15/10/11 Història d'amor

La nostra història, va començar el primer dia que ens vam veure, tu indiferent, jo poruc d'acostar-me, durant la poca estona que vam estar junts, em vaig adonar que el nostre amor seria dels que et  marquen per sempre, dels que el temps fa més gran, dels que no et deixen pensar en res més que en l'altre, dels que viuen en l'eternitat, dels que ocupen el pensament en el moment més insospitat. Han passat molts anys i encara tinc fresc, en el record, la tarda màgica que vam viure.
Compto dies, minuts i hores per veure't de nou, recordo el gust dels teus petons, ressegueixo les carícies que porto impreses a la pell, rememoro la tendresa del teu tacte;  cor i respiració s'acceleren, un formigueig em recorre tot el cos, no puc pensar en res, només en tu.
Falta poc, per estar junts, per fondre'ns els dos en un, per deixar de saber on comença l'un i acaba l'altre.
La nit abans, del nostre retrobament, dormo content i nerviós, no cal posar el despertador, el batec del meu cor, em diu que ja és l'hora d'emprendre el viatge que em porti cap a tu. 
Pel camí, imagino com serà estar amb tu de nou, per molt que penso, en el que farem plegats, en les sensacions que vull gaudir amb tu, sempre, sempre, vas més enllà del que puc imaginar, cada dia em fas sentir, coses noves, amb intensitat i passió.
Estic davant teu, no puc deixar de mirar-te, la teva olor em té enamorat, els teus moviments sinuosos, captivat, m'acosto fins veure el meu reflex en el fons dels teus ulls blaus. No estem sols, hi ha més gent, no puc deixar de mirar-te, ni que sigui de reüll, se que hi ets, ens hem vist mil cops; necessito veure't, m'agrada fins i tot quan estàs enfadada, quan t'aixeques i em dius que no, que vols estar sola, encara que sempre trobem el moment per estar plegats.
Arriba el moment,  em trec la roba, t'acostes i t'allunyes constantment com en un joc, entro dins teu, sense pressa, amb ganes, assaborint, l'humitat i la fredor que em té enganxat, vull convertir els segons en eternitat, per estar sempre junts, gaudeixo cada braçada, com si fos la primera, miro el teu interior, jugo amb els bancs de peixos, que fugissers m'acompanyen, gravo a la memòria cada instant, com si fos l'últim.
Hi ha dies que només necessito saber que hi ets, tardes que al arribar a casa, sento el teu dolç aroma salat, nits en que et vull veure, moments per contemplar-te, instants de nedar en tu, estones per acariciar-te tot navegant amb el caiac.
Tu m'ensenyes tot el que saps, m'ajudes a ser millor, a trobar nous punts de vista, m'ho dónes tot, a canvi de res. Fa anys que es va iniciar el nostre idil·li, cada dia em tens més encisat. 
Mar, sense tu, no sóc jo...

+ Sensacions

2 comentaris :

Pere PeterPan ha dit...

Without words.....

Ultraquim ha dit...

Tens raó Pere, el mar ens deixa sense paraules, tot i que ho diu tot.