14/04/12 Travessia Premià - El Masnou. Crònica d'un nedador a pell

Tinc els nervis al cos, els de les grans ocasions, sento les papallones a l'estómac, la tremolor a les cames, el repte és gran i la meva determinació absoluta. Són 4.000 metres per endavant, amb l'aigua a 14,4ºC, dóna per pensar-s'hi.
Som més de 400 nedadors, la família de nedaddictes no para de créixer, repartits en tres grups de sortida, segons el ritme de cadascú, em toca la primera, la menys ràpida; estic ajudant a l'organització i a la que em dono compte, només queda  l'última sortida, la més ràpida, aquí hi ha 5 dels 6 nedadors que ho farem a pell.
De seguida em deixen enrere, als 3'10", ja estic còmode dins l'aigua, l'impressió inicial i la sensació de tibantor del cos desapareix, per donar pas a un nedar relaxat. Vaig fent al meu ritme,  als 30 minuts, ja comença, el que és el meu principal problema, els peus, em queden congelats, tot i que no paro de moure les cames, que hi farem, amb això ja hi comptava.
Noto que vaig una mica més lent del que voldria o potser no aconsegueixo anar amb bon rumb, no em preocupa per la velocitat, sinó per la quantitat de temps que estaré dins el mar, el meu màxim, durant aquest hivern, a pell, ha estat d'uns 50 minuts.
La mar segueix tranquil·la, poca onada, a la que duc 1h 14', tinc les mans entumides, la Dominique, la caiaquista que m'acompanya, em diu que en res ja estaré, li contesto, que en començo a tenir ganes d'acabar. A partir d'aquest punt, en tres ocasions, durant uns dos segons noto la fred, com petites esgarrifances, acompanyades de curts espasmes musculars, és com si fos el mur d'un corredor, vaig fent exercicis de motricitat fina com mentals, per veure si tinc símptomes d'hipotèrmia.
En els moments durs, em venen a la memòria grans nedadors, que han fet increïbles gestes, com Teresa Planas, que va nedar el canal de Mallorca, Miquel Sunyer, apunt de completar la triple corona, Jaime Caballero, que va nedar el llac Ness, salvant moltes distàncies, sóc un mindundi, recordo com en els seus escrits, admeten la debilitat que els fa forts, així que a intentar nedar amb la meva millor tècnica, que estic fent història, la meva història de nedar a pell.
La línia d'arribada, està a la vista, passen tots els mals, al sortir de l'aigua, al cap 1h 45' 17", em trobo bé, costa caminar, tinc els peus que no semblen meus, tenen poca sensibilitat, la temperatura exterior és agradable, ajuda a recuperar-se més ràpid. Quan el novembre vaig iniciar-me a nedar a pell, un dels objectius, era fer aquesta travessia, com a bon repte, aconseguir-ho no és més que el punt de partida pel següent.
Nedar a pell, és bussejar en el més profund d'un mateix.

Entrades relacionades: