17 i 18/12/11 24 hores atletisme. Crònica


Anava amb més ganes que entrenament, amb més voluntat que possibilitats,  fa 5 setmanes i mitja, que he tornat a córrer, degut a una lesió, sabia que muscularment ho pagaria. L'any passat anava molt ben entrenat i va ser duríssim. En proves tan llargues, haver-ho fet una o moltes vegades, no és garantia de res, no pots donar res per suposat, això és el que més m'atrau, quan més alta és la possibilitat de fracassar, més gran  la satisfacció d'acabar.
Al poc de començar, la duresa de la pista, és fa notar, en la part mental,  fer voltes i més voltes, de 437,70 metres i moltes hores per endavant, en la part física, l'impacte a les articulacions, el mateix pas, en poques hores, fa mal tot, tot i tot, inclús l'estómac, paciència i a seguir.
Si una cosa té bona aquest format, és que veus a tothom mil i una vegades, ara parles una estona amb l'un, ara corres amb l'altre, fas coneixences, tot i que hi ha qui va a la seva, a competir i l'únic que diu, són cops de colze per obrir-se pas, però són els menys, la gran majoria d'atletes,  saben gaudir del que són les 24 hores d'atletisme, una festa entre amics, mentre ens superem a nosaltres mateixos.
He patit molt i he disfrutat més, hi ha hagut moments de gran alegria,  amics que em venen a veure, Mónica, Jorge, Sergi i Ramon moltes gràcies,  moments per somiar, corredors que t'expliquen vivències i nous projectes, moments per compartir, quan veus algú que toca fons i diguem alguna ximpleria, moments en que una cançó, et transporta a un altre lloc, lluny en l'espai i el temps, moments que m'enfonso i desconfio de mi, moments en que sé que tot el que proposi, sigui el que sigui, si realment ho vull, ho puc aconseguir.
La gent de corredors.cat, saben fer molt bé les coses, organitzativament parlant, són impecables, res a l'atzar, cada petit detall lligat, humanament són fora de serie, estar en un avituallament, de matinada, amb vent, fred i tenir sempre  una paraula amable, no és gens fàcil, n'hi ha que han estat les 24 hores al peu del canó, m'he sentit mimat, cuidat i atès, abans, durant i després de la prova, un 11 sobre 10, moltíssimes gràcies.
Una menció especial, és mereixen la parella de Skinfit, la Maria i el Roland, que munten el seu estand de roba, no paren d'animar, durant les 24 hores, nit i dia, sense defallir, amb un somriure sempre apunt, desprenen energia positiva pels quatre costats.
Quan només quedaven 10 minuts, he decidit, córrer, no trotar, córrer, tant ràpid com fos capaç, com si el món s'acabes i no hi ha hagués res després d'aquest 10 minuts, un esprint, no sabia si podria aguantar, he buscat, on no hi quedava, he corregut, cada vegada més ràpid, pulsacions disparades, respiració al limit, fins que ha sonat el final, he tingut ganes d'assentar-me a terra, de lo buit que he quedat, pensar que m'havia d'aixecar, me n'ha tret les ganes.
Acabar de fer la volta, caminant,  sentint com tot et fa molt mal, sabent que tindràs agulletes de cavall,  per tornar de nou a línia d'arribada, que la gent t'aplaudeixi i et digui pel nom, tot i no coneixem,  xocar mans, abraçar amics, les llàgrimes salten d'emoció, tot plegat dóna a l'arribada gust de victòria,  no pel resultat, 135,740 km, sinó per haver-ho donat tot.
Ja tinc ganes que arribi la propera edició d'aquesta festa solidaria de l'esport.

Entrades relacionades:

2 comentaris :

lluis ha dit...

moltes felicitats!!! ets un gran exemple sempre però quan hem falten ganes més.

Ultraquim ha dit...

Moltes gràcies Lluís, la motivació és la part més dificil de trobar. Quan no tinc cap ganes d'entrenar i em quedaria a casa fent el manta al sofà, penso en les sensacions i emocions viscudes, arribo a la conclusió que ho vull tornar a viure i com a consequência toca entrenar. Una abraçada