29/10/11 Entrenament llarg a la piscina

No sé a quina part de mi, li feia més falta, si al cos o a la ment. Feia una setmana que no nedava, pel refredat, tenia a la planificació, tirada llarga de natació, tenia els meus dubtes, de quina distància faria.
Sóc un enamorat del mar, entrenar a la piscina, em fa millorar i m'ajuda a gaudir cada dia més del gran blau.
Acurat escalfament fora de l'aigua, ajuda a concentrar-me, que curts que es veuen 25 metres, quan saps que hi estaràs una llarga estona.
Al fer entrenaments llargs de natació, acostumo a fer tirades 1.000 metres, canviant velocitat, fent exercicis de tècnica dintre els 1.000, les dos primeres series, sempre es fan molt llargues, per això, intercalo, diferents estils i exercicis, a partir de la tercera, ja es només crol, a causa de la lesió que arrossego, faig gran part amb el pull buoy posat, he anat fent, sense gaire pressa, sense mirar el ritme, ara parlant amb un amic, ara parant per menjar una mica, amb l'únic objectiu de nedar unes hores.
El fet d'anar contant els metres, m'ajuda a tenir el cap ocupat i no pensar en res més que el que estic fent, com al·licient per no descomptar-me, si tinc dubtes entre dues distàncies, sempre agafo com a bona l'inferior.
Arriba un moment, en què l'entreno té banda sonora pròpia, la braçada entrant a l'aigua, les bombolletes que surten del nas, la respiració cada 3 braçades, el gir cada 25 metres, el mantra mental que va repetint els metres que duc, en aquest moment, és quan gaudeixo de debò de nedar a la piscina.
Al final han estat 8.000 metres nedats, el meu cos tenia ganes de llarga distància i la meva ment d'enfortir-se a cada gir.

28/10/11 Crida a tots els aventurers lletraferits

Acabo de llegir aquesta iniciativa solidaria, la trobo senzillament fantàstica, per això us copio la convocatòria:
Ens estem tractant de posar en contacte amb escriptors-escaladors-alpinistes-aventurers, perquè ens cedeixin alguna publicació seva (signada i dedicada), com a motivació i transmissió dels valors de la muntanya als petits i intentar a veure si d'aquí a Nadal podem aconseguir una petita biblioteca d'aquest tipus de lectura per serdonada a algun àrea infantil, no sabem de què Hospital, encara està per decidir ...
"UN NIÑO, UN LIBRO, UNA AVENTURA" va veure la llum com idea fa un parell de dies i ja compta amb la col · laboració de personatges com Cèsar Pérez deTudela, Carlos Suarez, Iván Vallejo, Araceli Segarra, Ramón Portilla etc ... i altra gent no tan coneguda però no menys important a l'hora d'ajudar.
Sense més, gràcies pel vostre temps.
Comptem amb tots vosaltres i amb tots els vostres suggeriments!

Proposta pel 06/11/10 Travessia de La Marató de TV3, L'Estartit - Illes Medes

S'acosta una sensacional oportunitat per nedar en aigües obertes, per molts motius, no hi podem faltar. Que millor que fer el que més ens agrada, en un entorn privilegiat i poder ser solidari al mateix moment. Ajudarem a l'investigació i difusió de la regeneració i transplantament d'organs i teixits, a través de la Marató de Tv3
Les Illes Medes, són un paratge espectacular, a dins i fora de l'aigua, la foto que acompanya aquest escrit, és feta a vista de nedador, és una petita part del que podrem gaudir nosaltres, el peatge, l'aigua una mica freda, res que no podem aconseguir tots, res a veure amb el que han d'afrontar les persones trasplantades, en el seu dia a dia, per una estona, poder fer com ells, afrontar la vida amb valentia, decisió i esperit de superació, nosaltres ho farem braçada a braçada.
Hi ha tres opcions, dos recorreguts, els dos surten de la platgeta de L'Estartit, el llarg de 4.700m., que volta la Meda Gran, tornant entre les dues Medes, un altre de  3.000 m., que arriba fins la Meda Gran i torna, i la tercera opció el "casquet Zero", per tothom que vulgui col·laborar i no pugui nedar.
Tots junts, farem de la solidaritat, una festa, per fruir entre amics. Ens veiem el dia 6 de novembre a Les Medes.
+ informació i inscripcions a: Neda el Món
AJORNAT PER TEMPORAL MARÍTIM  FINS EL 13/11/11

Entrades relacionades:

23/10/11 Travessia Cap Norfeu

Que gran  és la mar, no ens ha deixat fer el recorregut de la travessia de Cap Norfeu, s'ha hagut de fer un itinerari alternatiu d'uns 2.000 metres, dins la badia de cala Montjoi.
L'organització ha pres la decisió més encertada i també la més difícil, dir que no a l'il·lusió de més de 140 persones,   el que no és podia fer era comprometre la seguretat de cap nedador, hi ha qui pensa que hagués pogut nedar el trajecte original, segur que si, però només que algú, hagués tingut qualsevol tipus de problema, l'evacuació hagués estat molt i molt complicada, pujar a una embarcació amb mar creuat, no és gens fàcil,  a més sense via de sortida natural, és a dir, sense costa a tocar, feien de tot plegat una temeritat, una cosa he après, en aquests anys de fer llarga distància i de posar el meu cos al limit, és a distingir l'extremadement línia fina que hi ha entre la diversió i la temeritat, així com a ser prou humil per reconèixer les  limitacions i saber que el més expert, pot tenir un mal dia i ser ell, el que hagi de ser rescatat.  He nedat i navegat en caiac, inclús en condicions més adverses, per això sé del que parlo. 
Aquesta vegada no he nedat, ni el tram alternatiu,  durant el trajecte amb una embarcació cap a ajudar a muntar la sortida, se m'ha mullat la roba posada i la de recanvi, he agafat fred, estic molt content de no haver nedat, tot i que en tenia unes ganes boges, em feia especial il·lusió aquesta travessia i la mal anomenada "mala mar" era un al·licient més, estic content, perquè he pres la decisió encertada, la febre que ha aparegut unes hores després, la sensació que m'hagi passat un autobús per sobre i els conseqüents efectes, així m'ho demostren.
La part més divertida: he pogut veure les sortides de les diferents onades i l'arribada de tots els nedadors i compartir la jornada amics, nedadors, caiaquistes, voluntaris i organitzadors.

Entrada relacionada:

21/10/11 Tinc fam d'ultrafons


Les ganes de recuperar-me de la lesió, fan que faci bondat, cada dia em costa més esforç, la veritat és que en començo a estar fins al capdamunt, el dolor segueix, fa una setmana més proves, a veure que diuen els resultats, sis mesos, sense córrer, ni fer caminades, ni fer btt per la muntanya, tinc la sort que m'agraden més activitats, que si puc realitzar, com bicicleta de carretera, nedar i caiac, la recuperació està siguen un repte dels durs.
Anyoro l'ultrafons, córrer fins a no poder més, caminar fins a l'esgotament, posant-me a prova en cada sortida, prenen conciència d'un mateix a cada pas.  Vull tornar a somiar, en curses de tres xifres, de 100 km o més.
Trobo a faltar, robar hores a la son, per fer les tirades llargues, entre setmana, fins la 1 o les 2 de la matinada, no sabeu que bonica és la muntanya vista amb llum de frontal, la tranquilitat que es respira, a mig del bosc, només acompanyat pels animalons, desprès d'un dia dur, et fa somriure encara que no ho vulguis.
Al mirar les muntanyes que m'envolten, ansio les pujades que mai s'acaben, en que poso el cor a 200 ppm, les vistes espectaculars, les baixades trencames, que et fan desitjar que torni la pujada i en que la rauxa em fa deixar anar muntanya avall, volant sense ales, sentint l'adrenalila a flor de pell, patir les rectes interminables, xop de suor per la calor o tremolant de fred pel vent o remullat per la pluja, tinc ganes de respirar bosc,  sentir l'impacte de la terra a les meves cames, de que les branques em facin pessigolles al braços, de portar el cos maquillat per la pols, de sentir  el món als peus.
Però, el que més trobo a faltar amb diferència, són els amics, amb qui compartir-ho, en moltes ocasions  són en Pere i l'Andreu, que anem a disfrutar  junts, altres cops són desconeguts d'entrada, amb els que fem part del camí o una cursa, tot i ser rivals, fem equip, durant un tram, l'un es recolza en l'altre.
Hi ha pocs esports que uneixin tant, potser perquè la llarga distància, treu el millor i el pitjor de cadascú, no deixa amagar res, ni guardar les formes, només hi ha lloc per la veritat. 
En el vídeo, el mestre Kilian Jornet, esportivament estem a anys llum, la passió per la muntanya i els reptes impossibles,  ens uneix.

Entrades relacionades:

19/10/11 L'esport no entén d'edats, ni de límits

Fauja Singh, en l'arribada a la marató de Toronto
Com m'agrada, la gent que surt del convencional, del camí marcat, com en Fauja Singh, 100 anys i fa una marató, només per estar a línia de sortida, ja es mereix un monument,
Hi ha qui comença de jove i fa un o altre esport tota la vida, hi ha qui arriba a l'edat adulta i ho deixa, d'altres comencem de grandets.
En el meu cas, vaig començar en el món de l'esport, als 30 anys, fent btt, els que em coneixeu de fa temps, sabeu que abans jugava a escacs, un altre tipus d'esforç, als 32 em va donar per córrer, als 33 per navegar en caiac, als 34 per la llarga distància, als 35 per la natació, als 36 per la bici de carretera, apunt de fer els 37, ves a saber per on aniré, potser un poc de tot i un xic de res o tot el contrari, la vida és massa curta per deixar-ho  per més endavant.
Una mica més d'un any enrere, vaig tenir ocasió de compartir, uns 21 km, amb l'Alexandra Panayotou, que  va començar a córrer als 30 anys i fa res acaba de completar el seu repte de 315 km nonstop, per treures el barret, en moltes ocasions, he tingut la sort de compartir trajecte, amb gent d'edat avançada, com l'Henri Girault, que als seus 75 anys corre encara competicions de  100 km i n'ostenta el rècord del món de curses de 100 km acabades, en porta 886, ni més ni menys, casi res, una cosa he aprés de tots ells, que l'edat no és excusa, al contrari, és motivació, de saber que el temps no espera, de tenir clar el que volem i el que costa aconseguir-ho, hi ha de tot, però una gran part dels que conec de certa edat, la competició, passa a un segon terme, l'important és fer i disfrutar, rascar segons al cronometre, no importa massa, la posició a la classificació, és anecdòtica, cada cursa, un nou regal.
No em puc treure del cap, aquest home, en Fauja Singh, que va començar als 89 anys, l'admiro, si a mi, ja em diuen que sóc massa gran, que senti el cap i em deixi de tonteries, que mai arribaré enlloc, no em vull imaginar, contra el que ha  de lluitar, de vegades, el propi entorn, el que t'hauria de recolzar, és el que més t'enfonsa,  et fa de llast.  Hi havia un home, en Fidel Martí, va morir als 69 anys, poc abans de participar per desena vegada a la marató de Sables, a la línia d'arribada, sempre deia, QUE SE JODAN!!!, com l'entenc!
Hi ha moltes persones més, de conegudes i moltes d'anònimes, que amb el seu exemple, ens demostren que no hi ha somnis impossibles, l'únic impossible és no somiar.

17/10/11 Travessia Cap Norfeu, Mirant enrere, per anar endavant



Poc podia imaginar, el que vindria desprès del primer Norfeu del 2009.
Recordo perfectament els dies previs a la travessia, el moment en que gràcies a la web, Esport Empordà, vaig saber de l'esdeveniment, lo molt que m'ho vaig pensar, en aquell moment nedava molt poc, feia 8 mesos que estava apuntat a la piscina, finalment vaig enviar l'email, explicant que volia participar, però que era lent nedant, pensant que potser no m'hi voldrien, la resposta no es va fer esperar,  em van dir: cap problema, no es competitiva, cadascú va al seu ritme, hi ets benvingut.
Camí de Roses, em venien tots els dubtes al cap,  va ser arribar a lloc i començar a venir gent, no coneixia ningú, l'únic contacte els mails, mica en mica es va començar a omplir la platja, estava molt i molt nerviós, pensava Joaquim on t'has ficat, arriba en Miquel Sunyer, un Formula 1 i jo un 600, al mateix moment estava estranyament còmode, es respirava bon ambient, entre desconeguts, alguns dels quals, com la Mónica Campaña i en jorge Perez, a dia d'avui, no els puc imaginar fora de la meva vida, anem cap a la sortida.
Va començar la travessia, ràpidament vaig quedar l'últim, anava fent el que podia, la fred de l'aigua es feia notar, anava disfrutant com mai, em sentia segur, entre les embarcacions de suport i els caiaquistes, avituallament i es va acabar la tranquilitat, es va girar tramuntana, que dificultava avançar, em vaig topar amb un banc de meduses, tot i el neoprè, em van picar quatre, vaig seguir avançant, bé, avançant o més aviat, intentant no retrocedir, un caiaquista, l'Eduard Marquès, em va fer costat, m'animava i junts vam seguir endavant, la tramuntana va anar pujant, em van demanar que per seguretat abandones, vaig refusar l'oferiment, al tornar-m'ho a dir per segona vegada, vaig accedir, al arribar a terra, vaig veure que no en sabia prou, no em sentia fracassat, ara tenia una al·licient, per entrenar i fer tècnica a la  piscina, es va obrir un nou món de possibilitats, les travessies en aigües obertes.
La mar m'ho va posar dur, fred, tramuntana i meduses, gràcies a això la meva determinació per tornar-hi, va ser més forta, dos anys després,  agraeixo enormement que així fos, les coses fàcils, no em motivem.
Gràcies a no aconseguir-ho, vaig començar a entrenar, en la secció de triatló del Club Aquàtic Xaloc, fent travessies varies, fins que va arribar l'edició del 2010, tenia els deures fets, uns 340.000 metres nedats, des del Norfeu del 2009.
Aconseguir fer el Norfeu el 2010, va marcar un nou punt d'inflexió, fer més travessies durant el cru hivern (No a la fred, Sant Pol - Sa Conca, Transitum Tarraco Hiems), buscar distàncies encara més llargues (100X100, Tossa - Sant Feliu, Ultramarató de l'Ebre, Roses - L'Escala), apassionar-me encara més per les aigües obertes. Conèixer un munt d'amics nous, iniciar projectes junts.
Ara arriba l'edició del 2011, de nou hi vaig amb els braços oberts, per descobrir quines sorpreses em prepara el futur, des de l'any passat he nedat uns 500.000 metres, sé que cada repte, és únic en si mateix i que haver fet coses iguals o més grans, no vol dir res, una cosa si se del cert, vaig a gaudir d'una travessia, que per mi i per altre gent, és única.
Fotos, vídeo, edició i muntatge de Mónica Campaña i Jorge Pérez, moltes gràcies amics.

Entrada relacionada:
23/10/11 Travessia Cap Norfeu

15/10/11 Història d'amor

La nostra història, va començar el primer dia que ens vam veure, tu indiferent, jo poruc d'acostar-me, durant la poca estona que vam estar junts, em vaig adonar que el nostre amor seria dels que et  marquen per sempre, dels que el temps fa més gran, dels que no et deixen pensar en res més que en l'altre, dels que viuen en l'eternitat, dels que ocupen el pensament en el moment més insospitat. Han passat molts anys i encara tinc fresc, en el record, la tarda màgica que vam viure.
Compto dies, minuts i hores per veure't de nou, recordo el gust dels teus petons, ressegueixo les carícies que porto impreses a la pell, rememoro la tendresa del teu tacte;  cor i respiració s'acceleren, un formigueig em recorre tot el cos, no puc pensar en res, només en tu.
Falta poc, per estar junts, per fondre'ns els dos en un, per deixar de saber on comença l'un i acaba l'altre.
La nit abans, del nostre retrobament, dormo content i nerviós, no cal posar el despertador, el batec del meu cor, em diu que ja és l'hora d'emprendre el viatge que em porti cap a tu. 
Pel camí, imagino com serà estar amb tu de nou, per molt que penso, en el que farem plegats, en les sensacions que vull gaudir amb tu, sempre, sempre, vas més enllà del que puc imaginar, cada dia em fas sentir, coses noves, amb intensitat i passió.
Estic davant teu, no puc deixar de mirar-te, la teva olor em té enamorat, els teus moviments sinuosos, captivat, m'acosto fins veure el meu reflex en el fons dels teus ulls blaus. No estem sols, hi ha més gent, no puc deixar de mirar-te, ni que sigui de reüll, se que hi ets, ens hem vist mil cops; necessito veure't, m'agrada fins i tot quan estàs enfadada, quan t'aixeques i em dius que no, que vols estar sola, encara que sempre trobem el moment per estar plegats.
Arriba el moment,  em trec la roba, t'acostes i t'allunyes constantment com en un joc, entro dins teu, sense pressa, amb ganes, assaborint, l'humitat i la fredor que em té enganxat, vull convertir els segons en eternitat, per estar sempre junts, gaudeixo cada braçada, com si fos la primera, miro el teu interior, jugo amb els bancs de peixos, que fugissers m'acompanyen, gravo a la memòria cada instant, com si fos l'últim.
Hi ha dies que només necessito saber que hi ets, tardes que al arribar a casa, sento el teu dolç aroma salat, nits en que et vull veure, moments per contemplar-te, instants de nedar en tu, estones per acariciar-te tot navegant amb el caiac.
Tu m'ensenyes tot el que saps, m'ajudes a ser millor, a trobar nous punts de vista, m'ho dónes tot, a canvi de res. Fa anys que es va iniciar el nostre idil·li, cada dia em tens més encisat. 
Mar, sense tu, no sóc jo...

+ Sensacions

12/10/11 Un regal en forma de dia

Hi ha dies, com el que acabo de viure, que son un regal, fugisser i efímer, que s'ha d'agafar al vol i no deixar passar l'oportunitat de gaudir-ne.
Que en un 12 d'octubre, faci un dia de ple estiu, s'ha d'aprofitar, hi ha mil i unes maneres de fer-ho, he decidit fer una sortida en caiac, mar plana, com una bassa d'oli, que et deixa veure el fons, que fa sentir la densitat de la mar en cada palada, poc trànsit marítim, desembarco en una platja propera, no hi ha gaire gent, es respira tranquilitat, nedo, faig volta i volta sota el sol, de tornada entro en una cova, deixo el caiac dins i exploro les del voltant nedant, el reflex de la llum, dóna matisos verds i rogencs a les roques, és tot un espectacle.
Mentre torno cap a casa, passejant a tocar la platja, observo com els arbres van queden nuus i escolto el cruixit de les fulles seques, que queden sota el meu caminar.
Enfilo la bicicleta de carretera, a pedalar suau, només per estirar una mica les cames, no cal anar ràpid, no cal arribar enlloc, només una estoneta i cap a casa, el vent acaricia la meva pell, és càlid i agradable, pedalant entre camps, he observat unes quantes orenetes, que estaven sobre els cables elèctrics, preparant la seva imminent migració cap a terres africanes, és fascinant com aquest ocell tan petit, de 13 a 20 centímetres i de 16 a 25 grams, segons especie, arriba a volar entre 100 i 200 km dia.

09/10/11 Pedalant de sol a sol

Tenia ganes de pedalar, tot el dia, amb la bicicleta de carretera, sense pressa, a ritme na fent, amb l'únic objectiu de sortir poc desprès de la primera llum del dia i arribar poc abans que es fes fosc.
Primer destí Girona, és divertit veure com es desperta la ciutat, en un diumenge de plena tardor estiuenca, he vist els que allargaven el dissabte, els que encetaven el diumenge, els que corrien, els que començaven a pedalar, uns caminaven a bon ritme, d'altres que simplement feien un passeig, he vist els nens actius, amb els pares al costat badallant, solitaris llegint el diari, colles esmorzant plegats, gent que celebrava un dia més, com el vent despentinava les fulles que indiquen la tardor està aquí.
Enfilo carretera cap a Olot, passant per Amer, aprofito per guaitar la quantitat de masies i cases pairals, que trobo a cada pocs quilòmetres, arribada a Olot, aquí m'espera el premi, uns ous ferrats amb patates, que bo,  dino amb bona companyia, fa mandra tornar a pedalar, però als pocs metres deixo la nyonya enrere.
Arribo a Anglès, en un vist i no vist, ha estat una baixada ràpida, decideixo anar cap a Santa Coloma, per variar una mica, no tinc ganes de tornar per allà mateix, seguiré fins Vidreres, agafo direcció Lloret de Mar, porto uns 150 km i es gira un ventet, que molesta molt al  avançar, no podia ser tan fàcil, a més, si és fàcil no és un repte.
Em queden quasi 40 km per endavant, veig la mar al fons i ja em sento a casa, disfruto el paisatge que tan sovint admiro, l'observo amb una altre mirada.
Arribo, miro els números, 198,75 km, uns 4.289 metres de desnivell acumulat, han estat 11 hores, entre pedalar i parades, estic francament content.
Tot depèn del color del vidre, amb què es mira, des de la foscor de les ulleres de sol, enfilat damunt la bici, a ritme tranquil, amb la banda sonora de l'mp3, el dia l'he vist assolellat, relaxat, bonic i feliç.

06/10/11 Travessia Cap Norfeu 2010. Nota de premsa

A poc, per participar en la tercera edició de la travessia del Cap Norfeu, acabo de veure un escrit en la revista informativa del Port de Roses, és fantàstic que l'Eduard Marquès fes la foto, que Neda el Món, l'envies per il·lustrar l'escrit,  que un amic com en Jorge Pérez, ho vegi i agafi una revista per mi, és un detall que arriba al cor.
Em fa il·lusió de sortir, tot i que sigui en un raconet, en una foto petita, en una revista de tirada curta, però el que em fa sentir realment orgullós són les persones, que vaig conèixer en el primer Norfeu, que han fet possible que això succeís, moltes gràcies amics, ens veiem al Norfeu.






Entrades relacionades: 
17/10/10 Travessia Cap Norfeu. El tastet
17/10/10 Travessia Cap Norfeu. El tastet. Més vídeos

20/10/10 Travessia Cap Norfeu, per anar fent boca

23/10/10 Travessia Cap Norfeu. Pròleg

24/10/10 Travessia Cap Norfeu. La crònica
26/10/10 Travessia Cap Norfeu. Imatges i més
17/11/10 Travessia Cap Norfeu. Neda el Món

02/10/11 Radikal MarBrava

Escenari ideal, mar calmada, dia de ple sol, un munt d'amics nedant i un munt d'amics en els caiacs. No tocava nedar, tocava fer el suport amb el caiac, però no per això oblido que també sóc nedador i aprofito aquest punt de vista, per fer-ho el màxim de bé.
L'organització, dins l'aigua va ser caòtica, amb senyalització que no es veia, movent la segona boia, un cop iniciada la cursa, embarcacions de suport, que no sabien ni el que feien, un recorregut fixat amb calçador, he participat en travessies, muntades de manera altruista i d'altres sense gaires recursos, molt millor organitzades, només és la meva opinió, a grosso modo tot va funcionar, en els detalls va grinyolar, no deixeu de llegir la crònica de l'Eduard Marqués, que ha participat com a caiaquista en moltes travessies, hi trobareu alguna fotografia més, en el seu bloc: Cap de Creus en caiac.
Hi havia dues distàncies la llarga, 7.000 metres, al començament acompanyo el tercer grupet de nedadors del davant, quin ritme, palejo bé al seu costat, no he d'abaixar gaire el ritme, veig els avituallaments, no cal dir-los res, aquest ho faran en menys 1h30' i no volen parar, són pura competició, un cop arriben, me'n vaig cap al final de la cursa, van molts separats entre si, cada caiac n'acompanyem un, recolzo a la Clara, ritme constant, va fent, veig que fa petites parades, li funciona, no baixa la velocitat, li explico alguna ximpleria, perquè rigui un instant, m'explica que té quatre fills, que no té massa temps per entrenar, el petit té tres mesos, Clara tens tota la meva admiració, poc abans d'entrar a la recta final, s'atura i em dóna les gràcies, per uns instants em vaig sentir la persona més afortunada del món, havia fet la meva petita contribució a complir una il·lusió  i a sobre m'ho agraeixen, gràcies a tu Clara, per demostrar el que és l'esperit esportiu.
La segona cursa, era de 1.500 metres, aquí vaig amb el grup capdavanter, amb els 3 que es disputaven la cursa, el tercer anava a pell i els altres dos amb neoprè i els aguantava el ritme, de cop, el del banyador, em saluda pel nom, ostres en Robert Mayoral, quina màquina, acaba de fer la posició 30 dels 7.000 metres i està lluitant per fer podi, li aixeco el polze i ell respon, el segon es despenja, el primer dóna guerra, però a uns 400 metres de l'arribada, tot es decideix, en Robert avança i la victòria és seva, amb avantatge i tot, és un plaer, que gent d'elit com ell, entengui que l'esport és competició i alguna cosa més, hi ha qui, abans i després d'una cursa t'ho explica tot i quan competeix, no et mira li a la cara, ni et torna un somriure, no és el cas d'ell, felicitats campió. I torno a buscar els darrers, l'últim en arribar, té més de 70 anys, Joan de gran vull ser com tu!
Acabat tot, estris guardats, vaig cap als nedadors, que encara queden a la platja, a saludar-los, a veure com han complert el seu repte, per compartir-ho amb amics, on millor es fa, al voltant d'una taula.

Entrada relacionada: