29/01/13 Anar més enllà

En el fons, no és més que això, el que sempre cerco, anar més enllà, del que està establert, de les barreres i fronteres que ens imposem,  més enllà de les petites victòries i de les grans derrotes.
Tots en atrevim a opinar sobre la vida dels demés, uns amb més lleugeresa que d'altres, sembla que tothom, menys nosaltres mateixos, sàpiga el que hem de fer per ser feliços. Fa anys he aprés que l'únic que em fa feliç és allò que em fa bategar el cor amb força, que em fa saltar del llit molt d'hora un dia festiu i sense mandra un dia qualsevol, fa que no importi si fa fred o calor, que m'il·lumina la mirada tot i el cansament del dia dia, allò que dóna sentit a tot plegat. El que m'omple és perseguir les meves il·lusions, de vegades esbojarrades, però sempre molt mesurades i planificades.
Quan explico una idea, una il·lusió, un projecte, un somni, en forma de repte, a una persona del meu voltant i que l'única resposta sigui l'indiferència, en forma de dir que no aconseguiré, en forma d'explicar batalletes d'altres com si fossin seves o et vulguin explicar el que has de fer, sense tenir-ne ni idea, quan això passa, es fa un petit descosit al cor, en canvi quan algú em diu les meves debilitats a la cara, m'explica el que en la seva opinió i per la seva trajectòria creu que s'ha de fer o fa preguntes que no en sé resposta, m'ajuda a veure que al escoltar-lo he fet un pas més en el camí d'aconseguir-ho.
Sempre he pensat que qui anima als altres, s'encoratja a si mateix i  qui no recolza, ni dóna suport a ningú, és perquè no creu ni en ell mateix, tot i que ho amagui darrera d'una façana de falsa seguretat, explicant quatre coses que  pensa que són veritats absolutes, qui té por de fer un pas, creu que els altres també n'haurien de tenir.
Només cal anar més enllà.