dir que no aconseguiré, en forma d'explicar batalletes d'altres com si fossin seves o et vulguin explicar el que has de fer, sense tenir-ne ni idea, quan això passa, es fa un petit descosit al cor, en canvi quan algú em diu les meves debilitats a la cara, m'explica el que en la seva opinió i per la seva trajectòria creu que s'ha de fer o fa preguntes que no en sé resposta, m'ajuda a veure que al escoltar-lo he fet un pas més en el camí d'aconseguir-ho.
Sempre he pensat que qui anima als altres, s'encoratja a si mateix i  qui no recolza, ni dóna suport a ningú, és perquè no creu ni en ell mateix, tot i que ho amagui darrera d'una façana de falsa seguretat, explicant quatre coses que  pensa que són veritats absolutes, qui té por de fer un pas, creu que els altres també n'haurien de tenir.
Només cal anar més enllà.

27/01/13 Travessia No a la Fred. Crònica i fotos

En aquesta tercera edició de la Travessia No a la Fred, no he pogut nedar, no per ganes, sinó pels cinc punts que porto a l'esquena, ho he viscut des de fora, com mai ho havia fet, al damunt d'una embarcació de suport.
He participat activament, primer fent una mica de coordinació dels caiacs que feien el seguiment de la travessia, que han fet que tot rutlles a la perfecció, juntament amb les dues embarcacions, la Creu Roja i la de Protecció Civil, en la que he estat fent fotos. Sembla una ximpleria, portava dies donant voltes a com seria la millor manera de distribuir els caiacs, per a que fossin el màxim d'eficients i aportessin tota la seguretat possible, ha sortit rodó, sóc dels que penso que sempre ho puc fer millor, estic content d'haver aportat el meu granet de sorra perquè aquesta travessia surtis bé. 
La gran feina l'han feta els voluntaris, els de les embarcacions, els caiaquistes, els de l'avituallament i sobretot, sobretot, la gran feina abans, durant i després d'en Sergi Manero.
El recorregut era anar fins El Freu, allà els nedadors donaven la volta, mentre els feia fotos, amb una vista privilegiada, em sentia a dins l'aigua, he reconegut uns quants nedadors, m'ha fet il·lusió poder-los animar, uns m'han sentit, d'altres ni m'han vist, dóna igual, per una estona, estava dins l'aigua amb ells, fent braçades en el pensament, sentint la salabror a la boca i notant la fredor al cos.
Els qui més m'han fet desconnectar de que estava al cim de la barca i entrar en la mar de dins la meva imaginació, han estat els cinc que anaven a pell, he pogut reviure les sensacions que la sal m'ha gravat a foc lent en el cos, amb un desig que costava de repremir,  treure'm la roba i saltar a l'aigua, per gaudir la mar.
Quan l'últim nedador a fet peu a terra, una sensació de satisfacció m'ha envaït, la tensió ha marxat i he viscut el després amb els amics i la família d'aigua, és la gran sort que tenen aquests esdeveniments, no poder nedar, no vol dir no es pugui participar i disfrutar de la gran festa que és la natació en aigües obertes.
Fotos Joaquim
Crònica tècnica publicada a Triatletas en Red
Entrades relacionades:
Proposta pel 27/01/13 Travessia No a la Fred
30/01/13 Travessia No a la Fred. Reportatge a TV Costa Brava

25/01/13 Un dofí "demana ajuda" a ​​un grup de bussejadors

El dofí es va acostar als submarinistes per intentar alliberar-se d'una línia de pesca que tenia enganxada juntament amb un ham en la seva aleta pectoral esquerra, impresionant el grau de compenatració del dofí i el bussejador, deu ser que l'aigua retalla distància i apropa a animals de diferent especie.
Entrada relacionada:

24/01/13 Que és un repte?

Per mi un repte ha de complir bàsicament tres condicions per a considerar-lo com a tal: ha d'engrescar, ser dur i divertit alhora.
- M'ha d'engrescar en si mateix, motivar, il·lusionar, m'ha de fer somiar despert, només de pensar-hi la meva ment ha de poder marxar d'on estigui per anar cap a l'escenari del repte, per dies que faltin; m'ha d'emplenar la boca al parlar-ne.
- Ha de ser prou dur perquè valgui realment la pena, he d'estar més aprop del fracàs que no d'aconseguir-lo, d'aquesta manera només de començar-lo ja em sento un guanyador, a línia de sortida he guanyat a les pors i als dubtes, sinó l'aconsegueixo no passa res, si ha estat prou dur, segur que he après un munt de coses.
- M'he de divertir, sinó res tindria sentit, sentiré aquest dolç patir, que poca gent entén, també sentiré alegria desfermada, durant els reptes, hi ha moments que ric tot sol, nomes pel fet de sentir-me viu, intensament viu.
Ara  per superar-me, faig proves de 100 km corrent o de 24 hores sense parar o pedalo un munt d'hores o nedo a pell a l'hivern, però no oblido que hi va haver dies en que el repte va consistir en  córrer 5 minuts o fer la pujada del carrer de casa en bici o nedar 2 piscines seguides.
No importa si el repte per un o altre, és fer 2 o 200 km, l'important és gaudir esforçant-se, cadascú al seu nivell, en cada etapa de la vida canvia, potser quan sigui vell, el repte torna a ser 5 minuts.
Quan veig una persona corrent, sense ritme en la respiració, amb estil indefinit, amb indumentària de carrer, amb mirada fugissera, sóc testimoni de com comença a córrer i m'adono del seu repte, sento connexió amb ella. Fer el primer pas és el que moltes vegades més costa.
No importa la distància d'un repte, l'important és que ens dugui lluny per trencar les nostres fronteres i obrir-nos nous horitzons.

23/01/13 NetworkedBlogs, nova opció per seguir el bloc

Imatge del lector de notícies
El bloc segueix avançant, sense oblidar mai que el més important és el contingut, també intento cuidar les formes per accedir-hi.
He incorporat l'aplicació de NetworkedBlogs, em sembla d'allò més interessant, és un lector de noticies, per poder seguir els blocs preferits i notícies en un sol lloc, amb la possibilitat de compartir-ho a Facebook, Twitter o directament amb els amics, és pot accedir a través del compte de Facebook.
Actualment hi ha més d'un milió de blocs registrats, tot i que amb el lector és poden seguir tots els blocs, estiguin registrats o no, d'aquesta manera no cal anar invidualment a cada bloc, amb l'avantatge de poder veure que llegeixen els nostres amics, cosa que d'altres lectors de noticies no permet.
Per començar a fer servir l'aplicació només cal clicar on posa Segueix aquest bloc,  a la columna dreta del bloc.

Proposta pel 27/01/13 Travessia No a la Fred

Hi ha proves que marquen la diferència entre els que són valents i valentes per  donar una braçada endavant i els que només saben donar excuses.
La Travessia No a la Fred, a més de ser una de les primeres de l'any, part del recorregut transcorre per un indret únic i ple de vida com El Freu, un espectacular pas entre roques, a Sant Feliu de Guíxols aquest diumenge es viurà tot un desafiament.
La temperatura del mar, entre 13 i 14 graus, a molts els suposa una barrera, però nedar 2.000 metres i amb neoprè està a l'abast de tothom que realment s'ho proposi, l'única barrera és mental, cal superar el perjudici a l'aigua freda, per la meva experiència puc dir que només és això, un perjudici, que amb ganes ho podem aconseguir i divertir-nos tots plegats nedant a ple hivern.
Serà la tercera edició d'una travessia no competitiva, en que tothom busca superar-se a si mateix, des del Club Aquàtic Xaloc, farem tot el possible, perquè gaudiu la nedada.
Més informació i inscripcions a Club Aquàtic Xaloc

20/01/13 Somnis, projectes i reptes 2013

Fa dies que em fan la pregunta de quin repte  preparo per aquest 2013, la veritat és que són uns quants.
Dels que més m'agraden, dels que planifico, entreno i faig, que ja tinc, més o menys, en marxa, hi ha:
- 400 km de bici, en dues etapes consecutives de 200 km cadascuna.
- 10 hores nedant en piscina.
- IronGuíxols, IronMan casolà (3,8 km nedar, 180 km bici, i 42,2 km córrer).
- Repte combinat acompanyat, tres modalitats esportives i entre els dos en farem dues alhora.
També hi ha les proves que organitzen amics, en les que tinc el plaer d'ajudar i de participar, però d'aquestes no em correspon a mi parlar-ne.
No poden faltar les travessies d'aigües obertes, totes les que pugui, les que organitzen Marnaton, Neda el Món, Xswim Project i Radikal,  totes les nedades que pugi fer amb la meva família d'aigua, de curtes i de més llargues, a més de seguir nedant a pell a l'hivern i sempre que em sigui possible.
Curses organitzades, que per poc que pugui no em vull perdre:
- 100 km en ruta de Calella
- Marató d'Empúries
- 6 hores en ruta de Calella
- 24 hores d'atletisme
Somnis que tinc en ment, que potser els faré tots, algun o cap, perquè que cal lligar molts detalls tècnics, logístics i trobar un munt de complicitats:
- Nedant, en aigües obertes, hi ha diferents opcions, fer un repte en 15 etapes  o un altre de 5 etapes o un altre en el que estic treballant o ajuntar els tres tampoc estaria malament.
- Pedalant: 350 km, 8.500 metres de desnivell acumulat, sense parar, dia i nit.
- Corrent i/o caminant En ruta, superar la barrera dels 300 km, fent-ho en etapes consecutives i parant el mínim possible.
- Repte combinat solidari, d'aquells que tremolen les cames al pensar-hi, a veure si ens en sortim i el podem fer, seria el repte més  gran de tot el 2013 i ara que hi penso, el més gran  i dur que hauré intentat mai.
Hi ha unes quantes idees més, però les que explico són les que van agafant forma.
Hi ha els reptes  que encara no sé o que em proposaran o que m'hi apuntaré o que em vindran al pensament mentre somio despert, però que arribat el moment ajustaré la planificació d'entrenaments i de proves, per encaixar-los.
Degut a l'esvoranc que tinc  a l'esquena, que no em deixa córrer ni nedar, de moment no hi ha dates concretes. 
A més a més durant l'any vull gaudir de la tranquil·litat del caiac, hores escoltant la remor de la mar i el so de cada palada, de pedalar entremig de muntanyes i perdrem per algun bosc, de córrer sense voler anar enlloc, de caminar contemplant el paisatge i de nedar gaudint de l'aigua.
D'aquestes il·lusions, algunes s'aconseguiran, unes quedaran per fer, d'altres aniran apareixent i agafaran el seu lloc, tal i fa siguin aquestes o unes altres, l'únic que importa és disfrutar el moment fent el que més m'agrada, viure intensament.

Entrades relacionades:
01/07/13 Primer semestre de somnis, projectes i reptes 2013
22/12/13 Segon semestre de somnis, projectes i reptes 2013

18/01/13 Guanyar

Guanyar, sembla que sigui l'únic que importa a alguns, a qualsevol preu, costi el que costi, alguns com l'ara destronat Lance Armstrong
La nostra societat només recorda el nom del que guanya, amb el temps ni tan sols encertem a dir els que l'acompanyaven en el podi, hem passat de la cultura de l'esforç a la cultura de competir.
Sembla que només valgui la pena esforçar-nos en alguna cosa, si podem ser el millor, el guanyador i sembla que només ho podem aconseguir fent que perdin els altres, en una cursa, és quedar davant del grup que més o menys van al mateix ritme que un i a la vida és tenir més que el teu veí i amics.
Quan explico el que faig, hi ha qui em pregunta per la posició que aconsegueixo en les proves esportives, quan els explico  que en algunes pots començar la llista pel final i hem poden trobar fàcilment, no entenen que hi segueixi anat si no guanyo res ni a ningú.
Els costa d'entendre, que el meu rival sóc jo mateix, que guanyo al cansament, al dolor, a les adversitats, a la mandra, a la desmotivació, de vegades a la fred, d'altres a la calor, uns cops aconsegueixo ser sord als comentaris de desànim i altres amplifico en el meu cap els missatges de suport.
El meu premi és poder-me mirar al mirall i estar content de mi mateix, ni millor, ni pitjor que ningú, només l'orgullós amo de mi mateix, sense deixar d'admirar als que s'esforcen per guanyar netament.

17/01/13 Comportaments incívics de ciclistes

A tot arreu hi ha de tot, el col·lectiu ciclista no està exclòs de descerebrats.
Vaig en bici i sóc conductor de cotxe, com molts, faig uns 4.000 km/any pedalant i uns 40.000 km/any conduint, veig de tot, més del que voldria. Penso que els ciclistes som vulnerables i mereixem respecte a la carretera, també penso que el respecte comença per nosaltres mateixos.
Hi ha una serie de comportaments que trobo temeraris:
- No dur el casc, a l'estiu l'excusa és que fa calor i ara a l'hivern? Encara en segueixo veient, l'asfalt pot cremar la cara i el casc evitar un bon cop.
- Saltar semàfors, aquesta actitud no és única de ciclistes, però som molt fràgils, com per passar per una cruïlla en que tenen preferència els altres, a ritme de pedal.
- Anar fent esses, en vies urbanes de dos o més carrils, entre els cotxes amb el perill que no els vegin per l'angle mort del retrovisor.
- No indicar el gir, com si la resta del trànsit fos adiví.
- Anar per vies, en que tenim prohibida la circulació, tipus autovia, és cert que el camí permès, ens obliga a fer més quilòmetres, però a fi de comptes, no hem sortit a pedalar? Podem estar en contra d'una norma de circulació, però inclumplir-la no la canvia, ens fa més indefensos.
- No respectar les persones en el pas de vianants, parar un moment no costa gaire.
- Circular a contra direcció, aquest el veig poc, però de tant en tant trobo algun catacrack que ve de cara.
- Pedalar de fosc sense cap llum ni roba adequada,  aquest comportament és el que més em costa d'entendre, dóna que pensar, si punxa, tot i que passa molt poc sovint, com canviarà la càmara a les fosques. Rodes de més de 1.000 euros i no pot portar un trist llum vermell i una mica de frontal.
No són molts els ciclistes que fan aquest comportaments temeraris, però al igual que els conductors de cotxe incívics, són molt vistosos i ens donen mala fama.
Ni com a conductor, ni com a ciclista, sóc un sant, però m'estimo la vida i per això intento respecto les normes.
Donant respecte aconseguim respecte, per a conscienciar als conductors de vehicles, hi ha una marxa reivindicativa que tots els ciclistes hauríem d'anar: Proposta pel 09-10/02/13 Marxa Triatletas en Red, per un ciclisme més segur
Aquest escrit no vol justificar l'injustificable, com  l'actitud homicida d'alguns conductors vers els ciclistes, només intenta aportar un punt de vista critic.

15/01/13 Importància de la ment en esports d’ultraresistència

Hi ha estones curtes, que es recorden al llarg del temps, un d'aquests moments va ser l'entrevista que em va fer en Pau Cutrina, pel seu treball de recerca, sobre la Importància de la ment en esports d’ultraresistència 
Va ser un plaer, primer una caminada en família, fent part del camí ral de Campdevànol, per acabar entaulats i en la sobretaula, al costat de la llar de foc, donar resposta a les preguntes d'en Pau, les argumentacions són sinceres, vaig intentar ser el màxim de clar i concís sobre el penso, sense artificis de més ni de menys. 
Val la pena llegir aquest treball, sobretot les entrevistes de cracks de l'esport com en Xavi Llobet, l'Albert Bosch, en Víctor del Corral, en Kilian Jornet, Miquel Sunyer i Elena Martínez, també hi podeu trobar la meva i una part molt interessant,  sota el meu parer, són les conclusions que n'extreu. 

12/01/13 Rodant cap als 400 km

100 km pedalant, per començar a preparar-me per arribar a la barrera dels 400 km,  en dues etapes,  en solitari, espero poder-ho intentar aquesta primavera.
L'any passat vaig superar en poc els 300 km, en dos dies consecutius, per mi va significar molt, un repte casolà  dels que cada dia m'agraden més, en solitari, al meu ritme, parant quan i a on el cos m'ho demanava. L'experiència va ser enriquidora, m'ho vaig passar molt bé fent tot el procés, planificar, entrenar i fer el repte.
En el 2012, el recorregut va ser 2 etapes de la Volta Ciclista a Catalunya, circulars, però no vinculades entre si, aquest 2013, la intenció és fer un recorregut d'anada d'uns 200 km, dormir al punt final de la primera etapa i sortir d'allà fins a on vaig sortir el dia anterior, és a dir, circuit d'anada i tornada, amb els avantatges i inconvenients que comporta.
Estic valorant varis trajectes i possibles dates, la determinació està clara, mentre aniré pedalant, aprofitant els quilòmetres i quilòmetres que queden per endavant, per somiar despert.

11/01/13 Persones grises

Les persones grises, pensen que els altres també han de ser com ells, estar espantats pel que no coneixen, tenir por a fer alguna cosa diferent d'una vida gris, al rol social que els toca, sempre preocupats per fer el que creuen que han de fer i el que se n'espera, no el que volen, volen semblar que són allò que els altres volen d'ells, al final acaben siguen el que volen semblar, grisos.
Fa temps vaig decidir deixar de semblar res, no aparentar cap rol, no ser com ningú espera, ser jo i prou, fent el que m'agrada, el que em demana el cos per ser feliç.  Prefereixo ser l'últim dels que fan el que volen, que el número 1 en deixar-me portar. Ara tinc 38 anys, he aprés que no cal amagar ni les emocions, ni les sensacions, admetre les debilitats i les pors, no fa menys fort.
Les persones grises, sempre tenen por del futur, potser el meu pugui canviar radicalment o no, tal i fa, el futur no és un lloc per tenir-hi por, és un lloc per tenir-hi il·lusions.
Pensen que només han d'anar a lo segur, al de sempre, al cercle viciós que és la seva vida,  no saben que el millor de la vida, és el que no es pot comprar amb diners, que improvisar moltes vegades és el millor pla. No poden perdre el temps, en el que anomenen tonteries, com si el que fan fos de vital importància per l'univers, no s'adonen que la vida és un regal que caduca, sense que en sapiguem la data.
Vull ser de colors vius. Per això persegueixo els meus somnis, potser no els atrapi i realment no importa si els aconsegueixo o no, perquè mentre faig camí cap a ells, em sento de color intens, que em fa feliç. Per això m'envolto d'amics somiadors, d'aquells que si una cosa els sembla impossible, els motiva a fer-ho, d'aquells que entenen que és millor fer que tenir, d'aquells que transmeten passió pel que fan, d'aquells que sempre en tenen alguna entre mans.
Aconseguir els nostres somnis, les nostres il·lusions, allò que realment volem, només depèn de nosaltres, cal creure en un mateix.

10/01/13 NO PUC PARAR Balanç d'un repte

Normalment m'agrada escriure les cròniques i les reflexions poc després de fer un repte, per tenir les impressions fresques, però el No Puc Parar, durant 100 dies m'ha emplenat de mil i una sensacions, emocions i vivències, però al acabar m'ha deixat una gran buidor, per això he volgut deixar distància per ser el màxim d'objectiu.
Ha estat dur, molt dur i molt gratificant, més del que m'esperava, prou dur per deixar passar un bon temps abans de tornar a fer un repte d'aquest tipus i prou gratificant per preparar-ne un de més llarg i complicat pel 2014.
Hi ha hagut moments de dubtes, pensant que no aconseguiria, que un dia al arribar cansat i fart de tot a casa, no sortiria a fer els 10 km, temors ximples, com ara i si un dia me'n descuido, pors físiques i si em poso malalt o tinc refredat fort o  problemes d'estómac.
El dia més dur, va ser per un imprevist, una ensopegada, que em va fer trontollar el repte, el dia de la caiguda  camí del gimnàs, on havia sortit, mentre caminava amb mal i respirava amb poca profunditat pel dolor, vaig haver d'escollir entre el camí més curt i directe, a recollir les coses per marxar a urgències o allargar-lo, per arribar a fer els 10 km del dia, és el moment del que estic més orgullós, pensava que m'havia trencat una costella i que era el final, però tot i així vaig allargar el camí, pensant que no volia tirar la tovallola, en tot cas si ho havia de fer que fos per prescripció medica, no em volia fallar a mi mateix. Els immediatament posteriors tampoc van ser gens fàcils, recordo un dia de pluja, caminant adolorit, de nit, després d'un dia dur, va costar molt, no duia ni trenta dies del repte i els pensaments de que estic fent, si podria estar a casa sec i calentó, invadien la meva ment, però ara només són un record.
Al acabar, un cop passada l'eufòria de l'arribada entre amics, ja en solitud, abans de la gran festa de cap d'any, em vaig posar a plorar desconsolat, en el meu pensament  van passar-hi tots els mals moments, les dificultats, les pors, les alegries, les sorpreses, visualitzant els moments més intensos, va ser com un buidatge emocional, em vaig quedar buit, perquè ho havia donat tot. Ara ja tinc nous projectes, nous camins per encetar, nous horitzons per explorar que m'emplenen.
Tot repte, no és més que un viatge cap a l'interior d'un mateix, he aprés molt del meu jo, del que realment em motiva, del que m'agrada, del que fa estar content, del que em fa estar trist, d'on puc treure forces  quan penso que tot està perdut, on puc guardar-ne el dia que em sobren. Ha estat un camí acompanyat, pels amics que han fet un tram o trams amb mi, pels que volien però no vam poder quadrat agendes, per tots, els que per un mitjà o altre, m'heu expressat el vostre suport, moltes gràcies amics, tots plegats sou part del repte.
Agrair als col·laboradors el seu suport, no només pels mitjans o material, sinó sobretot per confiar en mi, en una idea, en una il·lusió, en un somni per complir. Moltes, moltes gràcies: Hoko, Fisio Active, Taller Alsina, La Peçallarga i Safesport Id.

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

Proposta pel 09-10/02/13 Marxa Triatletas en Red, per un ciclisme més segur

Degut al constant degoteig de ciclistes morts a la carretera, el projecte digital Triatletas en Red, juntament amb alguns Clubs de Triatló de Catalunya i la Challenge Barcelona, ha començat a perfilar una marxa reivindicativa per la seguretat del ciclista a la carretera.
Segons avança la web la data serà el segon cap de setmana de febrer i el punt de partida serà Calella (El Maresme). La marxa discorrerà per part de la NII, per després fer un circuit per poblacions de l'interior emulant al del Half Challenge Barcelona-Maresme i completant aproximadament 90 km de marxa.
No sóc un gran ciclista, però m'agrada rodar per carretera i per muntanya, en la meva pell pateixo l'incomprensió, la mala llet i el desconeixement de conductors, per sort també hi ha una gran part de persones que avancen correctament, però hem d'actuar cap a aquesta part que no tenen clar que a sobre de les dues rodes hi va una persona, que té família, amics, maldecaps i somnis, com qualsevol altre persona, com qualsevol conductor de vehicle motoritzat, però que és més fràgil i que per això se l'ha de respectar.
Per desgracia l'he vist d'aprop, més vegades de les que voldria, he vist la nostra fragilitat en accidents d'altres, aquesta iniciativa em fa estar orgullós de ser col·laborador a la web de Triatletas en Red, en que escric sobre travessies d'aigües obertes.
Crec que no hi hauria de faltar ningú aficionat a les dues rodes, per reivindicar que no volem més morts absurdes de ciclistes, hem de fer que aquesta marxa estigui plena de vida.
Ens hi veiem!!!

Més informació a: Triatletas en Red

07/01/13 Esvoranc

Tinc un esvoranc, en sentit literal i en sentit figurat.
Literal perquè el gra que tenia a l'espatlla, que m'ha molestat durant el mes de desembre i que va decidir explotar poc abans de la visita a l'especialista, ha donat pas a un esvoranc del diàmetre d'una avellana sense closca.
Figurat, perquè no deixa de ser un contratemps cara als projectes que tinc ganes de fer aquest any, ni córrer, ni nedar, durant uns quants dies, unes poques setmanes, només és un retard, que aprofito per descansar, idear i planificar nous reptes.
Ara toca seguir fent la cura diaria i anar passant dies, per sort no fa mal, només molesta. 
La vida és un regal massa fugisser  com per queixar-me del que no puc fer, és millor gaudir del que el cos permet: caminar, pedalar i palejar.

Entrada relacionada:
02/02/13 Esvoranc tapat

06/01/12 Pedalant cap a nous reptes

Quines ganes que tenia d'agafar la bici, feia masses dies que la tenia aparcada i aquests propers 12 mesos, farem molts quilòmetres junts.
Que el primer recorregut de l'any sigui de Sant Feliu de Guíxols  a Tossa de Mar, no és casualitat, durant aquest 2013, Tossa serà punt de partida i de pas, per uns quants reptes, que ja es van perfilant i que aniré explicant quan sigui el moment, uns seran en solitari, altres acompanyats i algun serà en equip.
Dia de reis, sembla que sigui primavera, pantaló curt al sol i màniga llarga a l'ombra, carretera tranquil·la i temperatura idònia per rodar. Per arribar a Tossa i assaborir un cafè en una terrassa i gaudir de l'ambient d'un dia de reis.

05/01/13 Solius - Canyet. Tot esperant els reis, arriba la reina

No tot és fer reptes a la vida, hi ha moments per gaudir de camins i corriols, sense pressa, amb família i amics.
La Carme i el Pere, ens han preparat un dia molt especial, d'aquells que no n'esperes res en concret, però  ho trobes tot.
Sortida de Solius, des de Can Llaurador, una pujadeta d'aquelles d'anar fent amb calma, per arribar al coll de l'escorpit, anar fins a gaudir de les vistes en el mirador de Tossa i baixar pel camí més recte cap a Canyet.
A ritme tranquil, entre amics, les hores passen volant, entre rialles i anècdotes  entre mirar muntanyes i mar, entre pas i pas, entre l'un i l'altre el trajecte s'assaboreix a cada metre.
El dia espaterrant amb sol a dojo, prop dels 20 graus de temperatura i el mar a 13'8ºC, un cop a la platja, el bany, ha estat inevitable, casi sense ni voler hem anat entrant a l'aigua.
Ha estat tot esperant els reis, que hem tingut el millor regal, passar-ho d'allò més bé, veure la felicitat en forma de somriures, gaudir el moment i compartir l'alegria.
Track
Cròniques dels protagonistes: 
Pere 

04/01/13 Carta als Reis Mags

Estimats Reis Mags:
Agrair tot el que m'heu dut durant aquest passat 2012, un munt de reptes aconseguits, moments de grans somriures compartits, estones de plorar en solitari, idees que han arribat a bon port i un grapat de somnis encara per fer realitat.
No us vull demanar res que valgui diners, doncs si es pot comprar,  no val massa la pena, el material per aconseguir objectius, no és més que això, material, dur una marca o altre, no em treu la son.
No us vull demanar èxit en els desafiaments que em marco, doncs el fracàs no em fa por, és part del joc, en el fons és el que sempre persegueixo, estar molt i molt aprop del fracàs. perquè just al costat hi ha la més dolça de les victòries. No em planyeu si fracasso un i un altre cop, no passa res per caure, ja em tornaré a aixecar, preocupeu-vos si deixo d'intentar-ho.
No us vull demanar anar a grans proves amb molta gent, si cal ja me'n preparo de petites i en solitari, no em cal estar envoltat de molta gent, quan el que busco està dins meu.
No us vull demanar fer més quilòmetres, ni batre cap marca meva ni de ningú, ni fer més que l'any anterior, només em cal que sigui prou dur, perquè valgui la pena, dóna igual si ho he fet mil vegades o si no ho tornaré a fer mai, l'important és que calgui esforç, determinació i compromís per aconseguir-ho.
El que si us demano és:
Moltes hores de somiar amb els ulls oberts, amb reptes que em facin dubtar i dubtar abans de decidir-me, que em facin passar hores planificant i pensant si en seré capaç, que siguin prou grans per sentir-me petit.
Molts dies en que al llevar-me m'adoni del camí recorregut i pensi amb il·lusió amb la fortuna de que encara en queda molt per recórrer.
Moltes estones per compartir amb amics, ja sigui caminant, corrent, nedant, pedalant, palejant o al voltant d'una taula.

02/01/13 NO PUC PARAR Entrevista en la recta final del repte a Via Verda

Hi ha sorpreses que fan molta il·lusió, el diumenge dia 30 de desembre, mentre estava fent la jornada número 99 del repte No Puc Parar, vaig rebre una trucada per fer una entrevista per l'imminent final.
La meva principal preocupació, va ser que quan em truquessin per iniciar la conversa, estar en un lloc tranquil i poc sorollós, llei de murphy, em truquen i estic just davant d'una festa amb música a l'aire lliure, apreto el pas, sense córrer, per no parlar per la ràdio amb esbufecs, mentre vaig escoltant com em presenten, uff , em dóna entrada... estic en una ubicació magnifica.
Estic a Calella, en el passeig, on hi he corregut en diverses ocasions proves de 6 hores i de 100 km, vistes al mar, en un dia preciós d'hivern, em sento a casa, com si estigues parlant amb un amic per telefon.
Tot un orgull, que el programa via verda, hagi fet seguiment el meu repte, en tres entrevistes el dia 1, el 78 i en aquesta ocasió, el 99.
L'entrevista la podeu escoltar en aquest àudio, hi ha tota la primera hora del programa, que vaig poder gaudir en el cotxe camí de la llar, la meva intervenció està just al principi.
Moltes gràcies a tot l'equip, especialment a l'Ariadna, en Josep Mª i en Quim.
Web del programa: Via Verda
Entrevista dia 001 Entrevista dia 078

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

01/01/13 Tothom a l'aigua. Primer bany del 2013 a Sant Feliu de Guíxols

Cada any puja la participació en el primer bany de l'any a Sant Feliu de Guíxols, aquest 2013, han estat 250 valents i valentes. 
El dia no ha acompanyat gaire, el sol no ha volgut fer acte de presència i quan no hi ha sol, sempre tinc la sensació que l'aigua és més freda, del que realment està. 
Sona el petard que dóna inici a la banyada i tots cap a l'aigua, es pot entrar i sortir de seguida o anar fins el Pare Noel inflable que fa de boia o l'avet de Nadal de plàstic, que està una mica més lluny. 
Per la meva aclimatació a nedar al mar a l'hivern, hi entro còmode  està entre els 13 i els 14ºC, acompanyo als amics, faig quatre fotos i em trobo dues senyores, que neden amb tota tranquil·litat, m'expliquen que ho fan pràcticament cada dia, durant tot l'any, l'aclimatació funciona! a més, una d'elles  abans de nedar al mar de manera habitual, prenia un munt de medicaments i ara casi cap, l'aigua és vida. 
A punt d'arribar a la platja, tinc ganes de nedar una mica més, decideixo anar fins l'espigó de l'ancora i tornar al lloc de sortida, penso en seguir una estona més, però comença a ploure, al final he gaudit començant l'any tot nedant uns 500 metres. 

Entrades relacionades: