24/07/12 En la línia de sortida

Estar a la línia de sortida, d'una prova de llarga distància, ja es haver guanyat a la mandra, a la por del desconegut, haver superat els comentaris desmotivadors, anar cap a la incertesa deixant enrere la zona de confort en la que vivim.
Arribar-hi és tot una odissea, un camí ple obstacles, trobar hores per entrenar, no sempre és fàcil, quan arriben les tirades llargues, encara es complica una mica més, difícil combinació entre vida laboral i familiar, els costos socials tenen el seu preu i el material que fem servir també, trobar l'element que ens sigui còmode, és un procés feixuc i difícil, que sembla que mai arribi del tot a bon port. 
En aquest moment et sents en família, hi ha amics i companys, els que no coneixem però parlarem al llarg de la prova, els que et sona la seva cara d'altres aventures, persones molt diferents, units per una mateixa passió.
Mentre arriba el tret de sortida, ja es pot diferenciar els forts dels dèbils, no perquè vagin a fer-ho més o menys ràpid, no per la musculatura, ni pels tatuatges de gestes passades, ni per camisetes d'acabar grans curses, ni per l'equipació, es nota sobretot en els comentaris, els dèbils ja estan buscant excuses per si no aconsegueixen i els forts miren a la cursa als ulls buscant els motius que els faran acabar.
En els instants previs, en silenci, assumim les nostres  veritats,  sabem amb certesa que tot  farà mal, que maleirem mil i una vegades  estar aquí, que jurarem que és l'última vegada,  que el cansament serà present, a estones no tindrem el cap clar, que patirem, patirem física i mentalment. Aquest dolç patir que ens fa sentir vius.
Per la majoria, no importa el temps final, l'objectiu principal és acabar, només volem acabar, res més, demostrar-nos a nosaltres mateixos que podem presentar batalla al nostre jo, als elements, a la distància i guanyar un combat més, però no importa quantes vegades aconseguim vèncer o acabem derrotats, perquè sempre, sempre, hi ha un nou repte a l'horitzó.