02/10/11 Radikal MarBrava

Escenari ideal, mar calmada, dia de ple sol, un munt d'amics nedant i un munt d'amics en els caiacs. No tocava nedar, tocava fer el suport amb el caiac, però no per això oblido que també sóc nedador i aprofito aquest punt de vista, per fer-ho el màxim de bé.
L'organització, dins l'aigua va ser caòtica, amb senyalització que no es veia, movent la segona boia, un cop iniciada la cursa, embarcacions de suport, que no sabien ni el que feien, un recorregut fixat amb calçador, he participat en travessies, muntades de manera altruista i d'altres sense gaires recursos, molt millor organitzades, només és la meva opinió, a grosso modo tot va funcionar, en els detalls va grinyolar, no deixeu de llegir la crònica de l'Eduard Marqués, que ha participat com a caiaquista en moltes travessies, hi trobareu alguna fotografia més, en el seu bloc: Cap de Creus en caiac.
Hi havia dues distàncies la llarga, 7.000 metres, al començament acompanyo el tercer grupet de nedadors del davant, quin ritme, palejo bé al seu costat, no he d'abaixar gaire el ritme, veig els avituallaments, no cal dir-los res, aquest ho faran en menys 1h30' i no volen parar, són pura competició, un cop arriben, me'n vaig cap al final de la cursa, van molts separats entre si, cada caiac n'acompanyem un, recolzo a la Clara, ritme constant, va fent, veig que fa petites parades, li funciona, no baixa la velocitat, li explico alguna ximpleria, perquè rigui un instant, m'explica que té quatre fills, que no té massa temps per entrenar, el petit té tres mesos, Clara tens tota la meva admiració, poc abans d'entrar a la recta final, s'atura i em dóna les gràcies, per uns instants em vaig sentir la persona més afortunada del món, havia fet la meva petita contribució a complir una il·lusió  i a sobre m'ho agraeixen, gràcies a tu Clara, per demostrar el que és l'esperit esportiu.
La segona cursa, era de 1.500 metres, aquí vaig amb el grup capdavanter, amb els 3 que es disputaven la cursa, el tercer anava a pell i els altres dos amb neoprè i els aguantava el ritme, de cop, el del banyador, em saluda pel nom, ostres en Robert Mayoral, quina màquina, acaba de fer la posició 30 dels 7.000 metres i està lluitant per fer podi, li aixeco el polze i ell respon, el segon es despenja, el primer dóna guerra, però a uns 400 metres de l'arribada, tot es decideix, en Robert avança i la victòria és seva, amb avantatge i tot, és un plaer, que gent d'elit com ell, entengui que l'esport és competició i alguna cosa més, hi ha qui, abans i després d'una cursa t'ho explica tot i quan competeix, no et mira li a la cara, ni et torna un somriure, no és el cas d'ell, felicitats campió. I torno a buscar els darrers, l'últim en arribar, té més de 70 anys, Joan de gran vull ser com tu!
Acabat tot, estris guardats, vaig cap als nedadors, que encara queden a la platja, a saludar-los, a veure com han complert el seu repte, per compartir-ho amb amics, on millor es fa, al voltant d'una taula.

Entrada relacionada: