30/09/12 Pedalant fins a la Challenge de Calella

Quina millor excusa per anar en bici un diumenge, que anar a veure i a animar a dos companys d'equip, en Jordi i en Rafa, que fan el Challenge de Calella, amb les seves respectives parelles fent-los costat, que són el secret del seu èxit.
Són uns 55 km d'anada, que passen ràpid, pedalo per la costa, Sant Feliu de Guíxols - Tossa de Mar - Lloret de Mar - Blanes - Palafolls - Pineda - Calella.
Només arribar-hi, ja és pot palpar l'ambient de festa de l'esport, és la celebració de moltes i moltes hores d'entrenament, robades a la son, al sofà, a la mandra, veig com els atletes  estan donant el millor de si mateixos, voluntaris que es desviuen perquè tot rutlli a la perfecció, expectació en els familiars i els amics que  paren d'animar.
També hi veig la cara trista, cotxes que es queixen que no poden passar, amb l'impertinència del clàxon, la cara amarga de l'abandonament.
Donen ganes d'entrar a pedalar amb ells, però avui no és el meu dia, és el seu, el meu proper triatló distància IronMan, serà el 2013, segurament casolà com el que vaig fer aquest mes de maig.
La meva més sincera enhorabona a tots els valents i valentes que han pres la sortida en aquesta prova, independement del resultat, teniu la meva admiració.
Tornada pedalant pel mateix camí, uns 110 km en total, la veritat és que els 100 km en bici de carretera, és fan còmodament, això si al al meu ritme, sense estressar-me, amb parada i fonda, encara és fan millor, no sé que té el número 100 que m'agrada.

27/09/12 Guia d'ultrafons. 0.- Presentació.

En aquesta mini guia de l'ultrafons, que aniré publicant en diferents escrits, no pretenc dir a ningú el que ha de fer, ni fer prevaler cap veritat suprema, ni tinc la raó en absolut. No és més que un recull de respostes, a les preguntes que moltes vegades em fan i em faig. Cal tenir en compte que el que li funciona a la perfecció a una persona, a una altre li pot anar fatal.
Només vull explicar el que he après fins ara, saber una cosa, no és més que el punt de partida per qüestionar-la, aquesta és l'intenció, posar per escrit uns quants conceptes a tenir en compte en una prova de  llarga distància, dels que vas millorant a cada participació. Tot i que parlo de córrer, tot el que explico ho aplico en altres disciplines esportives com ara en la natació, el caminar, el caiac, la bicicleta i el triatló.
Amb l'única pretensió de ser una reflexió escrita, només compartint el que m'hagués agradat saber abans de fer la meva primera cursa d'ultrafons. 
Sóc conscient que tinc un currículum relativament ampli en quant a modalitats, escàs en número i desert en resultats destacats, en les competicions que participo o reptes que munto, només hi ha la intenció d'acabar-ho i l'únic temps que importa és gaudir cada segon.


25/09/12 NO PUC PARAR. Entrevista radiofònica a Via Verda

Fer una petita entrevista per la ràdio, de 5 minuts, ha estat una gran experiència. Des del primer contacte en que s'apunta la possibilitat de l'entrevista, m'il·lusiona molt, per mi la ràdio, és un mitjà màgic m'agrada molt, l'escolto cada dia, durant hores mentre condueixo, fins i tot quan escric aquest bloc, des de sempre, em permet descobrir coses noves, veure mirades diferents i aprendre dels altres.
Crec que la millor manera d'afrontar-ho, és com ho faig en els escrits al bloc, intentar transmetre el que sento pell endins, sense disfressar res, penso en preparar-me una mica de guió, però no ho faig, no vull llegir, ha de ser una conversa, no una lectura.
Poc abans de les 16 hores, rebo una trucada, per avisar-me que queden 20 minuts, seré la primera entrevista del programa, quin honor.
Sona el telefon, petita espera, mentre escolto el que en Josep Mª, el conductor del programa, va explicant als oients, ara parla de mi, em dóna pas.... l'adrenalina és dispara, però en segons, ja estic tranquil i còmode, a fi de comptes, no és més que parlar per telefon, com a tema, el meu repte, el que conec de pe a pa, la veritat, es fa curt.
És tot un luxe, programes com el Via Verda, en que tenen cabuda, esports dels que no és xuta una pilota i esportistes del tot amateurs i d'elit d'esports no majoritaris, vaig compartir emissió amb dos grans referents l'Emma Roca i en Kilian Jornet, que van intervenir en el programa. 
Moltes gràcies a tot l'equip, especialment a l'Ariadna, en Josep Mª i en Quim.
Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

24/09/12 Catorce veces ocho mil d'Edurne Pasaban

Edurne Pasaban amb l'exemplar que em va dedicar.
No és cap novetat que segueixo a l'Edurne Pasaban, no només per la gran proesa que va aconseguir, fer els 14 cims més alts del planeta,  de més 8.000 metres, una gesta a l'abast de molt poca gent, siguen la primera dona en fer-ho.
Abans de llegir el llibre Catorce veces ocho mil, la seguia per les seves accions i com les explicava, des que he llegit el llibre l'admiro.
Perquè ha estat capaç de despullar l'ànima en el paper, sense vergonyes, sense tabús, explicant més errors que encerts, com ha anat aprenent a copia de pals en la vida, el cost personal que ha tingut aquest projecte, a més de saber comunicar com de gran és el món de l'alpinisme, per un profà com ara jo. Permet conèixer com funciona una ascensió, amb la seva gran complexitat, dificultat i perills, explicat d'una manera planera i entenedora.
Parla de les seves debilitats, això la fa encara més gran, de vegades al parlar amb esportistes, amaguen els detalls foscos de les curses, com si admetre una "pàjara" o que es dormien caminant o que la són els feia tenir al·lucinacions o les seqüeles físiques d'una cursa, els fes més lents, quan en realitat dir les febleses en veu alta, fa arribar més lluny.
Per tot plegat, us recomano aquest llibre, catorce veces ocho mil, pels que feu alpinisme o com en el meu cas, simplement els que us agradi la muntanya i l'esport.

Entrades relacionades:

23/09/12 NO PUC PARAR. Tret de sortida

Ha arribat, han passat prop de tres mesos, des que un dijous a la tarda, de principis de Juliol, penses que els reptes que feia, sempre eren en dies d'oci, mai en laborables i va sorgir l'idea de fer aquest repte. Molta feina, molts dubtes i moltes hores de somiar despert.
Matí de nervis, el despertador ha sonat, quan feia molta estona que estava despert, m'he llevat amb inquietud de les grans ocasions, d'aquelles que penso que el fracàs, és molt possible, dels que sé que no puc baixar la guàrdia en cap moment, si vull aconseguir-ho. Serà un camí llarg, amb moments dolents i d'altres de molt bons, com el d'avui, en que dos amics han vingut a acompanyar-me. En Pere Alsina, tot i haver fet una tirada llarga el dia abans i en Josep Vidal, que ha vençut un matí mandrós de diumenge.
Ha estat, un dels dies més fàcils, per la bona companyia, normalment per horari ho faré sol; per vistes, a la nostra estimada Mediterrania, entre setmana, per horari laboral, ho faré en hores de foscor, a la llum d'un frontal; en un dia festiu, amb tot el temps del món, no té complicació, en la bogeria del dia a dia, vindrà la dificultat.
Coses de la vida, hem coincidit amb l'Emma Roca que estava entrenant per Sant Feliu de Guíxols, tot un plus de motivació.
Al arribar a casa, m'esperava una experiència nova, una petita entrevista telefònica sobre el repte al programa de ràdio via verda.
Track

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

22/09/12 NO PUC PARAR. Dia zero

Només falta un dia, per començar el repte No Puc Parar, que consisteix en córrer i/o caminar 10 km al dia, durant 100 dies consecutius, del 23/09/12 al 31/12/12. 
Li tinc molt de respecte a aquest repte, perquè és cada dia, no casi cada dia, hauré de superar dies de mandra, a la son, dies que potser no estaré del tot fi, potser sense ganes, potser algun mal de ventre, dies de dobles entrenaments, doncs no deixo de nedar, ni de pedalar, ni de fer caiac, ni de treballar de dilluns a divendres, ni d'escriure en aquest bloc, ni en la web de Triatletas en Red
Espero que el meu entorn, sàpiga entendre que a partir d'ara tindré menys temps per fer-ho tot i més coses a fer. Fa respecte, el fet que no tingui cap dia de descans, ni tan sols abans d'afrontar proves com els 100 km en pista de Terrassa, ni davant les 24 hores d'atletisme. 
Sóc conscient que serà molt dur, per això m'atrau, si fos fàcil no tindria cap gràcia, he de mantenir la motivació durant 100 dies, és un repte a la constància. 
Intentaré, anar canviant de circuit, aprofitant els desplaçaments per feina, el fet d'anar a travessies o qualsevol altre circumstància, per fer-ho més amè. 
Abans de començar demà, no puc deixar de donar les gràcies, als col·laboradors que confien, i amb el seu patrocini ajuden a fer que pugui ser realitat el No Puc Parar: 
Hoko, empresa de roba esportiva, formada per esportistes, que aposta per fer peces de polipropilè, que aporta gran qualitat a preus baixos. Un luxe poder fer servir aquesta tecnologia. 
Fisio Active, centre de fisioteràpia  amb múltiples teràpies naturals, al servei del benestar de les persones. Cuidaran del meu cos durant aquest 100 dies. 
Taller Alsina, taller de planxisteria per l'automòbil, amb 25 anys d'experiència. És l'equip logístic i de guàrdia, en cas d'incidència, el recolzament humà, necessari i imprescindible en el repte. 
La Peçallarga, casa rural de turisme actiu, lloc on descansar i gaudir plenament de la natura. Tot un plaer, poder descobrir les rutes que l'envolten. 
Safesport id, és una polsera de silicona, amb una placa d'acer en que hi ha gravada l'informació essencial en cas d'emergència. Seguretat passiva al meu canell. 
Gràcies de tot cor al col·laboradors, la vostra confiança i suport, és un al·licient i un incentiu per motivar-me en el dia a dia. 
Qui vulgui venir a acompanyar-me, en el primer dia del repte, hi serà benvingut, farem una ruta d'uns 14 km,  caminant, amb sortida a les 9 del matí, del diumenge 23 de setembre, a l'aparcament que hi ha darrera l'estació d'autobusos de Sant Feliu de Guíxols, que queda al costat del gimnàs La Corxera. Són unes 2h30', caminant, cal portar aigua, doncs no en trobarem pel camí.

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

20/09/12 En caiac per la Costa Brava II

Surto a mig matí amb poc vent i mar de fons, durant la primera meitat del dia la tramuntana puja i les onades es fan més grans, navego resseguint la costa, voldria entrar en alguna cova, però les condicions de la mar ho desaconsellen.
Navego pausadament a ritme de comtenplació, gaudint de nou d'una costa que més molt familiar, poc abans d'arribar a Tossa, paro a nedar una mica. L'he vist en mil i una ocasions, però el castell de Tossa, sempre em deixa amb la boca oberta, vaig fent camí fins arribar a Lloret, on paro a dinar sota la  casa-castell, són les 16:30 de la tarda, en menys de 2 hores  estic a Blanes.
Mentre dino, tinc una sorpresa desagradable, el mòbil ha deixat de respirar, penso que cap problema, he mirat la predicció del temps, és bona, si tinc qualsevol problema, estic aprop de casa i en terreny conegut, dormiré en un raconet tranquil, a més abans de la telefonia mòbil, les aventures és feien igualment, desfer el camí, em faria arribar pràcticament de nit , un cop m'he convençut de seguir endavant, intento pensar una mica més enllà, en la meva gent, els que saben que estic navegant sol al mar, els que estan acostumats a que no respongui una trucada, fins al cap d'unes hores, ja sigui perquè estic navegant o nedant al mig del mar o esbufegant mentre pedalo pujada amunt o corro muntanya avall. 
Una cosa són unes hores, però si algú truca en aquest moment, en passaran més de 24 i a més amb el telefon apagat, que a nivell particular assumeixi patiments físics i mentals, és cosa meva, fer patir algú emocionalment, és un preu que no penso fer pagar a ningú, decideixo girar cua.
Només quedaven uns 8 km per arribar al destí, ara toca fer-ne 20 per desfer el navegat, en comptes de 28, seran uns 40 km els que faré en total. La tornada s'entrevessa una mica, vaig a bon ritme, només una parada a berenar i estirar les cames, vaig en línia recta, noto el cansament acumulat i els prop 20 kg de material que porto, fan tenir més calat al caiac i costa més energia impulsar-lo, navego amb el sol a l'esquena que es va amagant, la Punta de Garbí, està més agitada del que els meus braços voldrien, arribo a Sant Feliu, que em rep amb els llums encesos, hi ha visibilitat, però comença a fosquejar.
Com a bona aventura, res a sortit com esperava, la dono per acabada, perquè seguir navegant un dia més, després de l'esforç extra, podria ser sinònim de sobre càrrega o lesió, he gaudit molt de cada palada i he aprés molt de la mar.

Entrades relacionades:
Propera aventura 17-21/09/12 Costa Brava en Caiac
17-19/09/12 En caiac per la Costa Brava I

17-19/09/12 En caiac per la Costa Brava I

Sortim els cinc de Sant Feliu de Guíxols, a navegar un dilluns pel matí de setembre, amb la sensació que el mar és nostre,  la tramuntana ens va frenant el camí des de les primeres palades.
Parem a dinar a la platja de La Fosca de Palamós, aprofito per posar-me les aletes, per nedar i estirar les cames i observar el que succeeix a dins l'aigua, seguim navegant fins a Cala Pedrosa, un indret idilic entre Llafranc i Tamariu.
El dimarts és lleva gris, la mar està moguda, no ens permet avançar gaire, si ens deixa parar a esmorzar i dinar amb calma, hores en sec que aprofito per llegir, m'agrada llegir llibres al costat del mar, per molt enrenou que hi hagi al voltant,  permet concentrar-me i transportar-me als paisatges que descriuen, per sentir les emocions que transmeten, és la màgia del mar.
Acabem el segon dia a l'Illa Roja a Begur, entrada la matinada comença a ploure i fa vent de llevant, que ha de girar a tramuntana, en aquestes condicions, el grup decideix fer jornada de descans el dimecres per anar a buscar el vehicle i traslladar-se a Roses, per continuar des d'allà; entre les moltes ganes de navegar i s'ajunta que he de resoldre un tema personal de manera presencial, quan més aviat millor, decideixo tornar sol sobre les meves passes.
El llevant va pujant, passo per la zona del Cap de Begur, amb onades que em venen per l'esquena de prop de metre i mig d'alçada i són llargues, s'han d'agafar recta, perquè sinó em farien girar el caiac i podria bolcar, venen 4 onades grans, 5 onades suaus i tornada a començar, aprofito les suaus per anar rectificant el rumb i quan tinc les grans, miro d'anar recte i intentar pujar l'onada per surfejar-la una mica, quina descàrrega d'adrenalina  tècnicament estic preparat per aquestes situacions, només cal mantenir la calma i pensar en claredat en com navegar.
A la que arribo a Tamariu, l'onatge ha baixat considerablement, el vent és de tramuntana, no massa intens, el mar està mogut, però resulta còmode de navegar, vaig fent via fins a casa, en poc menys de 7 hores, he desfet el camí.
Aquest any, la Costa Brava en caiac, es convertirà en 5 dies en caiac per la Costa Brava, el dijous i el divendres, aprofitaré per anar a Blanes i tornar.

Entrades relacionades:
Propera aventura 17-21/09/12 Costa Brava en Caiac
20/09/12 En caiac per la Costa Brava II

Propera aventura 17-21/09/12 Costa Brava en Caiac

No és un repte perquè completar-ho, no és el més important, arribar a Colera, no és la finalitat sinó gaudir del camí, dels mils secrets que té la Costa Brava. És una aventura compartida amb amics.
El recorregut, per motius logístics és de Sant Feliu de Guíxols a Colera, l'he fet en unes quantes ocasions, amb bona i mala mar, amb dies de serenor i jornades interminables de vent, però sempre hi descobreixo racons nous i en els racons ja coneguts hi trobo detalls que no havia observat.
Serem nòmades, durant uns dies, tot el material a dins el caiac, dormirem on ens vingui de gust o la mar ens suggereixi, menjarem on decidim o el vent ens dugui, l'únic que haurem de fer serà palejar i gaudir.
Serem pirates, a la recerca dels tresors, que s'amaguen a la vista dels altres, als que hi passen a tota velocitat i als que miren però no hi saben veure.
Serem lliures com el vent, però aquest ens farà presoners.
Serem esclaus, ens rendirem als encants d'aquesta terra i ens quedarà tant endins que no ens podrem deslligar mai.
Serem viatgers, allargant el camí, sense ganes d'arribar al destí.
Palejarem durant hores, en les nostres muntures de colors, per sobre la mar amb mil matisos de blau, observant el verd de la costa, el marró de les muntanyes, el blanc dels núvols, gaudint la claror del dia i sentint la foscor de la nit.

Entrades relacionades:
17-19/09/12 En caiac per la Costa Brava I
20/09/12 En caiac per la Costa Brava II

16/09/12 Puig d'Arques en bicicleta de carretera

Avui s'ha inaugurat, de manera oficial, el nou tram d'asfalt com a  millora del Camí de Puig d’Arques, 5,2 Km. des de Romanyà de la Selva (Santa Cristina) fins els Plans de Can Sabaté (Cruïlles-Sant Sadurní-Monells).
He aprofitat per fer la meva estrena particular, de la nova via, encara fa olor d'asfalt fresc, és una carretera estreta, igual que la pista forestal original que era, en el tram de Romanyà de la Selva al Coll de Can Llach. A partir d'aquí, ja estava asfaltat, però en un estat d'abandonament deplorable, des que es va construir als anys setanta, ho han fet tot de nou.
Permet pujar-hi amb la bicicleta de carretera, per un indret on abans s'hi havia d'anar amb la de muntanya, ara podem fer un port més, passar dels 300 metres d'altitud de Romanyà fins als 460 metres dels Plans de Can Sabaté, en un indret de muntanya, amb alguna rampa que fa suar.
Notícia inauguració al Diari de Girona

15/09/12 Marnaton Cap de Creus

El nostre ball s'ha fet esperar, primer ahir el van retardar dues hores i avui 30 minuts més, estava impacient per ballar amb tu i tu, la meva mar estimada, no paraves de fer tombarelles amb la tramuntana, els gelós m'han posseït.
Durant l'espera, converses amb un munt d'amics i familiars d'aigua, que com jo, demanaven que sones la nostra cançó. Et mirava de reüll, mentre assentat, pensava en tot el que ens divertiríem junts, dels secrets que m'explicaries a cau d'orella, de tot el que m'ensenyaries.
Amb impaciència mal dissimulada, ja estava a l'aigua, en la teva fredor, sentia la calidesa del teu amor salat, he esperat, fins que per fi ha arribat el moment tant desitjat, he escoltat la melodia que ha donat inici a la Marnaton.
Les aigües estaven transparents, al costat anàvem deixant l'impressionant Cap de Creus per enfilar cap a Cadaqués. En el teu interior, tranquil·litat absoluta, he gaudit d'un banc de milers de peixos, durant centenars de metres, peixos de totes mides i colors,  en totes les alçades, part d'ells no es movien, es deixaven gronxar per la corrent, a fora nosaltres, en una dansa d'onades i braçades, prou suau per jugar i prou fort perquè fos divertit. Han estat minuts, d'aquells que es graven a foc en la memòria, instants en que es gaudeix  cada segon, moments en que pararia el temps, per fer-lo etern.
En aquesta ocasió, no he nedat a pell, però t'he sentit dins meu, la sal m'omple la sang i em fa bategar amb força, al veure la postal de Cadaqués, des de l'aigua, he tingut un sentiment contradictori, moltes ganes d'avançar per retrobar-me amb els amics a la platja i moltes ganes d'anar ben a poc a poc, per no perdrem l'espectacle de les vistes que tenia al davant i a sota, en unes aigües plenes de posidònia i de vida, de poc calat, amb la sensació de veure el fons marí a vista de peix.
Han estat 6.500 metres de gaudir, de sentir, per després compartir-ho amb els amics, els que travessa a travessa ens anem trobant, des de fa molt o des de fa poc, per la mar el meu temps, no és més que un sospir, per mi el seu sospir dóna sentit al meu temps. 
Fins ben aviat mar.
Crònica tècnica publicada a: Triatletas en Red

Proposta pel 15-16/12/12 24 hores atletisme

Aquest desembre, podré participar en les meves terceres 24 hores d'atletisme, que es realitzen a les pistes de Can Dragó i organitza corredors.cat, amb caire solidari, per la marató de TV3. Les espero amb ganes i les començo a preparar amb il·lusió.
A primera vista, un pot pensar que és de bojos fer voltes a una pista durant 24 hores seguides, que millor a la muntanya o en un trajecte més ampli, però córrer en pista tot són avantatges.
A cada volta, a poc més de 400 metres, puc beure, puc menjar, no em cal portar res a sobre. Hi ha un espai, per l'avituallament personal i les coses de cada participant, que em permet tenir a mà el que necessiti, agafar-ho i deixar-ho quan em vagi bé. Tinc el lavabo a cada volta.
A cada pas per la línia de sortida, puc saber la distància que porto recorreguda amb exactitud. Cada tres hores canviaran el sentit de la marxa, així és fa més distret. Tot i que no la vull fer servir, hi ha una zona per descansar i dormir, sempre està bé tenir opcions.
El públic, tot i que normalment no 'hi ha massa, pot veure l'evolució de la cursa en tot moment i animar constantment, no només en un punt d'una muntanya perduda.
Abans o després uns m'avançaran i jo n'avançaré a d'altres, ens podem veure les cares i comentar la jugada, compartirem alegries i penes, em fa sentir més que una competició, en el que és, una gran festa de l'esport.
Els més competitius, poden controlar als rivals més propers i fer la seva estratègia.
Penso que tothom, hauria de provar de córrer en aquesta gran desconeguda per molts que és la pista, en aquesta prova ho posen fàcil, hi ha diferents distàncies: 5.000, 10.000, mitja marató, marató, relleus, eliminació, curses d'1, 6, 12 i 24 hores individuals i hi ha l'opció de fer les 24 hores per equips des de 2 a 24 corredors, curses perquè tothom pugui participar.
Tenim l'excel·lent organització de corredors.cat, que són un 11 sobre 10, ens mimaran i tindran cura de fins l'últim detall, perquè nosaltres només ens hagem de preocupar de córrer.

13/09/12 Snorkel Cala Vigatà en imatges

M'agrada molt veure el fons marí i observar-ne els seus secrets, hi ha dies que aprofito per només mirar dins la mar, en  les travessies ja m'hi encanto normalment, però de tant en tant, necessito dedicar-hi una bona estona.
Nedar és transforma en el mitjà per desplaçar-me d'una banda a una altre, a les habituals ulleres de natació, sumo un tub i unes aletes ben grans, les tirades llargues, passen a ser molt curtes en metres i extenses en minuts.
Les imatges que acompanyen aquest escrit són a pocs metres de la línia de costa, el vídeo està filmat com a molt a deu metres de la platja, en un dels indrets que més m'agraden la Costa Brava, a Cala Vigatà, a Sant Feliu de Guíxols, on busco preguntes quan estic perdut amb les respostes, és un petit racó de món, on el temps s'esvaeix, on comença i acaba tot.

Entrada relacionada:

12/09/12 Cristina Gonzalez vuitena al Mundial d'ultrafons 24 hores de Katowice

El 8 i 9 de setembre es va disputar el Campionat d'Europa i del Món d'ultrafons 24 hores, a Katowice (Polònia).
El mitjans anomenats esportius, no n'han fet pràcticament difusió, potser perquè s'anomenen esportius, quan s'haurien de dir futbolers,  potser perquè no entenen que és una prova de 24 hores, als 90 minuts ja es col·lapsen per donar voltes i voltes, durant dies, al que ha passat en aquest temps, potser perquè només parlen d'esport que no sigui xutar una pilota, quan es produeixen nous rècords o durant les olimpíades perquè toca o per casos dopatge o per cobrir l'expedient.
Una de les grandeses que té l'ultrafons, a més de ser atletisme i superació en estat pur, és poder parlar de tu a tu amb els guanyadors, amb atletes que em donen mil voltes.
No conec a tots els de la selecció que han anat representant a Espanya, però si he coincidit més d'una vegada amb una de les seves integrants, la Cristina Gonzalez i com que en moltes ocasions em dobla, he pogut intercanviar impressions amb ella. L'he vist animant i alentant a d'altres participants, mentre competeix, explicant els seus petits truquets per qui els vulgui fer servir.
La meva admiració a tots els que varen estar a la línia de sortida d'aquesta prova d'elit, siguin de la nacionalitat que siguin, si ja és difícil treure temps entrenar i recursos per poder anar a competir en qualsevol esport, en aquest, costa encara una mica més.
La Cristina ha fet rècord d'Espanya amb 226,5 km, aconseguint ser la vuitena del Món i sisena d'Europa.
Podeu seguir a la Cristina Gonzalez a la seva pàgina del Facebook.
Classificació

11/09/12 Palejant, nedant, vivint

El dia està exultant, les onades no s'han despertat, en el mar es poden apreciar els colors de l'aigua, tonalitats turquesa, matisos verds, prou transparent per veure els secrets que hi amaga des del caiac. Tinc l'oportunitat de veure de nou per primer cop, un paisatge que més molt familiar, ho puc fer a través dels ulls d'en Joan, a ritme de palada, observant com l'entorn li omple els sentits.
Llisquem sobre el mar amb les nostres muntures de plàstic. Entrada en una cova, aparquem el caiac i a nedar, a jugar amb l'aigua, els corbs marins, volen sortir a les fotos amb nosaltres, disfrutem com nens en un dia de festa, seguim navegant fins a una platja propera, per seguir nedant, jugant amb el nou joguet, una càmera aquàtica, tot fent fotos al fons marí, gaudint l'ara i el aquí.
Després, assentats en una pedra, m'adono de que la vida és el que ens passa mentre fem plans pel futur, com deia el gran John Lennon, perquè del que varem parlar que faríem, res, de la platja on volíem arribar i nedar, ha quedat per un altre dia, l'únic que s'ha complert sobradament és l'intenció de passar-ho bé, perquè improvisar ens fa sentir lliures i alhora els amos de nosaltres mateixos.
Fotos

10/09/12 Ultra Trail 3 Vies Verdes. Fotos i track

Fotos 
Track

Entrades relacionades: 

08-09/09/12 Ultra Trail 3 Vies Verdes. Crònica

140 km de vies verdes donen per molt. 
Estada  la nit abans, en una casa rural magnifica, la Peçallarga, en un indret dels que és pot escoltar el silenci.
La primera via verda, juntament amb el tram d'enllaç, de Ripoll a Olot, 40 km, fets per la seva alternativa més complicada i més bonica, tècnicament no té dificultat, si petits regals a cada poc, una ermita, uns gorgs, el riu que ens acompanya, el tren tricutricu  pels que volen gaudir d'aquest entorn més descansadament.
Arribada a Olot, a dinar, la calor i la humitat apreten. Comencem la segona via verda, d'uns 60 km, propera parada a Sant Feliu de Pallarols, on ens porten avituallament i estris que ens faràn falta per afrontar el tram fins la Cellera de Ter, on farem parada a sopar uns macarrons boníssims!!! que ens ha preparat amb molt carinyo la mare de la Pili, tot i que no em coneixen, m'acullen com un més de la família.
És de nit, emprenem el tram que ens durà a Girona, en Josep Ventura, ens ve a acompanyar des d'Anglés fins a Girona, és d'agrair, anem més ràpids que en les previsions, arribem al punt quilomètric 100, on tenim el proper avituallament en unes 19 hores, només queda una marató i estarà fet. A Cassà de la Selva, tenim la col·laboració de Sat Despatx, ens fa avituallament i a més la Tània i la Magalí ens acompanyaran fins a l'arribada. 
A les 5 de la matinada, al km 120, em començo a marejar, no és una pajara, conec la sensació, són marejos intermitents, malestar general, em frenen molt el ritme, em trobo prou bé, per saber que ho aconseguiré i prou malament ser conscient que costarà molt, els companys d'aventura m'esperen, tot i les grans ganes d'arribar que tenen, les males sensacions desapareixen al km 130, una possible causa potser no haver dormit prou en la setmana anterior, ara toca que els professionals mèdics diguin el seu parer.
Acabem de peus al mar, tal i com havíem previst des de l'inici, ha estat el meu pensament recorrent en les estones de calor.
Els números:  140,570 km, 2.600 metres de desnivell acumulat, temps total 28h46', 25h30' caminant, hem trotat molt poca estona, amb una mitjana de 5,5 km/h en moviment. 
El paisatge és preciós, les vies verdes donen per molt, per gaudir-ne amb plenitud a petits trams, a la mida de cadascú, còmodament i per fer un repte de llarga distància molt dur, a priori sembla senzill, però que sigui tota l'estona el mateix tipus de camí, pista planera, fa fer sempre el mateix moviment, trinxa les cames i destrossa els peus. 
Gràcies a tots els amics i amigues que heu fet possible aquesta aventura, tots ens heu posat les màximes facilitats, moltes gràcies: Taller Alsina, La Peçallarga, Sat Despatx, Font Picant, Joan Cutrina, Pili i família, Josep Ventura, Tània Torné, Magali Pol i Albert.
Gràcies i enhorabona a Carme Carmona i Pere Alsina, a que a més de fer gran part de la logística, hem pogut fer el repte tots tres junts.

Entrades relacionades:

Repte pel 08/09/12 Ultra Trail 3 Vies Verdes

Les vies verdes de Girona, són un patrimoni que s'ha de viure, des de les seves múltiples possibilitats. En aquesta ocasió, serà caminant, trotant a estones,  molt ben acompanyat amb la Carme i en Pere, també hi serà present, tot i que no físicament degut a una lesió esportiva, l'Andreu, amic i company de grans aventures, com la que va ser l'anterior cop que ho vam fer-ho sortint de Ripoll, en el 2010.
Per endavant, una mica més de 140 km, 5 comarques i molts pobles, començarem al pre-pirineu gironí per acabar a la Costa Brava, tot seguit, parant a menjar i poca cosa més, sense dormir, d'una tirada.
Tenim avituallaments fixes, d'altre mòbils, en punts estrategicament designats, per poder agafar i deixar material, menjar, proveir de provisions i liquid, tots els detalls lligats, els imprevistos apunt i els impossibles preparats.
Penso que les persones tenim com a patrimoni, les altres persones que coneixem i amb les quals compartim part de la vida, d'aquest meravellós patrimoni, l'Ultra Trail 3 Vies Verdes, compta amb Tallers Alsina, que fa senzilla una logística de més de 140 km, amb la casa rural La Peçallarga, punt d'acollida i descans abans d'emprendre la marxa, el Restaurant Font Picant, que ens farà d'avituallament i suport, a 20 km de l'arribada, que amb el cansament acumulat, serà un tram que es farà molt i molt dur, a més d'amigues i amics que ens ajudaran a que tot rutlli, d'altres que només amb una trucada podrem tenir al nostre costat en un tres i no res, a tots vosaltres, moltes gràcies de tot cor, per fer fàcil el complicat, per fer que una prova de més de 140 km, pugui ser un divertiment.
Pels tres serà un gran repte personal, amb l'únic objectiu d'acabar, el màxim de sencers possibles i divertir-nos pel camí.
Més informació: Vies Verdes Girona

06/09/12 NO PUC PARAR. La Peçallarga, col·laborador

La Peçallarga és una casa de turisme rural i actiu que està situada al Pre-Pirineu, a una altitud de 1.100 m. i ubicada en uns paratges de gran bellesa dins el terme municipal d'Ogassa, antic poble miner del Ripollès. En una finca de 8 hectàrees de terreny, amb bosc i rierol propis. 
El Ripollès té un encant especial, està aprop de tot arreu i prou lluny per sentir la tranquil·litat de la muntanya i desconectar, hi vaig menys sovint del que voldria, però tinc mil imatges gravades a la memòria, no només per fer-hi proves com la Cavallera btt el 2007, la segona meitat de les 24 hores de muntanya d'Olot el 2009,  la Setdellonga 2010, l'inici de l'Ultra Trail 3 Vies Verdes el 2010, l'Ultra Trail Emmona el 2010 i el 2012, i diferents entrenaments en alçada, també per un programa de televisió que em deixava embadalit, Caminant pel Ripollès.
Gràcies al col·laboració de la Peçallarga, que té al capdavant l'Eva i en Joan, tindré l'oportunitat de descobrir racons del Ripollès, que podré compartir amb tots vosaltres, de la mà d'amics arrelats al territori, de persones que transpiren passió per la terra, seran uns guies d'excepció, col·laboracions com aquesta encara fan que tingui més ganes de començar el repte.
Més informació: La Peçallarga

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

05/09/12 Començar a fer esport

Hi ha qui pensa que per fer esport, s'ha de començar de petit, que a certes edats, ja és tard, que començar en l'edat adulta és absurd. 
De petit entrenava i competia, estava federat i formava part d'un club... d'escacs, però l'opció de només poder guanyar o perdre, no li acabava de trobar la gràcia. D'esport res de res, fins l'adolescència estava gras, durant la joventut de moviment poc.
Als 30 anys, a les acaballes del 2004, vaig comprar una bicicleta tot terreny i una guitarra, com podeu comprovar, aquest bloc no va de música, recordo la primera pujada llarga, com si fos ahir, va ser la primera victòria.
Varen passar molt quilòmetres a ritme de pedal,  em van comentar de córrer, per així no destrossar tant la bici, una bona pensada, els inicis van ser durs, les cames semblava que fossin de pal, faltava aire al respirar, les articulacions feien mal, a finals del 2006,  corria algun dia al vespre, trotant uns 20 minuts i d'aquí no passava.
A principis del 2007 em ballava pel cap fer una marató, feia falta una empenta per decidir-me, era un somni, que no sabia ningú, el tenia arraconat, creia que mai ho faria, no creia en mi, un dia passava per davant del pavelló d'esport de Castell d'Aro, vaig veure persones amb cadira de rodes, jugant a basquet, mentre els mirava, vaig pensar si aquest noi que té la pilota, la encistella, començo a córrer en serio i a entrenar per fer una marató i el crack  va encistellar.
El segon semestre del 2007, vaig descobrir el caiac, una passió, tot i que no navego molt sovint, si en gaudeixo al màxim.
A inicis del 2009 vaig provar l'ultrafons, entrant en un camí que només té un sentit, anar endavant, de manera paral·lela, vaig començar a nedar, l'estiu anterior no anava a les boies, perquè les trobava lluny,  vaig aprofitar per estrenar-me el món del triatló.
En el 2011, s'obre davant meu una nova via, nedar a pell tot l'any.
El 2012, vaig consolidant tot el que faig, buscant desafiaments que sobretot em motivin, he après que un repte, amb il·lusió i feina, el puc muntar jo mateix i cara al futur més immediat, tinc ganes d'encetar un nou camí, el gran ultrafons, proves de més d'un dia.
Sempre intento superar les pròpies barreres mentals, m'agrada desafiar-me, sentir-me petit, davant un repte gran, palpar la possibilitat de fracassar, sé que per guanyar, s'ha de perdre. Començar, no és més que continuar un final, per això quan acabo un repte, només és el punt de partida del següent.
Ara és el millor moment per començar a perseguir els somnis, millor que deixar-ho fins demà.

04/09/12 NO PUC PARAR. Fisio Active, col·laborador

Fisio Active, col·laborador des de fa  mesos, estarà ben present en aquest repte de fer 10 km corrent o caminant al dia durant 100 dies.
Serà la part invisible dels 10 km diaris, la part que no sortirà en el track, però que ajuda a moure les cames, la part que no puc portar posada a sobre el cos, com la roba, però que si estarà en la musculatura que farà que em mogui. 
Si fins ara, ja costava adaptar agendes i fer les sessions de reeducació postural y demés, ara tenim un plus de dificultat afegit, però gràcies a la seva bona predisposició, serà un escull que podrem superar sense complicacions.
A més de les sessions habituals, seran l'equip de guàrdia, en cas de contratemps físics, tot i que espero que no en sorgeixin, durant els 100 dies, mai es poden descartar, tot un luxe poder comptar, amb un equip tant professional com el de Fisio Active.

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR

01/09/12 Família d'aigua

Hi ha ocasions en que la mar ens diu que no, que no ens deixa fer la travessia llarga que teníem en ment, ens ho repeteix un i altre cop, mentre crida ben fort, fins que el vent aixeca grans onades.
Tot i això, podem nedar uns 2.000 metres a dins la badia de Cala Montgó, bé, nedar i més coses, compartir riures dins l'aigua, visitar la llar dels peixos, mentre estan a la seva casa de posidònia, fer coreografies aquàtiques, cantar el per molts anys a la Sònia, que ens ha brindat una gran oportunitat per trobar-nos i gaudir tots junts, no ha pogut venir tothom, però  han estat presents.
Fa tres anys em vaig immiscuir en el meravellós món de les aigües obertes, mica en mica, hi he anat fent arrels, persones molt diferents en el nostre dia a dia, però units pel mar, uns nedem com tortugues, d'altres són autèntics peixos, uns sempre amb neoprè, d'altres sense sempre que podem, a vegades ens veiem només a la sortida i l'arribada, però mentre estem nedant, estem connectats, els uns amb els altres i amb el nostre jo.
Potser és la màgia de la sal o perquè compartim una passió o la força de les ones o la visió del fons marí, que tant ens encisa o potser és que parlem el mateix idioma o pel testimoni mut de la costa o perquè l'aigua ens flueix per dins i alhora per fora. Sigui pel motiu que sigui, amics que fa tres anys o menys eren autèntics desconeguts, ara formen part de la meva vida, una part de la que no puc prescindir,  són la meva família d'aigua.