30/11/11 Tardor

Estem a la part més nostàlgica de l'any, les orenetes han marxat, els arbres és despullen del seu verd habitual, els boscos es desdibuixen, el sol es torna tímid, la terra agafa color d'humitat, el cel perd el seu blau, la mar ens demostra la seva força, les muntanyes es pinten, els dies curts, donen pas a llargues nits.
Comencem a pensar amb el que no tenim, amb que desitgem de debò, el brunzit de l'estiu, no ens deixava pensar en claredat, el vent fred, neteja les idees i permet veure-les més nítides.
És un bon moment per mirar enrere, per mirar d'on venim, abans de decidir cap on realment volem anar, moments per retrobar-nos amb nosaltres mateixos.

27/11/11 Passafred


Que passa quan s'ajunta la gana amb el menjar, doncs això és el que m'ha succeït a la mitja marató de la Passafred de Blanes.
Escenari ideal, molta pista ample, corriols poc tècnics, exceptuant algun  tram, molt ben senyalitzat, respirant bon ambient des del moment de recollir el pitrall, en els avituallaments i a la botifarrada final, que fem tots plegats, vistes al Montseny i al mar, passant pel poblat ibèric de Montbarbat.
No tenia del tot clar de córrer tota l'estona, agafo els pals, per fer millor els trams de pujada i tenir recolzament en les baixades, tot i que puc córrer des fa 3 setmanes, no és qüestió de fer cap regirada inoportuna, que m'espatlli la festa.
Només sortir, ja em quedo dels últims que corren, no em preocupa, el temps de tall, és de 5 hores, per qui ho vulgui fer caminant, disfruto de la terra mullada, saltant basses, esquivant pedres, em deixo endur, corro i corro, a ritme molt tranquil, sense pressa, disfrutant el moment, els quilòmetres van passant, no me n'adono, sinó fos pel gps, camí amunt, camí avall, corrent, gaudint cada passa, cap al final, en l'últim quilòmetre, decideixo caminar, no tinc cap problema físic, tinc ganes de caminar per asimilar el que acabo de sentir.
A l'arribada, la millor part, poder compartir amb amics, com la Meritxell i l'Andreu, és el que dóna més sentit a tot plegat.





26/11/11 Nedant al mar sense neoprè

Inici d'un nou projecte, en què cada entrenament serà un repte, nedar al mar sense neoprè, no hi ha cap objectiu final, més que disfrutar d'aquest nou camí, importa entre gens i menys, la distància que aconsegueixi fer, si poca o molta, dóna igual, l'únic que vull és gaudir cada braçada al màxim, gaudir de cada trajecte, sentir la mar a la pell.
No abandono el neoprè, el faré servir, en distàncies llargues, per motius de seguretat i sempre que cregui convenient. Com molt assenyadament em deia l'amic Sergi, tot l'estiu nedant amb neoprè i ara que arriba el fred, te'l treus, no si!...
Primer una mica de bici per activar el cos i començar a preparar el cap, mil i un dubtes d'última hora, per sort un cop prenc una determinació,  la tiro endavant.
Entrada a la mar, ostres si que està freda, sé que en res es passarà aquesta sensació, disfruto de la tranquilitat, no hi ha onades, ni cap embarcació, a cada braçada sento la fred de l'aigua i l'escalfor del sol a la pell, han estat 30 minuts gaudint segon a segon, 1.500 metres, l'aigua a 16,7ºC, com que anava sol, a més de dur la boia, per més seguretat he resseguit la platja de la badia, per tenir una via de sortida ben a prop.
Al acabar, el millor de tot, la sensació de victòria, de ser guanyador, he competit contra mi mateix i he vençut, espero desafiar-me en moltes més ocasions.

25/11/11 Edurne Pasaban a La Mostra de muntanya i aventura

Quin privilegi, poder assistir a la conferència que ha ofert Edurne Pasaban, en el marc de La Mostra de muntanya i aventura, que a tingut lloc a Figueres.
Sentir-la parlar de com ha aconseguit els 14 cims més alts del món, 14 de més de 8.000 metres, amb la humilitat i la senzillesa de les grans persones, explicant més les seves debilitats, que no la seva fortalesa, s'ha mostrat a tot el públic que omplia el teatre el Jardí, de tu a tu, seguda dalt l'escenari, sense voler aparentar el que no és, siguen transparent, ens ha captivat, tenia la sensació d'estar en una reunió d'amics, en què un explica, amb sinceritat el que pensa de tot plegat, sense artificis, sense amagar res.
La seva gran força és encoratjadora, és algú que no té totes les respostes, però si es fa les preguntes.
Tot i que, no tinc intenció d'emular les seves gestes, l'alta muntanya queda lluny de les meves capacitats, ha estat un plaer escoltar-la, he aprés coses noves, conceptes que m'han fet pensar, idees per reflexionar, més determinació pel projecte que en breu començo.
Eskerrik askov Edurne pel teu exemple.

Entrades relacionades:

Proposta pel 04/12/11 6 hores de Calella

S'acosta un repte, dels que m'agraden de manera especial, les 6 hores de Calella.
Consisteix en fer el màxim de distància, en 6 hores, en un circuit de 3.000 metres, d'anada i tornada, anant amunt i avall,  pel passeig de mar de 1,5 km,  totalment pla.
La dificultat és més mental que física, hi ha qui s'agobia molt, de passar constanment per allà mateix,  és dur, s'hi ha de buscar els avantatges: coneixes el terreny, tens l'avituallament de cursa i personal cada 3 km, el més bonic i divertit és anar trobant els companys de cara,  poder intercanviar ànims i fer algun comentari,  veure com els més ràpids m'adelanten uns quants cops, té l'alicient de poder córrer uns instants amb els guanyadors.
En aquesta edició, dubto que pugui córrer molt, el plantejament és de fer-ho caminant, potser alguna estoneta em deixaré anar, ja ho veurem sobre el terreny, el que si penso fer, és disfrutar de la gran festa que és aquesta cursa, que any rere any, la Penya Domingo Catalan, organitza amb bon saber fer, es nota que les persones que ho munten, són corredors i cuiden els detalls,  al acabar un dinar tots junts, per comentar la jugada i fer caliu.
És una cursa com haurien de ser la majoria, sense cobrar per regalar un obsequi que no necessites, sense parafernàlies supèrflues a l'atletisme, persones corrent pel plaer de córrer, enfrontant-se al seu propi jo, on els corredors som rivals i per sobre de tot companys. Tot plegat, fa d'aquesta competició, un esdeveniment singular.

20/11/11 Marxa de l'Ou de Reig

Entrenament a l'Ardenya, amb la Carme i la Tania, que estan que se surten, de bon estat de forma i en Pere que no para quiet, quina feinada per seguir el seu ritme. Amb l'ajuda de l'Albert, que ens ha fet d'avituallament.
No conec massa aquesta zona, només la part on faig els entrenament d'entre setmana, habitualment tinc tendència a anar cap a les Gavarres, em són més familiars, l'excusa era preparar la Marató de l'Ardenya, tot i que no faré la prova, la bona companyia i la descoberta d'indrets nous, són bons al·licients per anar-hi.
Quina sensació la de ser a la muntanya  novament, el dia era gris, ennuvolat, amb previsió de pluja, que no s'ha complert i molta humitat, per mi ha estat una jornada de ple sol, sentir el soroll de cada pas, la remor de l'aigua que passava per tot arreu, el patinar de les pedres molles, el moviment inesperat dels rocs, les arrels que sobresurten, la duresa de les pujades, la dificultat de les baixades, el poder córrer en alguns trams, el vent una mica fred a la cara, la humitat als cabells, les branques que amagaven corriols i les meravelloses vistes que t'omplen el cor.
No era l'objecte de la sortida, però si surten al nostre pas, tampoc és qüestió de deixar-los, han estat uns quants quilos d'Ou de Reig, imagineu si ni havien, que fins i tot jo, que mai en vaig cap, n'he trobat un, m'ha fet il·lusió.
El bosc treu la part més natural de mi, em dóna força per seguir i no defallir, no mi sento estrany, encara no hi hagi estat mai, estic a casa, córrer entre muntanyes, esbufegar, observar, escoltar, suar, saltar, ensopegar, fins i tot caure i tornar-se a aixecar, és vida.
Han estat 36 km, caminant i corrent, en set hores i mitja, incloent les parades i la recollida de bolets, m'ha faltat tècnica, per anar còmode, 6 mesos de  parada forçada es noten, res que no arregli el temps i uns quants quilòmetres, no em falten ganes de tornar-hi.


19/11/11 Ciclisme una mica més segur

 Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix - Albert Einstein.
Aquest concepte, el podem aplicar a la seguretat vial en bicicleta, ha caigut a les meves mans aquests escrit, molt treballat, una mica dens, que us recomano que llegiu. 
Mai està de més recordar com prevenir situacions de risc, encara que moltes siguin evidents. No hi ha cap solució màgica, ni definitiva, però si petites aportacions que ens poden ajudar.
M'agrada molt el concepte: circula com si fossis invisible, la trista realitat demostra, que en masses ocasions, és així.
En la part pràctica del carnet de conduir, estaria bé, que fessin una pràctica en bicicleta, per una via urbana o una carretera amb trànsit, podria ser una bona manera de que tothom prengues consciència de la fragilitat i dificultats d'un ciclista, aquí deixo l'idea.
Escrit Ciclismo Seguro a pedalibre.org

Entrades relacionades:

16/11/11 Començant a córrer de nou

Entrenament nocturn, en bona companyia, amb la Carme i en Pere, de l'equip PerePeterPan, inici caminant, fins arribar al costat del mar, camí de ronda, primer en el seu tram més autèntic, de Sant Feliu de Guíxols fins la platja de Sant Pol, inici caminant amb els pals, l'un comença a trotar en les pujades, l'altre en els trams de baixada i a mi m'agraden les rectes, així que correm entre escalons, pedres, basses, branques i arrels, emparats per la foscor d'una nit tapada, anem alternant córrer suau i caminar, mentre una finíssima pluja ens va caient, sense arribar  a calar.
A Sant Pol, agafem el camí de ronda que porta fins a Sa Conca, un passeig, és ample i ben pla, amb poc desnivell, tot i l'escassa llum, podem gaudir de la mar, ben moguda, fent crestes d'escuma a les roques, és una imatge de postal, un moment màgic per gravar a la memòria, trepitgem la sorra de la platja, amb tota la seva humitat, enfilem la tornada,  pel carril bici.
Segueixo fins anar a trobar la riera de Les Comes, té molt cabdal, no falta molt per la mitjanit, el soroll de l'aigua és l'únic que s'escolta, quina pau, trobo tallat el camí, marge amunt i resolt.
Han estat 21,660 km de CaKo, corrent i caminant a parts iguals, quines sensacions més especials, per la lesió, feia 6 mesos que no corria,  sentia que volava sobre el terra, saltant amunt i avall, fent cabrioles per no posar els peus a les basses,  bon retrobament amb el córrer, he disfrutat com un nen petit,  cap dolor, cap molèstia, l'única part negativa:  agulletes, que tenen regust de victòria.



15/11/11 Respostes

Moltes vegades, amb la millor de les intencions, em pregunten:
No et fa por nedar en el mar, sense veure el fons, tan gran i tu tan petit? Té molta  força i  ningú la pot controlar.
No penses que et pot passar alguna cosa anant de nit per la muntanya sol o encara que vagis acompanyat? I si surt algun animal?
No tens el temor, de no aconseguir un repte, de fracassar en l'intent?
No ets conscient del que et pot passar enmig de la mar, en un dia d'onades i vent, navegant en caiac?
Baixar muntanyes amb la bici de carretera o amb la btt, no és perillós? Pel terreny, la velocitat i pels altres vehicles?
Amb les vegades que t'has fet mal, encara no n'has après?
La veritat, és que intento ser el màxim de conscient de les dificultats que em puc trobar, en cada activitat, preparant-ne els detalls, siguen sincer sobre les meves capacitats i limitacions.
I si! tinc por, si! tinc temors, si! tinc dubtes, si! he après de cada caiguda, si! per mi el fracàs, seria no intentar-ho, un i altre cop,  si! sóc plenament conscient de que no aconseguir un repte, és una possibilitat, però mai una opció, si! sé que la natura és imprevisible, infinitament més gran i més forta que jo, l'únic que tot plegat no deixo que domini les meves decisions, ni freni les il·lusions i els futurs projectes.

+ Sensacions

13/11/10 Travessia de La Marató de TV3, L'Estartit - Illes Medes. Crònica

No és possible anar fins a les Medes, farem 4 voltes a un circuit d'uns 700 metres, amb la protecció de l'espigó. Som moltes persones nedant, m'aparto cap a un costat, per deixar passar el gruix de nedadors, vull nedar tranquil, sense aglomeracions, trobo en Paco López, hem fet la mateixa pensada. Anem fent camí junts, parlant sense dir res, amb la sincronia que dóna la mar. No puc veure ni un peix, l'aigua està moguda, només puc observar la sorra del fons com va flotant.
Mentre nedo, hi ha una idea, que em ronda pel cap, fer l'última volta sense neoprè, vull viure les sensacions de sentir a la pell l'aigua freda, un comentari durant la conversa amb en  Miquel Sunyer, m'ocupa el pensament: avui és un gran dia per provar-ho, circuit curt i màxima seguretat.
Arriba el moment de la veritat, surto corrent cap al guarda roba, a deixar el neoprè, torno corrents a l'aigua, tinc moltes ganes de nedar a pell, tot i que ho faig amb el mono de triatló, que sempre duc a sota del neoprè. Un cop tinc tot el cos dins l'aigua, la sensació és d'una bufetada de fred, primer tinc una mica d'inseguretat, temor al desconegut, alhora gaudeixo de llibertat, he deixat la comoditat i l'opressió del neoprè, la braçada es torna més llarga i més còmode, la respiració més natural i puc mirar endavant sense notar al clatell el final de la cremallera.
Sóc un nen amb un nou joguet,  jugo amb les onades, em sento més part del mar, la fred es deixa notar, la temperatura al mar no arriba als 18 graus, disfruto al màxim, de 700 metres nedant a pell, al acabar l'eufòria s'apodera de mi, si ja estava content de nedar en aigües relativament fredes, amb el neoprè, fer una part sense, ja és d'allò més.
He obert una nova porta, per iniciar un nou camí,  tinc ganes d'anar cap aquí, nedar sense neoprè, tot i que sóc conscient de les meves limitacions i que tot camí s'ha de fer pas a pas, sense presses. Som-hi!!!

Entrades relacionades:

13/11/10 Travessia de La Marató de TV3, L'Estartit - Illes Medes. Des de dins

Tot un luxe, aportar el meu granet de sorra, per la gran causa de  La Marató de TV3.
Unes de les parts més boniques, d'estar ajudant de bon matí, en el muntatge de tot plegat, és veure com van arribant els nedadors, com es va creant l'ambient de nedaddictes, d'aquells que els brillen els ulls, només de veure la mar, dels que en l'olor de sal, reconeixen l'essència de la vida, dels que saben com de bonic és compartir, tots junts, el que més ens agrada.
Encara era fosc, les rafegues de vent no paraven, anaven carregant les onades, cada cop més altes, perillava el trajecte original de la travessia, es pren la decisió, de fer una prova, amb un grup de nedadors, experimentats en aigües obertes, a dins l'aigua per comprovar la viabilitat de la travessia.
Una cosa, que sempre em sorprèn gratament, és la gran implicació de tots els voluntaris, que juntament amb l'organització, cuiden tots els aspectes, tothom sap la gran importància de la seva tasca, ningú vol deixar cap detall a l'atzar, tothom mima tots els aspectes, fent pròpia, la diversió dels nedadors, moltes gràcies, per fer-ho possible.
Arriba el moment de provar l'estat de la mar, anem nedant fins a la sortida de l'espai protegit per l'espigó del port, amb la responsabilitat de saber, que no opinem només per nosaltres, sinó per la seguretat de tots i cadascun dels nedadors, l'opinió és unànime, són onades altes, tipus paret, de les que t'impacten i et fan fer braçades a l'aire, està molt mogut, nedar en aquestes condicions, seria una temeritat, és difícil d'anar mínimament recte, costa de respirar, sense empassar aigua, un rescat seria una tasca complicada, s'haurà de fer un recorregut alternatiu.
Un cop acabat de nedar, hi ha botifarrada, per tots els que han volgut quedar-se, menjo dels primers, tot i la bona companyia, no puc estar assegut, veient la feinada que tenen els voluntaris, així que a treballar una miqueta, ningú m'ho demana, podria marxar i tan amics, però no puc deixar d'estar al costat, dels que travessia, rere travessia, fan possible amb el seu esforç, la nostra diversió.
Hi ha una cosa, que la majoria de nedadors, no veuen, és el moment final, en què tot està recollit, tot està carregat, instants abans de marxar cadascú cap a casa seva, són les cares d'organitzadors i voluntaris, ulls cansats, esgotament al cos, respiren alleugerits  de la càrrega, de fer-ho tot el millor possible i la satisfacció es  dibuixa tímidament als seus rostres.

Entrades relacionades:

09/11/11 Caminant de nit, de nou, per primer cop

Tot el dia nerviós, esperant que arribes la nit, els moments previs, són una mica caòtics, no trobo res, el material que habitualment tinc a mà, com a conseqüència de no fer-lo servir durant mesos, està guardat, tan ben guardat que no el trobo, sóc un trasto, finalment ho tinc tot, per anar a caminar una estona, pals, frontal, paravents i demés, estiraments i som-hi!
Només sortir per la porta, ja començo a respirar vida en l'aire fresc de la nit,  vaig a en Pere, amic i company de fatigues, feia molts dies que estava massa tranquil; fem via, la caminada és una volteta curta, tècnicament molt senzilla,  10,5 km, a ritme tranquil, amb una lluna plena imponent, la muntanya respira vida, la humitat de la pluja encara està present en el seu perfum, sota la llum del frontal, encara és més bonica i encisadora, sento la melodia de la muntanya, aquella que no tothom sent, però si algú l'escolta un cop, no oblida mai més.
Han estat menys de dues hores, m'ha sabut a poc, millor així, les sensacions bones, mil idees inunden el meu pensament, la primera i principal, recuperar-me bé, amb calma.

08/11/11 Lesió superada

Tot arriba, el camí s'ha fet llarg i feixuc,  casi sis mesos, desprès de proves, més proves,  de resultats que no diuen massa res, de dies que mai s'acaben, el traumatòleg, em dóna l'alta esportiva, de cop i volta, s'obliden tots els mals i la mirada es fixa en el munt possibilitats que hi ha per endavant.
Puc començar a fer caminades, abans de final de mes, tornar a córrer, en principi poca estona, per anar augmentant gradualment, tornant a la normalitat d'abans de la lesió, l'ultrafons el tinc que deixar aparcat, minin fins el 2012.
Tinc l'avantatge, de tenir la musculatura en forma, no parar, fer caiac, nedar i anar en bicicleta, ha anat molt bé.
No em marco cap objectiu, cap repte, en forma de competició, ni a curt ni a llarg termini, aniré escoltant el cos, ell em guiarà, no vull tenir pressió, el que toca es fer una bona adaptació a tornar a córrer, tinc molts projectes, moltes ganes i la certesa que per tornar a córrer llarga distància, no cal tenir pressa.

Entrades relacionades:

07/11/11 Com escric una entrada en el bloc.

Escriure al bloc, és tota una afició,  és tot un plaer compartir amb tothom qui ho vulgui llegir, donant el meu punt de vista, sobre el que m'envolta, el que em preocupa, el que em fa somiar despert, explicant com penso, els entrenaments, les proves i competicions en les que participo, etc... És fantàstic, poder transmetre la passió i les sensacions que visc, m'encanta interactuar amb tots vosaltres, en el món 2.0 i sobretot en el real. 
Transformar vivències i emocions, en paraules, és un exercici molt grat, alhora és sumament complexe, escriure per un mateix o pel cercle més proper, és senzill, et coneixen i saben per on vas, la meva intenció, sempre ha estat, escriure per a tothom, de manera que qualsevol persona pogués entendre el que intento transmetre,  és difícil, hi ha escrits que surten a la primera, sobretot els que descriuen un fet objectiu, un repte, una prova, un material, entre que em poso davant la pantalla i surt publicat, no passen ni dues hores, hi ha els més difícils, els subjectius, pensaments, punt de vista, sensacions, emocions, en aquests hi ha més hores, entre 5 i 6 hores davant l'ordinador, més les hores de donar-hi voltes per ordenar idees i conceptes, aquestes hores, no acostumen a ser seguides.
Els temes flueixen constanment, com deia Picasso: la inspiració existeix, però t’ha d’agafar treballant. Aprofito els moments de conduir i les estones mortes, per pensar i donar forma al contingut, de vegades davant l'ordinador, d'altres a l'agenda, d'altres en el primer paper que trobo, l'estona després de dinar i de sopar aprofito perquè vagin agafant cos.
El primer escrit, el borrador, que mai s'assembla massa  al que finalment publico, explico tal i com ho visc, dintre el meu univers particular, despres s'ha de pulir i pulir, perquè s'entengui el missatge, ho rellegeixo, a cada lectura, vaig pulint, un detall i torno a llegir, un altre detall, un cop i un altre, arriba un moment, en que necessito agafar distància, a vegades són uns minuts dedicats a algun altre tema, altres cops, són dies,  no hi ha millor objectivitat que el pas del temps. En ocasions, la dificultat, està en triar la fotografia que acompanya l'escrit, és una petita part, però al igual que totes s'han de cuidar i  mimar.
És fantàstic, a través d'aquesta eina, he conegut gent molt interessant, d'altres només us conec virtualment, gràcies a tots pels vostres comentaris, pels mails, en que em feu propostes, tant de bo les pogués fer totes, una cosa que em sorprèn, és que em pregunteu sobre temes de material, que interessi el meu parer en aspectes logístics, inclús sobre detalls que no tenen res a veure amb l'esport, m'afalaga que em pregunteu, només puc dir-vos el poc que he aprés, contesto a tots els missatges, de vegades no tant ràpid com voldria, però l'agenda dóna pel que dóna.

Entrada relacionada:
El perquè d'aquest bloc

06/11/11 Quan hi ha tempesta, hi ha calma

En dies grisos, ennuvolats, de pluja que mai s'acaba, de vent que no es cansa, en que sortir a fora fa mandra, es presenten noves oportunitats, són bons dies per viure la natura d'una manera diferent, corrent sota la pluja, és una sensació de pura vida, anant en btt, per camins enfangats, per disparar l'adrenalina, tot i que me'n moro de ganes, no ho he pogut fer, per acabar de recuperar-me de la lesió, em conformo en quedar-me embadalit, per l'immens espectacle de la natura en forma de tempesta, poder nedar a la piscina i entrenar al gimnàs.
Així, que a descansar, a gaudir dels meus. Sorgeixen trucades inesperades amb noves idees, trobades amb amics, projectes al voltant d'una taula, per ser particip de les seves inquietuds i poder somiar tots junts, per aconseguir arribar més enllà.
Aprofitant les hores de calma esportiva, per preparar nous reptes, que fa dies estan en el calaix, que de mica en mica, van agafant forma, ultimant els molts petits detalls logístics, que marquen la diferència entre anar amb una mà a cada butxaca i anar preparat per gaudir d'un repte de llarga distància.

04/11/11 Boia per nedar al mar

Dur una boia, per   nedar en aigües obertes, ajuda a millorar la nostra seguretat  i visibilitat cara als demés, pel trànsit marítim i inclús pels propis companys de travessia, és més fàcil de localitzar, un objecte allargat que flota de color taronja, que no un nedador amb neoprè de color fosc, per molt gorro llampant que porti.
Que els vaixells, ens vegin millor, no és un xec en blanc, per nedar on i quan vulguem, s'ha de tenir en compte, que si anem una mica a mar obert, on les embarcacions ja han marcat rumb i van a velocitat creuer, només miren de tant en tan i no precisament a la superfície de l'aigua on som nosaltres, sinó a l'horitzó, per localitzar altres barcos en la seva trajectòria.  Navego en un caiac de més de 5 metres, de color groc i moltes vegades ni em veuen, imagineu-vos a un nedador.
Al resseguir costa, és on més ens beneficia, ens veuen els pescadors, les barques per les possibles roques, van més a poc a poc i atentes.
Té altres avantatges,   hi podem portar algun petit objecte, la clau del cotxe a dins, una ampolleta d'aigua penjada, per exemple, si tenim qualsevol problema, ens serveix com a punt de recolzament.
En la majoria de travessies organitzades, no es necessari, en ocasions podria ser més un destorb, que una altre cosa, tot i que en algunes de mar obert,  és obligatori, com en la 25km Cabrera Ultra Open Water. En entrenaments en solitari o entre amics, amb pocs o cap mitjà de suport, és una bona eina, en aquestes situacions sempre l'utilitzo.
Molesta molt poc al nedar, es deixa notar al moment d'arrancar, després ni m'adono que la duc, tot i que hi és, la porto fixada al turmell, amb un leash de surf, de 2,5 metres, el cable gira sobre si mateix i no s'embolica, no és incòmode, l'he dut 6 hores seguides i cap problema.

Entrades relacionades:

02/11/11 Costa Brava

Les costes de Sant Feliu de Guíxols, són alguns dels molts atractius de les comarques de Girona, que han fet que la Costa Brava, s'inclogui entre les vint millors destinacions turístiques per al 2012, seleccionades per la revista National Geographic, sota la meva opinió un just reconeixament. 
De vegades es marxa fora, sense saber el que tenim a casa, és important veure món, ampliar horitzons i també saber gaudir el que tenim més aprop, el que està més  l'abast dóna la possibilitat d'aprofundir en el seu coneixement i descobrir els múltiples matisos.
Hi ha mil i una maneres per disfrutar d'un lloc tan màgic com la nostra Costa Brava, cadascú pot trobar la seva, de moment ho he fet, vivint-hi,  caminant pels camins de ronda, corrent la Costa Brava Xtrem Running, nedant el litoral en alguns trams, en caiac sense presses i  aviat en bicicleta.

Entrada relacionada:

01/11/11 Tots Sants a ritme de pedal

Cap gris i dia clar, estranya combinació. Surto amb la bicicleta de carretera, sense saber del tot cap a on, només tinc ganes de perdrem a mi mateix mentre pedalo, vaig cap al meu refugi, la mar. 
A l'alçada de S'Agaró, la tardor té ganes de jugar, un vent aixeca les fulles caigudes de l'avinguda, és  tot un espectacle, un munt de fulles seques que volen, a diferents alçades, inclús una passa pel mig del quadre de la bici, que xulo. Vaig fent camí, Platja d'Aro, un munt de gent vestida de diumenge, emplena les terrasses dels bars. Sant Antoni de Calonge. Palamós, aprofito per anar fins a la platja de La Fosca, quin goig veure un paratge casi buit, on fins fa poc hi havia aglomeracions, l'aire em porta una dolça aroma de sal. Agafo cap a Palafrugell, per caure en una de les tentacions, que més em costa de resistir, un croissant de xocolata, amb el seu  cafè amb llet i acompanyat per la lectura d'un diari, veient la vida com passa al meu davant, mentre tranquilament l'assaboreixo assentat.
Segueixo cap a La Bisbal, rodant damunt l'asfalt, mentre enfilo cap a Santa Pellaia, sento olor de llar de foc, que juntament amb el perfum de resina de pi, em transporta a un altre temps, a un altre lloc, la grisor del dia de Tots Sants s'esvaeix, per donar lloc, a la llum de reviure els moments viscuts amb els que trobo a faltar, els que un dia van ser part important de la meva vida i ara segueixen siguen part de mi, no hi ha tristesa, només alegria, per haver tingut la sort de compartir instants que estan gravats a la memòria. Arribo a Cassà de la Selva, mentre espero en un semàfor, em fixo que hi ha una estela d'orenetes, que volen casi fent cercles a un ocell més gran, semblava un falcó, el món no para de girar. Com que tinc temps i ganes de pedalar un xic més, vaig cap a Caldes de Malavella, hi trobo el vent en contra, ja el trobaré a favor en una altre ocasió. Llagostera, per enfilar cap Romanyà, baixar fins a Castell d'Aro i tornar de nou a Sant Feliu de Guíxols, al costat de la mar.
105 km pedalant, fent el meu petit homenatge a tots els que ja no hi són, hi ha qui els porta flors, hi ha qui els plora, jo faig el que m'agrada, perquè em fa sentir viu, sota el meu parer, és la manera més encertada de fer-ho, fer un reconeixement a la vida.
Quan el cor batega més ràpid, tot es veu més bé,  és millor ser que semblar, fer que tenir, anar a buscar que esperar.