08/06/11 Horitzó

No  sé el perquè, de sempre he  sabut que la resposta està a l'horitzó,  per això,  busco un lloc elevat i el contemplo una llarga  estona, em fascina mirar on s'amaga el sol, on es fon cel i mar,  núvols i muntanyes.
És màgic i misteriós, miris on miris hi és, quan més t'apropes, més et separes, canvia segons on estàs i de qui el mira.
Potser,  tot plegat, sembla una ximpleria, anar a l'horitzó, és la meva manera  de viure, sempre amb la il·lusió d'arribar-hi, fruint cada pas que  m'acosta i que m'allunya, potser perquè he après que el que he viscut,  bo o dolent, em fa com sóc, que el que estic vivint em dóna la  felicitat i que el futur, no és més una línia al fons, un punt, al que  no importa arribar, importa el viatge i la manera de fer camí.
Aquesta  filosofia és la que aplico a l'esport, sempre pensant el proper repte,  més difícil o menys, és igual, un cop hi sóc, l'assaboreixo com si fos  l'últim, ho aconsegueixi o no, independentment del resultat, si m'hi  esforço i em diverteixo, en tinc prou, no em calen classificacions, ni  diplomes, ni reconeixements.
Entrenar o competir  és el meu moment, on persegueixo el meu horitzó, ja sigui en el fons  d'una piscina, enmig d'un bosc esquivant arbres, en l'immens mar, dalt  una muntanya o en la grisor de l'asfalt.
Endavant, sempre endavant!


+ Sensacions