31/03/12 100 km ruta de Calella. Crònica

Aquesta prova ja de per si és molt dura, si als 100 km, a les 20 voltes, en terreny planer, hi afegim la calor i la humitat que ha fet al migdia, la combinació és explosiva.
Tinc la fortuna de conèixer bé el meu cos, al començar l'etapa de forta calor, hi ha hagut un moment en que he tingut la sensació, que si seguia, l'estómac em passaria factura, he deixat de córrer,  a caminar que també s'avança, ha estat l'estratègia correcte, d'una altra manera m'hagués trencat, ha marxat la forta calor i a córrer de nou, fins al final, fins l'últim metre.
He tingut la sort, de fer unes voltes ben acompanyat, amb l'Ingrid, un luxe, moltes gràcies; en poques curses, uns ens animem als altres, és perquè sabem que el rival, no és qui ens avança o el que passem, està a dins nostre.
Al ser una prova en ruta, en que el circuit està obert i és arran de la costa, el bon dia, ha fet que estigues ple de gent disfrutant del solet, un munt de persones, al veure corredors amb un dorsal posat, s'han interessat per la prova i ens han animat, moltes gràcies, els ànims van millor que qualsevol beguda isotònica, barreta o gel.
Hi ha un moment cap al final de les curses d'ultrafons, quan ja veig que ho aconsegueixo, en que els ulls s'humitegen i en curses com aquesta en que el final és en solitari, les llàgrimes flueixen, s'alliberen, la tensió, el patiment, l'angoixa d'anar sumant i restant quilòmetres, el dolor dels muscles, que fa hores que xisclen, els peus que sembla que trepitgin sobre pedres bellugadisses dins la sabatilla tota l'estona, els genolls que semblen fora de lloc, és dur, molt dur, això és el que fa gran l'ultrafons, és la batalla que cadascú lliure contra si mateix, contra el dolor i el patiment, tot plegat és transforma en eufòria desfermada, que et carrega d'energia, les agulletes i el cansament marxen al cap de pocs dies, l'alegria i la satisfacció perduren.
Han estat 14h 09' d'ultrafons, en bona companyia, amb una organització meravellosa.

Entrades relacionades:

30/03/12 La nostra fragilitat

Veure un accident de bon matí, quan vas camí de treballar, no fa cap il·lusió, menys si passa a dos metres i n'ets el testimoni de primera línia, tot i no ser-ne part involucrada.
El ciclista en qüestió, ha topat amb un altre que també anava en bici, per diferents circumstàncies, no s'han vist, cosa que, per desgràcia, passa, el ferit estava conscient i adolorit, quan se l'ha endut l'ambulància, espero que tingui una ràpida recuperació i que no hagi estat massa res.
No per haver vist un accident en bicicleta, deixaré d'anar-hi, en veig més sovint entre cotxes i segueixo conduint.
Observar com a una persona, en uns segons, li canvien els plans, com a mínim a curt plaç, dóna que pensar, en la nostra fràgil existència, realment, no sabem en quin punt la vida, ens pot fer un gir de 180º en sentit positiu o negatiu.
Està molt bé fer plans a llarg termini, però sense descuidar l'avui i l'ara, molts dies de bon matí, penso que l'objectiu del dia és divertir-me, passar-ho el màxim de bé, dintre les possibilitats, tan si és treballant, la feina no és incompatible amb el bon humor, evidentment que hi ha moments per tot, hi ha estones per estar seriós i d'altres més distesos; com si és en temps lliure, intentant fer sempre el que m'agrada, el que em ve de gust, sense complicar-me la vida, sense masses expectatives, més que anar amb els braços oberts, per rebre el que el dia em vulgui donar. Penso que la millor d'encarar-ho tot plegat és amb un somriure sincer als llavis.. ;-))

28/03/12 Presentació de la Túnez Dune trail a Girona


He pogut assistir a la presentació que s'ha fet a Girona de la Túnez Dune Trail, una cursa de 160 km, en 4 etapes, que és farà en el desert de Tunísia, del 28 al 31 de desembre d'aquest 2012.
La Barbara i l'Alex de l'organització, ens han fet una explicació amena, curta i de cara barraca, ens han posat la mel als llavis i resolt tots els petis dubtes que teníem.
A diferència d'altres, com l'arxiconeguda Marató de Sables, aquesta no és en autosuficiència, només t'has de preocupar per córrer i no de carregar la motxilla amb tot, ni has de dur el menjar, ni dormir a terra, té més confort i  un  preu  més raonable.
M'ha agradat molt la filosofia, "una aventura que no està renyida amb la comoditat", si senyor! penso que de misèries i de restriccions ja n'he passades prous i les que poden venir, com per pagar un munt de calers per passar mancances voluntariament, cadascú pot fer el que vulgui i ho respecto.
Em fa certa gràcia els que expliquen que els ha canviat la vida, ja sigui anant al desert, fent el camí de Santiago o similar, que han aprés que lo important no és lo material, que lo essencial és pot dur a sobre en una motxilla, però l'únic que canvien amb el pas del temps, és el seu model de BMW, pel model més nou.
Fa anys que tinc moltes ganes al desert, penso que és una molt bona oportunitat, per disfrutar-lo fent una cosa que m'agrada en un lloc com Tunísia, econòmicament no és el millor moment, per ganes ja estaria inscrit, ara toca deixar passar uns dies, per tenir el cap fred i clar, fer números, ser objectiu, trobar patrocinadors o col.laboradors seria fantàstic, tal i com està el pati serà difícil, però no impossible, tinc alguna idea i estic obert a suggeriments.
+ info a Dune Trail

27/03/12 100 km ruta de Calella. Pròleg

Anar a córrer la  que pot ser i espero serà la meva cursa número 11 de 100 km, em fa molta il·lusió, haver-ne aconseguit 10 de 10, no és cap garantia de res, ni ho puc donar per fet.
En més d'una ocasió, he escoltat, que en les proves dures la primera participació, és per la novetat, la segona, per millorar el temps vers l'any passat i que la tercera, ja costa més trobar la motivació i al haver-hi curses d'ultrafons que es van afegint al calendari, s'acaba anant a fer-ne d'altres.
En el meu cas, el primer any, va ser la novetat de córrer fent voltes, 20, en un circuit 2,5 km d'anada i tornada pel mateix lloc, m'atreia el repte mental i la distància, el segon vaig anar-hi amb un bon amic, l'Andreu Just, no vaig dubtar-ho, aquesta tercera participació, em vaig apuntar només obrir inscripcions, perquè és molt dur, difícil i la possibilitat que no ho aconsegueixi hi serà, fins que completi els 100 km, m'atrau que costi, m'atrau superar les meves barreres mentals, saber que el cansament i el dolor són part de la victòria contra un mateix.
Abandonar no és una opció, hi vaig més o menys entrenat, no em preocupa el temps del cronòmetre, em preocupa aprofitar-lo, amb els amics i companys corredors, cada dia em sento més part d'aquesta gran família, amb els organitzadors que són persones que entenen que és l'atletisme i sobretot amb mi mateix, doncs tota cursa de llarga distància, té un tram de petit recorregut, que és entrar a dins nostre, per quan toqui fons en un pou sense sortida, poder fer un salt i tocar el cel.

25/03/12 Retrobant la mar, nedant a pell

Tenia síndrome d'abstinència de nedar a pell al mar, degut a un encostipat mal curat que es va complicar, he hagut d'estar unes setmanes sense poder-ho fer.
A la fi, hi he pogut tornar, aprofitant el dia primaveral, volia que el retrobament fos especial, no a la badia on nedo habitualment, he agafat el caiac fins la cala naturista del Senyor Ramon, aquí puc nedar a pell del tot, el cel impressionant, ni un núvol, el sol ben amunt, la mar poc moguda, la temperatura de l'aigua a 13ºC i l'exterior al voltant dels 20ºC.
He de reconèixer, que estava nerviós, amb la sensació que retrobaria una part de mi, que feia dies que no tenia i amb dubtes de si tot aniria bé, inflo la boia, escalfament i som-hi, primers moments durs, la trobo molt freda, mentre amb les mans aixeco aigua fins al cos, a la boca arriba el gust de sal, no hi ha millor evocador de records que els sabors, de cop m'allibero dels temors i cap dins.
Només entrar, érem dos amics que es retroben desprès d'una temporada sense veure'ns, la mar estava enjugasada, mentre nedava, ha portat una mica més d'onades que ha aixecat el vent allaventat que pujava, tot i que no nedo tècnicament molt bé, he sentit que fluïa en el mar, que estava a dins, però que hi lliscava, em sentia en pau, durant els 46 minuts que hi he estat, ni una embarcació a l'horitzó, estàvem sols la mar i jo, en una exercici d'intimitat, posant-nos al dia.
Al nedar a pell, sento la càlida fredor de la mar, puc sentir com m'acaricia amb les seves onades, com el sol em mima, donant-me la seva escalfor, al fer la braçada, és quan jo acarono la mar, amb les bombolles d'aire li faig pessigolles, amb els peus juguem, la mar es posa tant dins meu, que és una part de mi.
Sortida de l'aigua, després d'uns 2.200 metres, més que nedats, disfrutats, la temperatura exterior és fantàstica, em vesteixo per entrar calor més ràpidament, m'estiro a la sorra i em deixo endur pel so de les onades.

24/03/12 Històries a ritme de pedal

Hi ha dies rodons, que tenen quelcom d'extraordinari, com el que acabo de viure. Comença amb un sol radiant de primavera i  moltes ganes de gaudir.
Primer 100 km en bici, fent Sant Feliu Guíxols- Tossa - Lloret - Tossa - Llagostera - Tossa - Sant Feliu de Guíxols, és un recorregut fantàstic, amb més de la meitat del trajecte al costat del mar, sense grans pujades, però amb 1.800 metres de desnivell positiu.
Anava fent, al arribar per últim cop a Tossa, parada a prendre un cafè i disfrutar veient com la vida no para, de vegades estar parat és la millor manera d'agafar velocitat.
Mentre encarava el darrer tram, coincideixo amb un ciclista Britànic, va sol igual com jo,  sóc de conversa fàcil, m'agrada poder parlar amb gent dispar, amb grans amics i persones com ell, que coincidim en uns minuts a la vida, amb el meu limitat angles i sobretot amb el seu ampli espanyol, m'explica que està enamorat d'aquest tram de la Costa Brava, concretament del de Tossa de Mar a Sant Feliu de Guíxols, li passa com a mi, al poc m'adono que porta dos manetes de fre a la part dreta, li pregunto el motiu, li falta el braç esquerre, duu una pròtesi que fa que no es noti, amb les dues manetes aconsegueix tenir un bon control de la bici, independenment de la posició que porti, no és queixa de cap limitació, comenta amb alegria que pot seguir practicant la seva passió, la bicicleta de carretera.
Realment aquest tram de la Costa Brava és màgic, em carrega les piles i l'ànima, em demostra que podem aconseguir el que ens proposem, he coincidit amb un munt de persones amb històries interessant, només cal parar uns instants o canviar el ritme i escoltar relats com el d'avui, de pura vida.
Per rematar la jornada, a córrer una estoneta, 10 km, resseguint la mar des de terra, per contemplar com s'amaga el sol i els seus últims reflexes a l'aigua.
Dies com el d'avui a més de divertir-me fent el que m'agrada, demostren que no val la pena queixar-se pel que no tenim, sinó gaudir de les possibilitats que tenim davant en el nostre dia a dia.

23/03/12 Kathrine Switzer

Kathrine Switzer va trencar les normes establertes el 1967, al ser la primera dona en Córrer una marató, que fins al moment era exclusivament per a homes.
Per això es va haver  d'inscriure com KV Switzer, durant la cursa un dels jutges, al veure que era una dona, va anar a aturar-a, la resta de participants ho van impedir i la van escortar perquè no hi hagués més incidents i acabes la carrera.
Aquest és un petit resum, del que va ser una gran gesta, no només pel que costa córrer una marató, que no és poc, sinó per ajudar a trencar una norma injusta, que no hauria d'haver existit mai. És bo recordar la història, per aprendre i no repetir-la.
Els límits i perjudicis estan en la nostra ment, només qui prova d'anar més enllà és capaç trencar les barreres establertes. Endavant, sempre endavant!!!

20/03/12 Vivint la Volta a Catalunya

No sóc gaire seguidor de proves esportives, més que res, perquè fa temps vaig haver d'escollir entre mirar o entrenar i participar, l'agenda dóna pel que dóna, l'elecció va ser clara. No per això deixo d'aprofitar les ocasions que es presenten, diumenge, no estava massa motivat per pedalar, la tirada de més de 100 km que tocava, per agafar ganes, que millor que anar pedalant fins on estan concentrats els ciclistes que havien de participar dilluns en la Volta a Catalunya, gaudint d'un ambient 100% ciclista.
El dimarts, dia en que feien la segona etapa, coincidia per temes laborals a Palafrugell, a l'hora en que passaven, doncs som-hi, a animar una mica, estava en un lloc molt tranquil, impressiona veure a la velocitat que van, tinguen en compte, el que porten a les cames i el que els queda, sents la música que fan els rodaments de la bici, les rodes lliscant sobre l'asfalt i la mirada concentrada mirant més enllà.
Trobo que és una passada, la resistència dels ciclistes, ells són ultrafondistes de veritat, quilòmetres i més quilòmetres,  metres i més metres de desnivell, dia rere dia, l'únic que he fet per etapes, ha estat corrent i de 3 dies, el tercer és molt dur arrancar, ara començo a preparar alguns reptes, per etapes en bici, de distàncies semblants, però amb la certesa que ho faré amb moltes més hores, tampoc hi ha pressa.

Proposta pel 05 i 06/05/12 Trailwalker 2012. Vine a fer de voluntari a l'arribada





Aquest any, no participo en la Trailwalker, com a membre d'un equip en competició, ho faré com a voluntari dintre  del Club Aquàtic Xaloc, concretament en l'arribada a Sant Feliu de Guíxols.
Perquè ser solidari amb aquest gran projecte que és la Trailwalker 2012, no és gens difícil, uns han de fer el trajecte, d'altres els han d'acompanyar, nosaltres els esperarem al final per donar-los la merescuda enhorabona i el que necessitin.
Les arribades són emocionants, poder veure la cara dels que acaben de fer els 100 km, que separen Olot de Sant Feliu de Guíxols, per les vies verdes, veure la seva il·lusió, com el cansament es transforma en alegria, és un gran al·licient per ser-hi.
Si vols venir a fer de voluntari amb nosaltres, a Sant Feliu de Guíxols, seràs benvingut, només has d'enviar un mail a: ultraquim@hotmail.com, abans del dia 28/03/12 amb les teves dades:
- Nom i cognoms
- E-mail
- Telèfon
- Horari en que pots venir (seria interessant, poder estar-hi un mínim d'un parell d'horetes, es necessita voluntariat de dissabte 5 de maig a les 18 hores, fins diumenge 6 de maig a les 19 hores, horari de nit inclòs,  el degoteig de participants serà constant) 
Entre tots aconseguirem que sigui una gran festa de l'esport i la solidaritat. 

Entrades relacionades:
12/04/12 Trailwalker 2012. Reunió voluntaris 
Proposta pel 05 i 06/05/12 Festa de benvinguda als participants de la Trailwalker 2012
06/05/12 Trailwalker 2012. Crònica d'un dels més de 400 voluntaris

17/03/12 Navegant amb vent i maror


M'encanta navegar, quan la mar està una mica moguda. Maror d'uns 75 centímetres +/-, vent força 3 (18 km/h) sostingut, amb ràfegues de força 4 (25 km/h).
Amb les onades venint per l'esquena, el caiac agafa velocitat, si apreto una mica a la palada, vola, s'ha d'estar pendent de la seqüència de les onades, de cada quan en ve una de més gran, d'aquelles que escombren i ens giren el caiac, la sensació d'anar ràpid és una passada, el vent a favor molesta una mica abans d'entrar la pala a l'aigua, en el moment de fer el gir, el vent l'empeny en direcció contraria, per sort tinc una pala estreta.
Aprofito per depurar tècnica, fer girs de 360 graus, posició pala, navegar surfejant onades i recolzaments.
De tornada, tenia les onades, juntament amb  el vent de cara, és com més m'agrada, poder mirar als ulls a la força de cel i mar, amb onadetes de les que t'aixequen la punta del caiac i un cop està amunt, el vent el vol fer canviar de direcció, és qüestió d'aguantar la palada i saber el cos del pes en el lloc idoni.
El caiac i la mar, han jugat i rigut com nens petits, quan més enfonsada es trobava la punta, venia la mar i saltava per sobre amb l'ajuda del vent que la duia fins la meva cara, fent-me entrar la sal fins al fons del cor.
És bo practicar, amb la situació controlada, amb precaucions de seguretat i no excedint certs límits, per no arribar a la temeritat, el pitjor que pot passar, és que hagi de nedar una estona i això també m'agrada.

17/03/12 Natural Running Clinic. Primera impressió sabatilles Newton

Només entrar per la porta d'Esports Parra, en 2 minuts, ja tenia les Newton als peus, el model Stability Performance Trainer, les sento lleugeres, còmodes i una mica estranyes, pel balanceig que fa la seva amortiguació davantera.
En Roger, la persona que fa el clínic, ens fa una explicació senzilla del perquè de la seu disseny i les seves avantatges, no ens ven cap moto, explica que ajuda a no tenir lesions derivades de l'impacte de taló, doncs al canviar el tipus de trepitjada, aquests no es carreguen, que dóna un córrer més natural, que cal fer un període d'adaptació cap aquest tipus de calçat i ens fa veure la biomecànica de córrer.
Arriba la part pràctica, sortim a córrer, primers minuts, em sento estrany, el taló se m'està carregant, estic intentant córrer com ho faig amb unes sabatilles normals, canvi de xip, cos una mica endavant i a córrer a peu pla, en no res m'hi sento còmode, fem uns 2 quilòmetres suaus i parem per córrer descalços sobre terra i d'aquesta manera, fer sortir de manera intuïtiva, la postura i la manera correcta de córrer amb les Newton, em sorprèn, sense sabatilles, estic corrent exactament igual com ho he fet amb elles, realment donen una posició natural, recolzant el peu per la part mitja, en els metatars i no en el taló, tornem d'una tirada, per completar els meus primers 4   km amb unes Newton.
Al acabar, noto que els bessons han treballat, tinc la sensació, que podria córrer els 100km de Calella, que tinc d'aquí 14 dies, però en Roger, m'explica que el millor és fer una adaptació gradual, sense objectius a curt plaç que donin més pressa de la deguda.
Així, que hauran d'esperar uns dies, fins el mes de juny, en que acabo els principals objectius, que tinc a la vista, el que és segur, és que vull fer servir unes Newton, m'han donat molt bona impressió, des de principis d'any que dubtava si comprar-les, ara que les he provat, el dubte està en si començo amb el model d'asfalt o el de muntanya. 

Entrada relacionada:

16/03/12 Per què m’agrada córrer?.

M'agrada córrer al acabar de treballar, perquè m'allibera del cansament, em fa bategar ràpid el cor, que és quan millor es veu tot, corro deixant enrere els maldecaps i preocupacions del dia a dia, només importa el proper pas, el món s'esvaeix, corro amb música, que escolto poc, prefereixo sentir el ritme de la respiració, m'hipnotitza, em fa entrar en mi mateix, m'ajuda a coneixem. 
M'agrada córrer contra mi mateix, per guanyar la batalla a la mandra, a l'apatia, per trencar les barreres establertes i per fixar nous límits, per trencar-los de nou. 
M'agrada córrer amb els amics, els coneguts i els per conèixer, uns arriben primer, d'altres som més lents, però a taula hi arribem tots junts, per a compartir-hi, una passió que ens uneix, córrer. 
Escrit, en resposta al concurs proposat per la web La marató pas a pas, si s'entra a l'enllaç a més de poder-hi participar, es poden llegir un munt de respostes, per sentir-se identificat.

15/03/12 Motius per entrenar

La motivació, aquesta és la clau de l'èxit, el secret que és diu a crits, mil i un gurus en parlen, cadascú ven la seva formula, no és gens senzill, és la part més difícil de mantenir al llarg del temps.
Quan hi ha un gran objectiu a llarg plaç, ja sigui una prova important o una temporada de competició, és normal, tenir èpoques amb alts i baixos en les ganes d'entrenar, el dia a dia, és feixuc, combinar família, feina, obligacions, amb les llargues sessions d'entrenament, hem d'adaptar els entrenaments a la nostra disponibilitat per realitzar-los.
Amb la fred fa mandra sortir de casa, amb la calor és fa més pesat, hi ha 50.000 motius per no fer res, imprevistos d'última hora que ens fan la guitza, intento que el meu imprevist de cada dia, sigui entrenar. Quan em visita la mandra i les ganes de no fer res, recordo que quan hi sóc, el que fa mandra és acabar i haver de deixar la diversió.
Un cop definides les sessions i la intensitat dels entrenaments a setmana vista, a no ser causa major, no tiro enrere, en el moment de planificar-ho, tinc molt present els objectius a llarg i curt termini, el perquè de cada entrenament, a quina modalitat hi dedico més temps, a quina només faig manteniment, jornades de descans, en funció del meu calendari de prioritats. Així un cop arriba el moment en que arribo de treballar, és tard, fosc i fa fred, només em cal recordar que el vaig a fer és necessari per aconseguir els propòsits que m'he marcat.
Fer-ho amb amics i companys, ajuda molt, de vegades és més el fet d'haver quedat amb l'un o amb l'altre, que no l'activitat en si.
Les jornades de repòs, també s'han de complir amb igual disciplina, el descans i l'alimentació, són la part silenciosa de la planificació.
Se que l'únic motiu per no entrenar avui, és ja haver-ho fet i que per sobre de tot, el principal, és gaudir la sessió del dia, doncs és el moment que dedico a mi mateix, a fer el que m'agrada, a fer bategar ràpidament el cor, per poder apreciar el que realment importa. Per mi entrenar, no és més que això, fer el que m'agrada, amb una mica d'ordre, perquè m'ajudi a gaudir de les llargues distàncies que tant m'aporten. I quin millor motiu per anar a entrenar, que anar a divertir-se.

Proposta pel 17/03/12 Natural Running Clínic a Girona

Fa més o menys 1 any, que en el meu entorn, sento a parlar del calçat minimalista, per bé, per mal i per indiferència. He llegit molt sobre el tema, n'he parlat amb diferents persones i gràcies a això me n'he fet una idea. 
Sóc partidari, de tot el que ens apropa a l'estat original de les coses, a la comunió entre cos i natura. Com molta gent, tinc els meus dubtes, també les meves expectatives, ara es presenta una bona ocasió, per provar un calçat d'aquestes caràcteristiques, alhora tinc ganes de veure quines sensacions em transmet.
Penso que no hi ha millor opinió, que la que dóna el coneixement en primera persona, dissabte podré escoltar argumentacions pràctiques i tècniques, a més de la marca Newton, de la que n'he recollit bons comentaris, la part que més m'atrau és poder provar-les.
Serà dissabte a les 10 del matí a Girona, en el cartell que acompanya aquest escrit hi ha tota l'informació.

11/03/12 Cap de setmana atípic

No sempre les coses surten com un voldria, aquest cap de setmana el tenia ple de coses que m'agraden, de les que fan il·lusió. En la vessant esportiva, el dissabte la cursa de Les Vetes de Salt, fa temps que no corro una cursa de 10 km i volia aprofitar per fer un bon entrenament de transicions anant i tornat en bici. El diumenge, la part més lúdica, una exposició, diferent, fotos de la profunditat del mar, vista en el fons de la piscina, amb petit tastet del que és el busseig.
Res a pogut ser, un refredat, mal curat o que encara no havia fet el seu curs, ha fet que hi hagués canvi de plans, descansar, descansar i descansar.
Mentiria si digués, que no m'ha sabut greu, però buscant la part positiva, que la té, apart de donar al cos una treva de 3 dies seguits, això no passa ni abans d'una prova d'ultrafons, és prendre consciència de lo afortunat que sóc, no per la febrada que acabo de passar, que tampoc és res massa dolent, sinó per poder fer habitualment un munt d'activitats, de les que em fan sentir viu, de les que cadascuna obre un munt de noves possibilitats, de les que tot i estar fumut, al recordar-ho, es dibuixa un somriure als llavis.
Ara, a poc a poc i bona lletra, dilluns a entrenar, amb calma, escoltant que diu el cos, això si amb més ganes que mai. Endavant, sempre endavant!!!

Entrades relacionades:

Proposta pel 10 i 11/03/12 Exposició: una aproximació a les profunditats

Una proposta diferent, original i a l'abast de tothom, organitzat per Toni Herrera.
Una aproximació a les profunditats. Exposició fotogràfica de gran format on, mitjançant un seguit d’imatges instal.lades al fons d’una piscina, es transporta el visitant els racons més fascinants de les profunditats de la Costa Brava.
Aquesta és una mostra de fotografia subaquàtica realitzada pròpiament sota l'aigua on, per poder veure les obres i apreciar-ne els detalls, cal equipar-se amb material de busseig i submergir-se.
La possibilitat de visitar una exposició, unida al descobriment del medi subaquàtic gràcies al suport d'equips de busseig autònoms, esdevé una via més per donar a conèixer i apropar el meravellós fons marí que tenim a casa nostra.
No és necessària experiència o titulació de busseig per poder gaudir de la visita.
S’oferirà als visitants interessats la possibilitat de fer un bateig subaquàtic gratuït amb escafandre autònom.
Exposició a la piscina La Corxera de Sant Feliu de Guíxols
Dissabte 10 de març, de 15h a 19h
Diumenge 11 de març, de 9h a 13h
Sant Feliu de Guíxols

Esdeveniment al facebook.

Entrada relacionada:
11/03/12 Cap de setmana atípic

07/03/12 El bloc a google+

Fins ara, el bloc tenia presència a les xarxes socials via facebook i twitter, s'afegeix google+, una nova possibilitat d'interactuar.
El bloc avança en el concepte de web 2.0, fent una aposta clara en els nous canals de difusió d'informació.
L'eix principal és i serà el bloc, per les opcions d'edició que ofereix, per ser l'opció més accessible i per ser el motiu de tot plegat. El procediment, serà com el que vaig fent, un cop publicada una nova entrada,  enllaç a les xarxes socials. a més hi ha els petits missatges, actualitzacions d'estat,  també aporten informació, que tot i que només es difonen a traves de les xarxes socials, al haver-hi el twitter integrat en bloc, a l'alçada de l'últim escrit, només entrant al bloc, permet estar al dia. Sempre intento cuidar el contingut, en forma i fons, aquesta nova opció, és una nova via per accedir-hi.
Tots junts iniciem una nova petita aventura. Benvinguts! 

Proposta pel 10/03/12 Cursa Les Vetes

En aquests temps d'incertesa econòmica, en que mirem on gastem l'últim cèntim dels nostres diners, quina millor manera de fer esport i contribuir a una bona causa, que fer la cursa de les Vetes. 
Una cursa de 10 km, per 5 euros, no és pot demanar més. Donen de temps 2h30', qui vulgui la pot fer caminant a ritme passeig.
Tindrem la satisfacció, a més de córrer per les deveses de Salt, un indret interessant a tocar de la ciutat, de ser solidaris fent els que ens agrada, segons diu a la web: els diners que es recaptin de les inscripcions d’aquesta cursa aniran destinats íntegrament a Caritas Salt, per ajudar a pagar la medicació de totes aquelles persones o famílies que no disposen dels mitjans suficients.
Penso que amb la gent gran, hi tenim un deute, quan penso en persones, que han treballat els millors anys de la seva vida i que en arribar al final, encara han de viure penúries, se'm regira el cor, amb 5 euros no arreglarem el món, però si contribuirem a que giri amb una mica més d'alegria.
Web de la cursa: Les vetes

Entrada relacionada:
11/03/12 Cap de setmana atípic

04/03/12 Navegar amb el caiac a l'hivern

Navegar amb el caiac a l'hivern, és tot un luxe, d'aquells que s'han de saber aprofitar i no deixar passar de llarg.
Els dies són més o menys freds, el sol hi surt tímidament entre núvols, la mar no acaba d'estar mai massa plana, de marejol a maror, per contra hi ha molt poc volum d'embarcacions i les que hi ha, acostumen a ser de la zona, de pescadors o mariners que viuen la mar tot l'any, sense presses, saben que cadascú hi té el seu espai. 
Palada a palada, vaig gaudint de la magnifica Costa Brava que ens envolta, sóc espectador de primera fila i part; espectador com les moltes persones que en dies de cap de setmana, s'apropen a veure el mar, fins que els deixa absorts en la seva immensitat,  en el constant anar i venir de l'aigua; part, perquè l'anar tranquil i sense soroll, fa que m'integri millor amb l'entorn.
Les aigües són netes, no hi ha la porqueria que cada estiu deixen, els que els "agrada el mar", però el fan servir d'abocador. Puc gaudir dels seus raconets, que tot hi haver vist en moltes ocasions, em segueixen captivant.
El caiac amb el que navego, té d'eslora (llargada) 5,15 metres, per ser estable, amb la suficient mànega (amplada), 59 cm, li permet passar per casi tot arreu i el seu poc calat (distància entre la línia de flotació i la quilla), fa que pugui estar en aigües poc profundes, els tres factors junts, a més donar seguretat i velocitat, permeten moure's per indrets on les barques no poden i poder desembarcar en coves, com la de la foto que acompanya aquest escrit. 
Al estar just sobre l'aigua, aquesta ens dóna temperatura, si no hi ha massa vent, s'està millor que a terra, si tenim una mica de pràctica en la palada o portem paragotes, ni ens esquitxem, normalment vaig amb forro polar de màniga llarga i arriba sec. Hi ha qui va amb el neoprè posat per si cau a l'aigua, és respectable, si surt el sol, es pot fregir de calor, dins el caiac, duc pantaló curt, al ser tancat, hi fa caloreta. 
Tinc la percepció, que l'interès pel caiac va en augment, no només per les consultes que rebo a través del bloc, sinó perquè en multiples d'ocasions, com avui, al posar el peu a terra, se m'acosta alguna persona, per preguntar-me els ets i uts d'aquesta forma de gaudir la mar.