31/10/12 NO PUC PARAR. Estat de l'ensopegada

La lesió derivada de l'ensopegada, la contusió a la paret toràcica, per sort no va a més, ni té conseqüències greus, només és dolor, d'aquell que t'agafa desprevingut, quan menys tu esperes, al agafar una carpeta, al conduir, al fer un gest quotidià, a estones tinc la sensació de que ja està, no fa mal, ja estic recuperat, però no, una punxada em fa sortir de la fantasia d'una recuperació immediata i tornar a la realitat d'una lesió, que trigarà encara unes quantes setmanes i algun mes.
Només és dolor, m'ho repeteixo un i mil cops, mentre apreto les dents i ell no para de cridar, només és dolor físic,  del que d'aquí un temps, quan miri enrere i pensi en aquest repte, només serà una anècdota  només és dolor, del que passa  no és com si et trenquen el cor, que fa aquell mal, que de cop i volta apareix del no res i mai s'acaba d'anar, només és dolor del que l'escalfor d'una sauna al acabar de caminar, és tot un premi a la tibantor que  dóna la fred. 
Sé que no tinc dret a queixar-me, és un estat transitori, no m'impedeix fer vida normal, no és res greu, tampoc vull anar ni de víctima,  ni de màrtir,   l'únic que pretenc és explicar com em trobo.
Sembla que el dolor, té ganes de fer-me de company en aquest repte, la veritat és que m'ho està complicant tot, a la duresa de dies de mandra, de cansament, de fred, de pluja, de vent, de son i he d'afegir el no poder nedar, ni pedalar, ni córrer, ni palejar, a més faig recorreguts més monòtons, sobretot els nocturns, que han de ser en terreny regular, amb desnivell però sense elements que em puguin fer posar malament el peu i  fer un mal gest, la muntanya, amb limitacions, l'he de reservar pels recorreguts diürns  és a dir, per dissabte, diumenge i festius.
M'agradi o no, per això estan els obstacles, per superar-los. Endavant, sempre endavant!!!

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

29/10/12 Malles pirata Hoko Kumo II

Pensava que les malles pirata Kumo, no es podien superar i estava equivocat, les Kumo II, tenen petits detalls que encara fan que m'agradin més.
L'inconvenient de la petita butxaca del model antic, ja està solventat i amb nota, el model II, té una doble butxaca, molt pràctica per dur les claus i l'mp3 o alguna barreta o gel. 
Té la part dels genolls més flexible i encara s'adapta més al moviment de la cama tan al caminar com al córrer, mantenint la subjecció rotuliana.
La goma de la cintura, és més planera i aporta una molt bona subjecció amb confort, segueix sense dur cordó per ajustar, perquè no ho necessita.
Hoko no s'ha limitat a fer un rentat de cara al model Kumo I, sinó que cuidat tots els detalls que fan úniques aquestes malles, per tenir un producte encara millor.
I segueix mantenint les caracteristiques que fan única aquesta prenda:
- Té el punt just de compressió, per donar comoditat i la suficient adherència per no notar que les porto.
- Treu de sobre l'humitat, em manté sec, inclús en dies de pluja quan es mulla, no queda xopa.
- No fa mala olor per la suor, que és d'agrair quan portes moltes hores.
- Té unes excel·lents propietats aïllants tèrmiques, he fet servir la mateixa malla, en dies d'onada de calor i d'onada de fred,  per córrer i per caminar, amb bons resultats.
- Està fabricada en  DRYARN®, una micro fibra de polipropilè, material molt lleuger i de grans prestacions.
- És un producte ideat, dissenyat i produït al nostre país, amb un preu raonable,  qualitats que, en els temps de corren, no abunden.
Més informació: Hoko-Esport

Entrada relacionada:
09/11/10 Malles pirata Hoko Kumo

27/10/12 Guia d'ultrafons. 4.- Material

Portar-ho tot provat i rodat, provar-ho un cop és nou, sempre sembla el millor que hi ha i comodíssim, sobretot perquè l'hem escollit, és el que ens agrada i fa poc que l'hem pagat, cal rodar-lo una mica, en tirades llargues, perquè una petita fricció al km 20 km, es torna en un gran inconvenient al km 80. No deixar res a l'atzar, ni dur res nou el dia de la cursa.
Escollir el material és molt difícil, el senzill és dur el que porten els altres i que tothom t'explica que va tant  i tant bé, costa que algú et digui els inconvenients d'un producte que ha triat i pagat, per això, amb el temps, he aprés a deixar-me endur pel meu criteri, preguntant a molta gent, buscant informació i tenint en compte que el que el duré durant hores, sóc jo.
Una bona manera d'agafar-ho tot, és fer una llista, amb el material obligatori per la cursa i de tot el que ens volem endur, procurar fer-ho uns quants dies abans, tenim el cap més fred i som més objectius.
La meva manera de fer la llista, és dels peus al cap i de la sortida al final, m'explico, començo pels peus, quines sabatilles, quins mitjons i vaig pujant, fins arribar a la gorra, primer el que duré posat al sortir, després visualitzo la cursa i el que em pot fer falta, igualment de peus al cap, que se'm farà de nit, mitjons de recanvi, buff, frontal, quan faig alta muntanya, paravent, que pot fer fred, forro polar, gorro.
Sempre deixo preparat el material com a mínim el dia abans, tot i que m'aixecaré aviat, no vull que els nervis em juguin una mala passada, acostumo a posar-ho tot damunt el llit i ordenat de peus al cap, un cop he posat tot el material, hi faig  l'última revisió.


25/10/12 Costa Brava Xtrem Running 2009


No hi ha res que porti tants records com les imatges, ha estat veure aquest vídeo i venir-me al pensament el que va significar la Costa Brava Xtrem Running 2009, la primera edició.
Recordo perfectament els mesos abans de la prova, l'havia vist per internet, la veia fora d'abast, no havia passat de córrer maratons i poca cosa més, va ser anar a l'estand que tenien muntat a la fira del corredor de la Marató de Barcelona, parlar amb el Xavi Marina i amb la passió que em va transmetre, es van esvair els dubtes i endavant.
En aquell moment hi havia dues modalitats la de 100 km i la 200 km, les dues en tres etapes, la de 100 em feia respecte i la de 200 em feia sospirar.
Em vaig apuntar a la de 100 km, la setmana abans vaig fer corrent Banyoles - L'Escala, uns 50 km,  i la setmana posterior la marató d'Empúries, 42 km més va ser un repte combinat que a durar 15 dies.
El recorregut de la cursa, és senzillament, Costa Brava al 100%, dur i exigent, omple els sentits, el fet de dormir tots els participants al mateix hotel li dóna a aquesta prova, un caràcter especial, poder compartir les inquietuds amb persones que tenim  interessos comuns, et fa sentir a casa, estar cuidat per l'organització, en gran part la família Marina i amics, et fa sentir que estàs envoltat dels teus.
Va ser un punt de partida, sent la primera cursa d'ultrafons que feia i de 100 km. Arrel de compartir quilòmetres amb un corredor que en tenia un, va néixer l'idea de fer d'aquest bloc.
És un magnific punt de trobada per fer amics, que ara són imprescindibles com el Pere, l'Andreu i molts d'altres que ens anem trobant en diferents curses.
Va significar un punt i apart, a la por i els dubtes dubtes que tenia de la llarga distància, tot i que mai li penso perdre el gran respecte que li tinc.
La vaig repetir en el 2010, ja tinc ganes de tornar-hi, tot i tenir el recorregut al costat de casa, l'organtizació li sap donar el valor afegit que hauria de tenir tota cursa, no es limiten a marcar un recorregut i a regalar la camiseta de torn, sinó que hi posen allò que no es pot comprar, ni pagar, hi posen el cor i es desviuen perquè els participants any rere any, gaudeixin d'una cursa tant especial,en tots els detalls. Aquest proper 2013, no podrà ser,, espero que ben aviat si!!!

Més informació: Costa Brava Xtrem Running

24/10/12 100 km pista Terrassa. Fotos i vídeo

Una de les grandeses de l'ultrafons és poder compartir moments i quilòmetres amb veritables cracks, entre ells els de la fotografia que encapçala aquesta entrada, corredors que són molts més ràpids que jo, dels que fan podi, dels que casi tarden la meitat del meu temps, però que compartim una mateixa manera de mirar la vida.
Imatges gràcies a Joan Masachs.

Reportatge publicat a Terrassa Digital: Vídeo

Entrades relacionades:

23/10/12 NO PUC PARAR Primer mes

Ja fa un mes, des que el 23 de setembre comences amb aquest repte, el No Puc Parar, que consisteix en fer 10 km a peu durant 100 dies consecutius.
Duc 30 dies dels 100 que he de fer en total, al vespre faré la jornada 31, he fet la part fàcil, en els inicis de qualsevol repte, és quan hi ha la motivació dalt de tot, la climatologia ha estat força bona, temperatures agradables, quatre dies de pluja amb només una remullada inesperada.
L'ensopegada del dia nou d'octubre, va ser un ensurt, un cop comprovada la no perillositat de continuar amb el repte, el diagnòstic és  contusió a la paret toràcica, he hagut de fer reajustaments, havia planificat diferents situacions, amb diferents circuits, els dies posteriors he fet servir el recorregut previst en cas de situacions com aquesta, pista de terra, ferm regular, lloc tranquil i  sense desnivell.
Passat els primers dies, vist que la lesió li queden setmanes i algun mes, he fet reajustaments, de córrer res, a caminar, circuits més planers, amb desnivell, però amb ferm regular, per no fer cap mala posició al caminar i perjudicar la recuperació.
L'únic inconvenient és el factor temps que tardo en realitzar-ho, no és el mateix fer-ho corrent que en un moment donat ho puc enllestir en poc més d'una hora,  que caminant que en fan falta prop de dues, més l'estona de canviar-me, agafar el material, l'aproximació al recorregut, si s'escau, la tornada, desar material i passar per la dutxa, que al final entre naps i cols no està baixant de les dues hores i mitja, fa una mica més complicat de trobar el moment.
Degut a la lesió, no només no puc córrer, tampoc nedar, ni anar en caiac, ni fer bicicleta, tot i que si a l'estàtica del gimnàs.
Ara vindran dies difícils  canvi d'hora, arribada de la fred, pluges, vent, el no poder-ho combinar amb d'altres modalitats esportives ho fa una mica monòton, per sort, tot plegat no és cap imprevist, sinó que ho tinc molt present des del dia que vaig decidir afrontar aquesta aventura.
Moltes gràcies a tots els que m'esteu donant  suport, els vostres ànims són el millor antídot al verí de la mandra i de la desmotivació. 

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

22/10/12 L'idioma del bloc

En més d'una ocasió m'han preguntat el motiu d'escriure el bloc en català i no en un altre idioma de més difusió, tipus castellà o anglès, per arribar a més gent.
El nom del bloc n'indica el perquè; ultraquim, el prefix d'origen llatí ultra, vol dir més enllà, quim,  és l'abreviatura del meu nom, Joaquim. Ultraquim, més enllà de mi, és un espai per explicar el que m'inquieta, el que vaig fent, amb la pretensió de no ser una descripció tècnica del que faig, intento que transmeti l'emoció i la passió que em fa sentir tot plegat.  A més lliga amb el fet que faig proves de llarga distància, ultrafons.
Per aquest motiu, des que vaig començar a escriure aquest bloc, és en català, la meva llengua materna, en la que penso, somio i estimo.
A la web de Triatletas en Red, en el que hi col·laboro  ho faig en castellà, perquè és l'idioma de la web i els articles, són de caràcter més tècnic i com que domino la llengua, no és un inconvenient, al contrari, és una oportunitat per enriquir vocabulari i obrir nous camins.
En anglès, la cosa està complicada, el tinc en mode supervivència i a estones ni això. M'agradaria saber moltes més llengües, doncs cadascuna és una part molt important del patrimoni de l'humanitat.
Sense entrar en consideracions polítiques, que fan 4 xitxarel·los amb corbata, parlant dels interessos del poble, quan l'únic que els interessa són ells mateixos i de nosaltres, només els vots per seguir fent i desfent; crec que és important sentir-se orgullós de la terra que ens ha vist néixer i de la que ens acull o ha acollit, sigui quina sigui, doncs la cultura del territori, forma part de la nostra identitat, respectant la dels altres, al igual que volem que respectin la nostra.
Sense entrar a voler ser un filòleg  escrigui en l'idioma que escrigui, intento fer-ho amb la màxima correcció possible, evitant les faltes tant com m'és possible. En català intento fer servir expressions de la meva terra, Girona, defugint sempre que puc de paraules foranes, no m'agrada gens fer servir paraules en anglès que tenen mot propi en català.
En definitiva, intento que el bloc, sigui un reflex de la meva manera de pensar i de fer, ni millor, ni pitjor que qualsevol altre, però autènticament jo i jo penso en català.

20/10/12 100 km de Terrassa. Crònica

Saber objectivament,  que no aconseguiré fer els 100 km, que no puc córrer, només caminar, que m'he de retirar abans la lesió no s'agreugi  és tota una llosa a dur durant tota la prova, el repte ha estat assumir que havia d'abandonar, més que fer quilòmetres.
Només som 17 participants en la prova, després s'ajuntaran els que fan 50 km, tenim 15 hores per fer 250 voltes de 400 a la pista d'atletisme de Can Jofresa de Terrassa.
El meu primer objectiu és fer els 10 km, del repte No Puc Parar, després vaig a buscar la mitja marató, les 5 hores, la marató, les 8 hores, els 50 km, com si fos una cursa normal, però no és el cas, inclús penso que com que no puc fer els 100 km, dintre el temps estipulat, al dur el gps al canell, puc seguir per fora l'estadi fins a completar la distància que tant m'agrada, 100 km.
El dolor de la contusió, el noto al respirar amb profunditat, al tossir i en segons quins moviments, sobretot en els d'impacte, per això no puc córrer, tot i que les ganes al veure els companys de família de llarg recorregut, hi són ben presents. El mal va pujant d'intensitat, em tinc que retirar just abans de tenir fort dolor, sinó l'hauré pifiada. Decideixo deixar-ho, al cap d'una estona, quan dugui 10 hores, durant la volta següent a la decisió, m'adono que no, que ho he deixar ja i és el que faig, no cal allargar l'agonia.
He estat en moviment 9h43', segons distància oficial 55,600 km.
Durant aquestes hores hi ha hagut moments meravellosos  com disfrutar de l'excel·lent organització i voluntaris, compartir conversa amb aquesta petita i gran família de llarg recorregut, retrobar als amics com en Xabi Salillas i el Manolo Garcia, preparar nous projectes amb ells, tenir noves idees, gaudir de visites d'amics, com en Toni Vázquez, rècord del món en 12 hores pista, en la modalitat de Nordic Walking, l'Ingrid Servais i Miquel Angel Padilla, amics nedadors i integrants de la meva família d'aigua. Veure com la resta de participants ho va aconseguint és una satisfacció.
També hi ha estones tristes, l'alegria de veure en Robert Mayoral, de nou a la carrera, és va esvair en quan ho va haver d'abandonar per complicacions en el ronyó, la Rebbeca Walker, que després de lluitar, lluitar i lluitar ho va haver de deixar per problemes a l'esquena.
Tinc una sensació agredolça, agre per deixar una cosa a mitges, no m'agrada deixar incomplets ni els entrenaments, dolça per les estones compartides en les 139 voltes, per haver estat capaç de parar i sobretot per aprendre una mica més de mi mateix.

Entrades relacionades:

18/10/12 Guia d'ultrafons. 3.- Estratègia

Començar una cursa de llarga distància, sense una estratègia de ritme, porta directament a tenir dificultats, cal dur diferents estratègies ben definides.
Està molt bé, la de caminar a les pujades i trotar a les rectes i baixades, que molta gent fem, però de vegades hi ha rectes que mai s'acaben, sota un sol que crema, aquí és on ho faig a temps, depenent de les condicions, per exemple, pujades caminant, baixades corrent i rectes 15' trotant i 5' caminant, l'estratègia, no pot ser rígida, ha de ser flexible, a mesura que avancem quilòmetres, el cansament és fa present, el terreny canvia, és fa de nit, en podem tenir una per cada pas de punts de control/avituallament.
Igualment cal portar-ne més d'una de preparada, la A, per si tot va com ha d'anar, la B, per si no anem tan bé com ens pensàvem i la C, per si la cosa comença a fer llufa.
A més de portar-la definida, s'ha de seguir, és molt fàcil deixar-se endur per l'emoció de la competició i pel ritme dels altres corredors.
En l'estratègia també hi entren com a part molt important l'alimentació, l'hidratació, el material que farem servir.
Anar en equip, està molt, molt bé, però cal unificar criteris, el millor ser coneguts de córrer en d'altres ocasions, sinó a un se li fa etern, l'altre va ofegat i ningú gaudeix plenament
.

17/10/12 100 km en pista de Terrassa. Pròleg

S'apropa un repte que no aconseguiré, amb la contusió a la paret toràcica, és segur que no puc córrer, ni caminar prou ràpid.
Tinc l'excusa perfecte per no anar-hi, la lesió. Fa temps vaig prendre la humil i personal decisió de no abandonar, a menys que sigui per força major,  aquest dissabte no serà una excepció, només he abandonat un cop, va ser amb ambulància, en d'altres ocasions, ha estat el temps de tall de la prova, que m'ha impedit d'aconseguir-ho.
Donen 15 hores per completar els 100 km, no puc córrer, caminar a ritme alt, totes aquestes hores, tampoc, caminar normal ja vindrà just, el meu primer objectiu és fer els 10 km del repte que porto entre mans, el No Puc Parar.
M'agradaria estar en moviment les 15 hores, pinta complicat, la predicció dóna pluja intensa, que tampoc ajuda gens.
L'intenció és anar volta a volta, sense més objectiu que no parar, tot i que el dolor marcarà les hores que estaré caminant, tinc clar que cap cursa, val fer més gran una lesió, si ho tinc que deixar a les poques hores pel mal, ho faré i ja està, no he de demostrar res a ningú. Si es produeix el cas, no sé si l'organització em deixarà fer les 15 hores senceres, sense opció a aconseguir-ho, si em demanen que em retiri abans, ho hauré de fer, tampoc vull tenir gent esperant per culpa meva, això ho parlaré amb els organitzadors.
Deu ser que sóc amant de les causes perdudes, aquesta batalla no la guanyaré, però la lluitaré fins al final i donaré guerra.

Entrades relacionades:

14/10/12 Cursa Popular del Remei

He  fet el recorregut curt de 12 km, pràcticament sense trepitjar l'asfalt, molta pista, variant les vistes, entrant en boscos, passant per algun corriol ample, entremig de camps, veient com despuntava el dia, escoltant el despertar dels ocells i sentint la rosada del matí.
Hi he trobat un ambient molt familiar, gent de totes les edats, uns amb la bicicleta de muntanya, d'altres corrent i com jo, molts caminant.
Sense agobiaments de classificacions, ni cap cronometre, l'únic temps que ha importat a tothom és el bon dia que ha fet, no hi havia cap camiseta d'aquelles que et cobren amb l'inscripció i no et poses mai, tenia un preu reduït, que és d'agrair i com a premi un entrepà, d'aquells fets amb molt mimo i pa de debò, del cruixent, del que atipa.
No és una cursa de les que hi van moltes persones, preocupades per la posició en que acaben, és de les que l'organització es desviu per cuidar els detalls, des del marcatge, fins a posar avituallament a mig recorregut, a estar pendents en els punts en que creuàvem per alguna carretera.

Track


Entrada relacionada:

13/10/12 Radikal MarBrava 1.5. Crònica i fotos


La Radikal 7.0, no ha pogut ser, he fet el canvi a la 1.5, degut a la caiguda de fa uns dies, per no perjudicar la recuperació faig la curta i amb neoprè, tot i que el mar està a 20 graus.
Hi ha qui pensa que la festa, d'una travessia està  dins de l'aigua, per mi, a l'aigua hi ha el premi d'hores interminables d'entrenament a la piscina, la festa és abans i després amb els membres de la meva família d'aigua, que s'amplia constantment i els membres d'aquesta família, si d'una cosa som experts, és en divertir-nos.
La sortida dels amics en la 7.0, és espectacular, no havia vist mai una sortida amb tants nedadors des de fora, a la platja, normalment estic pel mig, és emocionant, veure com entre l'escuma blanca, surten tot de braços negres, amb un ritme desacompassat.
Aprofito les hores que falten per la meva sortida, per  caminar i completar el dia 21 del repte, no puc parar, passo per la línia d'arribada, és curiós, el diferent que es veu, quan encara no has nedat.
S'acosta el meu moment de la veritat, ritual amb calma, fins que comença la travessia, em quedo al darrere per no rebre cap cop, hi ha una mica de dolor al fer braçada amb el braç dret, m'adono que si respiro a l'esquerra fa mal, només ho faré cap a la dreta, mirar endavant em costa, tinc tendència a obrir-me a la dreta, ho compenso, la distància és curta, 1.500 metres, però se m'està fent eterna, em concentro en gaudir del mar, peixos, roques, posidònia i sentir com em desplaço en l'aigua.
Em salto l'avituallament, si paro, segur que ho deixo, en res tinc l'arc d'arribada a la vista, ostres quines ganes, no arriba mai, sembla que s'allunyi, a la fi, si! deixo de nedar i estic de peu, el caliu dels amics, són la millor manera d'oblidar les penes i disfrutar de la festa que ha estat aquesta travessia.
Crònica més tècnica publicada a: Triatletas en Red

Entrada relacionada: 

Proposta pel 14/10/12 Cursa Popular del Remei

La Comissió de Festes del Remei de Cassà de la Selva, en motiu de la festa major del Remei, ens prepara la XVI edició de la Cursa Popular del Remei, el proper diumenge 14 d'octubre.
De 08:00 a 08:15 Inscripcions, el mateix dia, al punt d'informació (el qual es troba just al costat de l’ermita del Remei, de Cassà de la Selva) 
A les 08:30 Sortida 
La Cursa consta de dues rutes:
- 32 km en BTT (categoria absoluta)
- 12 km en BTT (mainada)
- 12 km de cursa popular (corrent o caminant)
Pels inscrits a la cursa hi haurà botifarrada.
Si tot va bé, serà el dia 22 del meu repte particular, el No Puc Parar, consistent en fer 10 km al dia durant 100 dies seguits, tot i que en aquesta ocasió serà una mica més.
Més informació: Cursa Popular del Remei

Entrada relacionada:

10/10/12 NO PUC PARAR Ensopegada

Ahir dia 09/10/12 mentre corria de nit, al km 6 del repte, vaig ensopegar, amb mobiliari urbà, va ser un caiguda tonta, per tenir el cap en un altre lloc i estar jugant amb un gos, que es va posar a córrer al meu costat.
He caigut moltes vegades, he aprés a aixecar-me, però encara no a caure, al fer impacte amb el terra, el meu cos cau de costat,  picant amb el pit, un cop a terra, noto que em costa respirar, m'aixeco, em netejo les rascades  i segueixo caminant per completar el recorregut.
El cop es va refredant i cada vegada fa més mal, em costa respirar, camino mig encorbat pel dolor, noto que em punxa cada vegada que respiro amb profunditat, baixo el ritme, per arribar en condicions, però el dolor no baixa, al contrari va en augment.
Decideixo anar a urgències, no m'hagi fracturat res, tinc un dolor semblant al que  recordo d'haver-me trencat dos vegades la mateixa costella, però a més hi ha la punxada al respirar.
Em fan proves i el doctor m'alegra la nit, només tinc una contusió a la paret toràcica, fa molt mal, però només és això dolor, no he de patir per una complicació major.
Durant uns dies no podré ni nedar, ni pedalar, ni córrer, per sort puc continuar el meu repte caminant, amb l'únic inconvenient que m'ocuparà més hores, que si ho fes caminant en condicions normals, no tinc dret a queixar-me, tot sigui això.
Ara toca seguir, fer una correcta recuperació, no mirar en el que no puc fer i si, mirar endavant, sempre endavant!!!

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

09/10/12 Guia d'ultrafons. 2.- Entrenament

No puc explicar plans d'entrenament, doncs feina tinc a fer i seguir els meus, el que si faig és entrenament creuat, és a dir, per molt que la cursa sigui de córrer, no deixo ni de nedar, ni de pedalar, nedo per treballar la part superior del tronc i molta bicicleta, per tenir fons i no castigar les articulacions.
Intento imitar al màxim, dintre les meves possibilitats, les condicions de la cursa. Si farà molta calor, cal entrenar amb el màxim de calor, amb seny, però amb calor, si la beguda ens quedarà calenta, no té sentit a mig entrenament prendre un refresc congelat.
El tipus de terreny és molt important, anar-nos adaptant, si és molt pedregós, toca entrenar en un entorn amb molta pedra, si és alta muntanya, toca buscar altitud, si serà planer, intento no fer gaire desnivell.
Si serà amb la motxilla carregada, surto a córrer amb motxilla, amb pes, però sense exagerar, no cal dur tot el que durem el dia de la cursa, només un mica de pes, per anar-nos acostumant.
Si farem una gran part de nit, cal fer sortides amb el frontal, doncs per molta llum que faci no és el mateix.
Si ho farem en equip, és essencial, compartir entrenaments junts, perquè surtin els dubtes, els comentaris i fer que els engranatges encaixin.
Per córrer una marató, mai s'entrena corrent tota la distància, la tirada llarga aconsellada, acostuma a ser dels voltants dels 30 km; per córrer una prova de 100 km, no faig gaires tirades llargues, però si unes quantes de mitges, no cal desgastar  el cos en excés,  acostumo a complementar el volum amb tirades llargues en bici.

07/10/12 En caiac fins la Punta d'en Bosch

Hi ha llocs que no em canso de veure, de sentir, de gaudir, de navegar, perquè tenen l'essència i la grandesa  de ser intemporals, de  canviar cada dia i alhora de seguir igual. 
A més, quan ho pots veure amb una altre mirada, amb la d'un bon amic, la cosa encara millora, no se la de vegades que he fet aquest tram, de Sant Feliu de Guíxols a la Punta d'en Bosch i tornar, la de vegades que he creuat pel Freu, que he passat per la Punta de Garbí, que he vist les parets escarpades, que he entrat en les seves coves, que he desembarcat en en la platja de còdols que hi ha al costat.
Compatir les coses bones de la vida, és el que dóna sentit a tot plegat, igual que la mar és generosa ensenyant-nos els seus secrets, que menys que poder-los explicar als que aprecio.
Mentre palejo, m'adono de l'endins que tinc la sal, com flueix per la meva sang, com és part de mi, una part que no puc, ni vull deixar, una part imprescindible, que em posa a lloc i m'aporta el que em fa falta.

06/10/12 Marnaton Sitges - Port Ginesta

10 km nedant donen per molt, per saludar als amics abans de la travessia, per estar nerviós al posar-me el neoprè i fer el ritual d'escalfament, per agafar el ritme en els primeres metres del recorregut, en que penso, però qui em mana posar-me en aquests fregats, que 10 km nedant, són molts.
A la que passen els primers 30 minuts, tot canvia de color, la pel·lícula deixa de ser en blanc i negre, començo a gaudir de la travessia, el sol s'alça majestuós, noto el meu lliscar, la dolçor del gust a sal, el so ensordidor de cada braçada i el silenci de l'aigua, em fan de banda sonora. Al respirar cap a la dreta hi ha l'immensitat del mar i al fer-ho  a l'esquerra el massís del Garraf fa de decorat.
Hi ha meduses,  les que semblen un ou ferrat, la Cotylorhiza Tuberculata, que fa picades molt lleus, només em preocupa que no em toquin els peus, perquè no em perjudiqui en el repte No Puc Parar, al haver-hi un dia ben clar, les puc veure amb claredat, inclús gaudeixo de la seva bellesa, aquest tipus de medusa, té petits peixets al seu voltant, fa un moviment que encisa.
Avanço metres, vaig una mica amb por per no haver entrenat massa la natació en les últimes setmanes, confio en arribar, la meitat del recorregut és còmode, saludo els amics caiaquistes del Kayak Guíxols, que fan de suport, una mica més endavant de la meitat del trajecte, s'aixeca mar de fons amb corrent en contra és curiós, sento com baixo velocitat, però em creixo amb força, a partir dels 7.000 metres, decideixo apretar el ritme, tinc un plus de seguretat en mi mateix.
Em sento extraordinariament bé, en els últims 3.000 metres, on pensava que patiria, els gaudeixo com els primers o més, a la que passo per sota l'arc d'arribada, sóc conscient que no he fet un gran resultat, però si que ho he donat tot i m'he divertit, em sento molt satisfet i realment cansat, cansat.

Crònica més tècnica publicada a Triatletas en Red

05/10/12 NO PUC PARAR. En el Facebook de Safesport id




Hi ha petits detalls que fan gran il·lusió, com ara que la gent Safesport id, col·laboradors del repte No Puc Parar, et demanin una foto per  la seva pàgina del Facebook i a més en aquesta publicació et donin ànims.
Moltíssimes gràcies.

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

Proposta pel 06/10/12 Jornada de portes obertes al Club Pagaia

Quina bona iniciativa dels amics del Club Pagaia, amb motiu de la celebració dels seus 10 anys.
Jornada de portes obertes, a la  seu del club, en que es podran provar la sensació de navegar en caiac, participar en la foto commemorativa, gincama tant a al platja com al mar i molt més.
Una molt bona oportunitat per conèixer, de mans de navegants experts, el que és palejar en un entorn privilegiat com és Llançà, fer un bateig de caiac, podrem saber més d'un medi que apassiona i divertir-nos jugant tots plegats.
Més informació: Pagaia

03/10/12 Conèixer la mar

La mar, és un gran llibre, del que costa llegir-ne les pàgines, fins que un dia en silenci i amb la pell salada, m'adono que parlem el mateix llenguatge.
En la superfície, he après a veure-hi les corrents i les zones més encalmades. 
En el cel, a saber si entra vent o se'n va. 
En el dibuix de l'aigua, hi ha la previsió del temps que s'acosta. 
En el despuntar de les onades, permet resseguir el relleu que s'amaga sota l'aigua. 
En la cadència de les ones, puc trobar-hi el meu ritme i el rumb a seguir.
En les parets i roques que l'envolten, puc comprovar la mida de les onades. 
En els seus habitants m'indiquen la salud de l'aigua.
En la seva immensa força hi veig la meva petitesa.
He après que la línia recta, no és sempre el camí més ràpid.
Com s'aprèn tot plegat? amb molta paciència i ganes, parlant amb qui coneix realment el mar, pescadors, mariners, caiaquistes, nedadors, biòlegs, etc, passant-hi moltes hores navegant amb el caiac i nedant-hi, observant des de fora i des de dins, veient les causes i els efectes. La mar té tot el temps del món, per ensenyar els seus secrets i nosaltres de vegades massa pressa.
En el munt d'hores que hem passat junts, m'adono que qui mana sempre és la mar, mai els meus desitjos, ni la meva agenda, moltes vegades he agafat el caiac i no he pogut sortir de la bocana del port, d'altres dies he volgut fer una travessia, però no he pogut ni començar, això fa valorar encara més les oportunitats d'estar junts.
Em queda moltíssim per aprendre. No sóc, ni pretenc ser, cap expert, només intento saber més del medi que m'acull i tant em fa gaudir, perquè penso que és igualment d'important de saber sobre la mar al igual que tècnica de paleig i de natació, així com les normes i la realitat que regeix en el trànsit marítim, per poder disfrutar-ho al màxim.

01/10/12 Guia d'ultrafons. 1.- Alimentació

Cal acostumar l'estómac a menjar i a inmediatament seguir, és important no fer  grans ingestes, a poder ser de productes que hem provat que ens senten bé i que ens aportin els nutrients necessaris per la cursa en si.
És una part que també entreno, surto a fer tirades llargues corrent o en bici, passo per casa, menjo un plat de de macarrons i a la que acabo l'últim mos, a tornar-hi.
En cursa, acostumo a fer ingestes lleugeres cada 30 minuts, mitja barreta o quatre fruits secs, dinant i/o sopant, a hores més o menys habituals, no molt abundant, un entrepà o una petita aminada de pasta.  Sempre acompanyades de liquid, tot i que acostumo a beure bastant, mínim cada 15 minuts. Bec moltes vegades, en petites quantitats, combinant l'aigua i les begudes isotòniques, a més sudoració, més proporció d'isotònic. Per mi, és molt important la pauta dels 30 minuts, sobretot les primeres hores, tot i no tenir gens de gana, per tenir energia pel tram final, on l'estomac està més girat i no entra res.
Si sé que és el que hi ha en concret als avituallaments de la propera prova, entreno amb els mateixos productes. 
Entrenant, en tirades llargues i reptes personals, acostumo a fer servir un assortit de barretes, per anar-me acostumant una mica a totes i anar provant, el mateix faig el dia de la cursa, en porto un assortit, de marques i gustos, així vaig variant, per no avorrir-les.
Amb els gels és diferent, doncs  poden girar l'estómac ràpidament, porto sempre el meus, tot i que no en prenc gaires, en duc de molt suaus, sense cafeïna, ni similars, per si tinc una mica de baixón, per si no m'entra el menjar i en porto algun dels que et desperten de cop, amb cafeïna, taurina i demés, per la nit, per quan arriba la son i casi dormo en moviment, aquest els dosifico amb molta cura, en funció com tinc l'estómac.
L'alimentació no és pot improvisar, no sé si em fa millorar el temps en una competició, el que és segur és que fer-ho correctament em permet acabar.