29/07/12 Nedem pels horitzons. Crònica

En aquesta travessia, nedar era només l'excusa, per acompanyar als valents que inicien el repte de nedar de Mataró fins a Mallorca, a relleus, sense parar.
Estic com a voluntari de Neda el Món, mentre comencem el muntatge, hores abans de l'inici, arriben els protagonistes, el nerviosisme es present a l'ambient, nervis pels que els ve al damunt i impaciència per començar, els quatre saluden i parlen amb tothom, que els desitja ànims i encoratgen per aquesta gesta. Ells són presents, però la seva mirada està a l'aigua i el seu pensament està fent braçades, mentre el seu cor ja batega amb força.
La majoria de converses giren al voltant del repte, les dels nedadors, dels familiars i dels molts amics que han vingut a la sortida,  arriba la colla Castellera dels Capgrossos de Mataró i fan un castell, acompanyat per la seva banda de música, quina millor manera d'acomiadar els valents, que fent un castell, símbol d'unió, d'esforç, de superació i de treball en equip.
Sorteig dels torns que seguiran durant el repte, el nedador agafa aire, com si hagués d'aguantar amb ell, els 222 km i som-hi! els altres tres companys fan una mirada de complicitat, dient-se amb els ulls que ja ha arribat el moment de la veritat i de cap al mar, la trentena de nedadors que fem la travessia, sortim tot seguit.
Ens tirem des del moll del Port de Mataró, les embarcacions ancorades a banda i banda, ens fan de passadís fins que els llaguts catalans i els caiacs, els prenen el testimoni, la mar està moguda, hi ha marejol, apunt de passar a ser maror, nedo a pell, com molts dels participants, l'aigua està en molt bona temperatura, no puc evitar de pensar en els guerrers del mar, que acaben de començar, nedaran a pell, tot el repte, de dia i de nit, amb onades a favor i en contra, com és el cas. 
Parem i ens acomiadem dels 3 nedadors que hem acompanyat, el que ha començat, segueix nedant, no pot parar, el rellotge ja està engegat fa estona, dins l'aigua salada, mirant l'horitzó, mentre el mar està en moviment, encara sóc més conscient del que tenen per endavant, ha de ser difícil arrancar un repte com aquest i sobretot nedar-lo, però d'una cosa estic segur, ho aconseguiran!
He nedat 2.000 metres, amb la certesa, que si es pot somiar, es pot fer. Quan tot acaba, mentre desmuntem la festa, amb els amics, surten projectes, noves idees, nous camins, alguns curts, d'altres més llargs, però amb el mateix destí, nedar fins a bussejar en el més interior de nosaltres.
Descripció més tècnica de la travessia publicada a: Triatletas en Red

Entrades relacionades:

28/07/12 Col·laboració amb Triatletas en Red

Poder aportar el meu granet de sorra, en un projecte tant engrescador, com és Triatletas en Red, és una oportunitat que no es pot deixar escapar. Alhora és una gran responsabilitat, estar a l'alçada, saber transmetre, al igual que en el bloc, la meva obsessió és comunicar, fer-me entendre i sobretot dir alguna cosa que pugui ser minimament interessant.
La meva col·laboració, serà parlant sobre travessies de natació, amb un escrit previ, explicant que hi podrem trobar, les característiques, sense que sigui  un copia/enganxa de la web de l'organitzador i una crònica a posterior, explicant amb tota l'objectivitat que em sigui possible, com a esdevingut la travessia, des d'un punt de vista tècnic, la part més subjectiva, les vivències, les sensacions i les emocions, les seguiré compartint en el bloc.
D'aquesta manera, hi haurà escrits diferenciats entre la web de Triatletas en Red i el bloc d'Ultraquim, hauré de dedicar-hi una mica més de temps, però trobo que duplicar escrits seria absurd. Entenc que Triatletas en Red, és un espai de trobada de persones que tenen inquietuds per l'esport, un lloc on conèixer amb més profunditat els detalls de les competicions i Ultraquim, és un espai més reflexiu, intimista, que intenta anar pell endins, per explicar el que sento i el que em fa bategar el cor.
Podeu llegir el primer escrit publicat a Triatletas en Red.  Travesia Nedem pel horitzons.


Entrades relacionades:
25/06/13 Primer aniversari de Triatletas en Red
09/05/14 Triatletas en Red, web del triatló al diari Sport

27/07/12 Xiringuito Club Aquàtic Xaloc

Pertànyer a un equip, no només és entrenar i competir per obtenir bons resultats, no només és ajudar a realitzar proves esportives organitzades pel nostre club, pertànyer al Club Aquàtic Xaloc, també és estar en el xiringuito de la festa major de Sant Feliu de Guíxols.
Segur que a alguns dels que hi anirem, ens fa una mica de mandra, com és el meu cas, se  m'acut mil i una maneres de passar el temps fent d'altres coses,  però això no impedirà gaudir i divertir-me mentre treballo pel nostre club. 
M'agradaria que ens vingueu a veure, la vostra consumició serà una bona manera de recolzar un club petit, dels que no parem el món, perquè no sortim a la televisió en horari de màxima audiència xutant una pilota, però que en els últims tres anys, la secció de monoaleta han aconseguit ser dos vegades campions d'Espanya i una subcampions, en que la secció de triatló, competeix a primera, en que som un munt persones que s'esforcen per superar-se dia a dia, mitjançant l'esport.
Estarem a la zona de barraques des del 27 de juliol fins al 6 d'agost, a partir de les set de la tarda fins entrada la matinada, amb begudes i entrepans. T'hi esperem!!!
Programació festa major Sant Feliu de Guíxols

26/07/12 Segon aniversari del bloc

Gràcies als que us connecteu assíduament i als que feu una visita ocasional, tots junts deixeu el testimoni en el comptador de visites, que ja ha superat les 38.000.
Gràcies als que feu el vostre comentari en un escrit, en qualsevol de les 527 entrades del bloc.
Gràcies als 41 membres seguidors del bloc.
Gràcies als 271 que esteu a la pàgina del  facebook, pels m'agrada, pels comentaris i per compartir-ho.
Gràcies als 96  del twitter, per piular i retuitejar.
Gràcies als 15 a google+, l'aposta més nova i en la que seguiré treballant.
Gràcies als 53 lectors via canal de notícies/rss.
Moltes gràcies de tot cor, a tots i cadascú de vosaltres, per llegir les vivències i les inquietuds, que aquest mitjà em permet compartir, vosaltres doneu els ànims necessaris per anar endavant, sempre endavant!!!

25/07/12 Bicicleta de carretera

El que al principi semblava una relació impossible, s'ha acabat convertint en una veritable historia d'amor. 
Sentir el lliscar incansable de l'asfalt sota les rodes, com el paisatge canvia a cada moment, com les pujades que sembla que mai acaben, al final no són més que una part de la diversió, notar com cada dia, les baixades van una miqueta millor, com apreto les dents en alguna recta, com el vent és un company de viatge, que sempre ve en el moment més inoportú i sempre de cara, només canvia de direcció quan faig el camí de tornada, per tornar-lo a tenir de cara. 
És realment hipnòtic, perquè estàs concentrat en el tram que toca afrontar, amb el cor disparat de pulsacions i alhora ets lluny de tot i de tothom, només importa la propera pedalada, la següent corba, és el moment en que bicicleta i jo, som un. 
Si que té una part negativa, que com més quilòmetres faig a ritme de pedal, més en vull fer, la majoria de vegades que surto a fer una tiradeta curta, acabo fent un xic més del que tenia planificat. Hi ha qui ho troba perillós, el risc zero no existeix en res, amb precaució i una mica de seny, es pot gaudir un munt de la bicicleta de carretera, buscant les zones menys transitades i evitant riscos innecessaris. 
Em queda moltíssim per aprendre, molts quilòmetres per pedalar, molts ports de muntanya per descobrir, moltes carreteres per gaudir.

24/07/12 En la línia de sortida

Estar a la línia de sortida, d'una prova de llarga distància, ja es haver guanyat a la mandra, a la por del desconegut, haver superat els comentaris desmotivadors, anar cap a la incertesa deixant enrere la zona de confort en la que vivim.
Arribar-hi és tot una odissea, un camí ple obstacles, trobar hores per entrenar, no sempre és fàcil, quan arriben les tirades llargues, encara es complica una mica més, difícil combinació entre vida laboral i familiar, els costos socials tenen el seu preu i el material que fem servir també, trobar l'element que ens sigui còmode, és un procés feixuc i difícil, que sembla que mai arribi del tot a bon port. 
En aquest moment et sents en família, hi ha amics i companys, els que no coneixem però parlarem al llarg de la prova, els que et sona la seva cara d'altres aventures, persones molt diferents, units per una mateixa passió.
Mentre arriba el tret de sortida, ja es pot diferenciar els forts dels dèbils, no perquè vagin a fer-ho més o menys ràpid, no per la musculatura, ni pels tatuatges de gestes passades, ni per camisetes d'acabar grans curses, ni per l'equipació, es nota sobretot en els comentaris, els dèbils ja estan buscant excuses per si no aconsegueixen i els forts miren a la cursa als ulls buscant els motius que els faran acabar.
En els instants previs, en silenci, assumim les nostres  veritats,  sabem amb certesa que tot  farà mal, que maleirem mil i una vegades  estar aquí, que jurarem que és l'última vegada,  que el cansament serà present, a estones no tindrem el cap clar, que patirem, patirem física i mentalment. Aquest dolç patir que ens fa sentir vius.
Per la majoria, no importa el temps final, l'objectiu principal és acabar, només volem acabar, res més, demostrar-nos a nosaltres mateixos que podem presentar batalla al nostre jo, als elements, a la distància i guanyar un combat més, però no importa quantes vegades aconseguim vèncer o acabem derrotats, perquè sempre, sempre, hi ha un nou repte a l'horitzó.


Proposta pel 29/07/12 Nedem pels horitzons

Hi ha instants en que s'escriu la Història, un d'aquests grans moments, serà l'inici del repte, anomenat horitzons d'aigua, del que formen part en Víctor Marín, Pere Dalmau, Ferran Sans i Bernat Moragas que sortiran, aquest 29 de juliol, del Port de Mataró per arribar nedant per relleus fins al Port d'Alcúdia (Mallorca), 222 quilòmetres, que esperen fer en un temps aproximat de 70 hores, sense parar. Un cop ho aconsegueixin, serà el primer cop que s'hagi unit nedant Barcelona amb les Balears, segons la normativa de la Federació Internacional de Natació. 
L'equip de Horitzons d'aigua, no només porten mesos d'entrenaments, de preparació física i mental, sinó també amb la part més feixuga la de muntar tot l'operatiu i buscar el finançament corresponent. En la travessia Neda pels Horitzons, podrem compartir els primers 1.000 metres de la seva gesta, per retornar fent 1.000 metres a la platja, és una manera d'oferir suport moral i també econòmic, doncs una gran part de l'inscripció anirà cap aquest gran projecte. 
Quina millor excusa per nedar, que veure el començar d'una gran gesta i ser part d'ella, aportant-hi el nostre granet de sorra, fent el que ens agrada, nedar al mar. 
Informació del repte: Horitzons d'aigua

19/07/12 Relació entre nedador i caiaquista

En ocasió de l'edició d'una revista per part del Club Pagaia, en motiu l'organització de la Copa Pagaia dintre el marc de la lliga Mare Nostrum de Caiac de Mar, varen proposar a Neda el Món d'escriure un article sobre l'estreta relació entre nedador i caiaquista, que he  tingut l'honor i el plaer d'escriure. El podeu llegir a continuació.

Un projecte com el de Neda el Món, on l’objecte principal és organitzar travessies de llarga distància en aigües obertes i no competitives, en espais naturals, de manera sostenible, nedant pel plaer de nedar i integrant persones amb diferents capacitats i nivells, no seria possible sense l'estreta implicació dels caiaquistes del Club Pagaia.
És un orgull però, sobretot, molt tranquilitzador per Neda el Món poder comptar amb l'experiència dels palistes del Pagaia. Són fundamentals. Fonamentals abans de començar la travessia, pel seu gran coneixement de l'entorn marí i pel seu punt de vista proper del medi en el que nedarem. I fonamentals durant la travessia. Gràcies al Club Pagaia, Neda el Món ha pogut desenvolupar un efectiu protocol de seguretat.
Els caiaquistes són la primera línia de seguretat i els que estan més pròxims al nedador i a les embarcacions. Tenen un punt de vista privilegiat del desenvolupament de la prova, estant sempre en contacte amb l’organització per poder coordinar-se amb la resta de mitjans de l’operatiu de seguretat.
Els palistes guien els nedadors en la direcció correcte durant la prova, avançant-se a possibles perills, com zones poc profundes, i reconduint el rumb del qui es despista. A més, tenen una missió encara més important: donar suport al nedador. Suport no només a nivell d'orientació, avituallament, incidències o rescat, sinó fent una cosa que els surt de dins: donant ànims, tal i com expliquen molts nedadors al acabar les nostres travessies. Un “vinga”, “ja queda poc” o “ja es veu l'arribada” ajuden a fer braçades i són una empenta cap a l'arribada.
Els caiaquistes del Pagaia mantenen l'equilibri entre la professionalitat i el caliu humà. Saben donar-li un toc familiar a les travessies. Són el germà gran dels nedadors, sempre presents, però sempre a una distància prudent. Sempre apunt i a l’aguait per estar al costat del qui ho necessiti, disposats a donar el millor d'ells mateixos.
A Neda el Món rebem molts comentaris positius sobre la seva gran feina. Anar a ritme de nedador no resulta mai gens fàcil, especialment en els dies de mar moguda. Si a més el caiaquista ha d’anar pendent de l'un i de l'altre, queda més desprotegit davant les onades, fet que mai ha impedit que hagin desenvolupat la seva tasca amb excel·lència.
Si una característica tenen els integrants del Club Pagaia és que, a més de fer-ho molt bé, amb organització, previsió i una professionalitat envejable, sempre estan buscant la manera de fer-ho millor. Aquest afany de superació, de posar-se el llistó més alt, els apropa als nedadors. Uns palada a palada, altres braçada a braçada, amb un objectiu comú: gaudir del mar superant-se a si mateixos.
Mil gràcies palistes del Club Pagaia per estar al costat dels nedaddictes i amb Neda el Món! 
Revista completa en format PDF

17/07/12 Parada

Toca fer una petita parada, no per cap lesió, ni per cap circumstància que no sigui la pròpia voluntat. No és més que una de les dues parades o baixades de ritme que faig a l'any, la primera sempre és als voltants de gener i la segona a l'estiu.
Després de mesos, fent llarga distància, entrenant i fent reptes de diversos tipus, toca donar descans al cos i deixar-me endur per l'estiu, la mar, la platja i  els amics, no vol dir que no faci esport, simplement que ho faré sense cap planificació, segons em vingui de gust,  tinc moltes ganes d'aigua, de nedar, nedar i nedar, fer travessies pel simple fet de gaudir la mar en bona companyia, tinc ganes d'agafar el caiac i anar als raconets de Costa Brava que tant m'agraden, tinc ganes de pedalar per agafar gana i parar a esmorzar, tinc ganes de caminar o córrer una estona tot xerrant, tinc ganes de fer-ho tot i de poder no fer res de res.
Tot plegat serà fins a principis d'agost, aprofito que treballo, perquè al setembre quan faci vacances, no vull estar-me quiet, l'última quinzena, toca tornar a preparar reptes, que a partir de primers de setembre, serà el moment d'emprendre noves aventures i de tornar a seguir el ritme que tant m'agrada que no és altre que no parar.

14/07/12 Isostar Desert Marathon. Crònica

La calor és  suportable, per l'aire que circula, que alhora t'ajuda a deshidratar-te amb més facilitat,  no es nota la suor, tot i que la roba va quedant blanca per les sals minerals i en el moment que no bufa o estic parat, noto com el sol  crema la pell.
A la sortida estic estranyament tranquil, porto els deures fets. La meva estratègia, és córrer el que pugui, per passar els primers temps de tall amb marge suficient,  corrent en el pla i a les baixades, caminant a les pujades i si duc 15' corrent, em poso a caminar, mínim 10' abans de tornar-hi.
Només començar, em despisto, al anar per pista, no busco senyals, penso que ja hi seran a les bifurcacions, però no, és camp a través, com molts trams de la cursa.
Fins al km 25, vaig acompanyat d'un o altre, a partir d'aquí comença la meva part en solitari, per anar al meu ritme, adaptant-me a com em vaig sentint, aprofito al màxim les hores de dia, al fosquejar arribo al quart control, km 53, sopo i a seguir, amb molta precaució, ens han avisat que hi ha un part on s'ha perdut molta gent, així que corro molt poc i vaig molt pendent, per sort no em despisto.
Són prop de les tres de la matinada, hi ha doble marcatge, senyals pintades sobre pedres de color taronja clar, que costen molt de veure i marques amb pintura reflectant, que es veuen de fàbula un cop s'il·luminen, però en alguns trams estan més distanciades del que haurien d'estar, porto el frontal a tota potència, he canviat les piles fa poca estona i amb 140 lúmens no veig la següent senyal, busco en totes direccions, tornant al punt de partida, un i un altre cop, potser és la son i el cansament que no em deixen veure clar, busco amb el cap tant enganxat a terra, que perdo la referència de punt de partida, penso cap problema, tinc la traça del gps, sembla un gargot d'un nen petit, faig un gir de 360º, tot és camp, no tinc ni idea d'on està la pista que he sortit, uns 300 metres abans del punt critic, camino fent voltes casi 4 km buscant una senyal, merda, m'he perdut.
Camino fins trobar un camí, truco a l'organització perquè em vinguin a buscar, els dono les coordenades del gps, fa vent, estic trist, tinc fred, només penso en si em deixaran seguir o no, intento ser positiu, mentre camino amunt i avall per entrar en temperatura, en el moment que arriba el vehicle, trobo el camí, ostres, els demano de poder seguir, consulten amb el director de cursa i em diu que si, a fi de comptes m'he perdut i he trobat de nou el camí, he perdut prop de 2 hores.
A la que enfilo camí, trobo la Dolo, coneguda de moltes curses de muntanya, m'ajunto a ella per fer l'última hora de nit, compartit és una mica més senzill, es fa clar, segueixo el meu camí en solitari.
Només queden 21 km, estic baix de moral, tota la meva actitud positiva i força interior, l'he fet servir per controlar l'angoixa durant l'estona que he estat perdut, em noto bastant buit, però amb forces per acabar, camino lent, la calor es nota més quan no has dormit, no puc dir que no pensi en abandonar, seria mentida, n'estic fins al capdamunt, el paisatge és molt igual, tinc la impressió d'haver passat per cada camí 10 vegades, de que tota l'estona estic allà mateix, és un déjà vu constant, calculava fer unes 22/23 hores, porto menjar per 24, això vol dir que he d'estirar una mica les ingestes, per tenir-ne per 25 hores. El tram final, ha estat un lluita constant amb mi mateix, em venen a veure els vells fantasmes de sempre, aquí és quan recordo moments en que ho he passat malament i com me'n vaig sortir, penso en els ànims i el suport de la gent que em recolza per anar endavant, sempre endavant!!! A 100 metres de l'arribada, hi ha qui espera els primers de la prova més curta, m'animen i em diuen, per què no arribes corrent, doncs som-hi!

Han estat 24h23'01", a la classificació, hi ha 2 hores més,  m'han penalitzat, surten 121,1 km segons el meu gps, tot i que la prova era oficialment de 114 km.

Entrades relacionades:

13/07/12 Isostar Desert Marathon. Pròleg

És difícil mantenir el cap fred, abans d'una prova com aquesta. Tinc molta il·lusió en fer aquesta cursa, m'atrauen les condicions climàtiques extremes de calor i de fred. De fred puc dir que he estat caminant a -7ºC, que se'm va congelar l'aigua de la camelbak, que he nedat a pell a 13,5ºC, tot i que m'agradaria baixar encara més el termòmetre, de calor espero poder explicar d'aquí uns dies l'aventura que en breu començarà. 
La distància la conec, en terreny planer també, amb el cop de calor som vells amics, la deshidratació em va saludar fa un parell de mesos, he entrenat amb calor, tinc l'estrategia clara, he intentat aclimatar al màxim, dintre les meves possibilitats, ara només queda acabar de preparar tot el material, anar-hi i esperar amb impaciència i mil dubtes, el moment de la sortida. 
Aquest moment en que totes les respostes del món no importen, en que les preguntes deixen d'existir, en que els motius donen igual, en que el cor batega amb més intensitat, en que la mirada és perdrà en l'horitzó per mirar de veure el proper pas, en que les cos es surt de si mateix, en que hi ha un nus a la gola i en el cap només hi ha un pensament, aconseguir-ho. 
Gràcies pels ànims, que m'heu donat, quan el cos no pugui més, el vostre recolzament farà bategar el cor, per anar endavant, sempre endavant!!! 

Entrades relacionades:

10/07/12 Miquel Suñer completa la Triple Corona


Arribada a la costa de Califòrnia
Miquel Suñer ha aconseguit la Triple Corona, casi res, per aconseguir-ho s'ha de nedar: el Canal de la Manxa des d'Anglaterra a França, 33 km, Manhattan Island Marathon Swim, que consisteix en donar la volta a l'illa de Mahnattan, 55 km i en canal de Catalina  Los Angeles a l'Illa de Catalina, 35 km. Les tres proves nedant a pell, banyador, gorro i ulleres, amb condicions realment complicades.
El grau de dificultat d'aquesta gesta és molt alt, és el nedador número 53 en aconseguir-ho, només puc que donar-li la meva més sincera enhorabona, perseguir un somni és genial, fer realitat una il·lusió com aquesta, en forma de repte esportiu, ha de ser el més, moltes felicitats Miquel.

Noticia al Diari de Girona

08/07/12 Travessia Transfronterera. Crònica

Foto de grup, gràcies a Mónica Campaña
Foto d'Eduard Marquès: http://mardamunt.blogspot.com.es/
Moments abans de nedar, em sento estrany, duc el neoprè, tot i que m'agrada nedar a pell, no és per temperatura, ni per meduses. Sóc conscient de les meves limitacions tècniques i de l'estat de la mar, prefereixo estar al mar pensant en que ho podia  fer sense, que no estar-hi i trobar-lo a faltar.
La sortida s'enredereix uns 30 minuts, decisió molt encertada, és el temps necessari, perquè el vent deixi de bufar amb tanta intensitat i ens permeti a tots gaudir de la costa Merenda, durant l'espera trobades amb els amics nedaddictes i amb els amics  palistes del Pagaia, compartim impressions i riures.
Hi ha nervis i emoció en l'ambient, la travessia no és massa llarga, de Cervera a Portbou, 3.300 metres, l'estat de la mar, hi donarà un toc de dificultat.
Al poc d'entrar a l'aigua, les onades, ja demostren el seu caràcter, estan juganeres, les tenim de costat, no són molt altes, però si, tenen la cadència trencada i complica una mica més la respiració, al girar el cap de Cervera, les onades queden a l'esquena, amb el neoprè puc jugar com un nen petit, surfejant les onades, aprofitant l'empenta i surant sobre d'elles, és molt divertit.
Arriba la tranquil·litat al girar la punta de Portbou, mar poc mogut, en aquest punt deixo d'anar ben obert, com he fet fins ara, per seguretat que una onada no em portes a sobre  d'una roca i em tanco al màxim, per resseguir costa, per gaudir d'un dels més meravellosos i encisadors espectacles que ens ofereix sempre la mar, veure els bancs de peixos, de variades tonalitats, formes i mides, amb molts peixos o amb no masses, movent-se ràpidament o estan pràcticament parats, són instants en que desconecto del món, en que tot va a un altre ritme, en que les braçades van més lentes, en que el propi jo s'esvaeix, per ser mar.
Al sortir de l'aigua, segueix la festa, amb la cada dia més nombrosa família de nedaddictes, voluntaris i organització, acabem la celebració on ha de ser, al voltant de taula.

Entrades relacionades:

07/07/12 Entrenament per l'Isostar Desert Marathon arran de mar

Aprofitant que l'estada a Cervera, he anat a Llançà, per tornar fins a Portbou, resseguint més o menys el GR92, 25 km, en 5 hores, ràpid no és pot dir que hagi anat, ni en tenia cap intenció, volia condicions de cursa, calor, material, alimentació i hidratació.
Tirada semi llarga amb calor, inici a les 13:30, final a les 18:37, amb prop de 2.000 metres de desnivell acumulat, posant en pràctica l'estratègia del dia de la cursa, anar trotant, ara córrer suau, ara caminar, per fer-ho més real la motxilla, havia estat tot al matí al cotxe, l'aigua estava que s'evaporava, les barretes una mica desfetes i els gels calents, que és tal i com estaran el dia de la cursa, tot calent i mig fos.
La cursa en si, serà planera del tot, aquí el factor pujada, ha servit per augmentar la temperatura corporal i simular millor les condicions extremes de calor, tot i que no s'acosten ni de lluny al que em trobaré als Monegros, però és el que tenia a l'abast per entrenar.
És difícil pensar en un entorn desèrtic, gaudint de paratges tant encisadors, m'encanto cada dos per tres a contemplar-lo, al sortir de la vila de Cervera, enfilo cap al Puig de Cervera, vistes impressionants, és un dia clar, em poso mirant l'est i a la dreta hi tinc la Costa Brava i a l'esquerra la Costa Vermella, al anar-me encantat amb el paisatge i el que anava trobant, perdo el camí, així que baixo pel dret fins a Portbou, on vaig enfilant per arribar al Coll del Frare, per baixar a Colera i planejar fins a Llançà, per retornar a Portbou pel mateix camí.
Curiosament pels camins que transito, fora de poblacions, no trobo ningú, però les platges estan ben plenes que a la que bufa vent, em ve l'olor inconfusible de crema solar, passo per davant els xiringuitos, que em posen a prova amb el seu menjar, gelats i begudes fresques, veure el mar, mentre el cos es va banyant en suor, és dur, tinc ganes de deixar els trastos i nedar una estona, però no, aguanto la temptació.
Hidratació: el calcul és que hi ha avituallaments cada uns 13 km, amb 1 ampolla d'aigua de 1'5 L i 1 Isostar de 500, és a dir 4 L, per aquest entrenament, en porto uns 2,5 litres de beguda a la sortida i carrego 1'5 a Llançà, km 15, tot i la molta humitat, arribo bé de liquid,  no he parat de beure, em queda un 1/2 litre.
Alimentació: menjar cada hora, primera i segona hora, barreta, tercera entrepà pernil salat i a córrer després de menjar a les 16:30, el cos respon correctament, a la quarta hora barreta, l'estómac no es queixa.
Estic un pas més aprop de fer l'Isostar Desert Marathon, tinc la certesa, que serà tant dura, tant difícil, que segur que valdrà la pena.


Entrades relacionades:

07/07/12 Travessia Transfronterera. Test

Un petit gran luxe, tot fent de voluntari en la Transfrontera, a més de viure la travessia des de dintre amb l'intensitat que això implica, ha estat fer el test de la prova.
Fem la transfronterera, però al revés, anem de Portbou a Cervera, perquè la previsió de direcció del vent i de les onades, és just al revés de com serà la travessia però amb intensitat semblant, és la manera més fidedigna de tenir impressions que seran de gran ajut pel dia de la prova i per poder explicar al nedadors, el que es poden trobar.
Al mar hi ha tota la cúpula de Neda el Món, en Marc, gerent, en Jorge, assessor tècnic, en Toni, responsable operacions mar i en Marc, responsable operacions terra, en Jean i jo que tenim de la sort d'acompanyar-los.
Tots en posem el neoprè, per inciativa pròpia, tot i que tenim ganes de nedar sense, la seguretat està per sobre de tot, no per temperatura, sinó per condicions de la mar, està moguda i el vent no para de bufar, duem embarcació de suport durant tot el recorregut.
Anem nedant, reagrupant-nos, fent fotos, divertint-nos i comentant tots els aspectes tècnics que diumenge portaran a bon port els nedaddictes, nedem amb tranquil·litat cadascú al seu ritme, a la que sortim de la protecció de la badia de Portbou, hi ha onades, són de les llargues, de les "còmodes" de nedar, a la que arribem al Cap de Cervera, tenim una agradable sorpresa, de les que no es paguen amb diners, la resta de voluntaris, que han hagut de matinar per fer molta feina durant aquest dissabte, ens encoratgen, quin moment més bonic.
L'entrada a Cervera és amb la mar plàcida, han estat uns 3.000 metres, molt amens, divertits i profitosos, un cop a la platja, canvi d'equipació i a córrer que toca l'últim entrenament, tirada semi llarga corrent, pel repte de la propera setmana, l'Isostar Desert Marathon.

Entrades relacionades:

05/07/12 Oscar Pistorius participarà als Jocs Olímps de Londres

L'atleta sud-africà Oscar Pistorius, que corre amb pròtesis, té les dues cames amputades des dels 11 mesos d'edat, podrà participar als Jocs Olímpics de Londres en la seva prova, els 400 metres llisos i  també en l'equip de relleus de 4x400 metres.
Un cas de constància, d'actitud i de voluntat, en diferents entrevistes explica la frase que li deia la seva mare Sheila, ja desapareguda,  per encoratjar-lo: El perdedor no és qui arriba l'últim en una carrera, sinó qui es senta i es limita a mirar. 

Més informació: Oscar Pistorius

04/07/12 Marnaton Tossa de Mar - Sant Feliu de Guíxols. Reportatge TV Costa Brava



Reportatge emès a Televisió Costa Brava, de la Marnaton Tossa de Mar - Sant Feliu de Guíxols 2012.

Entrada relacionada:

01/07/12 Travessia Sant Llorenç - Darnius

La travessia són  4.500 metres, amb sortida a Sant Llorenç i arribada a Darnius, la concentració és en el punt final, ens porten en cotxe, fins a l'inici del camí de terra on ens ha de recollir un 4X4, per dur-nos pista avall, ha de fer molts viatges, part del grup decidim anar caminant tot xerrant, es per fer una foto, uns amb el neoprè a mig posar, d'altres amb banyador i camiseta, tot caminant amb xancletes per una pista forestal.
Arribem a la riba del pantà, en aquest indret que sembla perdut, t'adones de tot el que has trobat,  estic amb en Jorge Pérez, bon amic, nedaddicte apassionat, que em va parlar d'aquest indret,  hi ha l'Eli i família, amiga nedadora  assídua a lliscar damunt l'aigua, amb en Carles, que mentre coincidíem en un sopar el dia abans, em va dir que vindria, la Clara, que vaig tenir l'orgull d'acompanyar mentre li feia suport amb el caiac en la travessia de Les Formigues, en Joan, fa dues setmanes estava de voluntari en l'últim control de l'Ultra Trail Emmona, cursa de muntanya i ara estem aquí, en Jose David i família, amb el que vam fer el test de la Volta a Sa Dragonera i en Josep, que hem compartit moltes travessies i té clar que ve a disfrutar amb tots i a compatir amb ningú, l'Anna, amb qui compartim amics i afició per viure a ritme de braçada.  A l'aigua ens espera la Mónica Campaña, que ens farà suport des del caiac, com tantes i tantes vegades ens ha fet, en multitud de travessies, ja sigui en temes logístics, fent mil fotos, que tant ens agrada a tots de mirar, ajudant a resoldre qualsevol incidència a les  organitzades de Neda el Món, no em puc cansar de donar-li les gràcies, és d'aquelles persones que si em demana un favor, la resposta, abans de saber quin, és un si rotund.
Minuts abans de començar, fa un lleuger ploure, així que a esperar a què comenci la travessia dins  l'aigua, està calenta, calenta, l'aigua és molt tèrbola, molt marró, només on hi ha menys d'un metre de profunditat es pot veure el fons.
Començo a nedar, enseguida quedo cap a la cua, no em preocupa gens, vaig a gaudir, vaig parant, no tinc cap presa, a veure si m'atrapa en Carles, però anem a diferent ritme, la veritat és que em quedo embadalit observant els arbres arran i dins de l'aigua, veient les muntanyes que ens envolten, és preciós. Hi ha un gir, que costa molt de veure, no hi ha cap indicació, per sort, la Mónica em ve a trobar i em dóna el rumb a seguir.
En el tram final, la tramuntana, ens ve a recordar que estem a l'Alt Empordà, es formen onades, molt seguides, de manera que al aixecar el cap per mirar, t'impactaven una i altra vegada a la cara, a estones plou, quina ironia, vinc a nedar en aigües tranquil·les i resulta que estic en una piscina d'onades.

Fer una cosa que m'agrada com és nedar, és fantàstic, compartir-ho amb amics, ho fa inmillorable.