23/08/11 Ultramarató de l'Ebre. Més cròniques

Una de les millors coses de fer reptes difícils, dels que semblen casi impossibles d'aconseguir, dels que es fa un nus a l'estomac, només de pensar-hi, és compartir-los, amb els amics i companys de trajecte, que com un mateix, creuen en ells, en les seves possibilitats, no els fa por explicar els seus dubtes, no els cal semblar forts, ni valents, ni van a demostrar res a ningú, només ens volem superar, sentir que ens sabem créixer davant l'adversitat, pujar un esglaó més.
Quant més complicat i dur és el repte, més s'aprèn, de mi mateix, a saber fins on puc i fins on vull arribar, a tenir clar les meves limitacions, capacitats, defectes, virtuts i a marcar-me nous horitzons. Al cap d'uns dies de finalitzar, sempre em faig la mateixa pregunta: com ho puc fer millor.
L'Ultramarathon del Ebro, vaig compartir-lo amb persones excepcionals, escoltant només una part del seu curriculum, és per callar i fer reverencies, escoltar-los és aprendre, en la llarga distància, sigui la modalitat que sigui, (nedant, corrent, pedalant, triatló,...) els petits detalls, marquen la gran diferència entre aconseguir-ho o fracassar en l'intent, perquè sempre hi ha tres objectius en la una prova llarga, divertir-se, aprendre i aconseguir-ho.
Podeu llegir les cròniques, escrites en primera persona pels seus protagonistes:
Daniel Leiva

Entrades relacionades: