23/02/12 Quant més m'acosto al limit, més s'allunya.

Quan miro enrere i recordo, que fins fa 7 anys no feia esport i vaig començar a pedalar, que en fa 5 que corro, 4 que faig llarga distància i 3 que no nedava ni fins les boies de la platja, perquè les trobava massa lluny i que fins al novembre, feia servir el neoprè, inclús a l'estiu, m'adono que les limitacions, ens les marquem nosaltres mateixos, per no obrir la ment cap endins, mirar el nostre potencial i no auto censurar-nos, també ens limitem molt per les pors dels altres, de no facis el que no fa tothom, com si el que fa tothom m'hagués de fer feliç, de que si això, de que si lo altre, un munt d'opinions no experimentades, sort que em faig gran i he après a  sordejar una mica.

No crec que existeixi cap limit, no és més que un estat mental transitori, si hi ha ganes de veritat i actitud per preparar i fer un repte, això no vol dir que s'aconsegueixi a la primera, ni que sigui fàcil. El que si és veritat, és que tots tenim qualitats i inquietuds diferents, per mi anar ràpid no em motiva ni em resulta engrescador, admiro els que s'esforcen dia a dia, per millorar les seves marques, és una tasca molt dura, complicada i difícil, a mi m'atrauen els desafiaments mentals, per això faig llarga distància, reptes de donar voltes i voltes, per lluitar contra mi mateix, per això nedo a pell a l'hivern, per desafiar-me, per sentir la por al fracàs abans de cada repte, per no tenir res segur, per sentir que fer-ho, en si mateix, és una victòria.

On si hi ha límits, és en les hores per entrenar, en els recursos econòmics per decidir quins reptes fer, en la disponibilitat de mitjans, en el material que un pot tenir i en el recolzament de l'entorn. En un mateix, no, no hi ha barrera que, amb esforç i constància, no podem superar.